26 d’octubre de 2021

Sicyos angulatus L., nova per al prelitoral central

Vam trobar diversos peus de Sicyos angulatus L., relativament concentrats en el voral d'un camí, gairebé a tocar de l'escanyolida riera de Santiga (Vallès Occidental), sense aigua superficial en aquest tram. En una clariana de l'altra mà de la riera, profusament herbada, també hi vam veure alguns peus. Versemblantment podria haver-ne més, per la mateixa zona, però no ho hem comprovat.
Aquesta liana de pampes grosses, al primer cop d'ull força semblant, pel que fa a l'hàbit, a Bryonia dioica, és originària d'Amèrica del Nord. Es va introduir a Europa com a planta ornamental. De creixent molt ràpid, sembla que es valorava la capacitat per a cobrir tanques i altres espais amb poc temps. No ha estat gaire citada a l'àmbit ibèric. Les primeres citacions són del Gironès i l'emporità, de l'equip de botànics de la Universitat de Lleida, Joan Font, Lluís Vilar i altres. Són dels anys 1996, 2001 i 2011. Consten a 'Flora Iberica' en addenda de citacions del 2015.
Detectada també en diversos llocs del Pla d'Urgell, la Generalitat declara l'existència oficial d'aquesta mala herba en orde de 2005. De capteniment comparable al de la malvàcia Abutilon theophrasti Medik., es considera una potencial invasora que pot infestar els blatdemorars de regadiu i altres cultius herbacis, donat que ja se'n té experiència en diverses regions de França, catalogada com en expansió emergent.
També ha estat trobada, sembla que força localitzada, al País Basc i a Santander.
Pel que fa a l'ecologia d'aquestes citacions, és remarcable que corresponen a ambients diferenciats. La nostra és d'una ribera baixa alterada, possiblement coincident -no hem llegit els documents- amb les de l'equip de la universitat de Girona. La citació de Santander es reporta de comunitats ruderals. Les de l'Urgell són de camps de regadiu. Així doncs, les condicions que li són favorables es reprodueixen en diferents ambients i segons les regions.
No hi consta a la 'Flora dels Països Catalans', però sí a la 'Flora manual dels Països Catalans' de la tercera edició de 2005, amb el mateix número d'ordre de Bryonia dioica.
En aquest capítol hi veurem alguns trets anatòmics d'aquesta liana, com ara l'indument, les flors dels dos sexes i els fruits, aspectes, tots, força interessants.
En l'estament arbori d'aquesta riera de Santiga hi ha roures, pins, pollancres, lledoners, robínies, plàtans, etc.  A l'entorn de la riera s'hi arredossen plantes de mena variada, ruderals i de bardissa: esbarzers, arítjols, carbassines, paradelles, blets, morelles, apegalós, bàlsam emparrador, ridortes, ortigues, pa de cucut, capferrats, créixens bords, rementeroles...
Sicyos angulatus L. Cucurbitaceae. Bardissa i herbassar nitròfil de la riera de Santiga. Vallès Occidental. UTM DF29. 17 d'octubre de 2021.
Fulles de làmina grossa, d'un eixem de mitjana, de fins a més de 20 cm, llargament peciolades, articulades, palmatilobulades, amb tres o, si se'n diferencien lleument altres dos a la base, cinc grans lòbuls, molt poc fesos, amb sinus basal d'extensió mitjana, ni gaire obert ni tampoc tancat.
Molles de més de dos pams. Circell cargolat i aferrat al marge d'una fulla. Els circells són modificacions d’origen estipular que trobem en moltes lianes, com ara la vinya o l’arítjol. En els circells hi ha sensibilitat al contacte o tigmonàstia, el mateix fenomen que regeix, per exemple, els moviments de les fulles de les plantes del gènere Clematis. A diferència dels tropismes, que són moviments de creixement, les nàsties són moviments de turgència.
El funcionament dels circells de Sicyos, molt semblant al de Bryonia, és complex, però la imatge permet veure els trams cargolats en dos sentits i el punt d’inversió entre les dues parts. Creiem que els circells funcionen primer com una molla de rellotge cargolada que s’allarga per turgència; completament estès, l’extrem fa amplis moviments circulars de tempteig; quan contacte amb un suport, el moviment provoca una rosca en el suport i una altra de contrària a la base: això origina un punt d’inversió entre els dos trams cargolats. En els edificis movibles i inestables de les bardisses aquest dispositiu d’estira i arronsa resulta d’allò més apropiat.
Circells compostos. En tots els nusos surten circells ramificats o compostos (homologables a pecíols i fulles, segons sembla), dirigits cap a tots els costats, en molts casos aferrats a parts de la mateixa planta. A còpia de lligalls, la planta queda suspesa, desplega l'hàbit grimpaire i avança ràpidament. Hi veiem un circell en el moment d'iniciar la rosca contrària a la de la part superior, degut, creiem, a que s’està superant la capacitat de desplaçar el moviment de rotació cap a la part aferrada. Deu ser per això que la part superior de la molla sol ser més comprimida. És només un supòsit.
Enganxar i roscar. Eriçats de pèls glandulosos molt fins, els circells són molt apegalosos, capaços d'aferrar-se, per exemple, a la vora d'una làmina. 
Indument heteròtric. Pèls de mida diferent. Els llarguets són tibats i més esparsos que els altres; n'hi ha de glandulars i també de molt menuts, moixins. Al centre s'hi veu un brot florífer femení, de talla i flors molt menys vistents que els masculins.
Flors masculines sinandres. És una planta monoica, amb flors masculines i femenines en el mateix peu, pero separades. Les inflorescències masculines són racemoses. Les flors tancades, amb els pètals confluents al centre, evoquen una d'aquestes caixes de cartolina per portar pastissos. S'hi veuen els sèpals, molt estrets, una mica blegats, regirats cap avall, situats a l'altura de les unions dels pètals -alternipètals. Els pètals tenen venetes verdenques. La flor oberta mostra l'androceu, en forma de borla. Les anteres fan unes tortes característiques, en forma de 's', presents en d'altres cucurbitàcies. L'androceu és sinandre, té els cinc estams enterament concrescents, tant al nivell dels filaments com al de les anteres. A l'interior de la corol·la s'hi veu el plateret, ben planer, del receptacle, d'aspecte molt viscós si s'observa amb detall. Les flors són molt nectaríferes, inequívoc senyal d'entomogàmia.
Anunciar la mercaderia?. Els pètals estan enterament espurnats de petites glàndules. Moltes flors obertes ja no duen grans de pol·len. L'aplec d'estams conglutinats es veu net. Aleshores són encara funcionalment nectaríferes, com si es tractés d'una mostra del que contenen les flors, per a enllepolir els visitants, inoculant-los la curolla per haver-ne més.
El plateret nectarífer es veu relluent i inflat. La borla dels estams conglutinats es veu encara una mica empolsada de pol·len.
Totes les flors tancades que hem obert estaven ja completament empolsades de grans de pol·len. D'aquesta manera, la superfície interna del pètals, curulles de glanduletes enganxifoses, en queden ben empolsades. L'insecte que, enllepolit pel nèctar, entra a la flor quan comença a obrir-se, s'empolsa de pol·len. En la flor tancada els pètals estan parcialment encavallats.
Flors femenines. Inflorescència femenina en forma de glomèrul, amb les flors divergents. La corol·la també és finament glandulosa. Aquestes flors són força més petites que les masculines i, portades per peduncles més curts i en part amagades entre les pampes, destaquen molt menys.
Ovari ínfer. La imatge permet veure que la flor femenina té dues parts ben diferenciades. La superior, de color blanc verdenc o cremós, és corol·lina, i la inferior, verda, és talàmica. La flor és inferovàrica, com en d'altres cucurbitàcies. Ho delata clarament la inserció de la copa floral, per damunt del nivell de l'ovari.
Hipant. A dalt, al límit de la foto, els pètals de la corol·la, ajuntats; per sota hi ha els sèpals, extremament reduïts, linears, blegats; més avall hi ha un con, probablement corol·lí; a la part inferior hi ha l'hipant, l'òrgan axial acrescut, envolupant l'ovari.  Del calze no en resta sinó unes romanalles testimonials, uns apèndixs estrets, unguiculats, connats amb la corol·la. La reducció calicina és natural, perquè la protecció de la poncella, de fet de l'ovari, corre a compte del tàlem acrescut.
Les rapes dels raïmets masculins es mantenen dretes per un temps, un cop caigudes les flors. Blanquinoses i vestides de pèls moixins, semblen arreletes adventícies.
Esquema de les flors, palesament diferents les de cada sexe. Considerem el supòsit que la part basal és de natura axial (tàlem) i s'incorpora al fruit en la flor femenina.
Seta de l'hipant, molt escabre i clavadissa.
Fruit en forma de llàgrima o semblant a una de bota de vi llargueruda, amigdaloide, amb bonys prominents a la part basal; és molt vil·lós, tot ell eriçat de pèls d'aspecte moixí, combinats amb unes setes enravenades i guarnides de petites espines introrses, molt escabroses i clavadisses. Es claven fàcilment a la pell. D'ancoratge més aviat feble, aquestes setes potser tenen un paper admonitori, més que no dispersiu.
En aquest col·lectiu cada fruit és en realitat independent, sinó que, per l'estret veïnatge, potser no ho sembla. Aquest col·lectiu es podria prendre, per l'aparença, per una continuació de l'evolució vers la contracció extrema de la inflorescència de les asteràcies, ja anunciada per les valerianes i les dipsacàcies.
Llavor relativament grossa, de més de 10 mm, de forma el·lipsoïdal, semblant a una fava.
Resum. A casa nostra Sicyos sembla tenir una distribució força localitzada. Essent, però, una planta de reconeguda capacitat d'infestació de determinats conreus, tant a dins com a fora de l'àrea d'origen, és interessant que es faci pública qualsevol informació sobre la seva presència. La dispersió pels ambients de ribera en espècies antropòfiles i zoocores pot ser molt ràpida.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol