L'escriptor Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó, llogarret dels Plans de Sió. Aquest riuet, tributari del Segre, drena una regió relativament àmplia però molt poc definida, pel que fa al caient de les aigües. El drenatge és tan difús i els caients tan vagarosos que, més que tenir un desguàs propi, la zona podria semblar un interfluvi, entre el Llobregós, al nord, i l'Ondara, al sud.Del paisatge i la pobresa de la vegetació. La regió és eminentment agrícola. En els camps hi ha ara rostolls, alguns ja rostollats -llaurats, per a treure herbes i les canyes de les herbes segades. En aquesta zona hi deu haver finques amb dret a reg, del canal Segarra-Garrigues, però en desconec l'abast, l'estat del canal i les possibles restriccions d'ús; l'any passat, molt sec, no crec que hi hagués aigua per a regar.En l'estat actual, post-estival, es fa difícil de saber quins cultius s'hi fan, però tot fa la pinta de ser principalment cereals, juntament amb colza.Quan vaig a una regió agrícola m'interessa, molt especialment, d'observar el paisatge d'aquells retalls -de vegades només retallons- que duen algunes mostres de la vegetació diguem-ne espontània, que, com sabeu, solen aparèixer en clotades, tossals, pujols rososos, etc.Amb aquesta intenció vam anar a fer un passeig, de caràcter esbargívol i vagarós, pel clot dels Pols, al sud de Montcortès, que segueix el caient predominant de la zona, cap al sud-oest, orientant-se, doncs, vers Tàrrega.Al voltant d'aquesta clotada hi ha marges o talussos força descarnats, amb pobríssimes mostres del carrascar degradat.La impressió és forta, decebedora i fins i tot francament preocupant. Per què? Doncs perquè en aquests retallons de carrascar residual hi ha una pobresa de faneròfits excepcional, tant cridanera que vaig fer alguna foto, per exemple a una argelaga, que, essent com és una mata tan comuníssima, semblava merèixer, en un entorn de diversitat tan minvada, aquesta atenció.Potser algú se senti inclinat a creure que això és normal en una regió agrícola. De cap manera. Una simple visita als camps de la conca mitjana de l'Ebre seria suficient per a desmentir-ho.Molt més que la dent i el ferro. Aquí s'hi ha fet molt més que artigues, cultius i pastura; s'han arruïnat i s'han emmetzinat els sòls de forma generalitzada, amb l'ús desmesurat i reiterat de tota mena de substàncies, adobs abrasius, herbicides, fertilitzants, etc.A propòsit d'això, vull afegir que si és ben legítim aspirar a disposar d'aigua de reg, no treu això que sigui clarament constatable que les aigües de les terres regades són difusores d'elements nocius que s'infiltren pertot, en el subsòl i en les aigües subterrànies.La Cardosa. En algunes figueres ja hi ha figues. La volta la vam fer el 15 de setembre, quan, per sort, la temperatura ja era molt passadora.Rostolls, al voltant de la Cardosa.La Cardosa, poblet petit, amb uns 7 habitants permanents, segons comunicació d'un xicot del poble que estava arranjant un jardí.Aquesta és la planta de la zona; apareix en moltes de les imatges d'aquesta crònica i mereixerà més atenció.La fixació taxonòmica d'aquesta amarantàcia ha estat força discutida, però sembla que actualment hi ha acord en considerar que correspon a aquesta subespècie: Bassia scoparia (L.) Voss subsp. densiflora (B.D. Jacks.) Cirujano & Velayos [Kochia sicorica O. Bolòs & Masclans; Bassia sicorica (O. Bolòs & Masclans) Greuter & Burdet].Brots de colza -nabera. Eixits de llavor o de rebrot? Sembla que és una herba anual o biennal -algunes herbes són ultra-anuals, viuen en dues anyades, però no dos anys.Pertot. L'amarantàcia, coneguda amb el nom de mirambell, es fa literalment pertot: sembrats, terrenys incults, erms, vorals i camins. Ara bé, destaca, sobretot, per envair completament, a seny, grans extensions.La Cardosa. Placeta amb moreres de paper Broussonetia papyrifera (L.) Vent.Aquesta moràcia la sembren altres jardiners. Pensar que la grana de la figa és més xica que un perdigó...El vell castell de la Cardosa, bastit amb regulars carreus de la roca de la zona, gresos rogencs.Objectes relictes. Portadora, recipient, de dogues i cèrcols, troncocònic, de secció el·líptica, amb dos banyots o cornaleres, agafadors i aixelles dels pals semalers, barres, fetes de ginebre, que, agafades pels caps, permetien que dos homes -de vegades quatre, un per cap- trafeguessin la càrrega de raïm, a pas i amb el cos dret.Per a donar més cabuda a la portadora -o semal-, s'aixafava el raïm amb un maçot gros -o pisó, pitxot. No tenien forma de maça, sinó de clava grossa, treta d'un tany, amb el cap d'una rabassola, d'alzina o cervera. En alguns llocs -sembla que pocs- s'usaven els capirons, una mena de caputxes amples, fetes d'espart, per a tapar el raïm en el transport a bast i evitar, així, que caigués el curull -el raïm del cim, que surt de la boca de la portadora-, s'empolsés i fos massa festejat per les vespes.Si les portadores s'usaven només per a veremar, havien estat apartades tot un any i calia mullar-les bé, abans d'usar-les, per a rentar-les, i, també, per a garantir, amb la mullena, escanyar-ne les llums de les dogues encongides, i evitar, així, que el suc de la fruita rajés per fora. No sé si, en el rentat, s'hi barrejava sal o cendres.La portadora també es feia servir en d'altres tasques, com ara la bugada, el transport de la brisa -residus sòlids del cup- i de la mesquita -residus sòlids del pou mort.Carrer de Montcortès.Cases de poble, ara mig ruïnoses, però amb fila d'haver estat senyorials.Castell de Montcortès.Església de Santa Anna de Montcortès.Dittrichia viscosa (L.) Greuter subsp. viscosa [Inula viscosa (L.) Aiton subsp. viscosa].Ni tan sols aquesta, no. Sabeu que de vegades l'olivarda fa uns bons estenalls, oi? Doncs aquí no, un peu i prou. Molt a prop hi havia una bardissa d'esbarzer, que, donada la minvada diversitat general, en certa manera em va alleujar (haureu vist que en algunes comarques agrícoles del territori sicòric a penes se'n veuen, d'esbarzers).Rubus ulmifolius (L.) Schott. Sobre les fulles de l'esbarzer he publicat un capítol, recentment.Noguera amb nous que es van badant: el pelló -epicarpi i mesocarpi coriacis- s'esberla i se separa, deixant a la vista la clofolla o endocarpi. El fruit de la noguera és una trima.Petita parada d'oliveres, a tocar del poble.Magraner Punica granatum fruitat.Sembla que es diu força que en el magraner hi ha flors masculines i flors femenines; no es tractaria d'això -són hermafrodites-, sinó de que algunes flors no desenvolupen l'ovari i, per tant, es captenen com a masculines.Espiguetes florides de mirambell Bassia scoparia (L.) Voss subsp. densiflora (B.D. Jacks.) Cirujano & Velayos, amb les anteres eixint al defora.Dues plantes arvenses invasores. En primer terme, d'un verd apagat, Heliotropium europaeum L. -Heliotropiaceae-; en segon terme, mirambells a dojo.L'espigueta cargolada ha donat el qualificatiu escorpioide: semblant a un escorpí.La carrasca té dues possibles consideraciones taxonòmiques: per als botànics que el consideren mereixedor de categoria expecífica és Quercus rotundifolia Lam. (o Q. ballota Desf.); però la presència, molt generalitzada, arreu, de formes intermediàries, entre l'alzina ibèrica, o de fulla rodonenca, i l'alzina llevantina, o de fulla llarga, aconsellaria tractar-la a nivell infraespecífic: Quercus ilex subsp. rotundifolia (Lam.) Tab. Morais.En els marges de camps i camins s'hi poden trobar bon exemplars de carrasques; podrien molt bé ser, en alguns casos, aglaneres, és a dir, arbres que es deixaven créixer folgadament, per tal d'afavorir-ne la fruitada i després poder aprofitar-la, sobretot per al porcí -en algunes comarques es guardaven en aigua, sistema que sembla que evita que es pollin, ja que és un fruit temporer, que aviat es danya. En d'altres temps, no pas tan reculats, s'aprofitaven també a les cases, com a menja hivernal complementària; es llençaven al foc de la llar, per a torrar-les, com es fa amb les castanyes (aquesta pràctica és lògic que fos més comuna a la Catalunya continental, ja que la carrasca, pròpia d'aquesta regió, té fama de fer aglans dolces, qualitat que ha estat transmesa i seleccionada al llarg dels temps, mitjançant l'intercanvi de fruits dolços).Ametllers de masclejar. En aquesta parada d'ametllers hi destaquen els del marge del camí, molt més grans, de tronc força revingut. Són ametllers d'ametlla amarga, dits bords, sinó que caldria pensar-hi una mica, si aquesta qualitat bordenca no seria, més aviat, atribuible a les races cultivades, atès que les dites bordes són així anomenades, sobretot, per no donar els fruits entesos com a desitjables, però solen ser les silvestres i les més ben adaptades al territori.Per què hi ha ametllers amargs a la vora de la plantació? Sembla que en algunes regions de llevant s'utilitzaven ametllers amargs per a millorar la pol·linització dels de la varietat cultivada, procés que alguns anomenen machear.Com que l'amarguesa depèn de la planta mare, les ametlles resultants són de llavor dolça -sembla que, en la direcció contrària, o sigui el cas de la flor d'un peu amarg que és pol·linitzada pel pol·len d'una varietat dolça, donarà primer ametlles amargues, mes en d'altres generacions podria donar-ne de dolces.Bona part del cereal del país, tant el gra com la palla, es destina a l'alimentació del bestiar. L'ordi és, segurament, el de més implantació i extensió. En els darrers anys hi ha hagut zones que, per l'extrema secada, no han obtingut collita; alguns pagesos collien en verd, abans de granar, per evitar perdre-ho tot.Front d'un banc de calcàries tabulars. En molts llocs, les crostes calcàries superficials s'han hagut de reventar i eliminar, per tal de poder cultivar, sobretot per a les herbàcies.L'arçot Rhamnus lycioides L. és un arbust propi de les terres de clima continental o meridional. Observeu-hi, a l'entorn, l'escàs recobriment vegetal, dominat enterament per plantes molt sòbries i resistents.Som al clot dels Pols (nom del web cartogràfic de l'ICGC). És una clota àmplia, revoltada per talussos pedrosos, força descarnats, acollidors de mostres escarransides de carrascar obert.Això sí, al centre de la clota hi ha llucs d'humitat edàfica, com ara la presència d'oms i de canyissos. Val a dir que les pluges deuen ser, en aquesta zona, molt clares i escasses, perquè no hi ha, en els sembrats, traces que testimonïin un possible desguàs superficial; deuen ser capes permeables, que filtren bé, amb escolament subterrani.Timoneda. No vaig saber reconèixer la gramínia; potser alguna estipa, però cap vestigi que ho confirmés amb seguretat.En primer terme, forres d'albardí Lygeum spartum L. Novetat corològica: nou per a la quadrícula de Cervera 31TCG51. Plans de Sió (Montcortès). 15.9.2024.Siscall Caroxylon vermiculatum (L.) Akhani & Roalson [Salsola vermiculata L.], amb unes característiques gal·les, provocades per una mosca del grup dels cecidòmids: Stefaniola salsolae.Carrasques. Brotades tardo-estivals. Ara, la carrasca no verdeja ni quan és tendral. Làmines molt xiques, que no són més grans que les del garric; aquest darrer, però, és glabre, glaberrimus!.Una vinya d'empeltar, molt comuna, Vitis rupestris Scheele. Novetat per a la quadrícula 31TCG51; però el mapa del BDBC revelaria que aquesta planta no és gaire citada, perquè és molt més comuna que no el que les quadrícules indiquen.Un om Ulmus minor; els dos amb un color verd pàl·lid, suggeridor de poca vitalitat i anticipat senyal de la propera nuditat tardoral.Muntells de rocs, d'espedregar els camps de dalt, que d'ací estant no es poden veure.Aljub d'escala, per a pouar l'aigua del subsòl, a poca fondària del nivell dels camps. De fet, el nom pol -clot dels Pols- tal vegada podria ser erosió de poal, ensems galleta i brocal de pou.Coscó esfullat, imatge insòlita que, ça com lla, ja no sorprèn tant, en aquest marc de pobresa quasi morbosa.Aquest caducifoli també és exigent, pel que fa a la frescor del sòl; no sorprèn que aparegui a la clota, no lluny de l'aljub. Crataegus monogyna Jacq.Carrasca. Són rabasudes, breument estipitades, sinó rebolles.Figuera de pala en un talús descarnat, una altra imatge insòlita.Un detall resulta singularment emergent, en aquestes planes d'herbatges trasmudats: la monumental planta dels castells de Sió.Castell de l'Aranyó, bressol senyorial de Manuel de Pedrolo, escriptor acusat de grafòman.
Fenal Brachypodium retusum (Pers.) P. Beauv.
Als fenalars s'hi fa Galatella sedifolia (L.) Greuter [Aster sedifolius L.], de flors boniques que, en un entorn que griseja tan porfidiosament, resulten força cridaneres.
Artemisia herba-alba Asso [A. herba-alba subsp. valentina (Lam.) Masclans]
És curiós, a l'entorn de l'Aranyó sembla que no hi ha la flagrant pobresa de mates que vam copsar al clot dels Poals.
Mates altes de Lotus dorycnium L. [Dorycnium pentaphyllum Scop.], en un replanell, a prop dels ossaris. Mostra relicta d'un poblament antic? O potser són mates pirogèniques? Queda en l'aire el dubte.
En aquests poblets no s'hi veu cap altra ànima que no sigui un gat vagarós i desmenjat. Ah!, i aquí, a Muller, unes veus humanes, enclaustrades.
Guaita un núvol del cel, badoca,
la perdiu, al cim de la balcera.
Quan passa, roenta, una esmerla,
com geliua boira rasa s’ajoca.
Barcelona
Text i fotografies: © Romà Rigol
