Datura stramonium L.: un exemple de simpodi dicasial multiflor

El tema d'avui entra en el camp de la botànica morfològica: es tracta de l'estructura de ramificació de l'estramoni.

Com que es tracta d'una matèria amb terminologia específica -pròpia de la botànica-, procuraré seguir, almenys en part, un estil concís i concret.

Helleborus foetidus L.: successió foliar

Normalment, quan comencem a observar i fixar-nos en les plantes, la presència de fulles diferents a les que ens semblen normals ens resulta poc o molt sorprenent i és fàcil que ens sentim inclinats a sospitar si no seran, aquestes divergències, capricis inescrutables (1).

Avui veurem un tema clàssic que tot sovint s'exemplifica, als tractats i manuals de botànica, amb el cas del marxívol Helleborus foetidus L.: la successió foliar (2).

Veureu que ens limitem a destacar alguns detalls morfològics, però cada dia se'ns va afermant amb més força una idea: observar és molt difícil; capir quasi impossible i la dificultat la millor sort.

Germinació i fulles juvenils de Ceratonia siliqua L.

S'anomenen primordials les fulles juvenils (1), quan són diferents de les adultes o nomofil·les. Al capítol dedicat a les fulles juvenils del pi pinyer hi vam veure que exemplars  de més de 10 o 15 anys també en fan, sobretot a les branques baixes.

☰

Avui veurem el mateix fenomen en el garrofer. Primer les fulles primordials d'uns plançons, eixits de llavor en un test; després les d'uns exemplars ben madurs. Sobre aquestes manifestacions juvenils en exemplars madurs, recomanem la citació inclosa en el capítol enllaçat.

Però si en els pins hi ha diferències importants entre unes i altres, en el garrofer, en canvi, les diferències es redueixen al nombre de folíols, més baix en les fulles juvenils; en alguns casos es redueixen a un sol parell de folíols, i, en casos extrems, a un de sol, com veurem al final d'aquesta conversa.

☰

Micosi. En els garrofers recollits en aquest report hi veiem llargues branques despullades però curulles de cicatrius i nyucs motxos, de formes turmentades. Possiblement la causa d'aquest fenomen sigui alguna micosi, ja que el garrofer és donat a patir alteracions fúngiques, oïdis i podridures diverses, propiciades, segons diuen, per la humitat pròpia del clima marítim.

Naturalment, sorgeix espontani el dubte de si l'eixida de brots amb fulles juvenils cal relacionar-la amb aquests tràngols o bé si, contràriament, són manifestacions enterament normals. Ens inclinem a creure el primer supòsit, que es tracti de fulles eixides de gemmes desvetllades per la pèrdua massiva de gemmes afectades per algun micopatogen.

☰

Els nomofil·les són les fulles normals d'una planta. Les presentem breument, perquè això pot ajudar, per comparativa, a veure'n millor les diferències. La fulla del garrofer és composta, paripinnada, és a dir, amb els folíols disposats a banda i banda del nervi (pinnats) i en nombre parell, perquè no hi ha cap folíol a l'àpex.

Pel que fa al nombre de folíols, hi ha poca constància, perquè va d'un a cinc o sis parells, si bé les fulles més abundants són de 3-5 parells.

Els folíols són més o menys el·líptics, glabres, de marge enter, peciolulats i articulats. Làmina lluent, habitualment ondulada. Nervis pinnats. El color és variable, segons la varietat, però solen ser d'un verd tirant a fosc.

Pinus pinea L.: pinetons forruts amb parafil·les

Veurem avui una sèrie de pins joves, de l'espècie P. pinea L. Alguns d'aquests pins tenen una faisó curiosa, molt forruda. L'aspecte peculiar d'aquests pinetons és degut a unes fulles especials, juvenils o primordials, però en algun cas hi plana, a més, la sospita d'un hàbit motivat per alguna mena de tràngol. Amb el títol d'aquest capítol ja hi hem volgut expressar aquesta borrosa combinació d'aspectes.

De manera que en aquest capítol hi veurem, principalment, el tema de les fulles primordials en P. pinea, i, més secundàriament, l'aspecte tofut d'alguns exemplars i algunes implicacions possibles, els possibles fonaments ecològics o mesològics, uns de caire físic i un altre de caire orgànic o morbós. Al capdavall, entre la morbiditat i la normalitat no hi ha sinó un trànsit gradual, potser insensible.

Aquests peculiars pinetons els vam veure a l'espai agrari de Gallecs, no gaire lluny del mas de Can Jaume Magre, a l'entorn d'unes clotes que hi ha a llevant d'aquesta casa. Es tracta d'una àrea agrícola amb tot de llucs d'haver estat degradada, en d'altres temps. Potser per això hi ha unes pinedes jovençanes de pi blanc de restauració, possiblement plantades per a evitar una erosió excessiva. A l'entorn dels camps i de les pinedes hi ha alguns pins pinyers P. pinea; amb la seva verda, alterosa i tofuda capça, termenegen artísticament el paisatge. És un tret emblemàtic del paisatge del Vallès.

Exposem el tema de forma epigràfica:

1. Les fulles dels pins i la successió foliar
2. Les fulles primordials dels pins pinyers joves
3. La influència dels factors ambientals físics
4. El nanisme causat per fitoplasmes

☰

1. Les fulles dels pins i la successió foliar. Hem vist, en diverses publicacions, reproduccions manllevades d'il·lustracions del clàssic tractat de botànica sistemàtica de Richard Wettstein. Aquesta l'hem presa del tractat de botànica de Gola-Negri-Capelletti.

Hi veiem les tres classes de fulles vegetatives d'un ramell de P. insignis: els embriofil·les (cot., cotilèdons o fulles cotiledonars), les fulles primordials (b) i, ixent de la seva axil·la, els braquiblasts portadors dels nomofil·les (k).

Aquest tema el vam tractar, de forma prou esplaiosa, al capítol 'Sobre les pinyes i els brots de Pinus halepensis'. Hi remetem al lector interessat, però en fem ara un petit resum.

1. Embriofil·les, fulles embrionàries o cotiledonars
2. Parafil·les o fulles primordials
3. Catafil·les o fulletes esquamoses
4. Nomofil·les o fulles normals

Que sapiguem, els pins fan quatre menes de filomes: els embriofil·les (cotilèdons o fulles cotiledonars); les anomenades fulles primordials (1), fulletes més curtes que els nomofil·les, isolades, no pas aparionades ni inserides al dedins d'un breu cartutx membranós, com fan les acícules normals; els catafil·les, fulletes esquamoses, decídues de la part exserta, escampades pel macroblast, isolades en uns trams, acompanyant els braquiblasts en d'altres i emparant les gemmes dels estròbils masculins en els brots generatius; i les normals -nomofil·les-, aplegades dins d'una petita beina membranosa, formada per una sèrie de catafil·les en bona part encavalcats, semblants a les voltes d'un embenat. 

Aquestes fulles primordials, que nosaltres anomenem parafil·les (vegeu el capítol enllaçat), són pròpies dels pinetons d'un o dos anys, però, pel que hem vist, també es fan a la part baixa dels successius macroblasts de pins joves de més edat, de 8, 10, 12 o més anys, en imatge evocadora, un cop més, del lema, tan present en fitologia morfològica, la part s'assembla al tot.

Floració masculina de la sarga Salix elaeagnos Scop.

La sarga és un salze molt característic, per la moderada talla, la profusió de branques llarguerudes i flexibles -vims o verducs- i el bonic perfil de la capça, ben arrodonida, com una bola. Avui veurem les inflorescències masculines d'unes sargues, però aprofitarem, a més, per a veure algun altre punt, com ara el següent.
▤
El nom de la sarga. En les consultes bàsiques fetes, poques, hi hem vist que la sarga consta amb dos noms principals, amb el nom clàssic d'Scopoli o bé amb el subordinat de Rechinger, molt posterior, que sol constar juntament amb l'abreviatura 'f.' o 'fil.', de filius, fill. Rechinger va treballar amb Wettstein, l'autor d'un famós tractat de botànica. És una simple qüestió de criteri. 
Així, aquí consignarem el nom tal com ho fa l'almeriense Ginés López (2001), en el seu valuós compendi de fruticoses ibèriques i baleàriques:
Salix elaeagnos Scop. [=Salix elaeagnos  subsp. angustifolia (Cariot) Rech. f.]
Un altre detall, molt menor, és la grafia del nom específic. En dues fonts de referència hi llegim eleagnos, en lloc d' elaeagnos.
▤

Sobre les flors dels salzes tenim, en aquest espai, tres capítols publicats. Els trobareu en aquests enllaços:

https://allucdecuc.blogspot.com/2020/01/salix-atrocinerea-brot-antesi-masculina.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2020/02/collecta-de-nectar-de-salix-atrocinerea.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2019/08/flors-de-salzes.html

▤

En aquests capítols hi hem aportat dades diverses sobre l'antologia i la biologia reproductiva en Salix. Recordem que en aquest gènere hi ha entomogàmia predominant, però combinada amb anemogàmia. Sobre aquest punt, ja vist en el tercer dels capítols suara enllaçats, potser serà d'interès del lector el següent article:

'(PDF) Pollen vectors and inflorescence morphology...'
▤

Gemmes 'cap de colobra'. Les gemmes de la sarga són molt característiques. Són aplicades, molt bombades i amb l'extrem 'amorrat' a la tija. Pel que fa al color, tant el de les gemmes com el de les tiges, també el de les esquames florals, és variable i no sempre té aquesta rojor porprenca tan intensa.
▤

Tot el futur brotet de l'espiga de florelles -ament- i de les fulletes que l'acompanyaran, ix d'una fulleta esquamosa -catafil·le- que li dona empara primordial.

Germinació epigea: Cucumis melo

El meló és el fruit de la Melonera Cucumis melo, una cucurbitàcia àmpliament cultivada en territoris de clima càlid, normalment en regadiu, si bé la planta pot créixer i fruitar sense reg, plantada en terres bones i flonges. Diuen que el meló de secà sol ser més saborós i dolç que el de reg.

▤

Secció d'un meló, fruit bacciforme anomenat pepònide. El mot 'pepònide' prové, com 'pepida' i el castellà 'pepino', del llatí 'pepo', meló. Hi veiem la polpa, els filaments mocallosos -restes de la placenta reabsorbida- i les llavoretes, afuades d'un cap, l'extrem per on ix el germen, l'arreleta i els embriofil·les.

▤
Germinació epigea de la melonera

Fins ara hem vist dos casos -vegeu-los a la secció 'Fitografies'- de germinació epigea, el de la mongeta i el del ricí. Avui us proposem un text, en format pdf, sobre la germinació epigea de la melonera.
La diferència és prou clara: en els dos primers casos la llavor és engrossida; en la pepida del meló, en canvi, sembla que no hi ha endosperma (Flora Iberica) i les reserves nutritives per a la plàntula novella són molt menors. No impedeix això, però, que en pugui eixir una planta exuberant, de grans pampes i grans fruits, rebotits de sucres i aigua. Impressiona força veure com, un cop l'arreleta comença a pouar nutrients, els embriofil·les enverdeixen sota la llum i inicien l'autotròfia. Un cop més, l'observació de la trasmudança d'una llavor i la nascència d'una nova planta és d'allò més emotiva i delitosa.

▤

Avancem en epígrafs els temes i conceptes il·lustrats en aquesta breu fitografia:

• Germinació epigea
• Curvatura de l'hipocòtil
• Geotropisme
• Sincotília accidental
• Embriofil·les i nomofil·les

Les pepides duen un bany d'un líquid mocallós que les fa llisquents alhora que enganxoses. Els mucílags tenen una notable avidesa per l'aigua. N'absorbeixen en gran quantitat i poden, així, afavorir l'embriogènesi i la germinació. 

▤

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

L'aristel·la (1): ecologia i morfologia

En aquest capítol hi veurem la morfologia d'una gramínia: Stipa bromoides. Les formes de les plantes d'aquest gènere són senzilles. Tot i que la primesa i la finesa són característiques constants en el gènere, les curioses formes de les espiguelles faciliten força l'examen i l'observació, també pel fet que, essent sempre monoflorals, es bandegen els dubtes que sol suscitar la presència de flors vestigials o incompletes.

Canotells curulls de catafil·les ressecs, agrupats densament en un braquiblast -rizoma- molt abreujat. En resulta una forma típicament fasciculada, homogènia, sense jerarquia, sense fillols secundaris. Hem marcat amb punts grocs quatre gemmes axil·lars.

Germen i germinació d'una mongeta

Els assajos de sembra de llavors són molt interessants i tenen un gran valor educatiu. Són ideals per a fer didàctica empírica sobre vegetals i tenen un potencial misteriós capaç d'encaterinar a qualsevol, no només a la canalla. Això sí, la canalla té una capacitat per copsar detalls que després, amb la maduració hormonal, s'erosiona tant que de vegades sembla que els adults no sabem veure allò que tenim davant.

Manllevant-ne l'expressió de l'escriptor de Sueca,  'el descrèdit de la realitat' es va aprofundint a mesura que anem creient, il·lusòriament, que els dies passats són una pèrdua.

FIGURA 1

FIGURA 1. ABLANIR LA COBERTA

Una mongeta blanca ronyó que ha estat en remull, amb l’embolcall –testa o episperma- ablanit, esberlat, mostrant-ne a l'interior part dels cotilèdons carnosos. A la part inferior -ventral- s’hi aprecia l’hílum, el senyal, semblant a un llombrígol allargat, deixat pel funicle, el pedicel o filet que unia la llavor amb la placenta. El que més impressiona de les llavors és la latència i la quiescència indefinida de l’embrió quan es troba dins de la llavor seca. En el període de latència la llavor resta durant un temps incapacitada per a la germinació. Aquest període augmenta la casuística de separació respecte de la planta mare. En la quiescència la llavor pot germinar, però només ho fa en condicions mesològiques adequades. El principal motiu de desvetllament de l’embrió –ruptura de la testa- és l’aigua i la humitat, sovint combinada amb escarificació, l’efecte d’àcids orgànics, etc. La durada de la dormició també pot estar internament preprogramada.