Algunes estampes tardorals de l'obaga de Reixac (Vallès Occidental)

El marc actual. Humitat. Les darreres pluges han anat molt bé, per mantenir humitat en els sòls. En les plantes es veu molt bé, per exemple en les herbes i les molses dels camins. Hi ha verdor general; les herbes estan banyades de rosada i, sobretot, hi ha la ufana de les que ara floreixen, com ara la margaridoia i la rementerola, petites plantes que, per ser de mena escampadissa i gregària - sembla que fan tornes, per estolons, per bé que no tinc clara la manera de rellucar de la primera-, contribueixen qui-sap-lo a embellir els camins.

Reviscolada autumnal. Ha arribat un setembre humit i una mica plujós. Segueix la tònica, al mes d'octubre, de manera que, inversemblantment, es fa normal que el dia sigui cobert i plujós.

Amb això, la revifada vegetal és força notable. Hi ha brotades, com la de la imatge; floracions, algunes aparentment extemporànies; germinacions, d'herbàcies i de llenyoses; bones amollades de fruits, sobretot aglans; i floriment de bolets. En els camins hi ha, pertot, emergint entre la fullaca, milers de petits peus de rata.

Clinopodium nepeta (L.) Kuntze subsp. ascendens (Jord.) B. Bock [Satureja calamintha subsp. ascendens (Jord.) Briq.; Calamintha ascendens Jord.]. Molt abundant.

Herbàcies hemicriptòfites, rosulades, molt abundants en la vorada herbàcia: Plantago lanceolata L.; Bellis sylvestris Cirillo.

Clematis flammula L. Flammula connota una cremor possiblement associada a la facultat vesicant de moltes ranunculàcies.

Les vorades herbàcies, més típiques dels boscos de la muntanya mitjana, també apareixen, bé que no tan ben caracteritzades, en els alzinars humits, amb roures i altres caducifolis.

Margaridoia Bellis sylvestris Cirillo.

Petrorhagia prolifera (L.) P.W. Ball & Heywood.

Les llavors reticulades corresponden a P. prolifera; les tuberculades a P. nanteulii, tàxon, aquest darrer, que ha estat subordinat al primer, per exemple a la 'Flora dels PC' i a la 'Flora Manual dels PC'.

Smilax aspera L. és dioic. Ara els peus florits són els masculins, ja que els femenins, o llur majoria, ja han fruitat.

De les flors de l'arítjol. Crida l'atenció la intensitat i la dolçor del perfum d'aquestes flors. Pel que fa al nèctar, hi hauria algunes ombres per aclarir. Algunes fonts consultades ho recullen, que fan nèctar; ara bé, enlloc no veig que es parli de nectaris i, efectivament, llucades les flors amb lupa, no hi ha cap lluc que n'indiqui la presència. Si no és que... vegem-ho en les següents imatges.

Papil·les d'exsudats nectarífers? A la part inferior del tub del perigoni i al tram superior del pedicle floral hi veiem això, que sembla talment un arrebossat d'exsudats ressecs, crustacis.

Amb això, pot sorgir un supòsit: potser la flor segrega nèctar en aquestes parts i no de la forma més habitual, o sigui en nectaris intraflorals.

'Estudios taxonómicos sobre el género Smilax'

Engrossiment basal de tèpal intern de flor de S. pilcomayensis, que un autor reportat en aquest estudi, Dauman, considera com a nectaris florals. Si aquest fos l'òrgan secretor, també en S. aspera, les concrecions pediculars potser serien de nèctar extravasat i llisquent.

Tot apunta, doncs, a que la flor de S. aspera secreta nèctar externament, al defora de la flor.
Dibuix tret de l'estudi suara enllaçat, d'E. Rosa Guaglianone y Susana Gattuso.

Certament, els roures tenen la capacitat de desglossar-me: desllenguar-me. Els roures de Reixac serà el tema de la propera activitat de DEPANA, del proper diumenge 20 d'octubre.

Les dents de les fulles de Q. pubescens són - o serien- obtuses. Però, bé, això no treu que no puguin ser mucronulades, perquè una cosa és la forma de la figura i una altra la possible presència d'una eminència apical.

Fulles amb dents regulars i agudes.

Fruits de Viburnum tinus L., arbust que en el camí d'aquest passeig hi està fent una plançonada verament espectacular, de centenars de nous peus.

La coroneta apical revela que la flor és inferovàrica, com podeu veure, si us vaga, en aquest capítol.

Bosquet mixt, de roures i alzines, però amb predomini de faneròfits de l'alzinar. Força destacable és la quantitat de fullaca, en el terra, llitada que acotxa una notable flora fúngica tardoral.

El  lleu tust de la tardor, la pluja d'aglans, una sembradura a doll.

La fullaca estatja una vitalitat acotxada, encuixada: un plançonet de marfull; els ditets emergents dels peus de rata; i aglans de tota llei, malreexides, serenyes, querades, etc.

Una part important de les aglans són querades pel becut, tema que hem vist en d'altres capítols: Cucar glans i soterrar-se.

Fulla de roure amb el revers d'un verd grisenc.

En aquest roure les fulles duen lòbuls compostos, o sigui  lòbuls al seu torn lobulats.

Els lòbuls més petits estan irrigats per nervis terciaris. En la imatge s'hi veu, també, un nervi dels dits sinuals, o sigui dirigit a un entrant.

Del cert no ho podem saber, però hi ha llucs, en el paisatge, de que en algun moment hi podia haver frondoses rouredes, a les obagues -també en solans fèrtils- de les serres litorals.

Passa, però, que en l'alzina hi hem volgut veure una aliada; mentre que els roures, en canvi, han rebut el càstig de la nostra competició, el vell afany per les bones terres agrícoles.

Imatge que actualment és habitual. Arbres que han perdut bona part del brancam, per manca de vitalitat, però que després han rebrotat vigorosament, tot agafant un aire esmotxat i escapçat.

Flor masculina, autumnal (!), de Ruscus aculeatus L. Per a la floració d'aquesta molt peculiar asparagàcia podeu cercar aquest capítol.

Mogudes tardorals. Plàntula de Geranium robertianum L., amb fulles embrionàries escotades; i també, d'un verd més fosc, plàntula de Viburnum tinus, amb les fulletes ciliades, com les adultes.

Els peus de rata -manetes, coliflor, etc- solen anar associats a terres riques en romanalles vegetals, virosta, fullaca, capols de buscalls, etc. Potser dels gèneres Ramaria o Clavulina (Phaeoclavulina quercus-ilicis?).

Bellis sylvestris; les fulletes palmatilobulades semblen de Geranium molle L.

Barcelona

Text i fotografies: © Romà Rigol