Apunts de l'obaga de la serra de Queralt

Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).

Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.

Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.

Apunts de la Falzia glandulosa Asplenium petrarchae (Guérin) DC.

Aquesta falzia glandulosa és saxícola o perirupestre, xeròfila, menuda i molt pubescent-glandulosa, el tret que, sens dubte, resulta més característic. On va ser trobada hi havia força exemplars d'una altra falguereta xeròfila que ja ha tingut el seu espai en aquest lloc, Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod..

Cheilanthes acrostica (Balbis) Todaro

Si la vegetació de les roques constitueix un dels patrimonis vegetals de més interès del massís de Sant Llorenç del Munt, la petita falguera rupícola Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod. és, sens dubte, un dels elements més singulars d'aquests poblaments (1).

Flors d'estiu de Montserrat

Montserrat (Bages-Anoia). Camí de Sant Jeroni i retorn pel Pla dels Ocells i el barranc de Santa Maria. 25.8.2019.

Pugem a Montserrat amb un amic i la seva família, la parella i dos nens. Som uns turistes més entre les moltes persones d'arreu que visiten el monestir i la muntanya. Agafem el cremallera i després el funicular de Sant Joan. 

Crònica força breu dedicada a alguns apunts geomorfològics i a algunes plantes típiques del massís.

Ciclòpies graonades. El sector del massís encarat al riu Llobregat es caracteritza pel fort desnivell, d'uns 990 m entre el riu i la carena de les Paparres, i el repeu que formen, talment com contraforts de gegantesca catedral, dos enormes graons cofats de pinedes i bosquines. Vegeu-hi l'abundor de sécs horitzontals, degut a l'entreviat de capes margo-argiloses; els orgues i pinacles superiors, en canvi, gairebé no en porten i semblen tallats, per l'abundor de les fenedures de les diàclasis, a cops de destral.

Visió del rocam que presideix i guarda el pla del monestir. Si volguéssim fer una comparació amb un pastís, diríem que hi ha més capes

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (3)

El tercer lliurament d'aquesta sèrie se centra en alguns aspectes geomorfològics de gran influència en el paisatge i també en aspectes ecomorfològics de les plantes associades al medi rupestre.

Les codines. El mot ‘codina’ té arrelada en la nostra llengua (per exemple, en el topònim Sant Feliu de Codines). En la literatura botànica de Montserrat i Sant Llorenç del Munt hi sol constar l’apartat dedicat a la vegetació de codina. Una codina és una superfície de roca planera o moderadament inclinada (un rocallís [1]), més o menys massiva, poc o gens accidentada, sense badius o gairebé, acollidora o no de fragments de roca de qualsevol mida (polsinosa, sorrenca, gravosa o més grollera).

Les plantes més típiques de les codines, per exemple els crespinells Sedum, arrelen en aquests cúmuls de disgregats, tot sovint reduïts a exigües capes de partícules de roca, una mica de polsim, sorreta i poca cosa més. Atesa la magresa, la manca d’articulació i l’escassa o nul·la cohesió d’aquests dipòsits, no són gaires les plantes capaces d’arrelar-hi i, per tant, el grau de recobriment sol ser-hi baix o molt baix. Vistes de lluny, ni s’aprecien, les petites plantes que s’hi fan.

Comòfits. Les plantes que ancoren les seves arrels o altres parts vegetatives en aquests dipòsits més o menys incoherents s’anomenen comòfits, però les que, com ara els crespinells, no tenen altra arrapada que la que els procura un magre sarpat de disgregats dipositats a la roca i, per tant, tenen les arreletes escampades entre aquests materials més o menys solts, es poden anomenar exocomòfits (2). Val a dir, en qualsevol cas, que moltes roques d’aspecte massiu tenen petites escletxes favorables a l’arrelada de petites plantes, circumstància que es dona, en els conglomerats, quan s’inicia la desadherència d’un còdol del ciment de la roca. Certament, però, hi ha pudingues massives de ciment calcari molt fort, sense ni tan sols la més escanyada de les llivanyes. Com sabeu, aquestes roques no duen altra flora que no siguin crostes de líquens i algues (cianòfits).

Figura 1

Figura 1. És tal la variabilitat de les Agulletes de bruixa Erodium cicutarium que ens va semblar interessant recollir-ne uns apunts en un article publicat a la revista 'Miconia', que trobareu en aquest enllaç. Aquesta herbeta presenta el que alguns anomenen 'formes de fam', exemplars minúsculs i escarransits, adaptats a condicions desfavorables, com ara manca de sòl, pastura recurrent, etc. Aquestes formes són el motiu principal d'aquest article. Un cop més, ens demanem si aquestes manifestacions extremes serien possible sense el concurs de les formigues.