Algunes estampes tardorals de l'obaga de Reixac (Vallès Occidental) (i 2)

Darrerament ha anat plovent i hi ha un reverdiment general, com vaig comentar a l'anterior capítol dedicat a aquest espai. Aquest d'avui vol ser-ne la continuació. Hi faré una bona arreplega, d'imatges tardorals, amb la idea de transmetre la qualitat bategant d'aquests boscos, en aquest període; però els comentaris, si n'hi ha, seran breus. Serà, doncs, un capítol d'estampes.

Algunes estampes tardorals de l'obaga de Reixac (Vallès Occidental) (1)

El marc actual. Humitat. Les darreres pluges han anat molt bé, per mantenir humitat en els sòls. En les plantes es veu molt bé, per exemple en les herbes i les molses dels camins. Hi ha verdor general; les herbes estan banyades de rosada i, sobretot, hi ha la ufana de les que ara floreixen, com ara la margaridoia i la rementerola, petites plantes que, per ser de mena escampadissa i gregària - sembla que fan tornes, per estolons, per bé que no tinc clara la manera de rellucar de la primera-, contribueixen qui-sap-lo a embellir els camins.

La banya del sègol Claviceps purpurea (Fr.) Tul. a la serra de la Marina

Com que l'essencial d'aquest fong entra en els camps de la micologia, la química i la medicina, que no conec, el d'avui serà un capítol fonamentalment il·lustrat i exposat de forma breu, articulada i epigràfica, procurant mantenir les reserves que aconsella la matèria.

Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (1)

Les comunitats dels pradells de teròfits silicícoles, de la terra baixa o mediterranis, no formen paisatges o tipus de vegetació especialment vistosos; tampoc no són gaire conegudes, en bona part degut a que són pròpies de determinades zones i ocupen espais de poca extensió.

Em plau dedicar aquest capítol a l'amiga Estella Illa Bachs, que a la muntanya ha hagut d'adoptar, manta vegades, com les mateixes salenques que porfidiosament ha estudiat, l'hàbit arrossegadís.

Per la vall de Ramió, obaga del Montnegre

Dedicació. Em plau dedicar aquest senzill report al botànic Xavier Font Castell, que ens va acompanyar en aquesta passejada i que sempre té la gentilesa d'atendre amb diligència les consultes que li faig. Els naturalistes, en general, no li devem pas poc, si considerem com n'és de valuós el 'Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya', creació seva que, a més, fa tot el possible per a mantenir sempre ben sabada.

☰

El Montnegre és una serra singular. Demanaria una introducció potser massa llarga voler arramadar tots els factors geogràfics peculiars que concorren en aquesta serra granítica del sector nord del territori catalanídic.

Del panical Eryngium campestre L.: els fruits, la disseminació múltiple i el rizoma

Regraciament. Al micòleg i company de buc Enric Gràcia, que ha atès diligentment les nostres consultes. A més, ens ha facilitat l'accés a l'estudi de tesi doctoral que va fer J. M. Lanau, sobre el cultiu extensiu de la gírgola del panical, que recull alguns aspectes, relatius als fruits, per exemple, que són de molt d'interès.

Aquest autor considera de forma exhaustiva tots els aspectes que concorren en la relació de la gírgola i el panical: trets del bolet, distribució, abundància o escassesa i punts relacionats, conjunt de factors relatius al cultiu, trets del panical, els fruits, la germinació, l'arrel o rizoma, etc.

El bolet dit gírgola del panical Pleurotus eryngii es considera un bon comestible o comestible excel·lent, però actualment és escàs o molt escàs, escassesa que aquest autor relaciona, però de forma no gaire definida, amb la reculada d'algunes pràctiques tradicionals, la regressió de la pastura de llana i l'abandonament de la pràctica del guaret.

Remitjons tardorals de Sant Llorenç del Munt

Ens passa sovint, que en les nostres passejades prenem apunts i imatges que, per elles soles, no arriben a fer un aplec o un report prou equilibrat. Més encara considerant que tenim tendència, possiblement predominant, per atendre a petits detalls. D'aquí ve això de 'remitjons'. Els d'avui són de dues passejades tardorals per Sant Llorenç del Munt, concretament del sector del sot del Sabater, la carena de l'Illa i el bagós sot de Matalonga, o sigui els vessants llevantins del massís, tributaris del riu Ripoll, que darrerament hem trepitjat per a preparar una activitat de DEPANA.

Pel Moianès, llum estabornida i una heura gravideta

Vam fer un passeig per un territori molt sobri (1), amb un paisatge que aplega, així com el nus d'una roda de carro engalta els raigs, a tot el volt, un bon plec de plantes de diferents elements biogeogràfics, que assagem de resumir així: el pi blanc conviu amb dos pins submediterranis, la pinassa, de temperant continental, i el pi roig, que solem associar a muntanya; l'alzina conviu amb el roure pubescent i també, en algunes zones, amb el roure de fulla petita.

Salt del Molí, cops i arraps de la vall del Ges

Introducció geogràfica. El Vidranès és un país de prades i boscos, rouredes seques en els terraprims i vessants solells i fagedes a les obagues. La vall del Ges té un capçal d'allò més corrugat, als vessants migjornals de la serra de Santa Magdalena de Cambrils i als encontorns dels llogarrets de Ciuret i Collfred.

Gymnosporangium en Juniperus communis L.

Només l'hem vist en imatges, però les que recollim avui són fetes per l'amic Albert Molero. Moltes gràcies. Imatges que ens donaran peu a fer una breu aproximació a aquest fong i el seu grup, de biologia prou complexa, atès que així mateix ho reconeixen, precisament, els micòlegs. En terreny tan desconegut i rossoladís adoptem el mode succint, cautelós i epigràfic. Vagi per endavant que el fongs Gymnosporangium són paràsits, perjudicials, perillosos o letals per als hostes. 

Pulcherricium caeruleum (Lam.) Parmasto

Mereixia un lloc propi. Potser és perquè ens és molt desconegut, el vast i atractiu univers de les ciències micològiques, que volem portar de nou aquí, per segona vegada, aquest fong blau de l'escorça.

Si porta aquest nom, pulquèrrim, equivalent, sembla, a preciós, bellíssim, deu ser perquè no és pas fàcil mantenir-se insensible a l'efecte d'un blau tan intens, un color que a la natura no corre pas gaire.

I, com el primer cop, també aquest cobria l'escorça d'un branc aterrat al bosc. El lloc és la vall del Sot de la Roca, a l'est dels Cingles de Sant Sadurní o de Gallifa, al Vallès Occidental. 28.3.2021.

Melampsora pulcherrima (Bub.) Maire

Portem avui unes imatges d'un fong que altera el normal desenvolupament de Mercurialis annua L., principalment tiges i pecíols.

Aquesta entrada serà iconogràfica, perquè desconeixem la matèria.

Les imatges les vam prendre al mateix prat ruderal, de llevamà, ravenissa, etc., que vam veure al capítol anterior.

Els peus afectats per aquest fong paràsit eren relativament abundants. Les parts afectades s'inflen i recargolen, però la resta, no afectada, sembla mantenir una activitat vegetativa normal.

El lector interessat en aquest tema podrà trobar-ne informació en aquest enllaç: taxateca, de contingut prou suggeridor de la complexitat biològica d'aquests fongs.

Quatre llucs dels cingles de Centelles

A prop del Presseguer i damunt de la baga de les Comes. Al caire del cingle hi ha dos arbusts força presents, la Noguerola Pistacia terebinthus L. i el Corner Amelanchier ovalis Medik., caducifolis de tendència litòfila. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Introducció geogràfica. Tot i la moderada potència dels cingles de la vall del Congost, han estat i són encara destinació habitual d'excursionistes, naturalistes i també professors i geòlegs, donat que en un recorregut breu es poden anar veient les diferents capes sedimentàries, en bona part triàsiques, ja eocèniques les de la plataforma superior.

Els cingles van agafant espectacularitat quan ens hi acostem des de la vall, però el breu report d'avui és d'una passejada per la plataforma superior, arran de cingle i a prop de la casa del Presseguer, no gaire lluny del llogarret de Sant Miquel Sesperxes.

S'accedeix a aquest lloc per dues carreteres principals. Pel sector del sud-oest hi arriba la carretera de Sant Feliu de Codines (el Vallès oriental), amb el branc afegit provinent de Sant Quirze de Safaja (el Moianès). Però l'accés més directe l'ofereix la carretera de Centelles, del sector del Congost (Osona).

☰

El paisatge vegetal. Com sol ser habitual en aquestes alçades -la plataforma ronda els 700/750 m-, la vegetació és mediterrània, d'alzinars amb pi blanc, però amb important penetració d'elements muntans submediterranis, roures, pi roig, boixos, etc.

Quan es passa el coll de Can Taló i es baixa cap a Centelles es poden veure, a l'esquerre, al peu de la costa presidida pel Puigsagordi, extenses pinedes de pi roig, delatores del caràcter més fredós d'aquest caient osonenc.

Tardor a l'altiplà de la Salut (Collsacabra)

Presentem un recull d'imatges de l'altiplà de la Salut (Garrotxa), al caire oriental del Collsacabra i ja plenament encarat a la vall d'Hostoles. El paisatge és d'allò més agradable, harmoniosa combinació de pastures i boscos. El bucolisme d'aquesta combinació i d'aquest paisatge, del tipus bocage, té un tret vertebrador de natura ambiental: les pluges, l'aigua i la humitat.

☰

Territori plujós i humit. El Collsacabra és plujós. El còmput acceptat de les mitjanes de pluja volta els 1000 mm, valor que en un entorn mediterrani es pot considerar força elevat. També és de destacar que el màxim de pluja es produeix precisament a l'estiu, un altre tret que corrobora el caràcter medieuropeu de la regió.

També són de destacar les boires. El fort desnivellament tectònic del front oriental de l'altiplà és molt favorable per a la formació de núvols i bromes, congriats per la condensació dels vents humits provinents del mar.

Precisament vam estar de sort i vam poder copsar aquest element, les boires, fonamental per a comprendre el paisatge del Cabrerès.

☰

A l'aparcament del santuari de la Salut ja hi ha tot de llucs de l'elevada humitat de la zona, com es pot veure en les hepàtiques i molses d'aquest tronc i en els tapissos de molses que cobreixen les roques, al fons. Es tracta de gresos i conglomerats eocènics, materials de superfície granada o grollera, propícia per a la retenció dels gèrmens dels briòfits.

Un fong efús i merulioide

Hem dedicat altres capítols a aquesta mena de fongs tan curiosos, de manera que suggerim al lector amistós que desitgi veure'n més informació que miri els següents enllaços: 'El sot del riu Tort' i 'Prodigiosos fongs d'escorça'.

En qualsevol cas, no és una matèria que coneguem prou bé com per a que puguem sortir del camp de les generalitats que expressa el mateix títol d'aquesta entrada; però aquestes limitacions i la coneguda complexitat de la ciència de la micologia no ens han de portar pas a renunciar a recollir aquests interessants fongs que trobem aplicats a l'escorça de troncs i branques més o menys revellits, renocats o podrits.

≡

Introducció. Són molts i molt diversos els fongs i bolets que viuen a la fusta -lignícoles-, paràsits els que viuen en fusta viva, sapròfits els que ho fan en fusta morta. Els bolets de soca són probablement els més coneguts i a més solen ser força vistents. El fong d'aquest capítol té forma de crosta, aplicada a l'escorça d'un branc aterrat.
El lloc i l'ambient. Ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès, a l'altura del vell Molí de les Tenes. Bosc de ribera mixt amb domini de l'avellanosa, com a bosquina baixa, i  la verneda, com a bosc de ribera alt.
L'arna mortal. A la fotografia hi podeu veure algunes papallones del boix Cydalima mortes, entre la fulla seca d'avellaner i la branca i a la pedra de la cantonada superior esquerra. Se'n veuen a milers al sòl humit de la ribera (1).
≡

Fong efús. Es diu efús del fong - o liquen, etc- estès i de forma no clarament definida, amb l'aspecte d'un vessament o d'una gitada. Com que la part externa o visible del fong és la part fèrtil, al contrari del que veiem en els bolets típics, que la tenen a sota del barret, es diu que és un fong resupinat, o sigui invertit respecte d'un tipus que es pren com a referent.
≡

L'himenòfor. Aquesta part visible, fèrtil, és l'himenòfor o cos portador de l'himeni. L'himeni o capa fèrtil del fong està format per diferents tipus d'òrgans, segons la mena de bolet; òrgans que generen, contenen i lliuren les espores, a mercè de l'ambient.

Té les vores blanquinoses i una mica aixecades (2). Vista la vora amb lupa té aspecte de feltre, densament fibril·lós o cotonós.

Un bolet de socó

Pugem a l'Institut Botànic de Barcelona per dipositar unes mostres de Quercus i trobem un grupet de bolets en un socó tallat ben arran, en un marge de l'aparcament del Jardí Botànic.

Curiosament enguany la ciutat de Barcelona sembla que no ha patit, els darrers mesos, una sequera tan greu com la que afecta a moltes comarques.

▤

Aquestes troballes sempre produeixen un cert impacte, segurament per la intensitat lumínica i la peculiar textura dels bolets, carnosa, flonja i més o menys gomosa, tan especial que quasi no gosem adjectivar-la. No trobem altres possibles referents comparatius que el d'alguns formatges, potser les crispetes, alguns pastissos cremosos...

Aquests bolets destaquen pel suau degradat cromàtic del barret, un beix grogós o crema claret i delicat com el vellut, que es va fent més clar cap a les vores, ja quasi blanques. Les làmines són una mica ondulades i tenen un color semblant, com de carn rosadenca.

▤

El peu porta un anell a dalt, a prop del barret; és ple, una mica fibrós i estireganyós, de carn ferma. Fa una olor suau, de bolet, molt bona.

Ens ha semblat, per les consultes fetes, que pot ser el Pollancró o Bolet del pollancre Agrocybe aegerita, bolet lignícola, gregari, associat als troncs i socons dels pollancres i  altres planifolis.

▤

▤

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Sabadell