Unes llambregades pels volts de Civit de Segarra

Aquest capítol serà breu i possiblement poc falaguer; ja va bé, perquè es tracta d'un territori molt sobri i, certament, en el dia que vam fer aquest passeig no oferia, en general, elements gaire atractius.

Visions amb tallantó de les margaridoies de prat Bellis perennis L.(1): morfotipologia vernal

Observem alguns aspectes externs d’aquesta margaridoia. Són força interessants els aspectes relatius a l’hàbit i el tipus biològic, de caràcter força críptic, com és propi, d’altra banda, en plantes que tenen els òrgans persistents ocults o en bona part ocults. El mot hemicriptòfit ja és prou explícit. Certament, definir amb determinació el desenvolupament vital d’aquesta planta sembla cosa d’ocultisme.

Ara les hem cercades endebades, les rosetes d’aquesta planta. La  primera sèrie d’imatges -n'hi ha dues- correspon a l'onze de maig, quan hi havia unes esteses d’aquesta herba força conspícues i atractives. La sèrie final, la que ens ha servit per observar les plantes senceres, descolgades, és de la segona setmana de juny.

Si, com hauríem de deduir per les observacions darreres, de les fulles aplegades en braquiblastos ara ja no n’hi ha cap rastre, podríem pensar que en el repòs estival la planta no portaria res més que les gemmes del següent període vegetatiu, probablement ben arranades a flor de terra; això és habitual, si més no, en els hemicriptòfits.

Això ens portaria a suggerir una hipòtesi de fenomenologia: brotada tardoral o post-estival; vegetació hivernal; floració i fructificació vernals; marciment i repòs estival, l’estat actual a la primera estació que hem observat, un fenassar del Vallès.

Sobre la possessió o manca de tija, l’interessat podrà comprovar, a la literatura, que es considera un ventall de possibilitats força ampli: acaule, subacaule, ocasionalment caulescent... Tot plegat, aquesta aparent manca o dificultat de definició, tindria un bon bressol en dos punts a destacar: la menudesa de la planta i la possibilitat que hi hagi, en els poblaments d'aquest hemicriptòfit, abundor de peus encara no arribats a l’expressió de la plenitud vegetativa.

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.

Rubus ulmifolius Schott, nitròfil i invasor

L'hàbitat de l'esbarzer és la bardissa, mot derivat de barda, 'brossa amb què es cobreixen les tàpies i es tanquen les entrades dels horts o vinyes closes".

L'articlet del diccionari de Francesc de Borja Moll ens situa en una perspectiva matisada i interessant, perquè relaciona clarament l'esbarzer amb l'àmbit sinantròpic.

Així doncs, en el breu capítol d'avui volem destacar que Rubus ulmifolius L és, també, nitròfil, ruderal i invasor sense brida.

≡
Invasor. Sembla que hi ha alguna mena de recança estranya en reconèixer que algunes plantes autòctones són invasores. Sempre associem aquest caràcter amb les plantes al·lòctones. 
Potser per això ens va cridar l'atenció com s'expressa l'escriptor i divulgador Daniel Climent, amb el seu estil planer i directe, en aquest vídeo: 'Vídeo de Daniel Climent: Albarzer Rubus ulmifolius'.
≡

Bardissa amb esbarzer comú i lianes al·lòctones. Les llargues branques pengen com garlandes, en un efecte força ornamental. No cal insistir en les qualitats excepcionals d'aquestes lianes: grimpen, s'estiren, jeuen, cauen, pengen...en la blanesa de la seva arquitectura rau precisament el seu èxit.
≡
El lloc. Trinxera del riu Ripoll, a la Cobertera (Sabadell. El Vallès occidental). Observeu-hi l'extensió de la bardissa d'esbarzer amb abundor de plantes al·lòctones.
≡

Mantell de lianes atapeïdes i flonges, com gegantesc coixí de molses. Aquestes bardisses possiblement pertanyin al col·lectiu, per no dir garbuix, de comunitats que trobem habitualment en marges de terres grasses, torrenteres, arenys, codolars, etc., relacionables amb l'Arundini donacis-Convolvuletum sepium Tüxen et Oberdorfer ex Bolòs 1962 (= Calystegio sepium- Arundinetum donacis, nom proposat per Ninot, Masalles, X. Font i Vigo).
≡

Imatge aèria que dona idea de l'extensió d'aquestes bardisses ruderals amb R. ulmifolius dominant. Fotografia: ©️ Institut Cartogràfic de Catalunya.
≡
Temperament i ecologia. De fet, aquest elements tenen un temperament i unes formes força ben caracteritzades. Pel que fa a l'ecologia aquestes lianes es fan en espais assolellats i calents, en talussos i marges de terres agrícoles, amb abundor de substàncies nitrogenades al sòl i un romanent d'humitat quasi permanent.
Pel que fa al tipus vital són predominantment perennes, molt vigoroses i vividores; la majoria, si més no les dominants, fan tornes; d'internodis llargs; creixent molt ràpid; làmines grosses i versàtils, en general palmatinèrvies.

Hedera: aproximació al mecanisme adhesiu

El tema que veurem en aquest capítol és concret: el sistema d'adherència de l'Heura Hedera helix. Per introduir el tema serà bo fer prèviament alguna consideració.
▤

L'Heura Hedera helix (família araliàcies) fa tres tipus d'arrels. A més de les arrels normals, primàries, endògenes, eixides de llavor, també en fa a les tiges, anomenades adventícies i caulògenes. Aquestes darreres són de dues menes: les arrels adventícies epigees veritablement radicants, de les tiges rèptils; i les adherents (o adhesives), de les tiges grimpaires, el tema d'aquesta conversa.
▤

L'heura té un creixent molt vigorós. La tija de la imatge fa uns 14 cm de diàmetre, però la talla que més impressiona és la de la llargada que pot assolir la tija elevada, grimpant pels arbres. Les arreletes adherents i aèries de l'heura són: adventícies, perquè no es formen a partir de la llavor, sinó que provenen d'altres parts; caulògenes, perquè s'originen a les tiges i no són merament epidèrmiques, sinó que neixen immerses en els teixits vasculars;  i epigees, perquè no arrelen en el terra.

El Caps blancs Alyssum maritimum

Un bri de sol toca la branca del cep. La vinya aspra sembla un mirall. Les pampes van tombant i les vinyes aviat flamejaran. La llum sedassada pels núvols exalta la grogor de les pampes i la blancor de les mates dels caps blancs. Mates curulles de petites flors que ara cobreixen, com una catifa, passades, mitjans i marges d’algunes d’aquestes vinyes. 

Octubre de 2016. Martorelles de Dalt (El Vallès Oriental).

▤

Avui dediquem una petita fitografia a una planta comuníssima. És d'aquelles plantes que tenim totalment ancorades en la nostra visió consuetudinària. Alyssum maritimum subsp. maritimum (1) té tot d'aspectes dignes de ser destacats i que no són, precisament, molt comuns.

▤

Auixiliadores. Les matetes de caps blancs són, com l’olivarda, plantes auxiliadores, perquè cuiten a guarir les ferides que infligim a la terra. Les trobem quasi pertot i tot l’any. En aquest text s’hi considera aquest florir en qualsevol moment, la morfologia de la planta i el tipus biològic, amb interessants particularitats. Veurem que entre aquesta graciosa crucífera i l’olivarda, molt més grossa, hi ha notables afinitats. Com que la terra és prou molla, aquest cop no ha calgut utilitzar el tallantó.

▤

Perenni-annuiherbetum amb Alyssum maritimum subsp. maritimum, Brachypodium retusum, Verbascum sinuatum, Hyparrhenia hirta subsp. hirta i Mercurialis annua.

Lianes: nucs i arraps (1)

Avui dediquem un capítol a les plantes enfiladisses o lianes. És una categoria ben definida per l'estil de vida: són plantes que necessiten suports externs per enlairar-se i, en el cas que no en disposin, s'estenen pel terra o per damunt de qualsevol superfície, prostrades, rèptils.

▤

'Créixer -o enfilar-se- com una carabassera'. Una de les qualitats més destacades i conegudes de moltes lianes és la rapidesa de creixement, tal vegada relacionable amb la necessitat d'aconseguir situar-se, el més ràpid possible, en una zona lluminosa. A la imatge, un assaig de comprovació del creixement en la liana Flor de cera Hoya carnosa, asclepiadàcia de l'Àsia Oriental i Austràlia, planta que emet un brots exploradors, a més dels de creixent normal, que creixen com una carabassera.

▤

Volubilitat. Els mecanismes per aferrar-se als suports són prou coneguts en general, diversos i ben interessants. Un caràcter essencial d'aquest estil de vida és la volubilitat. La volubilitat és consubstancial en plantes que a mesura que creixen s'han d'orientar a la cerca de suports. A la fotografia, de les Gorges del Freser (alt Ripollès), el Fajol de bardissa Polygonum dumetorum, herbàcia de tendència mesohigròfila.

El salvatge xiscle del vent...

"...O t'espero amb el salvatge xiscle del vent entre les canyes..."

Manllevem, o potser rapissem, l'esqueix d'un poema de Salvador Espriu, 'Thànatos', del poemari 'El caminant i el mur', per introduir un tema cabdal, d'ensunya inestroncable, dels nostres paisatges vegetals: la canya Arundo donax.
Aquesta planta congria un bon feix d'aspectes de camps ben diferenciats. Hi ha el frondós i fecund tema de les relacions que hi hem establert, o sigui l'etnobotànica; hi ha el peludíssim tema de l'impacte que té, en el nostre entorn, aquesta gramínia invasora que actua com una piconadora; i hi ha, finalment, el peculiaríssim tipus de la canya, des de la perspectiva botànica.
▤

Gemma llucada i radicant d'Arundo donax. Més detalls a la imatge de més avall.

La vinya vella de macabeu

La Rovira Roja. Penedès. 8.9.2019. A l'entrada dedicada a les vinyes de montonega de les Llambardes vam veure-hi alguns trets d'aquesta varietat. Avui veurem una vinya de macabeu, una altra de les tres varietats més típiques del Penedès.

Però no veurem una vinya qualsevol, sinó una de les més velles de la zona. La vinya de ca l'Escalló es va plantar l'any 1951. Als 68 anys els ceps tenen encara una gran productivitat i una vigoria admirable que, en qualsevol cas, cal cuidar i vetllar amb cura, perquè les capces són grosses i els rams i braços es poden esqueixar, més encara considerant el pes dels grossos i atapeïts raïms.
▤

Tenim la sort de comptar amb l'acollida de Jordi Raventós i la seva promesa Irene. Raventós és el creador del projecte Crowd Wine Penedès, l'elaboració d'un vi blanc monovarietal de macabeu fet amb raïms d'aquesta vinya vella i amb la participació econòmica de particulars (micromecenatge).
Situació. Ens trobem a mig camí entre les planes de Vilafranca i els graons de la Llacuna, al veïnat de la Rovira Roja, al límit del terme de Sant Martí de Sarroca però molt a prop de Guardiola de Font-Rubí. Molt a prop hi passa, arraulida, la riera de Vilobí. En la tipologia geogràfica de les vinyes som a la 'subzona dels turons de Vilafranca'.
▤

Ligustrum vulgare: fer tornes i fillolar

L'olivereta Ligustrum vulgare és un arbust prou conegut i comú. És una oleàcia que viu associada al Lignetum (fruticetum) submediterrani, a les bardisses, vores forestals, sots i espais forestals oberts, sempre damunt de sòls humits o frescos, capaços de retenir humitat.

FIGURA 1

Ens fixarem, en aquest breu apunt, en un aspecte prou interesant del creixent vegetatiu de l'olivereta. Avancem-ne unes paraules clau: arrels adventícies; fillols d'arrel; arrels que fan tornes (1).