Apunts estivals de la Ribera de Sió: rostolls i mirambells

L'escriptor Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó, llogarret dels Plans de Sió. Aquest riuet, tributari del Segre, drena una regió relativament àmplia però molt poc definida, pel que fa al caient de les aigües. El drenatge és tan difús i els caients tan vagarosos que, més que tenir un desguàs propi, la zona podria semblar un interfluvi, entre el Llobregós, al nord, i l'Ondara, al sud.

Magresa i petitesa mediterrànies: algunes flors de l'alzinar litoral

La natura cíclica. Els veterans sabem bé que les flors de les plantes puntualitzen el calendari, de manera que aquell esclat, il·lusió o emoció, que intensament vivim, associat a la trobada d'algunes flors, sol ser una reglopada d'emocions pretèrites; curiosament, aquestes regolfades emotives, que de cop semblen estalonar-nos, també tenen la virtut d'engreixar el sementer de les il·lusions merament pressentides, d'aquelles plantes i flors que despunten en la nostra imaginació i que, com la mà oferta, per alçar-nos, després d'una caiguda, ens tiben cap endavant, amb insospitable, plutònica energia.

Notes de flora i vegetació de les gesses del Llobregós (La Segarra) (3)

Un altre capítol de resum dels passeigs fets per la vall del Llobregós. La imatge podria ser un resum de la vegetació d'aquest indret: en primer terme, brolla calcogipsòfila amb pelagot -Stipa offneri; al centre, subarboretum d'esclerofil·les, carrasca i garric; més amunt, roureda de roure de fulla petita o de Quercus subpyrenaica Huguet del Villar (1).

Notes de flora i vegetació de les gesses del Llobregós (La Segarra) (1)

Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.

Per la vall de Ramió, obaga del Montnegre

Dedicació. Em plau dedicar aquest senzill report al botànic Xavier Font Castell, que ens va acompanyar en aquesta passejada i que sempre té la gentilesa d'atendre amb diligència les consultes que li faig. Els naturalistes, en general, no li devem pas poc, si considerem com n'és de valuós el 'Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya', creació seva que, a més, fa tot el possible per a mantenir sempre ben sabada.

☰

El Montnegre és una serra singular. Demanaria una introducció potser massa llarga voler arramadar tots els factors geogràfics peculiars que concorren en aquesta serra granítica del sector nord del territori catalanídic.

Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès)

Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès). Recull d’estampes autumnals de la ribera del torrent del Gai, situat al cor mateix de l’anomenat altiplà del Moianès, el sector elevat de la comarca, de topografia predominantment ondulada i de vegetació eminentment submediterrània.

Els "paisatges oblidats": un assaig d'interpretació

Els Paisatges Oblidats. En aquest extens capítol hi faig un balanç dels passeigs d’observació del paisatge per la plana de Can Moragues, situada a la riba esquerra del riu Ripoll, al nord de Sabadell, en territori pertanyent a Castellar del Vallès.

Les observacions podrien tenir valor per a altres zones vallesenques de la depressió prelitoral, si més no del sector occidental, donat que la regió té una personalitat fisiogràfica força ben definida.

Aquests passeigs els vam fer en el marc d’una activitat per a l’associació ADENC, feta el dissabte 12 de novembre.

Aprofito per agrair la companyia de tots els participants: Rosa, Elisabet, Paloma, Natalie, Marc, Alex, Ernest, Josep i especialment a la Mireia, de l’ADENC, sempre diligent en l’organització.

La màcula inhumana al Scillo-Fagetum

A Catalunya hi ha molts racons especialment atractius per als amants de la natura. Posem-ne un exemple: la Tosca dels Degollats, un gran bloc de travertí, tot corcat, amb precioses rastelleres de degotalls, al marge del riu Ges, al camí que comunica Sant Pere de Torelló i Vidrà, a Osona.

El moment de ‘les tapetes’ del faig

A la primavera s’obren els borrons del faig. Enguany, a la serra del Vidranès que hem visitat (vegeu el capítol dedicat al Scillo-fagetum primaveral), aquesta obertura començava a la setmana santa; dues setmanes més tard, el dia 1 de maig, la foliació ja era general, però no pas completa. Els arbres més endarrerits, aparentment els de les fondalades, encara es veien nuus, sense fulla.

☰

Els borrons del faig tenen un bonic color de coure o d’aram. Són llargueruts i aguts. Les peces externes dels borrons són les esquames gemmàries o catafil·les, fulletes esquamoses en bona part encavallades.

Els catafil·les guarden i emparen les gemmes hivernals. Quan aquestes gemmes s’expressen, a la primavera, els catafil·les s’obren i, completament mancats de la turgència que els animava, es mantenen al seu lloc però penjants, esllanguits i blegats, com una pelleringa.

☰

Mentre el nou brot es va desplegant, els catafil·les encara marquen, amb llangorosa passivitat, puntualment, el seu punt de naixença; fins que, finalment, es trenca aquesta connexió i cauen al terra, si no és que, en la seva caiguda, alguna branqueta o fulleta de més avall no els atura.

☰

Refús de l'embolcall. Que el faig fa fages i que, un cop seques, cauen al terra, com ho fan també, a la tardor, les fulles seques, és cosa prou coneguda.

Però ara, a l’inici del període vegetatiu, hi ha aquest altre deseiximent: si aneu a una fageda, pertot hi veureu, pigallant, clapejant o entapissant el terra, les esquametes seques dels borrons, les tapetes del faig.

Fulles penjants. El faig és un planifoli, però ara, quan les fulles novelles tot just s’acaben de desplegar, la capa de cutina que les impregna encara s'ha d'acabar de desenvolupar i la nervadura encara no està del tot injectada de la saba que haurà de permetre, molt aviat, mantenir ben tibada la làmina. Procés de turgència que, com passa a les ales de la papallona nounada, es completa amb l'exposició a la llum i l'aire.

☰

Sabadell

Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol

Esplendent Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae

En aquest capítol hi recollim la floració d'algunes herbes de la fageda amb joliu, tipus de bosc que rep, en l'estudi de la fitosociologia, la denominació Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae Br. Bl. ex O. Bolòs 1957. El reportatge és del dilluns de Pasqua, 18 d'abril.

El capítol és eminentment fotogràfic, però complementarem les imatges amb unes observacions generals sobre aquesta fageda, que destaca, molt especialment, per l'abast de l'estrat herbaci, així com per altres punts que conformen un tipus de vegetació, nemorosa o perinemoral, molt ben caracteritzada, si més no al nostre lluc.

Aquests punts són: les condicions ambientals o mesològiques pròpies d'aquesta comunitat, això és, l'ecologia; el tipus de forma biològica predominant en aquestes herbes; el període de desenvolupament, o sigui la fenomenologia; i, finalment, l'adscripció biogeogràfica i la distribució a Catalunya.

Apunts de l'obaga de la serra de Queralt

Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).

Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.

Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.

Del Pont de Cabrianes a la font de les Tàpies

Placèvola passejada que ens va dur del riu Llobregat a la font de les Tàpies, pels relleus tabulars que cinglen la vora llevantina del Pla de Bages, tot i que són terres del municipi de Calders, o sigui del Moianès. Deu ser per això, perquè de bon inici volíem arribar-nos fins a aquesta font, que no vam recaptar-ne gaires llucs. L'altre estil, divagant o vagarós, com el d'aquests cladònies que fan tombarelles amb el vent, sol ser més fecund.

Remitjons tardorals de Sant Llorenç del Munt

Ens passa sovint, que en les nostres passejades prenem apunts i imatges que, per elles soles, no arriben a fer un aplec o un report prou equilibrat. Més encara considerant que tenim tendència, possiblement predominant, per atendre a petits detalls. D'aquí ve això de 'remitjons'. Els d'avui són de dues passejades tardorals per Sant Llorenç del Munt, concretament del sector del sot del Sabater, la carena de l'Illa i el bagós sot de Matalonga, o sigui els vessants llevantins del massís, tributaris del riu Ripoll, que darrerament hem trepitjat per a preparar una activitat de DEPANA.

Salt del Molí, cops i arraps de la vall del Ges

Introducció geogràfica. El Vidranès és un país de prades i boscos, rouredes seques en els terraprims i vessants solells i fagedes a les obagues. La vall del Ges té un capçal d'allò més corrugat, als vessants migjornals de la serra de Santa Magdalena de Cambrils i als encontorns dels llogarrets de Ciuret i Collfred.

Estralls de la sequera en una bosquina mediterrània

Quan vam fer, no fa gaire, un passeig pels voltants de can Moragues i pels caients de Can Turull (Castellar del Vallès, Vallès Occidental), vam poder ser testimonis dels estralls de la sequera en uns matolls mediterranis.

L'alzina Quercus ilex L., esplet en secada

Resum. Trobem una alzina, de capça forruda, carregadíssima de glans, a pesar de ser un any tan dolent, per la manca d'aigua. En prenem algunes imatges, així com d'altres peus, per a poder comparar, un sense fruits, com tants n'hi ha, enguany, i un altre que sí que en porta, d'escampats.

Ulex parviflorus Pourr., heliòfil i termòfil

En ecologia botànica s'utilitzen molts qualificatius per a descriure el temperament o les necessitats ambientals de les plantes.

Algunes plantes de la Plana d'Ancosa (Anoia) (i 2)

El rocam i el paisatge. Aquest espai ofereix un excel·lent exemple de la repercussió del substrat en el paisatge; la fotografia ho revela prou bé. La plana pròpiament dita, on hi ha les ruïnes de la casa i del convent d'Ancosa, és un clap d'argiles eocèniques d'extensió relativament limitada. Aquest clap de terrer d'interès agrícola encara avui sosté alguns camps de cereals d'hivern, sobretot d'ordi (en canvi al voltant del poble de la Llacuna hi ha més blat). El mosaic de la plana el completen algunes pinedes i tot de camps abandonats o terreny incult. Però a tot el voltant del clap d'argiles hi ha un terreny aspriu i rocallós, de calcàries i dolomies, malcobert de matolls, amb clarianes de terraprims que, tot i ser l'expressió de la magresa més extrema, acull una flora primaveral ben ufanosa.

Germinació de glans d'alzina Quercus ilex L.

Retornem a un tema que hem vist altres cops, possiblement perquè és difícil mantenir-se insensible a la visió de glans traient el germen al defora. En considerar el fenomen de la germinació de les glans de l'alzina venen de cop un ram de punts a tenir en compte, però volem simplificar-los, sobretot perquè és un fenomen subjecte a una gran variabilitat, d'acord amb el que vam veure en aquest article.

Pel voltant de Sant Joan de Mediona (i 2)

Havent reeixit molt espigat, el capítol de Sant Joan de Mediona, hem decidit fer-ne dall i redall. La segona passada la fem abans de fer el tomb de retorn; sol passar, les primeres hores són més grasses i els llucs es van aprimant, amb el caminar de les hores. El redall ens enxampa acotats, com de costum, guardant i retratant una planta de camp molt borralluda que duu un nom de ciència que valdria per 'llavor pètria camperola'.