Apunts de l'obaga de la serra de Queralt

Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).

Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.

Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.

Les obagues de la Tolosa i el Geranio-Fagetum (1)

Introducció geogràfica. Al sud  de la vila de Ripoll el riu Ter recull, per la pinta de la dreta, les aigües de la vall de les Llosses.
La vall de les Llosses és un passadís natural que connecta tot un rosari de dilatacions bellament terraplenades, mercès als dipòsits de sediments gratats a les muntanyes. Fora del passadís que acull la parròquia de les Llosses i tot un seguit de molins i cases escampades, situades, sobretot, als conflents dels torrents laterals i la riera mestra, on el caramull de materials acotxats és més gras, la resta de la regió és molt muntanyosa, curulla de puigs que ronden els 950 m i guardada per tot de serres emboscades que presideixen la regió, com ara la de Matamala (1363 m), al nord, la de Santa Margarida de Vinyoles (1208 m) i la de Sovelles (1046 m), al sud.
Entre els puigs més alterosos destaquen el Cornedor, de 1229 m, l'Aliguer, de 1068 m, el d'Arquers, de 1244 m, i el del Catllar, de 1112 m.
≡

Un lluc de la vegetació. Alguns aspectes resulten molt cridaners, especialment la importància que hi té l'exposició i la peculiar personalitat del substrat.
Mentre que als solans i a les parts elevades hi trobem rouredes i pinedes més aviat seques -xeromesòfiles-, de roure martinenc (1) i de pi roig, a les parts baixes de les obagues i als fondals hi ha boscos mesòfils amb elements higròfils, fagedes, avellanoses i boscos mixtos de caducifolis.
≡

Foscor i sòls nutritius. Aquests espais es caracteritzen per ser molt ombrívols -els puigs elevats els mantenen en ombra permanent- i tenir sòls grassos, rics en humus i en nutrients, que es mantenen gairebé sempre humits.
Sobre aquesta capacitat del sòl per a retenir humitat, cal considerar l'efecte de la combinació de diferents roques sedimentàries: les partícules més fines, de les argiles i les margues, retenen l'aigua amb avidesa, però la fracció arenosa dels gresos té la qualitat d'esponjar el sòl i permetre la infiltració de l'aigua. Possiblement sigui aquest fecund maridatge el que sostingui les fagedes eutròfiques del Scillo-Fagetum del Vidranès.

La ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès

Introducció geogràfica. Les suaus onades de muntanyes del Ter mitjà s'estenen àmpliament pel baix Ripollès, fins al nord d'Osona, ben encatifades de prats de pastura i ben enflocades de boscos mixtos de caducifolis; formen part dels Prepirineus orientals, per bé que sembla que hi ha reticències a reconèixer aquesta filiació (1).
En aquest tram del Ter l'estructura hidrogràfica té forma d'espina de peix: els afluents principals tenen el mateix tirat, llevant-ponent, que els plegaments principals, les serres de Milany, Santa Magdalena i Puig d'Estela.
La riera de Vallfogona té el mateix tirat, però només al primer tram. No gaire lluny de Ripoll, a l'altura de l'ermita de Sant Bernabé de les Tenes, les aigües es veuen obligades a fer una colzada cap al sud (2).
Si a l'altura de l'ermita i del vell molí de les Tenes la vall encara presenta aquelles delicioses dilatacions de prats de ribera bellament guardats per boscatges atapeïts, a mesura que seguim el tirat de les aigües anem veient que les riberes es van estrenyent i finalment acaben escanyant-se, a l'altura de la granja de Vinyagarsa.
≡
Les espècies: Corylus avellana; Fagus sylvatica; Alnus glutinosa; Tilia cordata; Fraxinus excelsior; Buxus sempervirens; Prunus domestica; Rhamnus frangula; Lonicera xilosteum; Holcus lanatus i H. mollis; Festuca grup rubra; Arrhenatherum elatius; Brachypodium sylvaticum; Sambucus ebulus i S. nigra; Cornus sanguinea; Lolium multiflorum; Prunella laciniata; Geranium nodosum; Genista cinerea; Trifolium repens; Pastinaca sativa; Coronilla emerus; Cydalima perspectalis; Salix atrocinerea; Carex sylvatica; Dactilys glomerata; Lotus corniculatus; Centaurea cephalariifolia.
≡

Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona. Aquí, a l'altura de Vinyagarsa, comença el tipus de curs fluvial anomenat confinat (!), quan les aigües van encaixades entre muntanyes; i aquest és, justament, l'extrem nord de l'anomenada 'Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona', figura administrativa espanyola destinada a la catalogació de cursos fluvials en bon estat de conservació i amb baix grau d'alteració (3).
≡

La grassesa ataconada. Aprofitem per a destacar, doncs, aquesta estreta vinculació, dels prats de dall de l'Arrhenatherion amb el relleu: es fan als plans o replans de les valls, acollidors de cúmuls d'esbaldregalls i materials fins treballats per l'erosió dels vessants i trasbalsats pels batecs i les pulsions de les aigües.
Nosaltres vam festejar, és clar, la grassesa d'una d'aquestes llenques de ribera, els prats d'al·luvions i col·luvions que hi ha a l'altura de Vinyagarsa. I també, més amunt, els prats dels plans del Molí de les Tenes i dels Quintans (4) de la Barraca.
≡

La vall de la riera de Vallfogona potser no amaga cap joia brillant, però té la bella harmonia del solc i el crestall obrat pel xapo del pagès, amb vessants dolçament estesos, com davantals, coberts de boscos molt variats, pins, roures i faigs; avellanoses i boixedes fosques, arraulides al replecs; prats de sega, farratges i pastura, als riberals i replans on s'han bastit les cases de muntanya; i boscos de ribera finament entreviats, amb verns, freixes, tells, trèmols, pollancres...
≡

L'entorn. Imatge de la vall pregona de Vallfogona, presa des de Puigbó, a 1130 m. Al lluny hi veiem tres ones de muntanyes. La primera és la serra de Llaés (o Llaers), amb el tossal camús del castell i els llargs estreps de ponent de la serra de Milany, a l'esquerra. Darrera hi ha la serra de Bufadors. La darrera ona, més elevada, és la de les serres de Curull i Bellmunt, al límit comarcal amb Osona. El mantell forestal és variat: hi ha pinedes i rouredes xeromesòfiles combinades amb fagedes, avellanoses i altres frondoses mesòfiles.

Molses xamoses de Tavèrnoles

Sot Fosc o riera de Tavèrnoles. Osona. 1.2.2020
És una cosa que tothom sap: les molses necessiten humitat. I ara, per raons també conegudes de tots, hi ha força humitat, quasi arreu. Hi ha tot de diferents aspectes que hi estan relacionats, amb la humitat.

Quan, a l'hivern, la nuesa i la manca de color s'imposen en el paisatge general, els coixins i tapissos de les molses capturen la humitat de l'aire aquietat i rellentós; amarades d'aigua i exhibint una admirable i lluminosa turgència, s'estufen i estenen les seves petites fulletes, relluents i aigualoses. Les seves formes geomètriques captiven al naturalista, si no està atuït per la indiferència i està disposat a vinclar la carcanada per a poder-les copsar.
▤
El sol ajupit de l'hivern ja no és capaç de colar-se per molts dels replecs que abans sí que il·luminava, quan era gran i gras.
Sense l'escalforeta del sol, l'aire humit acotxat en els replecs no es fa fonedís o bé se n'aparta molt lenta i mandrosament, mogut per l'empenta d'un altre corrent menys estantís.
Cal considerar l'evaporació, doncs, com un factor tan important com la precipitació, perquè un nivell molt baix d'evaporació pot permetre que un espai es mantingui molt humit, encara que la segona sigui molt baixa.
▤

El paisatge. Hi ha en el paisatge una diversitat arbòria paral·lela, o gairebé, a la dels sediments. Les alzines guanyen en els terraprims; el pi pinyer en els sòls sorrencs; els roures en els argilosos, substituïts pels pins rojos quan han estat bandejats.

Un sot del Collsacabra i la mort de la boixeda

El sot de les Perxes. Collsacabra. Osona. 23.6.2019.

Recollirem, en aquest report, uns apunts sobre el sot de les Perxes, tributari de la riera de les Gorgues, al sector de ponent del bloc enlairat del Collsacabra, no gaire lluny de Cantonigrós. I de passada veurem alguns aspectes de les flors dels rosers. Però haurem de dedicar espai, també, per a un tema de gran impacte a la natura, la mort de les boixedes.

En el mapa de Piolet aquest sot hi consta com a 'rec de les Perxes', mentre que a la pàgina de l'ICGC hi consta com la riera de sant Julià. Aquest torrent és el principal drenatge d'una coma molt bella i coneguda pels excursionistes, que té forma de rotgle o de ferradura. Limiten la vall  les serres de Cabrera, Puigsec i del Sitjar.

El sot de les Perxes no és, vist des de fora, sinó un reng de diferents arbres de capces tofudes i una mica acotxades, sobretot roures (Quercus pubescens), però també freixes (Fraxinus excelsior) i aurons blancs (Acer campestre). Els pagesos administren els camps, amb rotació de pastures i conreus, mitjançant tanques de vailets -fils- elèctrics.