Baixem amb la família al riu Ripoll, a prendre una mica l’aire. La calor és intensa, però res té a veure amb la d’aquells nefastos dies de les abrusadores bravades africanes. En ple agost algunes plantes de la ribera es troben encara en flor i n’hem pres algunes imatges. No en dubtem pas, les flors tenen una atracció poderosa i ofereixen un dolç sopluig a l’esperit i a la imaginació. Són les flors de l’esbarzer, d’un rosat deliciós; les de la comuna campaneta o corretjola, que semblen fanalets oblidats a la bardissa; les de la verdolaga, esbatanades al cel, ben grogues; les molt allargassades del lligabosc japonès, apropiades per a les voliaines de trompa molt llarga; i les de la Parraca, enravenada i aspriua composta que mereixerà una mica més d’atenció, sobretot perquè exhibeix un indument heteròtric fabulós, molt semblant al del seu germà, l’Arpell. A més d’això, ens fixarem en el particularíssim tarannà de l’esbarzer, tot fent-nos acompanyar, altra volta, de les visions de David Attenborough, i en algun detallet de la flor que motivarà alguna precisió botànica.
Flors estivals d’esbarzer Rubus sp. Els brots florals experimenten fototropisme (inserits en diferents línies generatives, els que no són superiors es corben cap amunt, tarannà compartit, d’altra banda, pels brots foliosos). Les poncelles tenen forma de carabassa. Sèpals reflexes en l’antesi. Filaments estaminals de color malva o violat clar. Com sabeu, la biologia floral, també la sistemàtica, és molt complicada en aquest gènere. Les poncelles de la mostra duien les anteres ja obertes, encara al dedins de l’embolcall del calze, detall suggeridor de possible apomixi (fructificació, o formació de la llavor, sense fecundació, fenomen habitual en poblacions clòniques, estabilitzades localment, per exemple de Setembrines Coniza).
