En aquest tercer lliurament sobre els pradells terofítics calcífugs de La Roca hi recollim imatges del mes d'abril, fins a principis de maig.
La primera qüestió que sorgeix, a l'hora de reportar les visites fetes a aquestes terres de l'Ebre, seria l'abast territorial dels Monegres, és a dir, si podem acceptar que, ultra les delimitacions físiques fixades per la divisió administrativa, podem parlar versemblantment d'una comarca natural dels Monegres.
Ya he escrito antes sobre el tema; el lector interesado puede encontrarlo al margen, en la ‘etiqueta’ ‘Sant Llorenç del Munt’. Posiblemente abunde en lo ya expuesto en otros momentos, pero tal vez de esta manera se perfilen con más claridad las ideas.
Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.
Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.☰Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.
L'anomenada Plana d'Ancosa és una típica crosta de calcàries i dolomies, incapaç de sostenir, en aquest estat, una vegetació forestal madura. La vegetació dominant és la garriga, el lignetum mediterrani més ben adaptat al terreny calcari rocós, permeable i fissurat. Hi ha també claps de carrasques aclofades, actualment florides, i retalls de vegetació forestal, allà on les capes argiloses, menys magres, poden mantenir més frescor al sòl.La Plana d'Ancosa es troba al voral meridional de l'Anoia, ja afrontada a l'Alt Penedès i a l'Alt Camp. És un dels departaments (vegeu l'entrada 'Sant Joan de Mediona') enclaustrats a l'interior de la serralada prelitoral del sector central.
Hi ha un temps per a tot. Com sabeu, es diu que el romaní pot portar flors en qualsevol època de l'any, però val a dir que això no significa que cada peu de romaní tingui flors tot l'any. Hi ha un temps per a tot, també per a fruitar. El fruit del romaní és el tema d'avui que veurem desgranat en les parts anunciades en el títol: el fruit i alguna de les seves peculiaritats; la mixospermia, un caràcter que es pot considerar molt significatiu en la flora mediterrània; i la dispersió que en fan les formigues, fenomen interessant que ha estat, en realitat, el motiu provocador de la valoració dels altres. De passada recordem que, tractant-se de qüestions amb implicacions d'ecologia, mirarem de calçar-nos com cal, d'anar amb peus de plom.
Un rerepaís molt proper. Hi ha grans nuclis de concentració humana en espais limitats i petits nuclis de concentració en grans espais, sobretot en interfluvis que queden fora dels principals vials de pas. Ens agrada dir-ne departaments interiors, en al·lusió al fet que queden a l'interior dels marcs dibuixats per les venes que relliguen els centres d'activitat bulliciosa. Solen estar una mica més elevats i com que tot sovint estan mancats del reclam dels grans trumfos del paisatge, no solen ser espais gaire freqüentats.Als relleus que fan l'esquena d'ase que afronta les comarques de l'Anoia i el Penedès hi ha tot un seguit de departaments interiors, com ara, per exemple, el de Sant Joan de Mediona, territori ondulat termenejat per modestos serradells, la clàssica combinació del vell i antic agre amb pinedes i altres boscos de vigoria i volada molt senzilles, per no dir esquifides. Potser ara, més que mai, és el moment d'aprendre a gustar aquests plats d'amenitat oculta, però d'evident harmonia. Com altres cops, hem deixat reposar un temps el report i així s'han desvetllat alguns llevats d'idees. El passeig el vam fer el 2 d'abril.
 |
| Figura 1 |
