6 de juny de 2021

Una aproximació a Poa trivialis L.

Dominant. Les plantes que fillolen poden fer poblacions contínues, de més o menys extensió. Poden dominar completament l'espai i per això les qualifiquem així, com a dominants. Avui portem a aquest espai una poa molt dominant en un camp de la ribera grassa del torrent de Gallecs. Hi fa un prat xamós i ben espès, força atractiu, a més, quan es despleguen les fines panolles i el prat queda tot espurnat pels punts clarets de les petites espiguelles.
Però aquesta poa fillola?  Fillola, però amb una aparent moderació que no sembla poder explicar l'espessor del prat que forma. Veurem algun detall sobre aquest punt.
Prat higròfil de Poa trivialis L. subsp. trivialis. Recobriment absolut. Hi fa claps pràcticament monoespecífics. Espiguetes en flor, però només estaminades. 16.5.2021.
Floració masculina. A mitjan de maig les espícules tenien els estams ben desenvolupats, exserts i pengívols. Tot apunta sobre la possibilitat de proteràndria -primer sortirien els estams i després els estigmes- però hi ha llucs d'altres aspectes, com ara possible distribució desigual de flors hermafrodites i flors femenines, massa complexes (1) per a pretendre poder aclarir els mecanismes reproductius a partir d'unes observacions fetes en dues visites.
Efecte cua de cavall. No és una planta molt tenaç, pel que fa a la factura, però lleva moltes tiges fines, limbes com fulles d'espasí i gran profusió de flors.
Ribera baixa del torrent, sense conrear. Els camps del voltant són terrasses cultivades, sobretot de cereals. El sòl és argilós i humit, molt pesat i cohesiu. És possible que la manca de drenatge no permeti aquí el cultiu. Es deu entollar quan plou. Hi ha joncs i ciperàcies, però massa poc dominants per a merèixer el tractament de jonquera.
Inflorescència en panícula laxa, cònica, amb les branques disposades en verticils, molt desiguals les cada nus, decreixents, progressivament més curtes cap a l'extrem.
Començar a granar. A finals de maig les inflorescències ja porten les espícules plenes, però amb els fruits incipients, tous i sucosos. Les espícules son biflores; granen les dues flors.
Una parella d'espícules.
Espícules caracteritzades per la planesa i peces, glumes i lemmes, fortament carinades, agudes.
Espícula aplanada, d'uns 3 mm de llarg. Nervis de glumes i lemmes ben destacats. Glumes i lemmes carinats, amb les vores escarioses. Carenes de les glumes escabres (denticles antrorsos). Glumes una mica falciformes, la inferior d'uns 2 mm de llarg; la superior més ampla i més llarga. Gluma inferior navicular, vil·losa a la cara interna, uninervada; la superior semblant, però amb la banda escariosa més ampla i una mica ondulada, sobretot a la meitat superior, amb tres nervis. Lemma amb 5 nervis, d'uns 2,5 mm de llarg, com la gluma superior o una mica més llarg. Espícula biflora, amb tres flors per excepció; anteci inferior sèssil, pedicel·lat el superior. Desarticulació per la base dels lemmes; l'inferior porta el pedicle del superior. Quan hi ha tres antecis s'hi aprecia bé la basitonia.
Sedes ocultes. Cara interna de la gluma inferior sedoso-vil·losa. Es tracta de sedes llargues que semblen ancorades a la base dels lemmes. Observeu-hi l'indument del nervi del lemma, al mig i terç inferior. Són pèls sedosos, lluents, pentinats i aplicats, presents també al tram baix dels nervis marginals (2). L'autora del gènere a 'Flora Iberica' ho expressa així: "..., el central y los marginales adpreso-lanosos".
Visió dels blens sedosos, ancorats al nivell del cal·lus dels antecis.
Flors estaminades. Totes les plantes vistes a la primera visita -16.5.2021- eren d'aquest estil. Les anteres són de color crema abans no maduren; agafen el to purpuri abans d'eixir al defora.
Cara interna de la gluma inferior, vil·losa. Com dèiem, en realitat aquests blens sedosos arrenquen de la base dels antecis.
Rapa escabrosa. Les branques de la rapa -ramificacions dels raquis- són escabres, amb denticles antrorsos. Ara bé, l'eix de la inflorescència gairebé no en duu, de denticles, a la part inferior; el tram superior, menys ramós, sí que és escabre.
Visió de la crinera sedosa del nervi dorsal del lemma.
La lígula és llargueta; és un tret d'aquesta poa que se sol destacar, orientador per a la determinació. Hi hem vist, però, força variació, pel que fa a la talla. A bell ull, els valors mitjans ronden els 4-5 mm. Les més llargues en fan 7 o 8.
Gran espessor de brins d'aquesta poa cespitosa i higròfila. La canyiules són fines i més aviat blanes.
Masses folioses compactes, de recobriment total, emmascaren un substrat argilós i molt humit, permanentment aombrat.
En la banda més ampla de l'espectre les fulles fan 9-11 mm.
Alguns nusos són moderadament colzats o geniculats.
Desarticulació de les diàspores -lemmes i fruits- per damunt de les glumes. Les glumes nues evoquen el bec obert d'un ocell.
Un cop amollat el pol·len, les anteres tornen a empal·lidir, mentre els estigmes de les flors fecundades es van retraient, mustigant-se al dedins de l'anteci, al temps que el fruit va creixent.
Passa sovint, que el sistema vegetatiu d'una planta queda amagat, en la foscor de la lloriguera. Ana Ortega Olivencia, de Badajoz, l'autora del gènere a 'Flora Iberica', comença així l'article dedicat a Poa trivialis subsp. trivialis:
"Hierba perenne, laxamente cespitosa, con estolones cortos, delgados y superficiales o a veces engrosados y moniliformes, con brotes extravaginales abundantes, verde."
Aquests estolons no els hem sabut veure, possiblement per poca traça. El que hem vist queda il·lustrat en aquestes imatges. Són rizomes verticals, primets, paucinodals. Per a nosaltres el més sorprenent ha estat veure que els peus llevats sortien ben individualitzats, sempre amb escassos brots basals i sense aparent connexió entre ells.
Sobre la nomenclatura. Ana Ortega, l'autora del gènere a 'Flora Iberica', hi ha fet un tractament sintètic, consignant-hi, exclusivament, la subespècie de la nominal: Poa trivialis L. subsp. trivialis. En la relació d'altres noms a considerar hi consigna la combinació d'Àngel Manuel Hernández (3): P. trivialis subsp. feratiana (Boiss.& Reut.) À.M. Hern. Aquest autor va estudiar el gènere Poa a la seva tesi doctoral; el 1976 va publicar a 'Acta Botanica Malacitana' (2:33) unes 'Notas sobre el género Poa en la Península Ibérica', redactades amb un estil abreujat, directe, particularment plausible en la literatura botànica.
En canvi, aquesta P. feratiana de Boissier i Reuter és consignada així, amb categoria específica i per tant segregada de P. trivialis, al catàleg de Carlos Romero 'Las gramíneas de la Península Ibérica e Islas Baleares' (4).
Notes
(1) Resulta interessant la nota en què, a 'Flora iberica', es considera aquest tema: "En el género hay gran diversidad de sistemas de reproducción, ya que incluye especies hermafroditas, ginomonoicas (espiguillas con flores inferiores hermafroditas y superiores femeninas) o secuencialmente ginomonoicas (cambio en algunas plantas para producir más flores femeninas conforme avanza la estación), dioicas o solo pistiladas (ambos mecanismos no conocidos en las especies de esta flora)."
Dona la impressió que això de seqüencialment ginomonoiques podria ser congruent amb el que hem vist, en el poblament de P. trivialis.
(2)  Aquests nervis marginals poden ser de mal veure, per coincidir aparentment amb la vora; en realitat són submarginals, perquè la vora escariosa està una mica plegada i queda amagada a l'esguard.
(3) Aquest autor ha publicat recentment unes guies de divulgació. Vegeu-ne les notícies a la seva pàgina web. 
(4) En d'altres capítols ja hi hem cantat les virtuts d'aquest manual de bon manollar: precís, lleuger, fàcil i molt seguidor. 
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol