Potser no, que no es pot parlar de model, però déu n'hi dó del nombre de plantes que fan: capselles seques; d'obertura només parcial, apical; amb llavors xiques i abundants; llavors que són, aparentment, d'amollada aleatòria, gradual o passiva, relacionada amb el brandar espontani de la planta. Aquest és, també, el cas de les escrofulàries.
El lector curiós trobarà una aproximació al fruit de les plantes del gènere en aquest capítol: La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.
Val a dir que en aquest gènere ni càpsules ni llavors no tenen, sembla, un especial valor taxonòmic. Però, si, per lo nostra manera de fer, tendim sobretot a festejar les dissemblances, potser convé que també valorem amb normalitat les consemblances. En fi, les espècies d'aquest gènere es diferencien i determinen per aspectes vegetatius i florals, més que no pels generatius.
☰
Les escrofulàries es reconeixen prou bé: viuen en ambients humits, assoleixen talles molt notables (més de dos metres), són cantelludes de tija i rama i tenen una dreturança força vistent.
Si les ensopeguem (fitònim ampelogràfic!: de cep, encepegar) en flor val la pena que les observem bé. Tenen un estaminodi -estam rudimentari, de vegades nul- inserit al llavi superior, a prop de la vora, detall que es considera de valor taxonòmic. Les flors són molt nectaríferes. Tenen un disc o rodella glandular, a la base de l'ovari, que produeix un suc lluent, el nèctar, present i sovint en abundància, a l'interior de les copelles florals.
En aquest cas l'estaminodi és més o menys reniforme, clarament més ample que no llarg.
A la imatge, presa aquest juliol al marge del torrent de Ribatallada (vall de Ripoll, Vallès), branca florida d'escrofulària aquàtica, amb flors badades, poncelles i flors fecundades o fruits incipients.
☰
Flor com un catau. Poncelles en forma de bola; corol·la bilabiada, amb el llavi superior destacat, bilobulat, evocador d'una pinta d'adornament. Els sèpals són arrodonits, amb les vores vermellenques o escarioses, segons l'estat. Observeu-hi, a la dreta, una capsella verda, incipient, força botida. I l'estaminodi, a la flor de dalt, vist de costat, com una esquameta, situat a l'altura dels lòbuls laterals de la corol·la.
Els pedicles florals duen tot de pèls glandulosos, de color roig fosc.
☰
Imatge il·lustrativa de la dreturança i l'elevació destacada de l'escrofulària aquàtica. Imatge de la riba del riu Ripoll, de finals de juny.
☰
L'eix principal de la rapa fructífera és, com la tija, molt angulós i cantellut. Els pedicles florals s'encaren cap amunt, cap al costat més lluminós. Les capselles són inconfusibles, botides, apiculades, bequerudes.
☰
Fulles fasciculades en els nusos; són compostes, amb el folíol central molt més gros que els altres, normalment una sola parella, de manera que la fulla és trifoliolada. Però aquest aspecte és força variable i és motiu, a les flores, d'abundoses puntualitzacions, sovint expressades amb unes reserves que les fan un punt carregoses.
Aquí seguim la 'Flora dels Països Catalans', si més no en aquest cas. I recollim el nom del tàxon descrit que ens ha semblat més proper a les plantes observades. Hi ha prou llucs per a sospitar que aquest grup mereix més atenció.
☰
L'obertura de la càpsula, evocadora del bec, una mica obert, d'un ocell, expressa la maduració del fruit. Les fulles carpel·lars, fotosintètiques en la fecundació, finalment perden el color i es tornen pàl·lides, eixutes i molt enterques, expressió de la plenitud de les llavors que contenen.
☰
Només se separen les valves per la part de dalt. La dehiscència és septicida -així sol constar a la bibliografia-, mot equivalent a ruptura del septe, per bé que, com veurem millor tot seguit, potser no hi ha pròpiament esqueix o trencament del septe o envanet central de la càpsula.
☰
Capsella verda abans de ser seccionada, per tal de veure'n l'estructura abans de la maduració.
☰
La mateixa capsella, un cop seccionada, mostra exactament el mateix badiu de les capselles seques i parcialment obertes. La imatge permet veure, a més, que les vores del badiu apical són netes, no pas resultat de cap esqueix.
☰
Càpsula ja oberta que mostra la mateixa obertura. Per tant, les imatges suggereixen que les vores dels carpels estan separades en aquest tram apical. Així, el tancament de la càpsula sembla produir-se per concrescència de les vores plegades, però el septe seria només parcial i, per tant, hi hauria o podria haver-hi comunicació entre els espais dels dos lòculs, llevat que algun tel, de mal veure o reabsorbit durant la maduració, potser d'origen placentari, no ho permetés.
☰
Separar sense esqueix. En aquest esquema hi hem volgut representar la hipòtesi suggerida ara mateix: els carpels no estarien del tot tancats, a la part de dalt. En separar-se les dues valves, aquest badiu, ja preformat, és el que permet l'eixida o amollada de les llavors. La ruptura de tipus septicida seria suficient, en aquest cas, per a permetre la sortida de les llavors (aquest supòsit desmentiria l'exposat a l'entrada abans enllaçada).
☰
Cloterets. Llavors de color bru fosc, amb alvèols o clotets disposats regularment, en sèries separades per cavallons longitudinals. Sembla possible que en aquests clotets s'hi puguin adormir alguns brins d'humitat, així com l'almosta de la cocona guarda l'aigua, al rocallis.
☰
Diàspores a doll. Imatge que il·lustra l'exigüitat i l'abundor de les llavors de l'escrofulària.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
