10 de desembre de 2021

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.
Hi ha uns tapissos extraordinàriament bigarrats, molt atractius a la vista, perquè, sadolls de la humitat de les bromes i rosades, presenten belles i contrastades coloracions: són els tapissos de molses dels sòls molt soms, si no nuls, de les roques gresenques, ben clapejats per líquens fruticulosos de tons esblaimats, aquells líquens que semblen matetes esquelètiques, esfullades.
Una mica de fisiografia. Les clotes d'erosió d'Òdena i Bages estan parcialment envoltades per plataformes estructurals residuals, rossegades per un eixam de venetes difuses que les retallen per totes bandes. Castellfolit del Boix es troba en una d'aquestes esquenes d'ase de filiació una mica vacil·lant. Una part important del drenatge fuig cap al nord, fent cap a la cicatriu de Rajadell; els caients llevantins també tributen al Cardener, però en aquest cas atrets per la crida de la riera de Guardiola, de fort desnivellament, atès que entre la plataforma i les conques hi ha 400 metres o més de diferència.
Ens movem per la Plana del Gall, al voltant dels 700 m., una de les extenses planes marcades pel llindar del coll de Gossem, catifa de camps que ens porta al poble sense noses ni grops.
El paisatge és clapejat, en mosaic, com se sol dir, combinació de terra campa amb bosquines i pinedes. Els camps deuen ser de cereals, però potser hi ha altres herbes; com que ara no en queda quasi cap rastre...
Ara bé, un paisatge així, de tant de temps dedicat a l'agre i la pastura, exigeix, certament, alguna interpretació. La primera pregunta a fer-nos seria: on són els arbres de fulla plana? N'hi ha mostres, sobretot als marges de camins i camps, principalment carrasques, també roures, però més escassos.
Recordem que el Bages és la comarca que històricament va tenir més extensió dedicada a la viticultura. Hi ha manta llucs, en els paisatges, que ho suggereixen. Per exemple, el tema de les pinedes. Sembla que hi era molt estès, el costum de plantar pins blancs a les vinyes exhaurides, un cop arrencats els ceps. La vinya arrabassada deixa el terreny molt exposat a l'erosió i, segons es diu, és per això que s'hi plantaven pins. L'historiador Llorenç Ferrer Alòs ha aprofundit molt en els temes relatius a la història dels cultius de la comarca.
Humitat estacional. Les rosades i les bromes pròpies de la tardor i l'hivern fan reviscolar els tapissos de molses i líquens. A la imatge hi veiem la molsa dita d'estrelles Pleurochaete squarrosa, gebrada, i un liquen foliaci abundant i vistent, sobretot pel blanc del revers del tal·lus. Sembla Cladonia convoluta; com que hi ha discrepàncies i contradiccions en la nomenclatura d'aquest liquen, ho diem així, amb reserves.
Els camps estan molt fangosos. L'aigua ha desvetllat els grans d'ordi. És un paisatge agrícola clapejat, pels illots que queden sense conrear, normalment cofats de pins de capces arrufades. Les argiles, molt impermeables, han obligat a cinglar els camps de canaleres de desguàs.
Plana del Gall, molt a prop del caire que guarda a la gran clota d'Òdena. Regió no gaire freqüentada, per ser un d'aquests departaments enlairats que queden fora dels vials de pas. Només tractors de llaurar i alguns ciclistes dels que es mengen les distàncies. El vent deixa el paisatge 'rentat', per a dir-ho a la plaiana.
Els tapissos de cladònies són molt vistosos. Possiblement ens indiquin que aquests espais marginals, en una zona de conreus, deuen ser poc o molt estables. El mateix substrat, gresos i conglomerats que originen molta sorreta, deu ser favorable per als briòfits i els líquens, per a retenir-ne gèrmens, l'aigua de la rosada, etc. El creixement dels líquens forma tapissos o gespes de recobriment total, per contacte dels coixinets.
El mateix liquen. La coloració va del blanc al gris cineri, argentí o verdenc.
La dinàmica deu ser força complexa, però sembla que les cladònies prosperen especialment damunt de les catifes de molses. Algunes espècies d'aquest gènere es consideren, precisament, muscícoles.
Els tapissos de cladònies protegeixen el sòl de l'erosió i creen un ambient de moderació enfront dels raigs solars i del vent.
Romaní florit envoltat de coixinets de cladònies.
Hi ha relació entre briòfits, líquens i mates precursores, com ara la farigola. Les mates de farigola projecten petites ombres que poden ser el nínxol adequat per a l'inici de la colonització de les molses. Curiosament, la fanerògama es capté una mica com les criptògames, en el sentit que té una rara capacitat per a viure en un estat de metabolisme molt baix, durant els períodes secs.
Possiblement els requeriments d'aquests poblaments no siguin tan fàcils de satisfer com pugui semblar: cal l'espai obert, bona il·luminació i alhora humitat de concurrència periòdica. Cal valorar-hi el pes de la particular morfologia del substrat, ja que la irregularitat i els bonys dels còdols podrien crear espais propicis per a que s'hi arredossin els gèrmens de les criptògames.
Abans de passar de nou al paisatge, fem el recompte de punts que concorren en aquests poblaments de molses i líquens: còdols, sorreta, terraprims, roques planes, fulles dels pins, diversitat mineral -ciment calcari però també minerals silícics-, els petits invertebrats associats a les molses, possible importació i aportació de partícules de remoció eòlica, etc. Per cert, on són els crespinells?
És remarcable que aquests poblaments es fan on la majoria d'espermatòfits no poden viure.
Roures i carrasques apareixen aquí i allà, escampats, delators d'un paisatge molt transformat per l'històric aprofitament de l'agre i l'exhauriment dels espais marginals de bosc.
Potser mai no podrem valorar com convindria l'impacte que ha tingut en el paisatge aquella descomunal demanadissa de vi, quan la fil·loxera destructora s'escampava per Europa i encara no havia arribat aquí.
És prou significatiu, doncs, que carrasques i roures es trobin especialment associats a vorals i marges, expressió d'una marginalitat suggeridora dels usos històrics que hem apuntat, vinyes a seny i posteriorment pinedes de pi bord, arbre que prospera d'allò més bé en terrenys argilosos calents.
Un dels trets més significatius del paisatge d'aquesta zona és l'abundor de fenassars de marge, del fenàs Brachypodium phoenicoides (L.) Roem. et Schultes. Característic de les motes que cinglen els camps. Sòls una mica profunds, argilosos, secs.
Un altre bon exemple de com la marginalitat és el refugi dels planifolis mediterranis, la carrasca i el garric. També un exemple de com les plantes de la vegetació potencial ocupen, sovint, espais actualment marginals.
En aquest cas són carrasques protegides, per l'ombra, per fructíferes -aglaneres- o per tot plegat.
Un exemple clàssic d'un arbre guardat, al camí d'entrada de Can Prat. Capça gran i globosa.
Cladonia convoluta (Lam.) Anders. Tal·lus foliaci, amb lacínies cargolades, lobulades, amb pocs segments de primer ordre, molt menors i més abundants els dels extrems, cargolats com uns farbalans. Dessobre o còrtex verd claret -crema d'espàrrecs-; dessota blanc, fibril·lós o cotonós. Disposició segons les condicions ambientals: regirat, exposant la part blanca inferior, en les hores de sol; amb la part algal, verda, encarada a la llum a les primeres hores, quan el sol no és abrusador. Hi ha coixinets solts, vagarosos, que es desplacen a mercè del vent.
Cladonia sp. Liquen fruticulós amb les rames cilíndriques, de color verd claret, bifurcades al extrems, amb aspecte de banyes de cérvol.
Aquest és el liquen fruticulós, terrícola i muscícola, que hem vist fent tapissos a les anteriors fotografies. Molt abundant. Tal·lus compost, fruticulós i inferiorment foliaci-esquamulós. Possiblement Cladonia rangiformis Hoffm.
Poblament de Cladonia convoluta (Lam.) Anders, liquen que al lluc d'alguns autors no mereix distinció específica de C. foliacea (Huds.) Willd.
Imatge que evidencia la natura heteromorfa del liquen que suposem deu ser Cladonia rangiformis Hoffm. Inferiorment és lobulato-esquamulós; la part superior -podecis- és fruticulosa.
Cladonia convoluta (Lam.) Anders.
Cladonia sp. i Pleurochaete squarrosa, gebrada.
Imatge de detall dels extrems d'un exemplar de C. rangiformis. Taquetes bruno-ocraci-verdenques en els podecis o branques -efecte taques de cadell de lleó. Els granets rogencs, terminals, no sabem si són apotecis. Expansions esquamuloses a manera d'orelletes, en els podecis.
Imatge del mateix liquen de tal·lus compost i podecis maculats, aparentment per fragmentació o alteració de la capa algal.
Podecis amb abundor d'expansions a manera d'orelletes. Podecis que s'esbranquen en dues rames, també als extrems, molt aprimats.
Tal·lus compost del mateix liquen, amb els podecis esbrancats en forcalls que semblen expressions de fretura o desesperació.
Detall del mateix liquen, amb els brancs acabats en ditets rogencs (apotecis?).
Picnidis pedicel·lats en C. convoluta.
Darrera imatge de Cladonia rangiformis.
Imatge de la carrasca del camí a Can Prat.
Aments masculins de la carrasca. Enguany hi ha hagut molta floració extemporània. Ho podeu veure a les teranyines socials. De flors d'alzines d'ara, d'aquesta tardor, se n'han vist en llocs diversos. Presumiblement, sembla degut a la sequera extrema d'aquest any. Són moltes les plantes que han florit després de l'estiu. La deturada vegetativa sembla que estimula les gemmes generatives, com si es tractés d'una alternativa compensatòria.
Com a mínim hi ha quatre pins diferents a la zona: Pinus halepensis, P. nigra subsp. salzmannii, P. sylvestris i P. pinea., essent els dos primers, amb diferència, els més abundants.
Erica multiflora L. florit.
Fulles de carrasca Quercus ilex L. subsp. ballota (Desf.) Samp.
Nanisme per fitoplasmes? Crida força l'atenció la presència abundant de pins rabassuts, regruats, aclofats, de capça tofuda. No sembla inversemblant una possible infecció per fitoplasmes, afecció encomanadissa. Recordem que les pinyes afectades per nanisme causat per fitoplasmes donen pinyons fèrtils, però repliquen la mena, lleven pins també nans. De fet, per la zona hi abunden pins amb pinyes molt menudes, de manera que la sospita d'infecció sembla versemblant.
Aquests pins desmanegats fan una fila desconcertant, com aquest curiós exemplar de P. pinea.
En espais denudats Thymus vulgaris és un notable precursor. Als entrepeus de les mates les condicions d'exposició atenuades fan possible la vida d'algunes muscínies.
Gàlbuls de Juniperus communis L. A la zona hi conviuen el càdec i el ginebre.
Tapissos de molses d'intensa coloració.
Visions més properes de les dues molses dominants al tapís de la foto de dalt. No entrem en les determinacions, atès que no les vam observar amb detall. Igualment donem les gràcies a Miquel Jover, pels suggeriments fets.
Les roques posen en evidència el diferent caràcter de les successives llitades de sediments. Dominen els gresos i les lutites, com escau a un territori agrícola, però també hi ha conglomerats, principalment amb còdols petits.
Aquest liquen crustaci clapeja bona part de la roca. Fa arèoles convexes, blanques, molt pigades d'apotecis negres o negrencs, sense marge diferenciat, lecideïns. Toninia tumidula (S.) Zahlbr., segons l'insigne liquenòleg Xavier Llimona Pagès. Moltes gràcies.
La clau és petita, de bústia. Tot observant aquesta curiosa formació mineral, uns envanets de quars, sembla, vam veure aquest petit liquen d'apotecis ben aglomerats, negres, amb el marge blanc, crenulat. Myriolecis crenulata (Hook.) Sliwa, Zhao Xin & Lumbsch, segons Pier Luigi Nimis, professor de botànica sistemàtica i liquenòleg. Moltes gràcies.
Ocells críptics. Segurament us hi haureu trobat sovint, tot caminant, que d'un camp s'aixequen uns ocells que no havíeu vist, ben bé com si sortissin de dins del terra. D'aquest camp en va sortir un esbart de pinsans, d'aquella manera habitual, tan bonica, primer escampats com manat de llavors lliurades a eixam, però tot seguit de nou acoblats, a les envistes de la següent parada, sovint a la capça d'algun arbre proper.
Què hi feien, en el camp? Seguim una de les regles d'or dels fotògrafs: "En cas de dubte, acosta't!" Acostem-nos-hi, doncs!. Val molt la pena.
Grufades dels senglars. Ara que els sembrats estan fangosos i humits, hi ha manta llucs, per tot arreu, del pas dels senglars, pels vorals dels camps, travessant-los per aquí, per allà...
Anàvem a dir que grufar és furgar amb la grufa, però com veieu, 'grufar' i 'furgar' fan anagrama, potser perquè de la primera se n'ha derivat, qui sap com, la segona.
Tenim aquí tres elements ben diferenciats: camp, grufades de senglar i pinsans. Acostem-nos-hi més, doncs.
Grans i gèrmens. Els senglars han aixecat terrossos i han deixat al descobert tot de grans d'ordi Hordeum vulgare L., amb els seus lluquets -coleòptils- turgents i immaculats, d'una blancor delatora del caràcter hipogeu del germen.
Brotet epigeu o plàntula nova d'ordi, amb la beina basal blanca i relativament engrossida, com si fos una cebeta.
Grans d'ordi germinats, amb l'aglevat de terra humida, imprescindible per a fer-ne possible la germinació. Enguany hi ha hagut camps, a les terres de Lleida, que no tenien gota d'humitat, un cop ja sembrats, comprometent-ne o retardant-ne la germinació.
Diverses imatges de grans d'ordi i germinats.
Coleòptil. El primer brotet, anomenat coleòptil, emergeix, normalment, a l'interior del terra, de manera que porta una caputxeta o beina tancada, per tal de comportar sense danys el fregament i poder emparar convenientment la gèmmula, a mesura que s'obre pas pel terra.
Abundant emersió de coleòptils de grans d'ordi.
El germen és un paràsit que viu a compte de l'energia continguda al gra, l'endosperma.
Gra d'ordi germinant. Arreletes primàries o seminals (de la llavor), gra o fruit, pròpiament, i coleòptil, òrgan particular destinat a produir una o diverses gemmes vegetatives. Quan aquestes gemmes lluquen i donen les primeres fulles i les noves arrels, totes les parts de la imatge, caduques, es fan fonedisses.
Plàntula d'ordi. Com la papallona nounada, que ha d'exposar les ales a la llum i l'aire per a poder desplegar-les, la nova plàntula encara té les fulles desmaiades, sense la tibantor necessària.
La imatge permet veure la forma de creixement d'una plàntula d'ordi Hordeum vulgare. 
Punt blanc: el fruit o cariòpside. Punt blau fort: les arreletes primàries, també dites seminals o sigui de la llavor, en puntualització molt oportuna. Punt vermell: coleòptil, amb fila d'estar exhaurit. El coleòptil experimenta fototropisme i eleva el con vegetatiu cap a la llum. Estimulat per la crida de la llum, el con vegetatiu s'eleva per l'interior de la beina del coleòptil i en travessa l'extrem. Es produeix llavors el primer nus, per damunt de la beina, exhaurida, seca, del coleòptil. Punt groc: primer nus engrossit o aplec de nusos concentrats, un braquiblast que origina el lluc principal o cappare i, segons ens ha semblat apreciar, dos fillols, nascuts en estret veïnatge, tots emparats per beines membranoses. Punt magenta: arrels secundàries, originades al primer nus. Punt blau clar: part aèria de la planta.
Lògicament, les arrels adventícies es generen a l'interior del terra, de manera que la talla del coleòptil dependrà de la profunditat on es troba el fruit. En un fruit o gra molt som, el coleòptil deu ser molt breu i el primer nus molt proper al gra. Tota la part que queda per dessota del primer nus, o sigui arreletes seminals, gra i coleòptil, és temporera i s'exhaureix aviat. Totes les parts aèries, inclosa la inflorescència, s'originen i s'ancoren en el braquiblast. Les primeres fulles verdes que emergeixen al defora indiquen l'esgotament del parasitisme que l'embrió exerceix, mitjançant l'escutel, sobre l'endosperma.
Les tres parts de la llavor. Tot i la manca de focus hi podem veure l'escutel (un punt blanc) o escudet, l'embriofil·le o cotilèdon; l'endosperma (dos punts) sucós, fet xixines per l'activitat dels ferments digestius; i el coleòptil (tres punts), el lluquet d'extrem en cogulla, estotjat en beina, que empara els rudiments de les fulles i s'obre pas pel terra.
Juniperus oxycedrus L., cons masculins. Creiem que en aquest tàxon hi ha proteràndria. Els cons femenins apareixen més tard i maduren molt lentament.
En els cons masculins hi ha esquames i bosselles pol·liníferes, aquí encara per madurar.
Dos exemplars de càdec, arbret dioic. El gran és masculí; el de l'esquerra, més petit, és femení.
Gemma que vam suposar devia correspondre a un con femení, però no hi havia sinó esbossos de mal veure.
En el càdec tenen un major desenvolupament les fulles situades a la part superior dels brots i branques.
Alzineta, de llavor o de rebrot?
Ja s'ha desvetllat la gemma d'una fulla inferior, detall que més aviat associaríem a un rebrot d'arrel, però...
No clourem el capítol sense recollir aquest liquen que se'ns presenta com un tapís de granets de color gris fosc.
Paisatge agrícola de terra campa, de secà. A les plataformes estructurals rarament hi ha regadiu. A Catalunya hi ha, al voltant de la dita depressió central, una àmplia corona de sediments detrítics de variada fesomia, llims, argiles, sorres, graves, etc., afectats o no de cimentació. Invariablement, allà on el terreny és planer i els sediments més o menys fins, hi trobem conreus herbacis, sobretot cereals d'hivern, ordi i blat en primer lloc. Constitueixen paisatges de relleu poc o no gens destacat. Bona part d'aquests terrenys eren, en d'altres temps, on els sòls no magregen, rouredes seques, submediterrànies.
Tallar les correnties. Al voltant dels camps s'hi han fet canals de desguàs per a evitar que l'aigua de transmissió lateral no els malmeti. Són indicadors inequívocs de l'existència de capes impermeables, d'un drenatge d'escassa infiltració. D'altra banda, la persistència de les tasques agrícoles amb maquinària pesant va produint una constant pèrdua de terra en els camps, que amb el temps van quedant cinglats per marges sollevats i despullats.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol