Breu antografia del panical Eryngium campestre L.

El panical és un geòfit molt comú, en espais oberts, pastures i prats. Als fruits d'aquesta umbel·lífera umbelliferae ja li vam dedicar un capítol, que podeu rescatar aquí, si us vaga.

Les flors del panical tenen alguns punts interessants, per exemple la peculiar forma dels pètals o els estams, d'anteres ancorades.

Curs de camp de l'ADENC: com són les flors?

Com són les flors? Força desconegudes, per un general. Això sí, d'imatges, en fem muntanyes, muntanyes de gavadals. Però la vida és una cosa molt diferent. La flor és el batec vital, essencial, de la planta. La flor és el germen del germen: l'esbós primordial, vestit amb draperies més o menys acolorides, d'un embrió, molt ben acotxat i embolcat, colgat en un estat d'obscura sopitesa. La flor és l'antesala del fruit. Són caps del mateix fenomen.

Prat periurbà de llevamà, verònica, filamaria...

Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.

Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.

Molses i altres llucs de les obagues de la Tolosa (i 2)

Briòfits. Vam deixar el primer capítol d'aquestes obagues quan fèiem atenció a algunes molses. En algunes comunitats forestals les molses hi poden fer un gran paper, com ara en aquestes obagues, al bosc, a les clarianes, marges, etc. És natural, doncs, que aquest paper sigui destacat, tot i que ho fem com a simples observadors encuriosits.

≡
Relació d'alguns briòfits -molses i hepàtiques- de la zona, copsats amb l'ajut de l'amic Cèsar Pedrocchi:

• Eurhynchium striatum (Hedw.) Schimp.
• Plagiomnium undulatum (Hedw.) T.J. Kop.
• Ctenidium molluscum (Hedw.) Mitt.
• Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst.
• Hypnum cupressiforme Hedw.
• Neckera crispa Hedw.
• Fissidens sp.
• Metzgeria furcata (L.) Dumort
• Radula complanata (L.) Dumort
• Frullania dilatata (L.) Dumort
• Lejeunea cavifolia (Erhr.) Lindb.

≡

Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst. s'agrada dels sòls humits i humífers.
≡

A l'escorça d'aquest faig s'hi feien unes barrufes molt curioses, de la mida d'una avellana, aparentment dotades d'hostíol. Al voltant de la del mig hi ha un petit clap de l'hepàtica Radula complanata (per a més detalls introduïu el nom al cercador del blog), molt comuna a les corfes de diversitat d'arbres.
≡

Neckera crispa Hedw. entra en el grup de les molses distingibles a bell ull, fins i tot per als lloscos, com nosaltres.
≡

Miquel Jover, a la primera fotografia de dalt (de l'arxiu personal, d'una activitat hivernal), i Cèsar Pedrocchi, a la segona, són els principals impulsors del grup de briologia de 'Flora Catalana' (floracatalana.cat), associació de divulgació de la fitologia catalana, articulada territorialment en grups locals. La secció de briòfits (vegeu-la a la pestanya superior de la pàgina web) ja fa molt bona fila.

El fruit de Chaerophyllum aureum L.

La temàtica concreta d'aquest capítol és el fruit de Chaerophyllum aureum L. Oferim diverses visions de l'aqueni i alguns detalls morfològics, un cop fetes, prèviament, una breu introducció de la planta i una altra de caràcter general, no tan breu, sobre el fruit de les umbel·líferes Umbelliferae.

≡

La cominassa Chaerophyllum aureum L. és una planta aromàtica, de fulla molt retallada, que fa nombrosos poms de flors blanques, més tard convertides en aquenis llargueruts, en forma de fus, acompanyats, al nivell de la base dels radis, d'un verticil de filaments molt característics, evocadors d'una gorgera de puntes.

És una planta de riberals, vorades forestals humides i prats de dall, pròpia, a casa nostra, dels Pirineus i de les comarques orientals humides.

Els exemplars que il·lustren aquest capítol són de la ribera de la riera de Vallfogona (el Ripollès), lloc que va merèixer un grassó capítol en aquest espai.
≡

El cremocarpi (1) de les umbel·líferes (terminologia botànica: cremocarpi; diaqueni; carpòfor; mericarpi; esquizocarpi; costa; val·lècula; vita; estilopodi). El gineceu de les umbel·líferes Umbelliferae consta d'un ovari ínfer format per dos carpels -bicarpel·lar- concrescents, cadascun amb un sol lòcul o cavitat i un sol primordi seminal -monosperm. La parella de carpels es converteix, en la fructificació, en una parella d'aquenis -diaqueni- que, arribats a la maduresa i deshidratació, solen separar-se una mica o dues miques, tot mostrant el curiós mecanisme que els agermana, un pedicle que s'esbranca en dues rametes, anomenat carpòfor.

L'estructura dels aquenis o mericarpis (2) és interessant i força curiosa. L'embrió és molt petitó i es troba suspès al capdamunt del mericarpi, embolcat per la part més voluminosa del fruit, l'endosperma; l'endosperma està embolcat pel pericarpi, embolcall normalment força magre que porta unes prominències longitudinals, de morfologia variable, anomenades costes; alternen amb les costes uns solcs més o menys enfondits, els espais intercostals, anomenats val·lècules, o sigui valletes. 

Hi ha també uns tubs o canals de coloració pujada, d'un verd courenc o brunenc molt intens, com d'alga fresca, anomenats vites, normalment situats a les valletes, o bé aparionats amb les costes. 

Les vites són canals o llums emplenats de sucs resinosos aromàtics i olis essencials, segregats i vessats per les cèl·lules que conformen aquests canals o llums.

Els mericarpis són dorsiventrals; s'uneixen per la cara comissural, que és més o menys plana, mentre que el dors sol ser més o menys convex o bombat, de vegades quasi pla.
Al capdamunt del diaqueni hi ha una mena de pedestal en forma de tronc de con. És la base de l'estil o estilopodi, confusionada amb el disc nectarífer (3). Damunt de l'estilopodi hi ha la parella d'estils.

≡

Un exemple: mericarpi i vites. A dalt, mericarpi d'Angelica sylvestris L., amb tres costes molt prominents i, arraulides en els solcs -espais intercostals o val·lècules-, les línies fosques de les vites. A la segona fotografia, detall de les vites.
≡

La infructescència de les umbel·líferes o apiàcies consta d'un esbrancament múltiple verticil·lat i rèpliques de la mateixa mena, al capdamunt de cada radi. El verticil principal és la umbel·la i els secundaris són les umbèl·lules.

Liguliflores, mosques i altres petiteses

El recull d’avui és una miscel·lània de plantes conegudes i comunes o, segons es miri, comunes però mai no prou ben conegudes. El repte és veure’n alguns aspectes que poder encara no havíem copsat. 

Com el fotògraf que dubta, sobre el punt des d’on ha de fer la foto, el millor és, tot sovint, acostar-se.

Vistes les plantes amb una mica de detall, solen oferir formes i atractius insospitats. Sembla mentida quin enorme ventall de possibilitats no ofereix una simple lupa de butxaca!

Es tracta d'un report d'un marge de l'espai rural de Gallecs (El Vallès Oriental), fet el novembre de 2018.
▤
Avancem els epígrafs del report d'avui:

• Temps de liguliflores
• En cas de dubte, acosta't!
• No som espectadors!
• Hemicriptòfits oportunistes
• Gènere dificultós
• Sorghum: competitiu i invasor
• Sorghum: espiguetes dimorfes
• Sorghum: reunions de mal veure
• Diversitat d'entomofauna
• Grassons i gormands
• Sobre els grups de flors
• Un estatge floral
• Tortrícid?
• Practicar l'helicicultura?
• Comunitats molt complexes
• Foeniculum: les flors
• Foeniculum: els fruits
• Pixallits lletós
• Vacances pagades
• Conyza: autofotocòpies
• Conyza: èxit de la lleugeresa i la simplicitat
• Picris echioides
• P. echioides: pèls subgloquidiats
• P. echioides: fruit ornamentat
• Crepis vesicaria taraxacifolia
• Eleusine tristachya barcinonensis
• Febroses activitats

▤

Obriu els següent enllaç per a veure el report complet:

'Mosques i altres petiteses. PDF'
▤ 
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

Flora dels badalls del ciment (1)

El món roda. A la pell de món hi hem posat uns pegats de ciment que ronquen, es queixen i badallen. Als badalls del ciment també hi arrelen algunes plantes. Surten a la junta del panot que badoca, al peu de murs i façanes, als escocells regaladament pixats...arrelen de fet a qualsevol lloc, per exigu i escanyat que sigui. En veurem algunes mostres.

En aquesta imatge hi veiem un exemplar de Filamaria Erodium sp. No és una flora especialment atractiva, probablement, però només cal que fem un petit saltiró, un capgirell de l'esguard que ens permeti, com diu Daniel Climent (1) en aquest vídeo, 'canviar la manera de mirar', per a que allò que ens semblava mancat d'interès, tot d'una deixi, inesperadament, una petita empremta al nostre magí. La bellesa del món també hi és en aquestes plantes, per molt petites, grisenques o fumoses que ens puguin semblar. I inoportunes, perquè eixint tan avorades als marges, voreres i racons, semblen posseir un caràcter furtiu, sospitós; però en realitat són exponents d'un fenomen molt interessant: les plantes poden conquerir qualsevol espai capaç d'acollir un sarpat de partícules de terra, per pobre i magre que sigui. Fenomen recolzat molt especialment en allò que expressa el terme de la botànica angiosperma. Doncs sí, la llavor encabida en un got té l'eficiència quasi absoluta de poder arribar, gairebé, a qualsevol lloc.