Apunt d'espermografia de Coris monspeliensis L. subsp. monspeliensis

Coris monspeliensis és una primulàcia molt comuna, en els matolls i brolles mediterrànies del nostre entorn.

Es recullen alguns aspectes del fruit i de les llavors, de mostres hivernals, o sigui d'infructescències seques, corresponents a la florada de la temporada anterior.

Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (3)

En aquest tercer lliurament sobre els pradells terofítics calcífugs de La Roca hi recollim imatges del mes d'abril, fins a principis de maig.

Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (2)

Tal com vam dir al primer capítol, en aquests pradells d'anuals calcífugues hi ha una notable diversitat de flora, de plantes que, si bé algunes tenen el cim del cicle fenomenològic centrat, ja, a la segona meitat de l'hivern, les altres van florint de forma gradual, al llarg de la primavera.

Notes de flora d'un camp de raigràs del Moianès

Per força aquest capítol és complementari d'alguns altres ja publicats, que hem dedicat, o bé a altres camps de raigràs, o bé a plantes d'aquest mateix lloc que, al nostre lluc, eren mereixedores de tenir un espai propi.

Càpsula en pixidi i llavors de Lysimachia arvensis (L.) U. Manns & Anderb.

Lysimachia arvensis (L.) U. Manns & Anderb. [Anagallis arvensis L.].

Primulaceae. Capsule circumcissile. Pyxidium. Accrescent pedicel. Seeds papillose. Diamond-like seed.

☰

Capítol breu, de caràcter iconogràfic, dedicat a la il·lustració d'alguns detalls del fruit d'aquesta primulàcia que, com molts ja sabeu, sembla tenir tots els trumfos: comuna, de flor vistent i atractiva, de formes ben definides...

Notes de flora i vegetació de les gesses del Llobregós (La Segarra) (1)

Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.

Esplendent Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae

En aquest capítol hi recollim la floració d'algunes herbes de la fageda amb joliu, tipus de bosc que rep, en l'estudi de la fitosociologia, la denominació Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae Br. Bl. ex O. Bolòs 1957. El reportatge és del dilluns de Pasqua, 18 d'abril.

El capítol és eminentment fotogràfic, però complementarem les imatges amb unes observacions generals sobre aquesta fageda, que destaca, molt especialment, per l'abast de l'estrat herbaci, així com per altres punts que conformen un tipus de vegetació, nemorosa o perinemoral, molt ben caracteritzada, si més no al nostre lluc.

Aquests punts són: les condicions ambientals o mesològiques pròpies d'aquesta comunitat, això és, l'ecologia; el tipus de forma biològica predominant en aquestes herbes; el període de desenvolupament, o sigui la fenomenologia; i, finalment, l'adscripció biogeogràfica i la distribució a Catalunya.

Retorn al Roc de Forellac (muntanyes d'Ordal)

Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.

☰

Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.

Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.

Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.

Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.

Remitjons tardorals de Sant Llorenç del Munt

Ens passa sovint, que en les nostres passejades prenem apunts i imatges que, per elles soles, no arriben a fer un aplec o un report prou equilibrat. Més encara considerant que tenim tendència, possiblement predominant, per atendre a petits detalls. D'aquí ve això de 'remitjons'. Els d'avui són de dues passejades tardorals per Sant Llorenç del Munt, concretament del sector del sot del Sabater, la carena de l'Illa i el bagós sot de Matalonga, o sigui els vessants llevantins del massís, tributaris del riu Ripoll, que darrerament hem trepitjat per a preparar una activitat de DEPANA.

Algunes plantes de la Plana d'Ancosa (Anoia) (1)

L'anomenada Plana d'Ancosa és una típica crosta de calcàries i dolomies, incapaç de sostenir, en aquest estat, una vegetació forestal madura. La vegetació dominant és la garriga, el lignetum mediterrani més ben adaptat al terreny calcari rocós, permeable i fissurat. Hi ha també claps de carrasques aclofades, actualment florides, i retalls de vegetació forestal, allà on les capes argiloses, menys magres, poden mantenir més frescor al sòl.

La Plana d'Ancosa es troba al voral meridional de l'Anoia, ja afrontada a l'Alt Penedès i a l'Alt Camp. És un dels departaments (vegeu l'entrada 'Sant Joan de Mediona') enclaustrats a l'interior de la serralada prelitoral del sector central.

Flors de Primula veris L. subsp. columnae (Ten.) Maire et Petitmengin

Llucs d'un any especial. No diríeu que enguany algunes plantes treuen les flors una mica fora del temps en què solen fer-ho?

Monistrol de Calders, la plana i el fum

Monistrol de Calders. Moianès. 13.8.2019.

Apunt de geografia física. Entremig del Pla de Bages i l’altiplà del Moianès (Moià i Castellterçol) hi ha un retalló de país no pas gaire petit, puntualitzat pels pobles de Talamanca, Monistrol de Calders (1) i Granera, tot corrugat per una xarxa de sots molt actius, que tenen forma de canal esglaonada de roca. Aquests sots i rieres són els desguassos d’un territori inclinat cap al Llobregat i entreviat de capes sedimentàries de partícules de mida diversa, entre les quals n’hi ha alguna d’argilosa, impermeable (2). Els boscos i els materials sorrencs fan d’esponja, mentre que les argiles –limolites- possibiliten una bona circulació superficial de l’aigua pels sots i rieres que tenen dos trets de caràcter oposat: la inclinació del Moianès proporciona inèrcia i empenta, però la fesomia esglaonada de les lleres l’esmorteeix i emmorralla tot un rosari d’embassades d’allò més apropiades per a aprofitaments ara ja caducs, com ara els molins fariners. Aquesta ha estat doncs, la impressió més favorable: tot i la sequera severa, la regió és molt rica en aigua. Però, llavors, per què aquest territori, actualment un tapís forestal en procés de regeneració, té una vitalitat tan migrada? No hi ha gaires alternatives: per la crida de la plana i el fum (3).