Com que es tracta d'una matèria: els cereals d'hivern, que només conec a un nivell molt elemental, plantejaré aquest capítol procurant no apartar-me gaire de la precaució aconsellable, perquè els costums de les pràctiques agroramaderes són molt variats i, en general, no gaire coneguts, fora dels àmbits rurals.
Bupleurum rigidum L. subsp. rigidumApiaceae (Umbelliferae)Hemicrypthophyta scaposa subrosulata☰Hemicriptòfit molt característic, amb les fulles que s'estrenyen llarga i gradualment -atenuades-, de talla notable, de fins a més de dos pams de llarg.
Breu capítol motivat per la necessitat de divulgar alguns mots, poc o no gens usuals, però que són una alternativa a l'ús, molt més difós, del castellà chupón.Exposem el tema de forma breu i epigràfica.☰El mot xuclador és més de l'àmbit de la jardineria i del cultiu de llenyoses que no de la ciència botànica.Els arbres i arbusts emeten, de vegades, brots d'arrel, soca, tronc o rama que tenen un creixent diferent dels brots de capça.S'originen en gemmes dorments que poden mantenir-se en estat potencial durant molts anys. I s'expressen amb caràcters propis dels brots juvenils: brots vigorosos, de verdenca flexibilitat, d'entrenusos llargs; sovint tenen conspícua dreturança i ramen poc o no gens; absència de flors; diverses mogudes per temporada -policiclisme.☰☰Gormand. Segons em deia un amic, així en diuen, dels xucladors, en algunes terres de la Segarra. És un gal·licisme d'ús habitual, però el crèiem només aplicat a les persones molt menjadores.
☰Cavall. El meu pare en deia cavalls, dels xucladors, però segons els diccionaris aquest mot seria propi de la vinya, aplicat als brots que, per excessius, convé aclarir.☰Aquesta de baix és una altra forma del mateix concepte, molt expressiva, recollida en el costumari dels bons usos en el bosc.☰Les dracenes. Són arbusts o arbres d'interès ornamental, de la família Asparagaceae. Tenen creixement en gruix, secundari, tot i ser de la classe de les monocotiledònies. La majoria són del continent africà, però també n'hi ha a Amèrica i Àsia.Les fulles són llargues, planes, estretes, amb figura de fulla de ganivet o d'espasa, i es concentren, quan ja no són petites o juvenils, a la part superior, de forma semblant a un plomall o una palmereta.Les tiges són mollars, vincladisses, i porten, molt marcades, les cicatrius de les fulles de tots els cicles vegetatius. De creixent molt actiu, a mesura que creix pels extrems les fulles giren cap avall, esgrogueeixen i no tarden gaire a caure.☰Nodriment o despeses excessives. Els xucladors són combatuts per pagesos, jardiners i hortolans. Nascuts, sovint, a la soca o a les arrels dels arbres, xuclen activament la saba i l'energia de l'arbre, de manera que són tinguts com a lladres o fuites -embornals- de nutrients, que perjudiquen el desenvolupament normal o òptim del brancam de la capça.A més d'aquest caràcter parasitari, aquests xucladors sovint corresponen, per exemple en el cas, molt comú, de les oliveres, als peus d'empeltar, de manera que, o bé no fruiten o, si mai arribessin a fruitar, no donarien pas la fruita desitjada, sinó la pròpia de les varietats silvestres, sovint qualificades, en aquests àmbits, com a bordenques.☰Observeu-hi el tirat del xuclador o gormand, amb la dreturança habitual d'aquests brots, ben tibats, amb un creixent diferent al dels brancs normals. Així doncs, tenim, per a aquests brots desmesurats, dos mots, com a mínim, ben adients: xuclador i mamador.☰SabadellText i fotografies: © Romà Rigol
En fem de diferent tipus, de capítols, però quan el ventall es redueix i el camp a considerar és més petit, l'exposició del tema resulta més planera. Com per exemple en aquest cas: recollirem algunes imatges del fruit d'aquesta composta, prou coneguda i fins i tot popular, tot afegint-t'hi algunes notes descriptives. Només això.
Vaig escriure aquesta 'auca' per al Facebook, però m'ha semblat que li convenia un espai no tan làbil com ho són els propis de les teranyines socials. Es tracta d'un recull de moments de la vida d'una gla, comentats amb un estil un punt diferent de l'habitual, fet amb la voluntat que sigui, si és possible, de caràcter didàctic.Hauré de dir, en confiança, que a mi mateix em convé, de vegades, llegir aquesta auca, per tal de recordar, sobretot, els termes fenomenològics de la vida d'una gla d'alzina.
Un tema que tenia en cartera de fa anys: el fruit de les cargoles Erodium, començo a confiar que està arribant a la maturitat i tal vegada, fins i tot, pugui caure de l’arbre, que és el moment de la baixada, quan el fruit tramunta la lluminosa carena de la plenitud i comença la implacable davallada de la decrepitud.
Amb motiu d'una activitat amb DEPANA vam fer un passeig que ens va dur del Pont de Cabrianes a les Tàpies, passeig germà d'un altre d'anterior, recollit en aquesta crònica: 'Del Pont de Cabrianes a la Font de les Tàpies'.I no obstant, avui veurem algunes coses diferents, perquè la natura sempre és canviant. I integrats, també nosaltres, en la natura, encara que sovint ho puguem oblidar, és lògic que no vegem igual les coses, perquè també nosaltres no som, ben bé, els que vam ser, els que érem, en un altre moment.
La brotada de l'alzina l'hem vista molts cops i sempre resulta força vistent, sobretot pel contrast de coloració, entre els rams ja madurs, d'un verd més o menys fosc, i els novells, d'un color peculiar, entre blanquinós i rossenc o beix, un to falb, claret, que, pigallant profusament les parts extremes de les branques, fa l'efecte d'il·luminar la capçada de les alzines, quan broten.
Una planta anual com aquesta, una composta liguliflora de marge, camps i erms, podria, és clar, ser motiu de consideració d'aspectes molt diversos, però en aquest cas no puc, no tinc munició: no en tinc notes ni mostres, però, a més, em falta el material de base més valuós, l'observació atenta i entretinguda, és a dir, man-tinguda o re-tinguda durant un temps.Però la planta té atractius innegables, les flors en bonics capítols, de color graduat, els detalls, molt especials, de les fulles, etc.De manera que trec de la foscor de la carpeta unes poques fotografies i em limito a posar-hi, per amanir-ho, algunes notes.Al capdavall, l'estil de flaix o instantània és molt adequat per a un blog i potser l'hauré d'anar adoptant, en esguard de l'excessiva retenció -entretenir massa tampoc no es bo- que afecta a la llista de temes que voldria tractar.Una família molt nombrosa. Sembla que reunir les florelles en capítols, molt densament arramadades, ha estat una forma de gran èxit en l'evolució de les plantes amb flor.Una petita dada pot ajudar a veure-ho: Asteraceae -o Compositae- ha estat l'única família que ha requerit tres llibres en la publicació de 'Flora Iberica' (val a dir que podria considerar-se a Hieracium com a especial responsable, d'aquest engrossiment).Efectivament, la família de les asteràcies és la que compta amb més espècies, en general, a nivell mundial.Una planta envesca-moixons? Se li atribueix aquest aprofitament al màstec, que ja va merèixer un capítol, en aquest espai, que podeu trobar aquí, si us vaga.En algun lloc hi he llegit que també la llet d'aquesta lletuga s'havia usat per a tal fi, però val a dir que cap nom dels reportats al 'Corpus de Fitonímia Catalana' no el recull, aquest ús.Observeu-hi: marge molt finament espinulós; tija maculada, amb taques fosques; venes clares molt destacades; venes en formació tancada, en xarxa- anastomosades.El làtex sembla tenir múltiples virtuts en cas de trencs, escapçades, etc.: cicatritzant, desinfectant, etc.Germanes de l'enciam. A Catalunya hi ha (vegeu el catàleg de Sáez i Aymerich) vuit plantes del gènere Lactuca, comptant-hi, això sí, l'enciam d'horta i taula, que de vegades s'escapa.Una família molt bequeruda. Sembla que es tracta d'un tret propi del gènere Lactuca: els aquenis -les cípseles- tenen un bec molt llarguerut i finet, fora del cas de L. plumieri, tàxon que, dins del grup, és d'una altra branca.En primer terme, exemplar d'enciam bord, que crida l'atenció per la notable talla, la dreturança de la tija i aquesta peculiar disposició foliar -fil·lotaxi-, amb les fulles fent uns angles de divergència que poden recordar els graons d'una escala de cargol, d'aquelles que els porten directament fixats a un eix.
Les fotos són del juny d'enguany.
Les nostres opinions, sobre aquest lamentable tema, les tenim exposades en d’altres capítols (cerqueu-los, si us vaga, a la pestanya 'erosió') i no hi insistirem, en el detall, però sí, novament, en la denúncia, clara i directa.Els ciclistes en el medi natural són una plaga que abunda encara més, com si els condicionants ambientals no fossin, actualment, ja prou negatius, en l’agressió, els danys i els perjudicis que infligim, de forma regular i habitual, a la natura.I expressar-ho així, de forma categòrica o imperativa, és absolutament necessari, sobretot perquè es tracta d’un esport molt popular que, a més, gaudeix de cert prestigi social.Per a il·lustrar-ho només cal veure, per exemple, el tractament que en fan alguns mitjans de comunicació.La televisió pública catalana: TV3, per exemple, emet habitualment imatges de ciclistes circulant per camins estrets o corriols, activitat expressament prohibida per les normatives de regulació de les activitats en el medi natural. Dit d’una altra manera, TV3, que en teoria hauria de vetllar per oferir sempre conductes respectuoses, fomenta unes activitats que infringeixen les normes actualment vigents.Fotografia: serrat de l’Escaiola (Moianès). Traces de motos i bicicletes en el corriol de la carena. 17.9.2023.Aquest trànsit no és en absolut ocasional; es tracta, més aviat, de circuits de trànsit rodat, motoritzat o no, utilitzats regularment.
Capítol breu, específic i epigràfic, dedicat a la il·lustració del fruit d'aquesta escrofulariàcia mollar i molt vil·losa.
Per força aquest capítol és complementari d'alguns altres ja publicats, que hem dedicat, o bé a altres camps de raigràs, o bé a plantes d'aquest mateix lloc que, al nostre lluc, eren mereixedores de tenir un espai propi.
Lysimachia arvensis (L.) U. Manns & Anderb. [Anagallis arvensis L.].Primulaceae. Capsule circumcissile. Pyxidium. Accrescent pedicel. Seeds papillose. Diamond-like seed.☰Capítol breu, de caràcter iconogràfic, dedicat a la il·lustració d'alguns detalls del fruit d'aquesta primulàcia que, com molts ja sabeu, sembla tenir tots els trumfos: comuna, de flor vistent i atractiva, de formes ben definides...
És prou sabut, fins i tot entre els que no tenen altra vinculació amb la botànica que l'afecció personal, com en el meu cas, que la nomenclatura botànica -els noms científics de les plantes- sol ser complexa i sovint, també, confusa o confusionària.
Consigno, de forma breu i convencional, la presència d'un exemplar de Ranunculus sardous Crantz, recol·lectat en la vora d'un camp. La majoria de citacions d'aquest botó d'or corresponen al territori catalanídic, dels sectors nord i central.
Aquesta camamilla inodora ja va ser reportada en aquest espai, però, integrada, aleshores, en un capítol genèric, d'una passejada pel sud del Moianès, aquell esment va quedar un xic esborradís i ara, en aquest nou capítol, volem donar-li una mica més de rellevància, donat que, a jutjar per les dades consultades, es tracta d'un tàxon de filiació geogràfica principalment muntanyenca (Pirineus s.l.), que fins ara no hauria estat consignat de cap punt del territori auso-segàrric (1), el territori de clotes i plataformes estructurals de l'extrem oriental de la depressió de l'Ebre.
Capítol dedicat a alguns punts, sobretot detalls de l'aparell vegetatiu, d'una labiada de muntanya, pròpia de la regió irano-turaniana. La distribució de Dracocephalum és molt limitada. Només viu en algunes serres pirinenques, calcàries, però sobre aquest punt no aportem, per raons de discrecionalitat, més dades.
Els sembrats i els camps de cultiu, en general, ofereixen tot un filó de temes diferents i de gran diversitat d'espècies.
Capítol dedicat a l’amic Albert Molero.Un amic que té la gentilesa de llegir algunes de les coses que publico em va dir que no les entenia i que hauria d’introduir un glossari per aclarir el significat d’alguns termes.Però la cosa es va complicar quan un altre amic -i aquest altre no pas llec, precisament, en matèria de botànica- s’hi va afegir, en dir que també s’hi trobava, en casos de no poder capir el que escric.
El boix és un arbret força comú i abundant, en gran part de les nostres comarques que no tenen un clima rigorosament mediterrani. S'exposa, en aquest capítol morfològic, la il·lustració i descripció del fruit del boix, una càpsula seca dehiscent.
El conjunt rural o agrari de Gallecs ja ha merescut, en aquest espai, tota una sèrie de capítols, com ho acredita el fet que hi tingui 'etiqueta' pròpia, però segueix oferint-nos temes prou interessants: en aquest cas es tracta d'un sembrat que mai abans no havíem vist, de mostassa blanca Sinapis alba L., una brassicàcia de llavor.
Poques herbes hi ha que siguin tan abundants i comunes com el margall bord. Gairebé mai no hi falta, en els marges de camins i vores d’espais oberts i despullats.Les plantes dels vorals dels camins s’anomenen ‘viàries’. Participen en la seva disseminació, ultra els animals propis d’aquests espais -per exemple les formigues-, les persones i els animals de pas i els vehicles de tota mena, siguin de motor o de sang.
Breu capítol introductori d'aquesta gramínia (Gramineae o Poaceae). La mèlica ciliada és comuna, abundant i distintiva.La fila de la panícula és molt característica: estreta, cilíndrica, una mica més primeta a la part de baix -atenuada-, de perfil irregular, amb tot de sedes blanques -vellosa (1)- que li donen un aspecte canós. Té l'aspecte d'un plomall.
Introducció. Trobo una nova i recent plantació d'una estipa americana, del gènere Nassella, al barri de La Sagrera, a Barcelona. Recullo algun detall morfològic d'aquesta planta i en faig algunes valoracions, de caràcter ecològic o semblant.
Reprenem el fil del capítol anterior, dedicat a aquest espai tan peculiar que, en qualsevol cas, presenta el paisatge i la vegetació propis, en general, de les alineacions de guix que corren paral·leles al riu Llobregós.
Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.
En el marc d'un passeig al llarg del torrent de la Dou, font que rega els horts dels dos marges de Torrelles de Foix (Alt Penedès), trobo un depauperat sembrat de civada.Vaig fer-ne unes fotografies, amb el telèfon, i després n'he fet, de la mostra plegada, única, alguna observació.
Encetem avui una sèrie dedicada a la figuera Ficus carica L.. Sobre el nom científic de la figuera no sembla que hi hagi cap motiu per introduir-hi, al nom linneà, cap puntualització. Desgranat el tema en diferents capítols, a ben segur que pot ser molt més païdor, perquè a la història natural d'aquesta moràcia hi concorren tants aspectes diferents i, a més, d'una singularitat tan notable, que possiblement sigui molt millor fer-ho així.
Efectivament, veureu que en aquest capítol, en format de report epigràfic, m’aparto una mica de l’estil habitual, més valoratiu, però no vull deixar passar algunes simples observacions personals, més o menys intranscendents.
Capítol breu relatiu a alguns aspectes concrets de l'enciam Lactuca sativa L., una de les verdures reina de la nostra dieta, amb una implantació en els costums molt notable; caldria demanar-se si no hi pot haver, en aquest arrelament, el substrat de la creença de les seves virtuts com a calmant. No tenim, a casa nostra, cap altra verdura, de les menjades fresques, en cru, que gaudeixi d'aquesta popularitat.☰Compostes amb saba lletosa. En la família del girasol i de la camamilla: Compositae (o Asteraceae), hi ha una subfamília, Cichorioideae (abans més coneguda com a Lactuceae), amb plantes que fan les flors totes ligulades - liguliflores, flors en forma de llengüeta- i que posseeixen vasos que segreguen sucs lletosos.
Fotografia gentilesa de Joan Cuyàs Escalas. Estenall de lliri menut en un erm de l'Empordà, proper a Peratallada. Una mena d'explosió de flors, quan arrosseguem una sequera persistent, de dos o tres anys, segons es miri. N'heu observada mai l'antesi, d'aquests lliris? Impressiona força, perquè la sortida de la flor és molt ràpida; de la poncella al desplegament crec que no passa ni tan sols un dia.
"Es una familia muy natural, porque, salvo rarísimas excepciones, todas las especies tienen el gineceo constituido por un solo carpelo que se convierte en una legumbre" Pius Font. 1958.
El 15 d'aquest mes l'ecòleg Jaume Terradas va publicar, al blog del CREAF, aquest article: "Els naturalistes també s'extingeixen".Avui transgredeixo clarament els límits marcats pel títol d'aquest espai. En sóc conscient. No vull fer-ne un espai d'opinió, però avui faig una excepció.
Capítol breu destinat a recollir dos punts molt diferents, d'una banda alzines de rebrot d'un, dos o més fustals; de l'altra, la troballa d'unes cabrafigueres, a la font de can Moragues.
Em plau dedicar aquest capítol a l'amic Jordi Cebrián, que ens va guiar en aquesta passejada pel Montgrí, com ha fet en tantes altres ocasions.☰Cap al migdia comença a caure un plovineig que serà persistent al llarg de la tarda, plugims que al capdavall, en qualsevol cas, donaran valors molt pobres, més encara considerant quina espantosa fretura d'aigua no hi ha.
El marc. Dia d'observació de la cabrafiguera que conec -per ara només tres o quatre- i té, a més, les cabrafigues a l'abast. Aprofito per a fer un curt passeig, pels vessants del Mont-rodon, molt a prop de Matadepera.
A Catalunya hi ha una major extensió dels terrenys calcaris que dels silicis. Hi ha notables extensions de terrenys calcaris rocosos, de mena molt variada; alguns són corcats pel carst, d’altres fan bancs i roques taulejades, n’hi ha de textura sorrenca, unes altres són més fines, etc.
Capítol breu centrat en la citació d'una amarantàcia originària d'Austràlia que a casa nostra té una dispersió força localitzada.En el curs d’un passeig per les flandes de Piera, un territori de xaragalls i curioses formes erosives en argiles, van ser trobades unes mates d’aquesta Amaranthaceae (1).
Com les labiades, que inclouen plantes tan conegudes i populars com la farigola i el romaní, i també com les escrofulariàcies i moltes altres famílies, les globulariàcies Globulariaceae pertanyen a l'ordre de les tubiflores, grup extens que possiblement tingui, com a caràcter més significatiu, el mateix que revela la denominació: els pètals son concrescents o en part concrescents, de manera que la flor és simpètala -també gamopètala.Un altre tret propi d'aquest grup (1) és la possessió d'estams inserts a la corol·la. Les plantes que tenen aquest tret s'anomenen corol·liflores (2), per bé que aquest mot no semblaria tenir, pels seus components, aquesta significació.
És prou conegut, en general, quins són els aspectes naturals que condicionen el paisatge vegetal: el clima; el relleu; les roques i els usos que s’han desenvolupat en cada cas.El jove botànic Arnau Mercadé es va doctorar amb l’estudi de la flora i de la vegetació del Moianès -en realitat es un estudi eminentment florístic-, estudi, publicat a la xarxa, on la persona interessada en aquests punts, o sigui les principals puntualitzacions geogràfiques, hi pot trobar unes introduccions generals molt convenients.
Em plau dedicar aquesta remembrança a Agnès Bernat. La mata sembla una 'alzinastre', dit sigui en un mot curiós, escoltat a un senyor de la Llitera, però que no hem trobat reportat enlloc. Si ho fos, una alzineta, seria notable, haver germinat i reeixit en un lloc així. No se m'acut altra cosa que la possible concurrència d'un estatge nebulós.
.JPG)
.jpg)
