Un altre capítol de resum dels passeigs fets per la vall del Llobregós. La imatge podria ser un resum de la vegetació d'aquest indret: en primer terme, brolla calcogipsòfila amb pelagot -Stipa offneri; al centre, subarboretum d'esclerofil·les, carrasca i garric; més amunt, roureda de roure de fulla petita o de Quercus subpyrenaica Huguet del Villar (1).
☰
Avançament epigràfic:
- Erysimum ruscinonense
- Subclímax arborescent
- Camphorosma monspeliaca
- Brachypodium retusum
- Stipa lagascae
- Adonis aestivalis subsp. squarrosa
- Caucalis platycarpos
- Papaver rhoeas
- Strigosella africana
- Limonium sp.
- Sideritis fruticulosa subsp. cavallinesii
- Teucrium capitatum
- Helianthemum syriacum
- Rascler
- Chondrilla juncea
- Rosmarino ericion versus Lepidion subulati
- Reseda stricta
- Xaragalls i margues
- Centaurea antennata subsp. caballeroi
- Diploschistes sp.
- Launaea pumila
- Argiles
- Schoenus nigricans
☰
Erysimum ruscinonense Jord. Aquesta brassicàcia viu en espais oberts, de sòls magres o poc evolucionats, dels dominis dels carrascars i les rouredes seques de Q. faginea.
☰
Subclímax arborescent. Un cop més destaquem el paper clau del subsarboretum -màquia- de garrics i carrasques, com a estadi preparatori per a l'establiment dels roures i l'inici de la formació forestal.
Com altres cops, destaquem que l'escàs interès que, en general, desperta en nosaltres aquest territori, és un factor important, molt favorable, en la dinàmica i progressió natural dels diferents tipus de vegetació.
☰
Engrapar el terreny. En un tipus de substrat tan poc consolidat, el paper estabilitzador de Quercus coccifera en la dinàmica natural de la vegetació és molt notable, com es pot veure en aquesta imatge, de vessants pigats de les grans i arrufades forres del garric.
☰
Durant llargs períodes de la història recent, el més normal era desarborar els paisatges. La recuperació actual indicaria, doncs, un període llarg sense intervencions.
☰
Aquesta quenopodiàcia amb reputació d'aromàtica ens indica determinades condicions ambientals: terrenys secs, solellosos, calents i trepitjats; argilosos, guixencs o salinosos. Camphorosma monspeliaca L.
☰
Brachypodium retusum (Pers.) P. Beauv. és un precursor colonitzador d'espais denudats, sobretot si són planers o no massa inestables.
☰
El llistó en flor.
☰
El contrast entre la plana conreada i les terrasses guixenques es veu en aquesta parella d'imatges.
Tot plegat és un mateix territori i cal comptar-hi, també, l'afaiçonament agrícola modelat, al llarg del temps, pels usos de la maquinaria pesada, que de manera continuada va rectificant i terraplenant la topografia natural.
☰
Stipa lagascae Roem.&Schult. Als que no som experts ens cal un bon examen per a poder distingir algunes estipes.
☰
S. lagascae té la lígula més curta que S. offneri; el lemma és menys pilós i l'aresta més llarga i molt menys pilosa, amb rastelleres de pelets molt curtets, de mal veure, imperceptibles a bell ull. L'aresta de la imatge fa més de 16 cm.
☰
Adonis aestivalis subsp. squarrosa (Steven) Nyman. És una petita ranunculàcia de camps, sobretot sembrats (messícola o segetal).
Les ranunculàcies són policàrpiques, si bé en alguns casos hi ha un sol carpel. Les seves flors tenen el gineceu format per diversos carpels lliures, però arramadats de formes diferents. En el cas d'aquest ull de perdiu, formen un espigot de petits aquenis bequeruts i carenats, sobretot a la part inferior, que és una mica alada, fent un penjoll com el de les goles de les vaques de l'Índia. En la imatge de detall s'hi veu la superfície rugosa o solcada, formant una trama enrevessada, una mica evocadora del dibuix d'una nou; la superfície és finament farinosa. Tenen, aquests aquenis, una porció externa, en forma de bec o de morro afuat -tipus el rostre d'una musaranya-, i una altra de basal, inferior, no visible en l'aplec espiciforme, que té forma rodona o de bol; termeneja aquestes dues parts una crestellera muriculada o una rastellera de pestanyetes òssies. Aquesta carena crestada sembla tenir valor de diagnòstic -vegeu 'Flora Iberica', Ranunculaceae-, per a discriminar-ne les dues subespècies que conformen A. aestivalis.
☰
El Cospí de sembrat Caucalis platycarpos L., és una herbàcia segetal, de la família de l'api, de fulla molt retallada i fruits agafallosos.
De fruits amb nombroses eminències espinescents en fan moltes plantes, en general, però especialment en aquesta família. Solen rebre el nom de 'cadells'.
Sembla que hi podria haver, en aquest nom, dues transferències: el fruit hauria agafat el nom dels cadells, els aplecs de fils que formen una borla, perquè en fan tota la fila; i, per extensió, prenent la part pel tot, el nom passa o passaria a les plantes mateixes, amb la qual cosa tenim un cas típic d'un nom que s'aplica a plantes diferents, bressol molt adient per a que s'hi avivin manta confusions, normals, d'altra banda, en el parlar corrent.
☰
En aquest peu de garric Q. coccifera florit hi havia un feix d'aquests escarabatons de color teula.
☰
La coneguda i popular rosella Papaver rhoeas L. té un gineceu força singular: l'ovari és globós i consta de tants carpels com estigmes; aquests es disposen radialment, com les barnilles d'un paraigües, en una mena de plat una mica cònic, com un barret xinés. En aquest cas hi ha 13 estigmes o radis.
En la càpsula madura no hi ha la dehiscència longitudinal que experimenten les càpsules de moltes plantes; s'hi fan petits forats a la part superior, per dessota del barretet, disposats a la manera de la línia de finestrons d'un búnquer.
☰
Les pluges majals van provocar una nova eixida de flors d'aquesta crucífera colonitzadora d'espais nuus. Observeu-hi la síliqua, prima i llargueruda. Strigosella africana (L.) Botsch. és una brassicàcia anual dels 'erms terofítics de sòl més o menys salí' (copiat del BDBC).
☰
Això és habitual en plantes que viuen en espais sotmesos a denudació, inestabilitat, remoció, etc. Les matetes queden descalçades i les tiges o rabassoles queden a l'aire, ben visibles, fent que, així, semblin estipitades. La possessió d'una tija-rabassola-arrel forta i única -referint-se a algun casmòfit, Pius Font deia que fan clau- és un tret propi de moltes plantes que tenen un ancoratge fort, que, ben sovint, les permet colonitzar espais desfavorables.
En definitiva, en llocs inestables és normal de veure-hi plantes que, tot i poder tenir una talla petita, fan arrels refetones i poderoses.
☰
Els rams de flors de Limonium pp. es caracteritzen per ser molt ramosos i molt finament esbrancats. A costelles del les parts tendres de les plantes hi fan el seu cicle molts petits invertebrats (Orgya?).
☰
Aquesta ensopeguera Limonium sp. arrela en un talús inclinat, incoherent i inestable que, com es pot veure, s'espella activament, tot mostrant-nos el color bigarrat de la combinació, les eflorescències superficials i les argiles que hi ha per sota.
☰
Eflorescència. Les partícules solubles fan capes superficials, dipositades per l'aigua que remintola en el talús.
☰
Sideritis fruticulosa Pourr. subsp. cavanillesii (Lag.) R.Roselló, P.P.Ferrer & J.B. Peris. En el recent tractament de Sáez i Aymerich hi hauria quatre races o subespècies subordinades a S. fruticulosa, però, en canvi, els autors de 'Flora Iberica' han considerat, només, el tàxon de Pourret. La taxonomia d'aquestes plantes sembla enrevessada.
☰
Aquest elenc de botànics valencians i d'altres llocs van estudiar aquest tàxon enrevessat. Cal aplaudir iniciatives com aquestes, ja que els estudis taxonòmics han estat, en els darrers temps, molt relegats en un segon pla. Els autors expliquen l'error, per dissort infiltrat en la bibliografia de consulta més habitual, de creuar S. fruticulosa amb S. scordioides.
☰
Aquesta mena de timó -o timó mascle- té alguns trets molt característics: tiges dretureres, poc o no gens ramificades, escardalenques; coloració d'un verd grisenc o argentí; tota la planta és albo-tomentosa, és coberta d'un toment dens, a manera de feltre curt, de pèls una mica desendreçats o embullats; les fulletes són patents o aplicades -com en la fotografia-, de vora molt lleument sinuosa, per tant subcrenulada més que no crenada; flors arramadades en glomèruls globosos, albo-tomentosos, completament coberts d'un borrim continu i curt. Teucrium capitatum L., tàxon linneà que ha estat sovint subordinat a T. polium.
☰
Les comunitats policromes de líquens terrícoles i gipsícoles han estat ben estudiades -per exemple, per en Xavier Llimona, que sembla que en va fer, per un temps, una especialitat- i possiblement siguin ben caracteritzades. Constitueixen, sens dubte, una importantíssima protecció del sòl gipsífer, sempre molt exposat a diferents fenòmens d'erosió.
☰
Sovint es comprova la norma que diu, en general, que cada ambient duu els seus organismes; en aquest cas hi tenim una roca fresca entreviada, aparentment formada per guix i argila, roca que, com en general ho són les guixenques, no és gens sòlida, sinó trencadissa, brèvola.
S'hi fa aquest liquen gris-blavís, de tal·lus ben curiós, semblant a un aglomerat de granets de sorra.
☰
Helianthemum syriacum (Jacq.) Dum. Cours. és una cistàcia de matolls clarers, inconfusible per la forma i color de les fulles, corbades i apuntades, com un ullal, i cinèries, d'un verd grisenc. Molt abundant a la plataforma de guixos.
☰
Rascler (cast. lapiaz). Formes de dissolució superficial, amb canaletes paral·leles i grenys molt fins i esmolats.
☰
Sòls encrostats i molt clapats de líquens blancs o molt clars. Aquestes crostes experimenten canvis en relació a les condicions ambientals, en esguard del factor aigua. Humectació, hidratació, deshidratació... són processos que poden recombinar els elements dels minerals propis del guix.
☰
L’allunyament de la natura té molts aspectes. Un seria el desconeixement general de les plantes.
Una senzilla herba camperola, com aquesta, de la família i de la tribu de l’enciam -laticífera-, congriava un ventall d’usos i utilitats que, vistos amb l’ull de l’actualitat: el tel de la ignorància i la seva acompanyant, la iconofília desesperada, forçosament ens semblen insòlits, insospitats o inversemblants.
Chondrilla juncea s’aprofitava per a menjar, en amanides, sobretot en estat juvenil, per evitar les ‘amargors de la plenitud’; es menjaven les fulles tendres, els brotets i els grifolls, els lluquets tendrals descolorits, que fan les herbes abans d’emergir a l’aire i la llum.
Però també en menjaven les parts soterrades, abans de llucar; i les rabassoles es rossegaven, diuen, per a calmar la set. També era una herba per a fer brous, en alguns regions.
Aquest herba amolla làtex, l’anomenat màstec, un dels noms de la planta. Aquest làtex s’havia utilitzat per a fer xiclets per a la canalla. I per a fer vesc, per envescar i caçar ocells, tal com relata l’eminent Pius Font, estel i nord de la botànica catalana.
L’apel·latiu ‘juncea’ ve molt a tomb, com podeu comprovar si en guardeu les tiges, netes i tibades, junciformes -seria altra forma, segons l’arrel que agafem, ‘jonquiformes’- o genistoides.
En una de les imatges s’hi veuen els pèls de la part inferior de les tiges: són erts i entercs, molt asprius. Sembla com si la planta hagués construït un bosc de defenses, per a protegir les cames tendrals i nues.
I és ara, que parlem de ‘reaprofitaments’!
En vaig parlar un cop i aquí ho podeu ‘rescatar’.
☰
En aquesta imatge de conjunt s'hi poden destriar, sense gaire dificultat, els principals tipus de vegetació: claps irregulars de l'arboretum de la clímax, possiblement la roureda de roure de fulla petita; en primer terme, la subclímax arborescent de garriga; i, pigallant els vessant, els matolls serials de brolles de dues afiliacions, la de les brolles de romaní del Rosmarino-Ericion i la gipsòfila de ruac amb trincola del Lepidion subulati; les comunitats d'aquestes aliances s'interpenetren tant que per a l'afeccionat resulta estrany que la seva discriminació tingui categoria de classe.
☰
En aquest paisatge hi ha una polarització molt conflictiva, entre el 'mà foradada' i l''estalviador que tampoc no arriba'.
Els guixos són 'el mà foradada', perquè són porosos i les crostes liquèniques capturen aigua, en la humectació, però no poden guardar-la, es dessequen aviat -poiquilohídria- i, a més, aporten poca aigua al substrat, quan no hi ha badius o cavernes que ho permetin.
Les argiles, en canvi, tenen avidesa per l'aigua i se saturen aviat, però, en arribar a aquest punt, es fan impermeables i amollen l'aigua cap a l'exterior, provocant processos d'erosió superficial per correnties, els coneguts xaragalls.
Una altra cosa és quan el relleu és planer; aleshores l'evacuació no deu ser violenta i potser podrien haver-hi romaments d'humitat en el subsòl, punt que veurem més avall.
El balanç és, d'un costat, un mantell de crostes liquèniques estabilitzades, capaces d'amortir l'impacte de l'aigua de pluja; i de l'altre, un substrat pesant, mal airejat, que ha de sostenir la vegetació més desenvolupada, però que degut al tipus de clima, de tendència seca, amb pluges molt espaiades en el temps, es manté molt sec en períodes llargs i no és capaç de mantenir un romanent d'aigua en el substrat.
El segell de la regió és, doncs, la marcada fluctuació de les condicions del substrat. Cal afegir-hi, com sempre, el factor fantasma, les bromes hivernals, factor clau en la fisiografia d'aquesta regió i, particularment, en l'ecologia dels roures marcescents.
☰
Càpsules de Reseda stricta Pers. subsp. stricta, planta sempre associada a guixos (gipsòfit).
☰
Xaragalls en guixos. A la zona hi abunden aquests barrancons, obrats per les correnties superficials. Les margues tenen sovint aquest problema d'articulació. La remoció de les partícules de dissolució segella la porositat del terreny i dificulta o impossibilita la infiltració de l'aigua de pluja.
Es nota, això, quan, l'endemà d'un dia de pluja, notem que el terra cruix sota els peus.
☰
Grupet de Centaurea antennata Dufour subsp. caballeroi (Font Quer & Pau) M.B. Crespo, López-Alvarado, L. Sáez & Mateo, composta de les brolles de romaní, de talla petita però de nom, recentment revisat, no pas petit, sinó força llarg: un descriptor del tàxon específic; dos autors d'una combinació assimilable; i quatre autors de la combinació nova que donen, com a resultat, una centàurea més aviat petita acompanyada d'una etiqueta científica més que carregosa.
Es podria fer un suggeriment, per a benefici general, als botànics taxònoms: no seria aconsellable, en combinacions nomenclaturals d'autoria grupal, que es triés un sol nom, potser el més representatiu del grup o, si n'hi ha, el que més participació hi hagi tingut, etc.? Ben mirat, seria interessant de fer un estudi estadístic que revelés quin percentatge té, en el total del volum de la bibliografia botànica, el conjunt dels noms dels autors. Fa por només de pensar-hi.
I això ja és presumible per avançat: no n'estan pas estalvis, tots els botànics, de les vel·leïtats personalistes.
☰
Imatges que il·lustren el predomini que hi tenen, en espais planers, alguns líquens gipsícoles blancs, bonyeguts i de perfil irregular, com cassigalls de pela de fruita, de gran recobriment.
Té retirada a Diploschistes diacapsis.
☰
Devem a un amic, botànic, el comentari i la clau per a comprendre millor l'espai de la foto: les argiles. L'esberlat poligonal ho testimonia i, a més, s'hi deixa notar un recobriment dels líquens molt menor.
☰
Entraria, aquesta composta liguliflora, en el grup de plantes que apareixen en sòls guixencs (2), però sense ser-ne exclusives. Sembla que viu, sobretot, en substrats calcaris, margosos i guixencs, en espais molt oberts, d'escàs recobriment vegetal.
Una altra planta de coloració grisenca o cinèria. Launaea pumila (Cav.) Kuntze.
☰
Fulles molt dividides, en forma de banya de cérvol, amb exsudacions minerals concrecionades a la punta de les dents.
☰
En aquest espai clarer s'hi pot veure, amb claredat, el pigallat o puntejat fosc, típic de les espigues de la ciperàcia Schoenus nigricans L., higròfil i hipercalcòfil.
La nota ecològica de la flora dels PC diu:
"...; penetra dins les variants més humides de la brolla del Rosmarino-Ericion.".
Més humides? Així mateix, a 'Flora Iberica' hi diu: "Lugares húmedos,..."
Possiblement fora més adient dir que, ultra les jonqueres, torrents i pantans, també viu en espais que ocasionalment s'humitegen molt o es neguen.
S'hi observa el clivellat poligonal del terra, suggeridor de presència d'argiles o d'altres sediments fins.
☰
"Finalment, en situacions de carstificació intensa dels guixos, es poden trobar petites surgències d'aigua on solen desenvolupar-se jonqueres de jonc negre i seneci aurícula (Senecio auriculae-Schoenetum nigricantis)".
J. A. Conesa, J. Pedrol i J. Recasens. 'Itineraris botànics per les terres de Lleida'. 2014. Pagès.
Però en aquest i altres espais del Rosmarino-Ericion on hi hem trobat el jonc negre sembla que hi ha, com a possible factor ambiental més destacable, el substrat de tendència impermeable, potser amb la concurrència del segellat de les concrecions de minerals de remoció, factor important en margues pesants.
☰
Notes
(1) Carmen Acedo, estudiosa del gènere Quercus, va proposar, en un article, unes claus simples, basades principalment en el tipus de pèl, per a diferenciar les espècies. El trobareu aquí.
Com a tema pelut que és, val la pena observar bé l'indument de les fulles noves dels roures, que, en molts casos, experimenten, amb el pas del temps, progressives alteracions. Observada alguna fulla en detall, suggeria una clara afiliació al tàxon Q. faginea de Lamarck: pèls estelats, amb els braços o radis aplicats, de cobertura incompleta, més densos i aparentment no estelats en els nervis. Ara bé, en aparença no pas multiestrellados, com diu Acedo (?).
Li hem dedicat una miqueta d'atenció, al tipus d'indument de les fulles dels roures de la zona. Un possible balanç seria: hi ha fulles que encaixen en les que es consideren pròpies de Q. faginea; n'hi ha també moltes altres que, en canvi, tenen un indument de major densitat i heteròtric, combinació de pèls estelats i pèls fasciculats. Podrien correspondre, aquests, a peus amb ascendència de Q. pubescens (Q. subpyrenaica).
(2) A la xarxa hi ha disponible, en pdf, un volum molt complet sobre les plantes dels guixos, amb un tractament molt afinat que permet conèixer el grau del vincle que hi tenen establert:
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
