Però sobretot caldria demanar-se: donant, la cabrafiguera, un sol esplet, estival, de figues portadores, ultra de les flors d'estil curt, també d'algunes de flors pol·liníferes, per què les figueres femelles haurien de dur altres lleves de siconis, essent aleshores impossible la fecundació?
Ho haurem d'acceptar: en la figuera hi ha molts camins i corriols que no semblen dur-nos enlloc i bé podria ser, tot plegat, obra nostra, quan seleccionem i multipliquem formes peculiars, mutacions, etc.
Ara bé, si canviem de perspectiva i considerem la cabrafiguera com una figuera silvestre monoica, la cosa es veu prou diferent, perquè, podent també la cabrafiguera donar alguns fruits, a les figues d'una de les lleves, les de l'any o mamones, potser és versemblant considerar que aquestes figueres tal vegada podrien tenir autonomia reproductiva.
☰
La cabrafiguera. Si en arbres dioics, com ara el teix o el llentiscle, posem per cas, mai no gosaríem dir que el peu masculí és 'una varietat del peu femení'; ni, tampoc, que són arbres bordencs (3), pel fet de ser masculins; ni, tampoc, que són 'silvestres', en la figuera no hi ha cap motiu per a fer-hi un tractament diferent.
Ara bé, el lector trobarà manta documents i bibliografia, també d'autors força reconeguts, que fan un tractament diferent del que exposem aquí. En aquest cas, doncs, no resulta gaire fàcil, la dissensió, però és obligat ser fidel al parer que cadascú creu que mereix més crèdit.
La cabrafiguera és la forma biològica de la figuera que fa o porta siconis o figues tot l'any, no suculents i mengívols, sinó eixuts, de diferents lleves, per a la cria de l'insecte simbiòtic Blastophaga psenes L. i per a la producció de flors pol·liníferes, aquestes, però, només en els siconis d'una de les tres lleves.
La figuera, doncs, s'assegura, en les cabrafigueres -els peus monoics però funcionalment masculins-, la cria del seu insecte pol·linitzador; i s'assegura, també, que l'insecte no criï en les figues de les figueres femella -les flors d'estil llarg no ho permeten-, les que fan les figues que nosaltres mengem. Exposat així i diferenciats clarament els dos requeriments, sembla ben natural que la figuera presenti dues formes biològiques bàsiques, molt diferents.
A la cabrafiguera se li sol atribuir una ecologia 'transferida'. Se sol dir que viu en llocs com ara edificis ruïnosos, esglésies, ulls de ponts, penyateres, roques i barrancs. I certament es fa en aquests llocs, però per ser zones de refugi, no pas pel tarannà natural de la planta, sinó degut a 'l'ecologia humana', perquè nosaltres l'hem eliminat dels marges, camps, zones rurals i habitades.
Si, com en aquest espai creiem més oportú considerar, la cabrafiguera seria la forma biològica predominantment masculina de la figuera, podria tenir algun sentit que la forma femenina no es fes, igualment, és a dir, amb percentatges equiparables, en les mateixes estacions naturals, roques, barrancs, etc.?
A la cabrafiguera l'hem bandejada de les zones de la nostra influència, simplement per interès.
Eliminar per què? Simplement perquè no fa figues de menjar; per això mateix se'l pren sovint per bordenc, però és simplement masculí, o mascle (4). Al Penedès, per exemple, sembla que les cabrafigueres eren les preferides, antigament, en els marges de les vinyes, com a arbres d'ombra, per al descans dels matxos i pagesos -vinyataires-, perquè, no fent figues suculentes, no empastifarien tant el terra ni serien tan insidiosament festejades pel moscam. Però valors com aquest aviat passen avall, amb les innovacions agrícoles i la progressiva desvinculació amb el terrer.
Notem-hi, doncs, quina estranya correlació no hem anat forjant, de forma del tot injustificada, entre aquests caràcters: masculí-bordenc-silvestre.
Resum. La figuera, ultra l'enorme varietat de formes cultivades -cultivars-, té dues formes biològiques bàsiques: la femella, que produeix una o dues lleves de figues a l'any, sempre portadores, únicament, de flors femenines d'estil llarg; i la cabrafiguera o figuera mascle, que dona tres lleves de cabrafigues -o figues, simplement- a l'any, unes portadores, només, de flors femenines d'estil curt, algunes combinades amb flors d'estil llarg i d'altres, finalment, també combinades, de femenines longistiles amb flors masculines fèrtils, tret que justifica, plenament, la qualificació de figuera mascle.
☰
El caràcter ultrahivernal. Possiblement aquest sigui el tret més notable del cicle biològic de la cabrafiguera. Però fixem-nos, primer, com a referència, en el de la figuera femella o figuera domèstica.
La figuera és de fullatge caduc, caràcter que accentua, la mar de bé, en general, els diferents períodes de creixement (5) en els arbres que ho són, perquè el període de repòs, ben recognoscible, marca la fi i el principi de les mogudes.
Al març o a l'abril es van descloent les gemmes apicals -o terminals- de la figuera. Com que aquesta moràcia presenta notables variacions pel que fa al cicle generatiu -flors i fruits-, podem veure, en aquest període, dit sigui a partir de la limitada experiència que tenim en això, dues formes diferents: en uns casos les branques són nues i només duen la gemma terminal fresca, d'un verd groguenc, cònica i, sovint, amb la punta una mica excèntrica o regirada. Les gemmes dels nusos inferiors potser estan latents; en d'altres ens semblarà que ja grisegen i, per tant, no en tindrien pas la fila, de ser vividores.
En d'altres peus, però, a més de la vistent vitalitat de la gemma terminal hi ha, en diversos dels nusos propers a ella, tot de figons (6), figues menudes, en grau de desenvolupament força variables, segons peus i període. La presència d'aquests figons es pot considerar normal, a la primavera, en les figueres femelles, però solen ser caducs, o sigui que amb el pas del temps van caient al terra.
Passem ara a la cabrafiguera i veurem que, en aquesta època -limitant-nos doncs al temps actual- presenta, igualment, l'inici del desplegament del ram de l'any i, davall de l'àpex però no gaire, porta tot de figons; i, encara, per dessota o al voltant del tram portador d'aquests figons, hi podem trobar unes figues petites però clarament majors que aquells, i més esparses i clareres, que són hivernenques i marçals, potser abrilenques si són més duradores, més aviat rodonenques, de la figura més propera a una baldufa que no a una pera, de color molt variable, entre verdenques i brunenques, de vegades amb tocs rogencs, violacis o morbosos, com els d'un nyanyo.
Aquestes figues d'hivern, poc o molt rodonenques, anomenades mames, a la primavera es veuen ja poc o molt pansides, d'aspecte traspostat, agafant, aleshores, aquells tons violats o carnis que dèiem. Després de les mames, actualment, doncs, venen les profigues. Aquestes dues lleves de figues són ultrahivernals. Vegem-ho tot seguit, amb l'ajut de l'esquema, però tenint en compte que prenem com a referència el creixement propi d'un ram, no les figues anteriors al ram de l'any, sinó, exactament, les ulteriors.
El ram de la cabrafiguera. Desplega la gemma com la figuera domèstica, iniciant-se el procés a la primavera i diferenciant progressivament les figues de l'any, anomenades mamones, de forma paral·lela o semblant a les figues de la figuera de cultiu, que solen culminar entre finals d'agost i setembre, o més endavant encara, en varietats tardanes.
El desplegament del ram és acròpet i aquest punt és d'interès per a la comprensió del desenvolupament de les diferents lleves de la cabrafiguera.
Les fulles es despleguen i van creixent de baix cap a l'àpex, al temps que es van diferenciant, també, els articles, o sigui els nusos i els entrenusos, que conformen el ram. Si a la gemma ja hi ha, de bon inici, prefigurats i extremament abreujats, tots els articles del ram, degut al creixent acròpet cada article sembla sorgir de l'anterior i, com els articles d'un telescopi, es completa el desplegament amb l'extensió del darrer article, al cim del ram i marcant, amb la gemma apical de la següent moguda, la cloenda del seu creixement.
Si a l'aixella de cada fulla hi ha una gemma de fruit -també pot haver-ne dues-, sembla natural que el desenvolupament de les gemmes de fruit tingui la mateixa progressió acròpeta que les fulles, és a dir, que les primeres figues sorgeixen als primers nusos i, escalonadament, van apareixent o expressant-se, al llarg dels nusos que es troben més amunt.
Així i coincidint plenament, o gairebé, amb el període de temperatures més altes, el cop de l'estiu, la figuera ha de subvenir a una col·lectiva i creixent demanadissa de nutrients, en tots els rams de la nova anyada, provocada i iniciada, en primer lloc, per l'eixida de les fulles dels primers nusos, els inferiors.
De manera que, dit sigui mantenint-nos en el camp de la versemblança més que no en el de la certesa, podria ser que el subministrament de nutrients es fes de preferència en els primers nusos i deixés en desavantatge, pel que fa a la disposició de nutrients, les fulles i gemmes situades més amunt.
Això semblaria força congruent amb el fet que la lleva estival de figues, tant en la figuera cultivada com en la cabrafiguera, aparegui preferentment situada en el tram inferior del ram i les gemmes situades més amunt es mantinguin latents o restin, simplement, poc desenvolupades, en forma de figó, més encara considerant que aleshores l'arbre ja s'encamina, de dret, al període de progressiu escurçament del dia -hores de llum.
En la cabrafiguera, però, a les figues estivals, les mamones, les succeeixen unes altres, les mames, necessàries per al manteniment d'una nova generació de l'insecte pol·linitzador, la vespeta Blastophaga psenes L. Juntament amb aquestes ja hi són visibles, també, a la tardor i a l'hivern, les gemmes latents situades als nivells superiors dels rams, corresponents a la propera lleva, la del període primaveral, la de les profigues.
Preparades per avançat durant l'hivern, de les gemmes de fruit situades per dessota del ram novell sembla que són, en aquest cas, les situades més amunt, o sigui les més properes al nou ram, les que tenen un major desenvolupament inicial, potser per simple proximitat, perquè deu ser en el nou ram on la crida de nutrients sigui més forta.
Així i si realment aquestes observacions tinguessin prou fonament, considerant sempre el domini jeràrquic del ram novell, en el desenvolupament del ram de l'any hi hauria una tendència, aparentment força clara, a la basitonia; mentre que en el del següent any hi hauria una tendència, potser menys clara, a l'acrotonia.
Resumint, doncs, el ram de l'any dona una lleva d'estiu, a l'estatge inferior. Als nivells superiors hi ha gemmes o figons aturats, a l'hivern. A la figuera cultivada aquests figons són caducs, cauen, fora que es tracti d'una figuera bacorera, de les que fan dues lleves, una primera, de bacores o figaflors, a la primavera-estiu, i una altra tardoestival o autumnal, el temps de les figues clàssiques, per dir-ho així.
A la cabrafiguera, que ha evolucionat conjuntament amb el seu pol·linitzador, li cal, però, oferir-li a la blastòfaga un estatge permanent al llarg de tot l'any, de manera que, ultra la lleva estival de figues -mamones-, en dona dues més d'ultrahivernals, és a dir, sorgides al segon any del ram.
Tot això és, en un text molt més dilatat que no haguéssim desitjat, el que hem volgut representar a la figura del ram ideal d'una cabrafiguera; ideal, és clar, perquè a la natura mai no hi podríem trobar figues de les tres lleves, ben desenvolupades, al mateix moment.
El resum podria expressar-se dient que en el ram o moguda de la cabrafiguera hi ha una primera fornada -esplet, lleva, tongada- de figues que coincideix amb el període vegetatiu de l'any, juntament amb dues altres fornades posteriors, la primera quan el ram és del tot desfullat, mentre que la segona -de profigues-, també del ram esfullat, es va engrossint, però, amb el desplegament del ram nou o següent.
Així, el ram té fulles i figues de l'any, juntament amb gemmes latents i figons alentits o aturats, tot plegat per mor de poder tramuntar un període, el de l'hivern, en què la figuera no saba, però la vespeta segueix necessitada, com a la resta de l'any, del seu estatge per a criar. No és estrany, doncs, que, pel que hem vist a la bibliografia, sigui la lleva de mames, la de l'hivern, la que tardaria més en completar el cicle vital de la blastòfaga.
☰
El material i la referència d'estudi. Les cabrafigueres no són trobadisses. El material gràfic correspon a tres exemplars, però la majoria d'imatges són només de dos. Una, trobada en una riera del Penedès; l'altra, d'un jardí particular, eixida espontàniament, és clar.
L'observació acurada del doble cicle biològic, cabrafiguera i himenòpter, exigiria, lògicament, disposar d'exemplars de cabrafiguera sempre a l'abast.
Així ho va valorar i fer en Joan Rallo García, recaptador d'un valuosíssim esplet d'observacions personals que li van permetre redactar un volum veritablement excepcional, curull de detalls insòlits i inèdits, sobre la doble biologia simbiòtica de la figuera i la vespeta.
Editada el 2015 pel Govern de les Illes Balears, aquesta preciosa monografia és a l'abast de tothom, de lliure accés a la xarxa:
Cal advertir que la complexitat d'aquest tema fa que, per tot arreu i en tota mena de publicacions, hi puguem trobar dades i informacions confuses o errònies. Però la monografia de Rallo té el valor de l'observació directa i de l'empirisme.
Tot i així, hi concorren tal feix d'aspectes diversos, en la biologia de la figuera, potser en especial en la seva fructificació, que és un tema que mai no es pot donar per exhaurit.
Aquí seguim, confiats, les pautes d'aquest autor, enginyer agrònom, però això no significa que, degut a les nostres limitacions, alguns punts, potser no del tot ben entesos, no els exposem del tot correctament o com fora desitjable. Per aquest motiu hi remetem a tots els possibles interessats, sense vacil·lació. Nosaltres, aquí, no hem fet -i farem- sinó badar una mica la porta d'aquest magnífic exemple de simbiosi, pulcrament afaiçonada, al llarg de l'evolució.
☰
Eixida de les profigues i proterogínia. Ram de cabrafiguera Ficus carica L. a darreries de març. El ram és biennal, de manera que quasi tot el que es veu a la imatge va sorgir l'anyada passada, llevat la fulla novella del cim, que en realitat és la primera manifestació del proper ram, de desplegament acròpet.
Els figons són profigues, les figues verno-estivals de la cabrafiguera que, juntament amb les flors femenines brevistiles, portaran -en aquest estat actual potser no serien sinó uns minúsculs esbossos- algunes flors masculines fèrtils; però, en qualsevol cas, en aquesta combinació, única en el conjunt de les figues de les diferents lleves i exclusiva de la cabrafiguera, hi ha una dicogàmia ben marcada.
Com sia que aquestes profigues hauran de ser receptores de la propera posta d'ous de les blastòfagues, eixides de les figues de la lleva anterior, és a dir, de les mames hivernals, les flors femenines han de ser promptament o precoçment receptives, per tal que, un cop rebin la fiblada de les blastòfagues, gràvides i ponedores, i siguin sensiblement excitades per les peculiars substàncies inoculades en aquesta operació, comencin a generar la cel·la globosa, fina però enterca, com una clofolla, que serà l'estatge de cria de les blastòfagues de la següent tanda.
La flor, mentrestant, es mantindrà activa, talment com si hagués estat fecundada, proveint de nutrients a la larva enclaustrada en el cecidi. I, efectivament, vista la cel·la a bell ull i sense fer cap altra comprovació, sobre les seves interioritats, la fila del cecidi és del tot semblant a la d'un petit fruitet, rodó i proveït de clovella, com un ou.
Així les coses, la maduració de les flors masculines haurà de ser, per força, molt posterior -proterogínia-, atès que no hauran d'assolir la plenitud fins que no l'assoleixin, al seu torn, les blastòfagues femelles enclaustrades, ja que són aquestes les que, prèviament fecundades pels mascles, en orientar-se cap al canal ostiolar per on han de sortir de la profiga, s'empolsen del pol·len de les anteres madures, situades, escaientment, per a tal efecte, a l'entorn del forat d'eixida o ostíol.
Però hem agafat un branc que no tocaria pas en aquest capítol, demostració d'un punt interessant: no hi ha manera raonable de considerar la biologia de la figuera sense considerar-ne també, la de la vespeta, perquè una i altra van estretament lligades.
La fotografia seria congruent amb el supòsit de la possible tendència a l'acrotonia en el desenvolupament de les profigues.
Fotografia gentilesa de: © Giorgio Faré. 30.3.2023.
☰
Una mama i profigues novelles, a darreries de març, del Vallès Occidental. La mama no tindria encara el verol, indicador de plena maduresa.
Fotografia gentilesa de: © Giorgio Faré. 30.3.2023.
☰
On es fan i viuen les cabrafigueres? Sembla que foravila, en ambients naturals o no intervinguts, encara que siguin en zones habitades.
Nosaltres n'hem vist en: un jardí particular; al voltant d'una font; en un barranc, a frec d'un pontet, en un poble.
Aquesta imatge és del massís de Montgrí, on l'amic Cèsar Pedrocchi en trobà una. No només cal que un ocell dispersi algunes llavors; cal que aquestes llavors no siguin xarbotes, cosa que, atesa la possible escassesa de figueres de tipus Esmirna, les que es reprodueixen sexualment, per al·logàmia o pol·linització creuada, podria ser poc corrent. I finalment cal que de la llavor en surti un mascle, és clar, possibilitat que, pels estudis que s'han fet, és equiparable a l'altra, que dongui una femella.
Fotografia gentilesa de: © Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Aspecte d'una cabrafiguera a l'hivern. Una mama, entre brunenca i moradenca, amb tons grocs entreviats de vinosos, morbosos com els d'un nyanyo.
Fotografia gentilesa de: © Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Profigues en una imatge de principis d'abril, coetànies amb el desplegament del ram de l'any. En qualsevol cas, l'esmentada acrotonia seria més una tendència que no una regla fixa. Hem comentat que el major desenvolupament de les cabrafigues situades més amunt podria relacionar-se amb la proximitat del nou ram i la seva intensa demanadissa de nutrients.
Fotografia gentilesa de: © Giorgio Faré. 4.5.2023.
Un altre ram, d'una altra cabrafiguera, també d'inicis d'abril, on hi podem veure, d'una banda, que es compleix força la suposada acrotonia en la brotada de profigues, i, d'una altra, que les mames, les cabrafigues hivernals o de l'anterior lleva, sovint situades per davall del ram de profigues, es poden desenvolupar, en realitat, en qualsevol tram del ram, de manera que mames i profigues poden alternar sense ordre aparent; això sí, aquelles sempre força menys nombroses que aquestes. S'hi copsa la diferència en la talla, entre la mama, la figa superior, i les profigues, així com l'aspecte traspostat de la mama i el seu peculiar to, de vi rosat o envinagrat. 2.4.2023. Alt Penedès.
☰
Un altre ram de la mateixa figuera. Si bé la situació de les mames, en el ram, sembla aleatòria o no subjecte a ordre, es nota que les profigues solen concentrar-se, en major nombre, al tram superior del ram, de manera que la proximitat d'aquestes amb el ram de l'any es pot considerar significativa. 2.4.2023. Alt Penedès.
☰
La mateixa figuera, mostrant una branca d'entrenusos llargs, amb una mama, a baix, el ram de profigues i el desplegament del nou ram.
Podria ser, aquesta branca, un bon exemple per a il·lustrar la semblança del ram amb un telescopi, amb els articles progressivament menors. Observeu-hi com els internodis superiors, on hi ha les profigues, són clarament de menor talla que els de baix.
És curiós que aquesta branca de llargs internodis -macroblast- tingui la mateixa fila que la pròpia dels cavalls de soca, brots que en la figuera solen abundar.
Les cicatrius anulars, que revolten les branques, marquen els límits de cada article, compost, invariablement, pels elements: parella o tern de gemmes, una generativa i l'altra vegetativa, o bé, més rarament, una d'aquestes i dues d'aquelles; l'internodi o tram llis; i la fulla superior, sempre a frec del senyal anular de l'article següent (lògic, perquè a l'aixella de la fulla, a frec, hi ha sempre el senyal primordial del següent article, responsable, un cop desplegat, de la cicatriu anular puntejada).
☰
Mames, les figues més grosses, de color vinós, i profigues, tibades, verdenques, arramadades a dalt.
En aquests moments, unes i altres poc s'assemblen: les mames estan farcides, encara, de vespetes, masculines i femenines. Aparentment, per l'observació feta en una d'esqueixada, les femelles estaven encara en l'estadi llistat, així dit perquè l'abdomen, encara malcobert per la cuirassa de cutina, presenta alternança d'anells clars i negres.
Les figues verdes, en canvi, haurien de ser impol·lutes i presentar, a l'interior, un tapís de flors ben uniforme, de color verd-groguenc. Són, naturalment, les destinatàries de les postes de les blastòfagues que surtin de les mames, però s'han de donar algunes condicions: fecundades pels mascles, prèviament, abans de sortir de les mames, les femelles en surten gràvides; i, per a que les seves postes reïxin, cal que les flors femenines brevistiles siguin receptives, perquè l'arbre haurà de mantenir el subministrament de nutrients a les flors, talment com si haguessin estat fecundades, per bé que, en lloc de produir llavors, en realitat cria les seves vespetes simbiòtiques.
☰
Repassem: profigues més o menys coetànies amb la brotada del nou ram; tendència imperfecta a l'acrotonia del ram de profigues; concentració de profigues en braquiblastos -internodis abreujats-, a l'extrem del ram; coexistència de figues de les dues lleves, les mames, velles i farcides de blastòfagues, i les profigues, novelles i amb flors unisexuals, masculines i femenines, de molt desigual desenvolupament -dicogàmia.
☰
Les veres figues llavoreres. En aquest cas entenent, per llavorera, la figa amb l'aportació del sexe masculí que fa possible la reproducció i, per tant, la formació de fruit i de llavor.
Per tant, són les profigues, portadores de flors masculines fèrtils, productores de pol·len, les figues que fan possible la pol·linització de les flors femenines, en les figueres femelles que necessiten que les seves flors siguin fecundades per a que les figues madurin, però també en les que, com la majoria de les que es cultiven a casa nostra, no en depenen per a la maduració de la figa.
El ram és biennal. A la imatge, desplegament, a dalt, del ram de l'any. Aquest ram constarà d'un seguit de nusos i entrenusos. En el nusos s'hi fan les fulles, primer; després, s'aniran desvetllant algunes gemmes de fruit, que aniran creixent fins a l'aturada hivernal. Les figues d'aquesta lleva de l'any s'anomenen mamones i és l'única lleva de fruit que es produeix al primer any de vida del ram.
En canvi, aquest ram que ara s'està desplegant, donarà, molt més endavant, dues altres lleves, eixides, per tant, al segon any de la vida del ram. Són lleves de fruits ultrahivernals.
Doncs bé, les figues de la foto són aquestes figues 'tardanes', que surten al segon any del ram, en aquest cas, és clar, en el ram anterior al que ara, al cimal, es desplega.
I, donat que hi veiem una figa, la de baix, que és diferent de les de dalt, les verdenques, es comprèn tot seguit que han sortit en diferents períodes. La de baix és una mama, de desenvolupament hivernal/vernal, mentre que les altres, les profigues, són la darrera manifestació generativa d'aquest ram de l'any passat, de manera que el seu cicle ja coincideix amb el del ram d'aquest any, en un procés que no sembla tenir interrupcions, un continuum imposat per les imperatives condicions de la simbiosi.
☰
Dues velocitats i cicles que convergeixen. És clau comprendre que les diferents lleves de fruits de la cabrafiguera no són en absolut independents; ans al contrari, estan interconnectades pels cicles vitals de les generacions de blastòfagues, perquè, al capdavall, aquest és el sistema que té, la figuera, per a garantir la pervivència del seu pol·linitzador.
A les profigues s'hi haurà de desenvolupar tota una generació de blastòfagues, fins que arribin a la maduresa les femelles. És un cicle llarg que s'inicia al març o abans, quan els figons comencen a expressar-se.
L'eixida de les blastòfagues, fetes a les profigues, coincideix, ja a l'estiu, amb el moment de receptivitat de les flors femenines de les figueres femelles, de manera que, atretes per la seva crida olfactiva, volen fins a aquestes figues o fins i tot poden ser empeses, aleatòriament, per corrents d'aire; si tanmateix les troben, hi entren i fan la funció pol·linitzadora, fecunden les flors femenines amb el pol·len arrossegat en sortir de les profigues.
Però en el ram hi ha diverses profigues, unes més tardanes que altres. Les blastòfagues més tocatardanes, pot donar-se el cas que ja no trobin figues amb flors receptives; aquestes blastòfagues de darrera tanda, poden trobar, aleshores, unes figues receptives en la mateixa cabrafiguera, les dites mamones, les figues eixides en el ram de l'any, de manera que els dos cicles, de profigues i mamones, s'encavalquen parcial i convenientment: en el moment en què les blastòfagues d'aquelles han assolit la maduresa, les florelles de les mamones ja s'han o s'haurien fet receptives, car sembla ser que les florelles brevistiles són notablement precoces.
Com que aquest encaix de dues vies, entre les lleves de fruits de la cabrafiguera i la de la figuera femella, és clau per a comprendre la simbiosi establerta entre moràcia i himenòpter, repassem-ho tot seguit en un esquema, insistint abans, però, en què l'esquema recull l'essencial dels cicles de la planta i el seu pol·linitzador, el duet simbiòtic, però de cap manera totes les possibilitats o contingències que aquesta relació pot originar (per exemple, una blastòfaga primerenca d'una lleva, també podria passar a una altra figa, més tardana, de la mateixa lleva; o bé, per exemple, desaparèixer aparentment, la generació de vespetes de les mames, sense que en les profigues en quedi cap testimoni, com hem pogut veure recentment, sense que per ara puguem tenir cap sospita sobre les causes, d'aquesta pèrdua).
☰
Esquema dels fruits de la figuera, la femella, a baix, i la masculina o cabrafiguera, a dalt.
.jpg)
