Efectivament, veureu que en aquest capítol, en format de report epigràfic, m’aparto una mica de l’estil habitual, més valoratiu, però no vull deixar passar algunes simples observacions personals, més o menys intranscendents. Resum. La topografia i la natura dels sediments marca molt el caràcter natural de la comarca, propici per a l'aprofitament pastoral. Entre l'altiplà de Moià i la clota bagenca, aquest caràcter es disloca en un eixam de barrancs rocosos i en el marc d'un clima ja plenament mediterrani. És la transició que va d'un altiplà favorable al bestiar de peu rodó, al domini històric de les vinyes bagenques plantades als aspres.
Així doncs, el sector més ponentí de la comarca te poc, de fet, de moianesenc.
L'excursió feta, pels dominis de la vall de Marfà, permet copsar aquesta transició, entre el territori més elevat i obert, adscrit a la província biogeogràfica submediterrània, i els terrenys esgratinyats per l'activa erosió superficial i fluvial, que desmantella selectivament la integritat dels sediments de la plataforma estructural, de caràcter mixt o ja mediterrani.
Pel que fa a l’estudi, personal, de la vegetació del Moianès, la caminada em va servir per anar avançant en el perfilat de la complexa combinació dels diferents aciculifolis, plano-esclerofil·les i planifolis marcescents, de molt difícil interpretació, atès que hi concorren, ultra els factors naturals: coladors de fred i boires, sedimentologia, altitud, etc., també els històrics: l’abast de la marea de l’expansió vitivinícola, la ‘fruitalització’ (vegeu l'epígraf final) de l’alzinar, l’aprofitament de les pinedes de rojals, etc.
Excursió. Els amics ja saben que no en faig, d’excursions. La d’ahir jo mateix la vaig proposar, en part en record de les que feia, en part perquè, degut a la sequera, estan tan amagats els punts que poden oferir una mica d’esbarjo en l’observació dels fenòmens naturals, que es fa una mica difícil de tramuntar, aquesta impressió de decepció, en veure una natura completament atrinxerada en estadi de resistència.
Vam sortir, de Moià, Albert Molero, Laura Marí, Asun Martín, Gemma Flaquer i jo. A tots us dono les gràcies per la companyia. Data: diumenge 16 d’abril.
Calor. Em temo que, quan dic que els estius ara tenen vuit mesos, això pugui ser més una realitat que no una hipèrbole. Una ampolla d’aigua és poc per a fer una excursió de 6 o 8 hores. Tots vam acabar secs i assedegats. A més, caldria dur menjar amb sal -olives, fruits secs salats-, per a compensar-ne la pèrdua.
Recorregut toponomàstic. Moià. Gorg Estret. Molí de Brotons. Mare de Déu de la Tosca. Sant Pere de Marfà. El Xei. Palanca de la Coma. La Coma. Serramitja. Moià.
Uns 20 km de caminada que ens van deixar, als no avesats, moderadament macats, magolats, cruixits o malaxats, per a dir-ho en un mot rovellat però escaient.
Primavera, hivern o estiu?. Ultra les conegudes mates xeròfiles: argelaga, romaní, etc., de vistent només vam poder veure unes prímules, unes violes un bon punt escanyolides, alguna fetgera en flor i poca cosa més. És en l’estrat herbaci on la sequera s’hi fa més visible.
Sembla que els sembrats van tirant, però molt justets, potser gràcies a fenòmens atmosfèrics de condensació superficial. La grisor en els boscos, sobretot en els pins, fa feredat, més encara considerant com en són d’eficients, en l’economia hídrica.
Toc vernal. La nota vernal l’ofereixen, sense possible punt de comparació, les brotades novelles dels caducifolis de ribera, nogueres, pollancres, freixes, etc. És essencial, en l’estil de vida dels caducifolis, un període de descans reparador i estalviador, que possibilita una eixida de brots molt enèrgica, però que jala més, un cop desperta, que una llopada afamada. Ultra el que els ofereix el medi de les riberes, gras de mena, hi ha l’energia emmagatzemada, als tronc i a les arrels.
És més un arbre que una petita herba? Més... o menys, el format gran permet una vida més llarga i, és clar, quan t’infanten i veus que d’altres ja et fan ombra, hauràs de ballar la música que ells toquin. Un exemple de jerarquia evident. Molts arbres són, en el seu entorn, dominants i constructius. L'essencial en l'arbre és elevar-se i forjar un bon peu. No es fa en dos dies, això; a més, això els permet viure fora de l'abast del queix. Els arbres han explorat el medi aeri i això els ha dut, a molts, a amistançar-se amb el vent (a casa nostra no hi abunden, al medi natural, els arbres de flors vistents).
Aqüífer i ampli ventall de recepció. En els terrenys planers sovint s’hi fa difícil de rastrejar, quan mirem el mapa corresponent al lloc, el tirat dels torrents, quin caient tenen i, sobretot, cap a quin baixant fan cap, perquè això ens permet definir la conca dels cursos. Al Moianès hi ha una gran àrea, al voltant de Moià, d’hidrologia superficial divagant o difusa.
En una qualsevol superfície plana i petita, tots ho podem veure, aquest caràcter vacil·lant. Si hi manquen els marcadors topogràfics, formes de relleu que puguin escarpir les aigües superficials, el dibuix del caminar de l’aigua, els camins de l‘aigua, es fan sinuosos, vacil·lants, com si temptegessin el terreny, abans d’avançar. En realitat, són les petites diferències en el relleu, un pedra petita, un trosset de branquilló, etc., les que determinen aquest deambular divagant, aparentment errívol.
Però, tard o d’hora, les aigües captades en zones planeres acaben fent – si no hi ha arreisme o endorreisme- cap a cursos més definits, que poden tenir un gran poder de crida. Passa això, si fa no fa, al Moianès.
L’efecte de crida corre a compte dels barrancs tributaris del Llobregat, atès que la plataforma estructural cabussa cap a la clota bagenca. Un d’aquests barrancs, possiblement un dels més coneguts i populars, és el de Marfà, la riera de Marfà, que més avall i més amunt rep altres noms, prenent sempre com a referència els noms de llinatge de les masies que termenegen el territori.
Jo no m’ho podia pas esperar, que encara hi hagués, amb aquest període de sequera tan perllongat, alguna cosa més que un fil d’aigua. Per tant, es pot dir que aquest barranc, i possiblement d’altres de veïns, recullen i desguassen l’aigua d’un aqüífer més o menys extens, probablement relacionable amb el peculiar caràcter dels sediments, sobretot per la gran extensió que hi tenen les roques granades, gresenques, que donen mantells de desagregats sorrencs, porosos, favorables per a la infiltració -percolació- de l'aigua.
Per a entendre’ns, podríem dir que la vall de Marfà és com una bessa, o gran branca, que reparteix i recull la saba d’un gran nombre de branquillons.
L’eixam de torrents que retallen l’altiplà que queda a llevant de Moià, drena majoritàriament cap a Marfà, però aquesta riera, abans de recollir les aigües de la Fàbrega, recaptador de bona part d’aquesta conca, rep una aportació concentrada en una surgència, a prop del lloc anomenat el Gorg Estret. Per ara no en tinc cap notícia, d’aquesta surgència, fora de la fressa que fan les aigües en sortir a la llum, una fressa ben sonora, que tots vam poder copsar, amb natural alegria i admiració.
Com que els barrancs són sobretot de natura margosa, potser aquí hi ha, per damunt, un estatge calcari cavernós, per on l’aigua circularia lliurement, fins a trobar un nivell impermeable.
☰
Per aquesta zona difícilment hi trobarem un barranc que no tingui la solera rocallosa. I solen ser de margues grises, roques que solen dur, més o menys esbarriats, claps de bocins incoherents, solts i planers. Són roques brèvoles, que s'espellen i s'esbocinen.
També és habitual que els barrancs facin buc, caixa, quan corren delimitats per terrasses o bancs de roca, més o menys despullats de vegetació.
☰
Vista aèria de la riera de Marfà. Roures i pins, una dualitat capaç, ella sola, de simbolitzar la vegetació de la comarca. Els pins marquen l'alteració del medi, pel ferro i el foc; els roures marquen els terrenys no romputs, o, si de cas, romputs de fa molt de temps.
Aciculifolis van amb 'foc i ferro'. Plano-esclerofil·les i roures marcescents van amb 'dent i carbó'.
☰
Aquests gresos calcaris són ben diferents dels silícics d'Eramprunyà, per exemple, però, això no obstant, també donen aquestes formes d'erosió menors, amb alvèols o clotets 'en bresca'.
Quan la cimentació és ferma, els gresos també poden donar exemples de llindars rocosos, amb perfils corbats, obra de llepades encallades, interminables.
Aquests gresos poden, com les calcàries, donar cavernes de dissolució?
☰
Bassiol amb buc de roca, un segell de la regió i una forma que ha donat, en català, una bona rastellera de mots diversos, que podríeu rastrejar, si us vagués, en el fabulós treball de Carles Domingo 'Els noms de les formes de relleu'.
Mots relacionats: bassi; bací; bassiol; gorg; cadolla; cocó; cocona, etc.
☰
L'antic molí de Brotons ofereix un bell exemple d'habitacle bastit en una bauma, aprofitant el sostre petri natural.
La seqüència: alternança de sediments; nivell de gres dur; llindar i graó d'erosió diferencial; sallent i bauma; molí fariner hidràulic.
Encara jove, Josep Nuet publicà, amb un company, Jordi Bolòs, llinatge ben botànic, el llibre: "Els molins fariners", de 1983, a l'editorial Ketres. Destaquen, com de costum, les seves acurades i originals il·lustracions.
☰
L'aigua s'endormisca als clotells de roca.
☰
Cornises i balmes marquen les diferències en el rocam, amb marcada tirada a fer terrasses i bancs, formes molt habituals al relleu bagenc, a la perifèria de l'anomenada depressió central.
☰
Un altre exemple de corbes degudes a llepades encallades. Cal baixar al sots per a veure i sentir la verdor.
☰
Els roures marcescents, xeromesòfils, són uns caducifolis especials; tarden molt a perdre el fullatge i, igualment, tarden molt a brotar, capteniment força difícil de valorar.
☰
En algunes zones de la vall hi ha testimonis, brancam aterrat, de tallades i aclarides. Aquestes pinedes no creen, evidentment, un veritable ambient nemoral i, per tant, no són mereixedores de ser considerades boscos.
☰
Plantacions de pi roig P. sylvestris, un dels pins que forneix una fusta de més qualitat, encara que és molt possible que aquests es destinin a altres aprofitaments.
Observeu-hi les cicatrius, molt visibles, deixades per les branques caigudes, en un deseiximent considerat com una poda natural.
☰
A la palanca de la Coma.
☰
Sequera i escaldufada, en un marc, però, apaivagador. Palanca de la Coma.
☰
Fa molt de temps que, a manca de pastures fresques, els ramaders han de traginar farratges i pinsos. Vaquí de Serramitja.
☰
A les vedelles, però, se'ls reserva l'herba fresca, molt ben termenejada pel fil, és clar.
☰
Rebolleda de pastura. En el volum 'Los bosques ibéricos' (Planeta, 2001), els autors -és un treball col·lectiu- hi introdueixen un concepte curiós: frutalización.
En l'origen de les deveses hi ha la necessitat de tenir pastures al voltant dels masos, per a péixer el bestiar de treball, als camps de cultiu, bous, cavalls o matxos, etc. Sol ser al voltant de les masies on hi trobem més alzinars i rouredes residuals, de vegades molt contrastants amb les pinedes, dominants dellà dels camps i pastures de l'àmbit agropastoral.
Aquest tipus d'ambient és singular. Els arbres mantenen el sòl fèrtil i tenen un efecte moderador de la temperatura; ofereixen una reserva permanent de farratge en capça; a causa de l'estructura airejada -i de les esporgades, quan se'n feien-, fruiten més -frutalización- que no els dels boscos naturals, un recurs valuosíssim per al manteniment del bestiar.
☰
Aquesta fotografia (gentilesa de: © Laura Marí) recull l'essencial del paisatge del Moianès, territori de vocació eminentment silvopastoral. Al lluny, la plataforma del Port del Comte i destacant, al centre, els característics bonys de la serra del Verd; partions naturals de conques.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
