Per força aquest capítol és complementari d'alguns altres ja publicats, que hem dedicat, o bé a altres camps de raigràs, o bé a plantes d'aquest mateix lloc que, al nostre lluc, eren mereixedores de tenir un espai propi.
De manera que, a manera de balanç provisional, passem, tot seguit, els enllaços dels capítols relacionables amb el d'avui:
https://allucdecuc.blogspot.com/2020/07/praderies-de-raigras-solallong.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2023/07/ranunculus-sardous-crantz-nou-per-al.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2022/08/un-prat-de-margall-i-algunes-poacies.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2023/07/un-estenall-de-margall-dret-lolium.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2023/07/tripleurospermum-inodorum-l-sch-bip-nou.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2021/10/pel-moianes-llum-estabornida-i-una.html
Aspecte estival del camp de raigràs que ha motivat aquest petit recull de flora de camp. Ens trobem en els Plans del Vador (normalment escrit 'Badó'), en el llindar del Moianès, a la plana que termeneja la comarca, a l'extrem migjornal, molt a prop del coll de Poses, que marca clarament aquest llindar.
Herba de tall i paca. El raigràs Lolium sp. és una herba farratgera que per la seva productivitat i capacitat per fillolar sol donar bons rendiments, en una successió de collites o tallades que presenta força variacions, segons les cultivars, l'època de sembra, etc.
Transferència d'una part al tot? En la nostra llengua, 'farratge': herba tallada i guardada en sec, per alimentar el bestiar, es pot considerar sinònim de 'fenc', però com que aquest mot darrer és, de fet, el que es dona a algunes espècies de trèvols farratgers, és presumible i potser versemblant que hagi estat per extensió del fitònim, que s'apliqui també al conjunt d'herba plegada.
Relació de plantes. El lector podrà comprovar, tot seguit, que en aquesta llista hi consten moltes plantes camperoles molt comunes, de les que gairebé es troben pertot, juntament amb d'altres menys abundants i algunes, també, de dispersió més reduïda.
La gran majoria de les espècies de la llista estan il·lustrades. En aquest recull seguim la nomenclatura de Sáez i Aymerich, del seu catàleg crític de la flora vascular de Catalunya, accessible a la xarxa.
En la llista hi destaquen les plantes de la família Poaceae, i, menys abundants, les de Fabaceae, Asteraceae, etc.
Trifolium repens L.; Trifolium pratense L. subsp. pratense; Schedonorus arundinaceus (Schreb.) Dumort. subsp. arundinaceus (Festuca arundinacea Schreb.); Kickxia elatine (L.) Dumort. subsp. elatine; Trifolium sylvaticum Loisel.; Ranunculus bulbosus L. subsp. bulbosus; Rumex crispus L.; Plantago major L. subsp. major; Elymus repens (L.) Gould subsp. repens; Rumex pulcher subsp. verrucifer Font
Quer; Malva sylvestris L.; Torilis arvensis (Huds.) Link; Xanthium spinosum L.; Tripleurospermum inodorum (L.) Sch. Bip.; Anthoxanthum odoratum L.; Arrhenatherum elatius (L.) J. Presl & C. Presl subsp. elatius; Poa trivialis L. subsp. trivialis; Helminthotheca echioides (L.) Holub; Juncus bufonius L.; Centaurium pulchellum (Sw.) Druce; Alopecurus myosuroides Huds.; Sonchus asper (L.) Hill subsp. asper; Ranunculus sardous Crantz; Trifolium rubens L.; Amaranthus retroflexus L.; Veronica persica Poiret; Lysimachia arvensis (L.) U. Manns & Anderb.; Setaria verticillata (L.) P. Beauv; Polygonum aviculare L.; Chenopodium album L.; Rubus ulmifolius Schott; Capsella bursa-pastoris (L.) Medik; Bellis perennis L.; Juncus articulatus L. subsp. articulatus; Anisantha diandra (Roth) Tzvelev (Bromus diandrus Roth); Persicaria maculosa Gray; Verbena officinalis L.; Holcus lanatus L. subsp. lanatus; Brachypodium sylvaticum (Huds.) P. Beauv; Molinia caerulea (L.) Moench; Agrostis stolonifera L. subsp. stolonifera; Dactylis glomerata L.; Medicago lupulina L.. Visió de conjunt del camp de raigràs, que es veu tot espurnat dels punts blancs de les flors de la camamilla borda
Tripleurospermum, composta que, atès que està citada, en el
BDBC, de territoris una mica allunyats d'aquest, va ser tractada en un capítol propi.
El prat manté una relativa verdor a l'estiu, per les mates rebrotadores del raigràs i, també, per la facultat de moltes herbes arvenses de donar florades successives o mantingudes, precisament estimulades, versemblantment, per les tasques de les tallades.
Les fotografies són de diferents dies del mes de juliol i també d'inicis d'agost. No hem trobat el lleure oportú per a publicar abans aquest recull.
Les cabeçoles blanques i multiflorals de Trifolium repens, petit i bla, són força característiques, així com l'arc claret que macula les seves fulles ternades.
Schenodorus. D'aquesta festuca destaca, especialment, la vigoria de l'aparell foliar i la gran talla de les tiges florals.
Cal tenir en compte que aquest fenal, juntament amb d'altres del mateix gènere, són herbes farratgeres i pradenques comunes, de manera que, versemblantment, no sembla pas possible puntualitzar o discriminar res, en relació a si el seu caràcter és espontani o cultural.
Al capdavall, les comunitats pradenques farratgeres, sobretot els prats de dall de les comarques més plujoses, solen tenir un temperament seminatural força esborradís.
Kickxia elatine hi és molt abundant. Herbeta molt vil·losa, mollar, de branques passives, que produeix granes a doll, encabides en petits opecarps, càpsules d'obertura per finestrelles que, llucades amb una lupa, són força evocadores dels cargols de cap de mort, habituals en les juntures dels llits clàssics.
Veronica persica és una herbeta laxa, molt comuna, de tendència ubiqua. El sòl és fresc i argilós, propici per a la vida de petites herbes llavoreres, disposades aquí molt densament, en part encavallades o entrelligades, i capaces de cobrir enterament l'espai.
A més de la talla moderada, també ho és la superfície foliar, fora d'alguns casos de plantes de fulles agrupades arran de terra, com ara els plantatges.
També d'hàbit fluix o lax, el botó d'or Ranunculus bulbosus hi té una significativa presència, acreditativa de la humitat o frescor d'aquest espai.
Rumex crispus, en canvi, és un hemicriptòfit de bona talla.
Imatge que permet apreciar l'estructura i l'heterogeneïtat del prat, on les herbes arvenses colonitzen tots els espais possibles, força amplis en les zones marginals del camp que no són ocupades per les forres del raigràs.
Resulta força vistent la combinació d'herbes anuals, gramínies cespitoses i hemicriptòfits com ara el plantatge gros, una altra planta relacionada amb espais poc o molt humits.
Poa trivialis sembla estar relacionat, com d'altres tàxons que anirem veient, amb la particular ecologia d'aquest marge de prat, marcada per una combinació: sòl argilós de tendència impermeable i l'ombratge projectat per la pineda, que permet, molt localment, la presència de plantes criptohigròfiles o amfíbies, pròpies d'espais que, periòdica i recurrentment, es mantenen entollats o amarats.
La 'finestra' temporal entre les tallades permet el floriment de gran diversitat d'herbes que, paradoxalment, poden beneficiar-se de les mateixes tallades, si són enxampades quan ja han completat la fructificació, perquè en aquest estadi les granes solen ser fàcilment esbarriadisses, de manera que la sega pot provocar una nova sembra de les mateixes plantes plegades.
Agram Elymus repens en flor.
Malva sylvestris en flor. La manca de l'expressió del gineceu suggereix una possible proteràndria.
Les plantes d’aquest ordre es coneixien, abans, com a columníferes Columniferae, perquè els filaments estaminals són concrescents i formen un tubet per on passa i puja el gineceu. L’androceu així resultant s’anomena monadelf, mot que significa un sol germà, volent indicar agermanats.
Pètals lliures, estretits a la base. En aquesta família hi ha unes peces afegides al calze, conjunt de bràctees anomenat epicalze. No es pot apreciar a la imatge, però les anteres en aquest cas duen només una teca o lòcul contenidor del pol·len.
Un dels trets de les plantes d’aquest ordre és la possessió de cèl·lules o canals de mucílag, caràcter conegut en el camp de la fitoteràpia, precisament per les virtuts de les malves d’alleujar i aclarir les mucositats.
Cadells agafallosos, de vegades amb bonics tons rosadencs, de l'apiàcia Torilis arvensis, bon exemple de com una planta granada està preparada per a la dispersió, amb la concurrència de factors externs de tota mena, també la roda del tractor, el ferro de la segadora, etc..
L'espina-xoca Xanthium spinosum presenta una divisió o segmentació en lòbuls, en les fulles, d'allò més característica, juntament amb una blancor dels nervis molt destacada.
Aquesta mena de camamilla Tripleurospermum és un bon exemple de planta amb florades consecutives i dilatades, al llarg de la primavera i l'estiu, molt afavorides, és clar, per les tallades.
Les plantes del gènere Setaria poden ser invasores molt expansives, capaces d'ocupar espais a seny, quan troben comunitats ruderals molt desequilibrades i alterades. Però no és aquest el cas del camp de raigràs.
No són poques les plantes que, com el passacamins Polygonum aviculare, tenen un tal estil, esprimatxat i alhora amb tocs cineris o fumosos, que, essent com són molt abundants, més aviat ens passen desapercebudes, fora que hi dediquem una mica d'atenció.
La pubescència i els recobriments farinosos, mecanismes útils per a comportar millor les inclements solrajades dels espais completament oberts, donen sovint tons grisencs o cineris, com en el cas del blet Chenopodium album.
Capsella bursa-pastoris és una altra herba de talla modesta de les que aquí anomenem, potser llicenciosament, llavoreres, per donar llavors en gran abundància.
En aquest recull ha quedat fora la puntualització taxonòmica d'algunes plantes, com en aquest cas del dent de lleó Taraxacum sp.
Lysimachia vulgaris. Recentment hem dedicat un capítol al fruit en pixidi d'aquesta bonica i coneguda primulàcia. Espai més clarer, argilós i impermeable, amb períodes de negada temporal, condicions que marca, molt bé, la presència, abundant, del jonquet Juncus bufonius, acompanyat de Rubus, Ranunculus, Lysimachia, Plantago, etc.
La composta Bellis perennis és un altre cas de planta de figura esprimatxada o esquelètica que no ocupa ni necessita gaire espai. Observeu, al marge inferior, la màcula trilobada i centrada, en el tern de folíols del trèvol de prat.
Retall del catàleg florístic del Moianès, d'Arnau Mercadé, flora latecomarcal de lliure accés a la xarxa, que consultem habitualment.
Il·lustració de la notable vigoria del fenal Schenodorus arundinaceus, festuca que aquí reportem amb el nom del catàleg d'Aymeric i Sáez, no coincident amb el de 'Flora Iberica' ni amb el del catàleg suara esmentat, on Mercadé hi consigna el tàxon inclòs dins del gènere Lolium.
Aquest autor expressa, a més, algunes reserves sobre la taxonomia d'algunes plantes de flor petita i espiga contreta. Sembla que es tracta d'un grup de sistemàtica difícil i conflictiva.
Agrostis stolonifera. En conjunt, plantes de les famílies Poaceae i Fabaceae hi tenen, en aquest camp, força significació, per bé que hem d'insistir en què aquest recull és de la flora marginal del camp, amb un toc clarament higròfil i una personalitat clarament diferent de la que és pròpia del camp de raigràs.
Paques avorades. La cuita natural -fermentació- de l'herba durant l'assecat -fenificació- sembla que és necessària per a la bona conservació de les paques. El raigràs, però, té molta polivalència i permet, també, la pastura i l'aprofitament en verd.
Pel que fa al nom és interessant de destacar que el nom ray-grass (rye-grass, herba de sègle) equival, de fet, al nostre sègol -Secale-, de manera que l'escaiença del mot, tractant-se en realitat d'una Festuceae, seria més aviat dubtosa, tot i que, en general, sembla força difós i implantat, en l'àmbit agrari i ramader.
Dactylis glomerata també és una bona farratgera, com les ja vistes Poa trivialis i Agrostis stolonífera.
Anisantha diandra, combinació de Tutin. En aquest recull hi seguim la nomenclatura de Sáez i Aymerich, no pas amb la intenció de prendre cap partit, sinó perquè aquests autors han donat manta llucs, en el seu treball constant, de merèixer confiança.
Una altra farratgera coneguda, el fromental Arrhenatherum elatius. Si recordem que una forma llatina de blat és fromentum, el mot fromental, així com la forma del blat forment, en semblarien, aparentment, deutors.
Elymus repens en flor.
Centaurium pulchellum de flor blanca, una altra planta acreditativa de sòls humits.
Poa trivialis en visió de conjunt, que permet copsar-ne la seva finesa, i de detall.
En aquests espais clarers, amb fang clivellat, fent polígons irregulars, el recobriment és molt més baix i el domini correspon al jonquet Juncus bufonius, petita juncàcia que combina talla migrada i graciosa finesa, de manera que gairebé cal amorrar-s'hi per a observar-la, més encara si, com és el cas, l'observador és llosc.
Foto d'ambient, encara una mica tendral, en ple estiu, on hi veiem Lysimachia, Juncus, Plantago, una Lactuca, Ranunculus, Polygonum persicaria, kickxia, etc.
Alopecurus myosuroides, amb els estigmes emergents i recargolats; espiga compacta; escàs; una de les moltes plantes amb nom al·lusiu als petits rosegaires.
Trifolium pratense en flor.
Medicago lupulina en flor, una herba menuda.
Il·lustració de l'abundància de trevolets.
Fotografia feta amb la intenció d'il·lustrar l'hàbit del jonquet de galàpet Juncus bufonius, un jonquet baix, que sol fer, de talla, al voltant d'un eixem.
Constitueix un tema de sistemàtica difícil i complexa, atès que hi ha uns quants tàxons, de puntualització taxonòmica prou conflictiva, que es consideren 'relacionats' -o relacionables- amb J. bufonius.
Això no obstant, en el tractament que s'hi fa a 'Flora Iberica' no s'hi estableix cap mena de relació de subordinació, entre aquests tàxons, de manera que C. Romero Zarco els consigna amb valor específic.
Arnau Mercadé els reporta, igualment, alguns d'aquests 'petits tàxons', amb expressions de necessitat de reserva, de manera que es podria considerar un grup encara no gaire ben definit.
© CSIC. 'Flora Iberica'. Autor del gènere: Carlos Romero Zarco.
El mateix Carlos Romero ha tingut la gentilesa de comentar-nos que al seu parer el jonquet recollit aquí seria J. bufonius.
Assessoria que valorem molt, perquè ens ha permès evitar una rossolada que ens trobàvem al caire de cometre; val a dir que l'escassesa de càpsules, en aquests jonquets, feia encara més difícil la seva determinació.
Així doncs, si no volguéssim apartar-nos gota de l'àmbit de l'estricta cautela, escriuríem: del 'grup' J. bufonius, perquè en qualsevol moment podria florir un monògraf que ho posés tot potes enlaire.
Juncus articulatus, en el clap inundable, molt escàs.
Un d'aquests hemicriptòfits que trobem en flor en bona part de l'any: Verbena officinalis.
Helminthotheca echioides, una altra herba ben comuna i en estacions molt diverses.
Avançament. Properament veurem, en aquest blog, l'opecarp de Kickxia elatine, un fruit d'obertura molt interessant, per bé que, efectivament, la migradesa de la talla d'aquesta capsella no és pas adequada per a congriar, és clar, una admiració general.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
