26 de març del 2023

Un llegum moniliforme: la sòfora Styphnolobium japonicum (L.) Schott

"Es una familia muy natural, porque, salvo rarísimas excepciones, todas las especies tienen el gineceo constituido por un solo carpelo que se convierte en una legumbre" Pius Font. 1958.
(Sophora japonica L.)
Styphnolobium japonicum (L.) Schott és un arbre caducifoli, de la família de les lleguminoses Fabaceae -Leguminosae.
És natural de la Xina i de Corea. Al Japó, però, només hi és introduït. És un arbre comú, molt plantat a les poblacions del nostre entorn, sobretot com a arbre de carrer -d'alineació, viari.
El fruit de la sòfora és un loment, un tipus especial de llegum, articulat.
Mots clau. Fabaceae. Papilionoideae (subfamília). Llegum. Loment. Moniliforme. Torulós. Escití.
El loment. Del fruit en llegum n'hem parlat ja en aquest espai, per exemple en el capítol dedicat a la fava.
El llegum típic és un fruit sec, badadís -dehiscent-, monocarpel·lar, o sigui format d'una peça sola, plegada al llarg del nervi medial.
El loment de la sòfora és un llegum no badadís -indehiscent-, carnós, enganxós, no sec, que presenta, en els punts on no hi ha llavors, unes conspícues estrenyors o constriccions, que li donen un curiós aspecte de rosari. Té aquest significat: de la forma d'un rosari o collar, el qualificatiu moniliforme (1).
Torulós seria un adjectiu semblant però en grau menor, o sigui només una mica moniliforme o tendent a aquesta forma. Aguilella i Puche (2), però, donen els dos noms per sinònims.
Els fruits són pengívols i duen un nombre variable de llavors, en alguns casos, no pocs, només una.
Aquest fruit que no s'estavella (2), a mesura que madura va guanyant, primer, blanesa i suculència, fent-se, després, gelatinós i glutinós, grassesa que, exposada a l'aire i el sol, es degrada completament, fins a perdre la integritat, tot començant a rompre's, just, en les constriccions interseminals; així doncs, es descompon o s'esqueixa en fragments, espontàniament, però de través, i les parts aterrades es degraden força ràpidament, quedant les llavors, finalment, nues, sense cap embolcall.
Material. Els fruits observats són de mitjans de gener, d'arbres d'un carrer de Sabadell.
La tavella suculenta es corruga i agafa l'aspecte d'un pansa. Hi ha espais del 'rosari' desinflats; corresponen, aparentment, a primordis seminals malreeixits i aquesta és, aparentment, la causa de la desigualtat, força habitual, en la mida dels espais interseminals.
En aquest recull no hi veiem els fruits verds, que tenen un aspecte ben diferent, ben tibat, com una carrandella d'olives que haguessin estat embotides en un funda tensa.
Les llavors són negres, visibles a través de la polpa semitransparent de la tavella.
La polpa del fruit és molt densa, glutinosa. Fruits i llavors contenen substàncies tòxiques, utilitzades, segons sembla, com a complements en diferents tipus de drogues.
En qualsevol cas, sembla que pot tenir una gran diversitat d'aplicacions medicinals.
Llavor negra, de superfície perfectament llisa, una mica reniforme, amb el clotet de la cicatriu del funicle el·líptic, enfonsat, dins d'un voral un mica engrossit.
La qualitat apegalosa de la polpa tindria, lògicament, significació en la disseminació de les llavors, possiblement en dos moments diferents; quan es troben a l'arbre encara i també posteriorment, un cop aterrats, essent molt apropiats per aprofitar la qualitat deambulant dels animals i, possiblement, també dels vehicles.
Aspecte de la fructificació a l'arbre. Hi abunden els fruits monosperms i disperms; la ramificació de la infructescència és molt nuosa.
Lògicament, tot aquest gran edifici generatiu acabarà desballestant-se del tot. Es diu que té 'diseminación tardía' (Ruiz de la Torre. 2006). Ens demanem quan deu tardar en caure aquesta gran rapa fructífera.
Els escitins. Com sabeu, no tots els llegums són secs o de beina enterament seca. La garrofa, per exemple, té consistència coriàcia pel defora; menys seca pel dedins. Aquest tipus de llegum, de la fila del cuir ressec, s'anomena escití, un d'aquests mots que jeuen en els prestatges més polsosos de la terminologia botànica. Seria el loment de la sòfora un escití?
Hi ha qui ho afirma, però potser ens podríem quedar amb la següent idea: el llegum típic és sec i dehiscent, d'obertura longitudinal; el llegum del cacauet és geotròpic -la planta el soterra en madurar- i no és badadís; d'altres, com els de les coronil·les Coronilla, són articulats i es fragmenten de través, per les estrenyors interseminals, en unitats monoseminals; aquest tipus de llegum amb estrenyors, anomenat loment, s'assembla a moltes síliqües, fruits de les Brassicaceae, que també són, alguns, moniliformes -de l'aspecte d'un rosari o collar-, però que no són monocarpel·lars com aquelles, sinó bicarpel·lars.
Un resum molt simple podria ser: en moltes plantes les llavors estan disposades per paquets o grups en el fruit, sovint més o menys repartides per la cavitat ovàrica; en algunes famílies estan disposades en rengs o rastells, disposició que ja es pot rastrejar en algunes plantes de grups primitius - per exemple en Ranunculaceae, fol·licles semblants a llegums. Per tant i tal com hem vist altres cops, s'arriba a formes semblants per camins i moments evolutius diferents.
Notes
(1) Moniliforme. L'escaiença del qualificatiu no ofereix gaire dubtes, perquè Pius Font posa precisament a la sòfora com a exemple de l'adjectiu, a l'article corresponent, al seu famós 'Diccionario...'
(2) 'Diccionari de Botànica'. Antoni Aguilella i Felisa Puche. PUV. 2004.
(3) Estavellar significaria, originalment, treure el llegum -la llavor- de la tavella; però semblaria prou versemblant que també fes referència al moment de l'esquinçada d'una tavella, atès que, com sabeu, algunes tavelles peten, s'obren de cop, fent un sorellet característic, fenomen totalment congruent amb el significat actual del verb.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol