A Catalunya hi ha una major extensió dels terrenys calcaris que dels silicis. Hi ha notables extensions de terrenys calcaris rocosos, de mena molt variada; alguns són corcats pel carst, d’altres fan bancs i roques taulejades, n’hi ha de textura sorrenca, unes altres són més fines, etc. Els dipòsits d’argiles, d’antigues conques sedimentàries, ocupen, així mateix, grans extensions, per exemple en el corredor prelitoral, o bé a les terres de l’interior, adscrites a l’àmbit de riu Ebre.
Resulta força interessant i cridaner de comprovar que un bon grapat de plantes mediterrànies, dels nostres alzinars i pinedes, toleren, amb una eficiència aparentment semblant, tant els ambients eminentment rocosos com els argilosos. En els primers s'hi poden captenir, a més, talment com si fossin casmòfits.
És lògic que aquesta notable adaptabilitat l’exhibeixin algunes plantes molt comunes, precisament perquè s’avenen amb facilitat a substrats molt diferents i són, per tant, de dispersió general.
Són plantes com ara el romaní, l’estepa blanca, l’esparreguera o el llentiscle.
Pinus halepensis i les argiles. Creiem que aquest punt no ha merescut, en general, l'atenció oportuna. Hi ha un tern d'elements que val la pena de comentar: home agrícola-argiles-pi blanc (i roures).
Pinus halepensis té un ampli espectre de tolerància en esguard del substrat on pot arrelar. Ara bé, hi ha un substrat que li és especialment favorable: les argiles, i un altre de desfavorable: les sorres (sobretot si no són carbonatades).
Que les pinedes de pi blanc vans associades històricament a les activitats humanes, és un argument ja que hem empunyat altres cops.
L'equació de relacions home-argiles-pi blanc és relativament senzilla, però clau en la comprensió del paisatge vegetal del nostre país: l'home ha explotat les terres argiloses per tenir un especial interès agrícola -sobretot com a terra campa, per als cereals. Un cop abandonades les terres, el terreny és ideal per al temperament oportunista del pi blanc, si no és que, com era costum i força estès, se'n feia expressament una plantació, com a esmena del sòl de llarg termini.
☰
"El pi blanc es fa tant en terreny calcari com silici, però necessita un bon gruix de terra i no sòl d'arena".
Oriol de Bolòs Capdevila. Vegetació dels Països Catalans. Aster editorial. 2001.
☰
El pi blanc, tingut en general com a arbre d'escàs o nul valor fustaner, i portador, a més, d'un apel·latiu: bord, ja de per si prou indicador de la baixa estima que sol generar, no té gaires defectes més, si és que això es pot realment veure com un mancament, que el de formar uns cappares i unes capces que tiren, tot sovint, a malgirbats.
Entre els atributs o serveis que seria de llei reconèixer-li, es poden consignar: haver estat el combustible dels petits obradors, de diferents menestralies, que anaven amb fusta petita, de feixos o gavelles; el de fornir peces amb curvatures naturals que eren aprofitades pels corbaires, per a les peces corbades dels vaixells; haver fornit el producte tànnic bàsic: l'escorça de pi blanc -escorçaires-, de bona part de la indústria d'assaonadors i adoberies.
La gran extensió que tenen al nostre país les pinedes de pi blanc és obra nostra -antropogènica. Com passa sovint, és precisament allò del que nosaltres en som responsables, el que, secundàriament, acaba generant un rebuig per la nostra part, si no un menyspreu declarat, que a hores d'ara, en el cas del pi blanc, sembla força arrelat.
☰
Al voltant de Piera el terreny és argilós i el pi blanc és l'arbre dominant i el més vistent; això sí, a l'interior d'aquestes arbredes de pins s'hi fan sovint les plantes de l'alzinar i les mateixes alzines, que solen tenir, no obstant, una talla menor, de manera que de lluny estant poden no ser apreciables. Les argiles semblen favorables per a les dues espècies, l'aciculifoli i el planifoli.
☰
La font del Prat és el portal a la zona d'argiles nues de Piera i la Venta. Les imatges són dels dies 22 de gener i 4 de febrer. La vegetació està molt seca, griseja. L'aspecte és molt hivernal. Naturalment, hi ha alguns indicis de reviscolada, com ara la floració de la foixarda i els brots novells del fonoll; poca cosa, en general.
☰
Imatges dels sediments del voltant de la font. Hi abunden els nivells amb pedretes planes, de vegades amb poca variació de talla i artística ordenació.
☰
L'excavació del torrent deixa veure un nivell inferior de gresos rogencs i una llera molt sorrenca.
☰
A les terres agrícoles abandonades s'hi fan oms, fonoll, canyes, botges -Artemisia-, esparregueres, etc. Les canyes, molt habituals en margeres i motes, donen fe que la capacitat de retenció de la humitat que tenen les argiles.
☰
Fonollars. Grans extensions de fonoll -fonollars, fonolleres, fenolledes...- en els camps abandonats de terres bones o grassones, 'pingües', que diu en Font Quer. No fa molt en vam parlar, del fonoll. Cliqueu aquí per a veure'n el capítol. ☰
El destí de les margeres és esborrar-se, fondre's i desaparèixer, a còpia d'erosió. Els talussos es van desmuntant i van augmentant els dipòsits dels raiguers. Ara bé, com es pot veure en diverses imatges d'aquest llarg capítol, al pi blanc tant li fa les vores com el mig, o sigui la terrassa consolidada com la fillola, sense nervi encara, que s'hi amorra.
☰
L'om es distingeix a bell ull, per l'espina de peix de la ramificació. A les terrasses al·luvials l'om podria formar-hi boscos, més o menys mixtos, que farien el trànsit entre la vegetació de ribera i la de la resta.
☰
Asparagus acutifolius L. L'esparreguera és una de les plantes dels alzinars que trobem, abundant, en aquesta regió argilosa; ara bé, també apareix en camps, marges i erms.
Tipus vital: hemicryptophyta scaposa. Foeniculum vulgare és un hemicriptòfit, qualificació pròpia de les plantes que en l'època desfavorable mantenen les parts vives, les gemmes de renovació, a flor de terra; ara bé, hi ha tiges del fonoll que ramen més d'una temporada, de manera que les seves gemmes es mantenen latents, també, en l'època desfavorable.
És possible que aquestes tiges que es mantenen vives, a la part inferior o basal, durant més d'una temporada -probablement dues-, siguin, en relació a les de la seva lleva que moren enterament, escasses, rares o, simplement, menys abundants que aquestes, de manera que, versemblantment, no hi hauria prou motiu per a dubtar de l'escaiença d'aquest tipus vital.
☰
Gairebé no hi manca mai, algun pinetó, al damunt dels estrats d'argiles.
☰
Un altre tern molt ben arrelat: cultius, canyes i rieres atapeïdes de canyars.
☰
Ara tenen una fila molt secardina, però aviat tornaran a sabar. Els canyissers les plegaven a l'hivern.
☰
Les formes superficials són boniques i interessants. L'aigua fangosa s'escola i salta en degotalls persistents, tot formant columnetes com caramelles; les petites pedres de les argiles també originen petites diferencies en les condicions superficials.
☰
Relació de plantes que tenen significació, per ser-hi abundants, en les argiles de les flandes. Marquem amb asterisc (*) les que viuen tant en substrats rocosos com argilosos:
- Rosmarinus officinalis (*)
- Asparagus acutifolius
- Pistacia lentiscus (*)
- Brachypodium retusum (*)
- Sedum album (*)
- Cistus albidus (*)
- Pinus halepensis
- Quercus ilex
- Artemisia campestris
☰
De la globulària Globularia alypum recentment vam fer-ne, de les flors, un capítol, que podeu recuperar aquí. La foixarda ofereix un altre exemple de planta que viu a les roques i a les argiles, així com en terrenys remoguts i cremats, però en aquesta zona no ens sembla molt abundant; per això no l'hem inclosa a la llista anterior.
☰
Heliòfil i hipertermòfil, Spartium junceum sol aparèixer en els espais més calents i abrigats.
☰
En els vessants dinàmics, sotmesos a l'acció de l'empenta de l'aigua de correntia superficial i de divers material trasbalsat, de solsides i remoció, les plantes s'inclinen cap avall, quan són afectades, ja en els primers períodes de creixença i quan les tiges novelles encara no s'han endurit gaire, per aquesta pressió de vessant.
Però l'esparreguera segueix l'estil de les enfiladisses, exitosa combinació de tenacitat i flexibilitat. Algunes plantes, com l'esparreguera o el galzeran, mereixen, per les seves característiques tan excepcionals, una consideració especial; no encaixen gaire, o no gens, en els models habituals.
☰
☰
Hi ha brolles i alzines escampades, però el pi blanc troba, en els sòls pesats de tendència impermeable, unes condicions que li són molt favorables.
Diu Oriol de Bolòs que es pot observar, en zones de muntanya com ara Montserrat o Sant Llorenç del Munt, com els pins es fan, sobretot, a les parts inferiors. Sí, ho tenim observat.
Aquí ho relacionaríem amb dos aspectes importants: són les zones més intervingudes i les que acumulen més gruix de terra, sobretot en els raiguers (peu de muntanya).
☰
Mates mortes de romaní. Cap altra planta no mostra, al nostre parer, una millor adaptació a ambients tan diferents -segons com, oposats- com les roques i les argiles incoherents. A les primeres es capté com un veritable casmòfit, ancorat en escletxes escanyades.
La qualitat mocallosa -mucílags- del fruit permet que, en cas de correntia, s'aferrin al terra i no siguin evacuades. Qualitat molt adient per a la colonització de vessants.
☰
Briòfits i líquens prosperen en aquells espais on l'aigua atmosfèrica no és tan fugissera com en els solans. Algunes molses, recargolades si no estan prou hidratades, hi són singularment presents.
El liquen terrícola blanc o blanquinós d'aquestes imatges hi té força significació. Forma taques irregulars, de textura molt finament granada, fissurades, amb els apotecis molt enfondits -immersos-, voltats per uns anells -arèoles- gruixuts. A la imatge de detall hi veiem petits cristalls brillants, possiblement de sílice.
Feta, sobre aquest liquen, una consulta al grup de Facebook 'Líquenes de España', ens suggereixen que deu ser del gènere Diploschistes i ens indiquen dues possibles espècies. Expressem l'agraïment, per l'atenció dispensada, a Nere Sorrentino, Samantha Fernández i Carlos Martín.
Sembla que algunes espècies de líquens d'aquest gènere són paràsits, liquenícoles i muscícoles, creixent al principi damunt i a compte de líquens del gènere Cladonia.
Precisament, a la primera imatge, d'ambient, hi podem veure nombroses motes d'un liquen encoixinat, fruticulós -semblant a una mateta-, que podria ser del gènere Cladonia.
A Piera hi ha unes bòbiles que explotaven -ignorem si n'hi ha alguna d'activa, encara- aquestes argiles, per a fer les peces pròpies de les bòbiles, totxos, totxanes, maons, teules, toves, etc.
☰
Com es pot veure en aquest recull d'imatges, la fesomia de les argiles i les seves formes d'erosió és força variada.
☰
Xaragalls en argiles, barrancons relativament encaixats que, en alguns casos, deixen, entre ells, petits crestalls una mica esmolats, d'una estretor que no arriba ni a poder entomar l'amplada d'una sabata, no apta, doncs, per a un caminant normal.
No hi manquen algunes mates escampades, però només allà on el dinamisme no deu ser tan violent.
☰
Exposem un supòsit, des de la perspectiva del mer afeccionat a l'observació del relleu: una terrassa al·luvial que en un llarg període plujós es va humitejant i amarant d'aigua; una part d'aquestes capes argiloses, amb pes i volum molt augmentat, a causa de l'aigua d'impregnació, es desestabilitza i se separa en bloc, cap al nivell més baix.
El front de desadherència queda, així, exposat a l'erosió de l'aigua superficial, creadora de morfologies superficials accidentals.
Ara bé, podrien aquestes flandes ser obra, senzillament, de l'explotació de les argiles feta per les bòbiles? No sembla, això, tanmateix, tan inversemblant, en el cas que la qualitat de l'argila, per a produir material constructiu, ja fos coneguda d'antic.
☰
Alguns indrets són, a més d'ombrívols i acotxats, actius corregalls de l'aigua d'escolament. Ho solen marcar, puntualment, les molses.
☰
L'alzina té poc a fer, si més no per un temps, si el sòl fèrtil ha estat escombrat o colgat. En canvi, els pinyons del pi blanc són vividors i en tenen prou, per a tirar endavant, amb la humitat superficial periòdica.
La remoció associada a les activitats extractives de les teuleries bandejaria del tot a l'alzina i obriria el camí al pi blanc, fidel i puntual seguidor de la petja humana.
☰
Recentment hem dedicat un capítol a les flors de la foixarda, que podeu repescar, si us vaga, clicant aquí. ☰
En aquest vinya abandonada, però no arrabassada, hi ha dues plantes camperoles dominants: Inula -Dittrichia- viscosa i Artemisia campestris.
☰
Les flandes de la Venta, accessibles baixant des d'aquesta gran casa, pel caminoi d'aquesta fotografia, són les que ofereixen relleus i formes més vistents, mentre que les de Piera són en part emboscades i potser menys seguidores.
☰
Imatges de les flandes de la Venta. Els roures apareixen aquí i allà, però de natural sospitem que n'hi hauria molts més, atès que l'argila és un substrat força favorable per als roures marcescents.
☰
Fotografies de les flandes de la Venta.
☰
Coneguda només de les comarques del nord-est, aquesta discreta amarantàcia Amaranthaceae va merèixer, sobretot per aquest motiu corològic, un capítol propi, en aquest espai: Chenopodium nutans. ☰
Bonic empelt de bruixa que ens serveix de cloenda d'aquest llarg report fotogràfic.
☰
Sabadell
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol
