És prou conegut, en general, quins són els aspectes naturals que condicionen el paisatge vegetal: el clima; el relleu; les roques i els usos que s’han desenvolupat en cada cas.
El jove botànic Arnau Mercadé es va doctorar amb l’estudi de la flora i de la vegetació del Moianès -en realitat es un estudi eminentment florístic-, estudi, publicat a la xarxa, on la persona interessada en aquests punts, o sigui les principals puntualitzacions geogràfiques, hi pot trobar unes introduccions generals molt convenients.
En aquest primer capítol hi destaquem sobretot la diversitat biogeogràfica i la importància local de determinats factors ambientals, singularment les roques i determinats meteors, i de determinats usos del territori.
Però ens centrem en insistir que el Moianès, entès com la plataforma elevada de Castellterçol i Moià, creiem que seria domini de la roureda de roure martinenc.
Nus biogeogràfic. Els geògrafs i els botànics saben molt bé quin pes no té, en l’estudi del paisatge vegetal, la geografia. El nom ‘Moianès’ podria no dir-nos res. Però si situem la comarca en una mapa, les coses canvien i molt.
És una comarca del litoral? No. És una comarca de l’interior? No. És una comarca de muntanya? No. És una comarca de plana o de terra baixa? No. És una comarca dels Pirineus? No. És una comarca que orbita a l’entorn d’una clota erosiva? No.
És un territori que balandreja i no només topogràficament; i passa que, en aquest balandreig, una petita diferència ambiental, com ara uns determinats sediments, localment diferents dels dominants, o bé les bromes geliues que munten per les canals dels sots -corredors de fred-, pot marcar decisivament el mantell vegetal.
Pel que fa als espectres biogeogràfics, remetem al lector a l'estudi, eminentment florístic, d'Arnau Mercadé:
La comarca sembla eminentment submediterrània, però donat que gairebé mai no coincideixen els àmbits naturals, les regions geogràfiques naturals, amb els administratius, els límits territorials de les comarques, el paisatge vegetal de la comarca administrativa és més aviat heterogeni. Mercadé va delimitar uns quants sectors que, aquests sí, potser podrien tenir una certa unitat natural.
Com sol passar, hi ha una forta tendència a prendre la part pel tot i en termes generals associem el Moianès amb la part central de la plataforma o altiplà. Així, coincideix, grosso modo, amb el sector que Mercadé anomena, precisament, 'Moianès'.
El mantell vegetal. Els botànics saben, i solen insistir en aquest punt, que una cosa és el paisatge real, que trobem en un lloc determinat, i l'altre el que hi podria haver, si no s'hagués destruït o alterat.
El Moianès ofereix un bon exemple de territori on fer-ne aquestes precisions o discriminacions no resulta sempre fàcil.
Es pot simplificar i il·lustrar aquest caràcter de nus biogeogràfic amb una simple relació epigràfica:
- Zona dels alzinars, al voltant de la plataforma, fora dels límits septentrionals.
- Pinedes de pi blanc, associades a la zona dels alzinars.
- Màquies complexes, amb pi blanc, arbocer, etc., a la mateixa zona.
- Zona dels carrascars i de la roureda de roure valencià, en forma d'irradiacions, als caients de l'interior i septentrionals.
- Pinedes submontanes, de pinassa i pi roig. Aquestes pinedes són secundàries, resultat dels usos tradicionals i de plantacions de substitució.
- Zona de la roureda de roure martinenc amb boix, vegetació presumiblement potencial.
- Pinedes plantades de pi roig.
- Joncedes i pastures.
- Vegetació de ribera.
És clar, tot no hi és comptat. Hi ha boixedes, retalls de roureda de roure de fulla petita, etc. Ara bé, si ens proposéssim una altra visió, la relativa a la vegetació que de natural seria la dominant, les coses se simplifiquen.
A grans trets. El domini de la roureda de roure martinenc possiblement seria general. Caldria recordar, un cop més, que aquest és un dels dominis de vegetació que ha sofert una minva de la seva extensió més destacable. El Moianès seria, de natural, un país de rouredes seques -xeromesòfiles-; en el seu lloc hi han pervingut tota mena de formacions: boixedes, pinedes montanes, pastures, cultius i fins i tot formacions mediterrànies, pinars, alzinars i màquies.
Aquest darrer fenomen, el de la degradació dels estatges naturals de la vegetació, es pot explicar de forma senzilla: en els límits d'un domini, les artigues, tallades i aclarides modifiquen sensiblement l'ambient, creen tot d'espais oberts, exposats de cop a l'acció del sol i de l'aire, i el poden fer favorable per a un altre domini veí, d'un estatge inferior, d'altres requeriments ambientals o, més ben dit, més acomodat als espais no selvàtics i recollits. Això possibilita la substitució de rouredes per alzinars; de pinedes de pins roigs i pinasses per pins blancs, etc. Les alternances o variacions en el si de territoris de dominis compartits és cosa natural.
Als caients mediterranis hi hauria alzinars; als bagencs, una vegetació complexa, que trobem singularment interessant, per creuament de diferents dominis.
Si ho amanim amb pastures, sembrats i erms, ja tenim feta una visió de conjunt.
Boscos de peus assocats i pasturats. És bàsic considerar aquesta dimensió, la dels usos, sobretot els ramaders; perquè més que no rouredes, el que ara tenim són principalment rouredes pasturades i de rebrot, o sigui rebollars; boscos que semblen més arbredes clares, amb sotaboscos variables, però sovint molt clars.
Per bé que aquest paisatge en realitat és en bona part 'fossilitzat': són les velles tallades de bosc, fetes per a obtenir terres de cultiu i pastures, les que van afaiçonar el paisatge actual. Un paisatge, doncs, que és deutor d'unes pràctiques que es poden considerar extintes.
☰
Marge testimonial al mig del bosc, baixant pel camí de Vilanova, a ponent de Castellterçol. Els vessants es terraplenaven per tal de facilitar els cultius i impedir que en els camps hi hagués un escolament ràpid o violent de l'aigua de pluja.
☰
Una imatge típica de la comarca, pastura amb roures, grèvols, pins, etc. A prop de la Mare de Déu del Roser, al llindar del coll de Poses, llindar natural, topoclimàtic, del Moianès.
☰
En gran part de la comarca s'hi troben plantacions de pi roig, d'arbres força dreturers, sovint en formacions poc o molt tancades, potser amb la intenció d'obtenir fustals llarguers. De vegades aquestes plantacions tenen una extensió reduïda, entre boscos, sembrats i pastures.
☰
El paisatge del Moianès és un conjunt de terres cultivades, boscos i turons d'escassa elevació. Un tret característic de la regió és la 'clandestinitat' de la xarxa hidrogràfica: barrancs i sots van sovint ben encaixats i solen quedar amagats a la vista.
En molts casos els barrancs corren poc o molt encaixats entre vessants, també formant rases de roca nua, sobretot en margues. D'aquesta manera, la majoria de torrents no compten amb riberes propícies per als aprofitaments, fora dels cursos, més o menys incipients, de la plataforma superior, que han estat seu d'un intens aprofitament de pastura de vaquí.
☰
Combinació típica i habitual, de roures, pins, aurons, etc., en formacions obertes, amb sotabosc escàs o nul.
☰
Rebollar d'alzines. Bosquet menut d'alzines, de peus de reboll, que en algun moment van ser assocats, o sigui tallats a flor de terra i posteriorment aclarits.
Cal tenir en compte que el bestiar por menjar-se els rebolls tendres, de manera que possiblement calgués, un cop feta la tallada, prendre algunes precaucions, abans no es lignificaven i es feien prou grans; aquest inconvenient es pot tramuntar amb la pràctica del coronat (cast. trasmochado), el tall fet al nivell dels forcalls o besses, però a casa nostra aquesta pràctica sembla aplicada només als arbres de riberal, polls, salzes, etc.
☰
El despoblament sembla indeturable pertot i també afecta a cases tan fortes com la de la imatge, la gran pairalia de la Sala de Sant Llogari, actualment ruïnosa, que disposava d'extenses dependències per a la convenient satisfacció de totes les vocacions: ermita, trull, cups encaironats, quadres...
☰
Arbocedes als caients bagencs, no gaire lluny de Monistrol de Calders.
Adscrita administrativament al Moianès, aquesta regió té un paisatge força diferent del de la plataforma superior. Aquí s'hi troben els elements mediterranis amb els submediterranis; la plataforma és submediterrània amb irradiacions eurosiberianes s.l.
Però, a més, convé no oblidar que les diferències naturals han imposat diferències històriques i vocacionals: els caients de la clota del Bages duen l'inconfusible segell de les vinyes, ço és, grans extensions de pinedes de pi blanc de substitució. Insistim que també algunes d'aquestes manifestacions mediterrànies poden ser substitutòries de rouredes de roure valencià degradades, pel fenomen de canvi local de les condicions ambientals. Això es pot veure en certes bagues de la regió de Monistrol.
Els terrenys margosos tenen extensió a la comarca. A la fotografia, l’amic Cèsar Pedrocchi en un talús d’uns materials força típics: tenen color entre gris i falb; són polsosos, atapeïts, secs, sorrencs o margosos, sovint mal airejats, si porten molta argila; i fortament carbonatats, de manera que la porositat que hauria de crear el component sorrenc, es troba fàcilment col·lapsada pel carbonat de remoció.
Aquest carbonat pot arribar a ascendir a la superfície per exopercolació, si el component argilós satura aviat la infiltració i la humitat ascendeix per capil·laritat. El fenomen el pot marcar o delatar la presència d'una ciperàcia hipercalcòfila, Schoenus nigricans.
El fenomen és propi de regions àrides, però crec que es produeix també en terrenys fortament margosos, amb un inconvenient potser relacionable amb els xaragalls en margues: el carbonat d’ascensió segella la superfície, impedeix, temporalment, la infiltració de l’aigua de condensació i de pluja i provoca l’increment de la correntia superficial, amb tota l’erosió que porta associada.
En el marc d’aquest substrat, traieu el bosc i tindreu: la jonceda ‘Aphyllanthion’, una vegetació francament eclèctica, de mates i herbes cespitoses, que molts dels nostres botànics consideren ‘pasturatges secs’. D’altres en diuen ‘prats’. Ni una ni l’altra forma no m’agraden, però això és normal.
Ja ho sabeu, en aquesta vegetació hi abunden la jonça, l’orella de llebre, el lli blau, l’escanyabocs, etc.
Pel que fa a l’ecologia, la jonceda es fa en llocs secs, de tendència impermeable; però, compte, en el marc d’un clima submediterrani. Perquè en zones mediterrànies s’hi fan, en un lloc de la dinàmica vegetal equivalent, les brolles de romaní.
A mesura que la pressió ramadera va reculant, les pastures es poblen de plantes que són repel·lents per al bestiar, per motius variats: Prunus, Ilex, Hedera, Rubus, Eryngium, etc.
Els materials del Moianès són carbonatats; també ho són els gresos, molt abundants a la regió. Dessota de la capça d'aquest pi roig s'hi aprecia l'efecte inhibidor dels exsudats i restes del pi. També ho delaten prou bé les mates d'estepes silicícoles d'aquesta imatge.
Així com a la terra baixa mediterrània sol ser habitual de trobar boscos mixtos d'alzines i pins bords, a la comarca del Moianès, predominantment submediterrània, és igualment habitual trobar-hi una combinació germana o paral·lela, de roures Quercus pubescens i pins Pinus sylvestris.
Esquema de cercles biogeogràfics. Aquests esquemes solen tenir força expressivitat. Ens serviran per a fer unes consideracions generals de caràcter interpretatiu.
De manera general i comptant que hi podrien haver algunes excepcions, en qualsevol cas sense gaire importància, el planifolis del gènere Quercus representarien la vegetació 'normal' o potencial; els pins, en canvi, representen la vegetació secundària o de substitució, gairebé sempre associats a influència antròpica.
Val a dir que en l'esquema hi hem volgut expressar, intencionadament, un decalatge que es produeix en l'extensió dels pins de substitució respecte de les àrees del planifoli preferentment associat.
Això passa principalment amb el pi blanc. S'ha 'extravasat' dellà de l'àrea pròpia de l'alzina, el planifoli preferentment associat, sobretot en els caients bagencs meridionals. La 'magnificació' de la seva àrea corre a compte de la pinassa i del roure valencià.
En el següent capítol considerarem aquest punt, però ja avancem que s'hi dona una combinació d'elements o aspectes, tres en concret, que creiem que podrien ser-ne la clau: els vells conreus de vinya, la importància dels incendis en aquesta àrea -element associat al primer- i la gran banda de sediments argilosos que hi ha al nord del massís de Sant Llorenç del Munt i de Sant Llorenç Savall.
A banda d'això, l'esquema suggereix les següents observacions:
- L'àrea de l'alzina seria marginal respecte del nucli central de la comarca.
- El domini principal correspondria al roure martinenc.
- Tant la carrasca com el roure valencià serien propis, exclusivament, dels caients bagencs, sobretot els septentrionals, sector amb importants irradiacions del clima extremós de la plana del Bages.
- Els diferents pins conviuen en moltes zones, en una barreja singularment cridanera. Als marges de les àrees òptimes de les espècies, aquestes combinacions -o interpenetracions- són normals, però convé no oblidar que els pins sempre van associats a la influència de les activitats humanes, agrícoles, ramaderes i forestals.
- El pi pinyer Pinus pinea, que rarament hi ocupa terrenys de gaire extensió, és el pi que mostra un caràcter aparentment més eclèctic. Surt només en peus aïllats o, localment, fent grupets, presumiblement a partir dels peus plantats. Tot i la tendència psammòfila, el pi pinyer es troba damunt de qualsevol substrat, inclosos també els argilosos.
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol
