Poques herbes hi ha que siguin tan abundants i comunes com el margall bord. Gairebé mai no hi falta, en els marges de camins i vores d’espais oberts i despullats.Les plantes dels vorals dels camins s’anomenen ‘viàries’. Participen en la seva disseminació, ultra els animals propis d’aquests espais -per exemple les formigues-, les persones i els animals de pas i els vehicles de tota mena, siguin de motor o de sang.
El margall bord és una herba anual -therophyta-. Treu primer el brot principal -cappare- i després surten, a la seva mateixa base, fulles i brots secundaris, anomenats fillols.
La planta agafa, d'aquesta manera, una forma de feix o fascicle -fasciculada.
La qualitat agafallosa i asprosa de les seves espiguetes és adient per a que s’enganxin a la roba, el pèl dels animals, les rodes dels vehicles, etc.
L’espiga és compacta i ben perfilada, profusa i regularment barbada, amb tot de cerres llargues i tibades -arestes-, semblants a les dels ordis de cultiu.
Articulació. En el margall bord no hi ha un sol eix, present a tot el llarg de l’espiga. L’espiga és formada per una successió d’articles -artells- perfectament individualitzats. Aquests articles se separen quan l’espiga ha madurat -desarticulació.
Cada article consta d’un petit artell, pla, d’uns tres mm, i tres espiguetes agrupades, fent un tern. A l’extrem superior de l’artell i just per dessota mateix del punt de naixença dels pedicels de les espiguetes, hi va inserit el següent artell, de manera que cada artell porta dues petges: a l’extrem inferior, la corresponent a la fixació de l’article considerat; al superior, la corresponent a la fixació de l’article següent.
Un sol gra per tern. El tern d’espiguetes forma una unitat de disseminació o diàspora. En cada tern hi ha dues espiguetes laterals, consemblants, i la central, més petita, que és l’única que grana -hermafrodita fèrtil. Així doncs, en la diàspora hi ha un sol fruit.
Glumes dimorfes. L’espigueta central duu dues glumes iguals. Són molt estretes, de forma lanceolada o linear, amb dues venes marginals, una llarga aresta, escabrosa -dentetes antrorses-, i tot de pestanyetes -cilis- a la vora. Però les espiguetes laterals porten dos tipus de glumes: les internes s’assemblen molt a les de l’espigueta central, sinó que semblen un xic més estretes encara, i amb les venes menys marcades; les externes, però, no tenen làmina, són un simple nervi escabrós, com una aresta.
Una perllongació rara o curiosa. Si obrim alguna de les flors, siguin laterals o centrals, hi podrem veure, a la base, un petit òrgan filiforme, molt curtet, escabre, de color groc viu o verdenc. Aquest òrgan, força sorprenent al primer lluc, poc o no gens habitual, més llarguet en l'espiga central que no en les laterals, es considera de natura axial (artejo supraglumar:‘Flora Iberica’).
Forma de créixer l'espiga. Se'n forma un rudiment de bon principi, a la base de la planta. La tija o canya va creixent, per trams -nusos i entrenusos-, portant el rudiment de l'espiga a l'extrem, amagada al dedins de les beines foliars, que es va fent gran i definint, però oculta, fins que no es completa el desenvolupament de la canya que la porta.
Emersió. Quan l'espiga surt a l'aire i la llum, de color verd tendre, s'inicia el desenvolupament dels òrgans sexuals dels antecis, les unitats reproductives, formades per dues bràctees encaixades, el lemma i la pàlea. La maduració sexual es reconeix en l'eixida, fora de les dues bràctees, de les anteres.
El margall bord és molt vividor i capaç de sortir en espais força degradats.Les plantes anuals sovint surten a tongades. Les pluges majals han provocat el naixement de noves plantes, quan les de les generacions anteriors ja són completament seques. 9.6.2023.En aquesta imatge es veu que l'espiga ja treu flors, quan tot just acaba de sortir de la beina que l'emparava. Tenir un cicle vital ràpid forma part del temperament de moltes plantes anuals.El margall bord pertany al gènere Hordeum, el mateix de l'ordi que es cultiva, en diferents varietats.Hordeum murinum subsp. leporinum (Link) Arcang.Cada planta dona diverses tiges amb espigues, juntament amb fulles basals de ràpida generació, que es mustiguen aviat.Desarticulació en diàspores. Les inflorescències de les gramínies se solen trencar o desballestar, quan els fruits han arribat a la maduresa. En el cas del margall bord, l'espiga es trenca en articles de tres espiguetes que, curiosament, van implantades al mateix nivell, a l'extrem superior de l'artell que les sosté.Fragment o article del raquis, a baix, pla, amb la cicatriu deixada per la implantació del següent article; just per sobre d'aquest punt, hi neixen els tres brancs del raquis, que porten les espiguetes.Al centre de l'espigueta del mig hi veiem un òrgan filiforme característic d'aquesta planta, el que a 'Flora Iberica' s'anomena artejo supraglumar.Del tern d'espiguetes monoflorals només la central dona fruit. Aquesta espigueta és visiblement més curta que les laterals. Aquest és el costat de l'espigueta intern, l'encarat a l'eix -cara adaxial.
