Em plau dedicar aquest capítol a l'amic Jordi Cebrián, que ens va guiar en aquesta passejada pel Montgrí, com ha fet en tantes altres ocasions.
☰
Cap al migdia comença a caure un plovineig que serà persistent al llarg de la tarda, plugims que al capdavall, en qualsevol cas, donaran valors molt pobres, més encara considerant quina espantosa fretura d'aigua no hi ha. Aquesta fotografia és d'aquesta hora, quan la majoria de nosaltres ja se servia del sopluig del paraigua i el terra i les pedres, humitejades i clapejades, revenien de color i començaven a amollar aquells efluvis de sopa bacteriana i exsudats atrinxerats i recuits per les solrajades, que alguns anomenen, crec, 'petricor'.
☰
El 25 de febrer vam pujar al Montgrí (Empordà), un d'aquests espais que, possiblement degut a tenir un altura molt moderada i un relleu potser poc diferenciat, no gaudeix de gaire popularitat, fora de la que, efectivament, desperta en moltes persones que viuen en els encontorns, que el tenen, aquests sí, per mont senyal de bona part de la comarcada.
El massís calcari és, certament, peculiar, interessant i, a més, acollidor d'algunes singularitats florístiques destacables, punts, en qualsevol cas, que només veurem de passada, en alguns temes que ens van cridar l'atenció, atès que, en realitat, el coneixement que en tenim és merament elemental.
Aquests punts són els recollits en el títol, és a dir, la notable extensió i domini que hi tenen les garrigues; el mateix es pot dir de les pinedes secundàries, que configuren, amb aquelles, un mantell vegetal de dos estrats molt ben definit fisiognòmicament; i la flora associada als prats estacionals dels terraprims, una flora que, val a dir, té un component críptic notable, tant per ser d'expressió limitada en el temps com per la talla, que pot ser petita i també minúscula.
No cal dir que la combinació dels dos aspectes, la petitesa i la temporalitat, fa que l'estudi d'aquests ambients sigui especialment difícil o, més ben dit, exigeixi una atenció, particular i reiterada, que fins i tot els botànics experts no poden, de vegades, fonamentar com voldrien.
☰
Aquest cop vam ser 10, dels 14 que inicialment volíem pujar-hi. Els massís ofereix, com ja hem dit, una polarització curiosa: d'una banda el lignetum mediterrani de faneròfits que tots coneixem: garrigues, brolles, màquies, rebollars, alzinars residuals i pinedes; de l'altra, uns anomenats 'pradells terofítics', de petites molses i herbes, anuals moltes, que es manifesten justament en aquest període hivernal, atès que, evidentment, la magresa dels sòls fa impossible la retenció de la humitat i de l'aigua quan els raigs del sol ja comencen a tenir virtut.
Per a conèixer aquesta flora cal temps, observació, atenció i aplicació. En aquests terraprims hi tenen una important significació les molses, algunes de període vital breu -anuals-, que en molts casos només són uns magres i breus tapissos més o menys aglomerats, de fil·loides tan menuts que ni tan sols es poden veure a bell ull. Aquesta petita flora briofítica, de caràcter molt estacional, ha estat estudiada, entre d'altres, per l'amic Miquel Jover.
☰
Sense entrar en detalls, es podria resumir així: tapissos de briòfits -Pleurochaete abundant-; diverses bulboses -Allium, Romulea, Asphodelus,..; rosetes basals de diverses compostes; Bellis annua abundant, en flor, l'herba més conspícua, possiblement.
En aquests components n'hi ha d'adscrits a la unitat fitocenològica de la cistàcia Tuberaria: l'aliança Helianthemion guttati, grup de comunitats de plantes de sòls magres, silicis o descalcificats, oligotròfics.
Periòdicament enaiguades, aquestes capes de sòls argilosos, magres, reiteradament rentades, experimenten remoció i evacuació d'alguns elements solubles, que acaben resultant-ne en part exportats del nivell superior, fenomen anomenat descalcificació.
☰
Ens diuen els amics que aquestes rosetes glauques són d'alguna espècie de Evax. Un altre tema que quedaria pendent, veure aquesta planta en la plenitud, si no fos que, per la distància, no resulta pas gaire fàcil, de fer les visites que ens puguin permetre fer les oportunes comprovacions.
☰
L'aspecte cineri o argentí de les fulles en part és degut a l'indument de pèls vil·losos o sedosos. Els tàxons d'aquest gènere: Evax, consten inclosos, a les flores, en el gènere Filago, principalment.
Filago pygmaea L. seria un tàxon del territori ruscínic i balear, però més estès a l'àmbit ibèric.
☰
Tot i trobar-nos al febrer, aquests alls ja són fruitats. Allium chamaemoly L., de floració hivernal, fa la flor i el fruit a flor de terra, per tant amb escap nul o molt breu. El primer component del nom específic: chamae=came, té precisament aquest significat.
Per tant és un cameant -flor arran de terra-, un d'aquests mots de la terminologia botànica que, entre molts d'altres, jeuen en la foscor de les lleixes del magatzem de les paraules.
☰
Aquí hi veiem les càpsules globoses de l'all camacurt o escamat i unes fulles que no sabem a quina planta poden correspondre. Va sortir, en els comentaris, el gènere Potentilla. També recorden les dels Ranunculus.
Observar amb el cap, canescent o no, és un exercici físic com un altre.
☰
La magresa dels sòls, el vent i els focs dibuixen un marc ambiental poc apropiat per a gaire res que no sigui la pastura. En duen el segell, de l'aprofitament pastoral, els sòls esquelètics, decapitats i calcigats -amb els seus pradells de plantes que fruiten a pressa feta-, així com la manifesta nuesa dels estrats inferiors de les arbredes.
☰
Fulles d'Echium sp. eriçades de cerres, conspícuament vesiculoso-hispiduloses, possiblement una bona defensa del mossec del bestiar.
☰
Potser no ho havíem vist mai, abans, això: oliveres de reboll! Qui sap si no es van cremar i després, feta ja la lleva de rebrots, es van aclarir.
☰
Arbreda de pins eixorbats. Per algun motiu, potser pel brostejar del bestiar, aquests pins van quedar sense el cappare -la guia- i aleshores les branques, fent-se dretureres -aerotròpiques-, contra l'estil normal en els pins, els van substituir.
D'aquesta manera s'aconsegueix, cosa curiosa, un resultat semblant al de l'arbre assocat i rebollat.
☰
Una altra olivera de reboll, però en aquest cas no es van seleccionar els rebrots. Cal comptar que potser fossin arbres cremats, en uns casos posteriorment modelats i aclarits, en d'altres, com ara aquest, no.
☰
Crassula tillaea Lester-Garland. Aquesta petita crassulàcia té tot l'aspecte d'una molsa.
D'aquest gènere han ingressat, en la nostra flora -vegeu Sáez i Aymerich-, fins a 7 espècies al·lòctones.
☰
Deixar la verticalitat és una cosa que els nens fan amb tota naturalitat; molts adults, en canvi, ho fan només amb algun esforç.
Terraprims molsosos, indicadors d'humitat temporània, però ben diferents d'aquells altres, solellosos, airejats i fins i tot pisonats, que són molt més pobres en plantes.
☰
Ophioglossum lusitanicum L.
Aquesta primitiva filicina viu en els ambients que acabem d'indicar; degut a la petita talla i a l'hàbit, molt esprimatxat, fàcilment pot passar desapercebuda.
Com la cràssula que ja hem vist, també aquesta filicina, igualment calcífuga, és pròpia d'algunes comunitats de l'aliança Helianthemion guttati.
☰
Fulletes lingüiformes, erectes, molt característiques de la filicina, emergint en abundància en un tapís de molsa d'estrelles; estenall suggeridor de la seva capacitat per a cadellar, mitjançant rizomes curts, habituals en moltes plantes de la classe de les falgueres.
És sabut que els coixins de molses creen condicions que són favorables per a la vida de diferents plantes, si bé convé recordar, així mateix, que per a altres, sensibles a l'ambient que creen, són més aviat negatives.
☰
Rosetes de fulles esteses, pinnatisectes, amb els segments angulosos, poligonals. Considerem la possibilitat que corresponguin a Hyoseris sp., que seria, potser, un altre cas de tàxon de dispersió local o zonal.
Hi ha una flora especialment associada a aquesta regió 'tocada per la tramuntana'. Efectivament, la incidència d'aquest vent sec, més sovint de mestral que no de nord estricte, marca molt el caràcter de la comarca, una gran plana marinera, aclofada a sotavent de l'espinada pirinenca, d'ambient lluminós.
Anemone palmata L., és una ranunculàcia que sembla citada, només, de dues comarques del Principat. Hemicriptòfit hivernifoli que en el temps de la florida ja porta les fulles més velles d'un color molt fosc, moreu, tal com li hem vist fer, també, a sa germana, A. hepatica.
☰
El normal o més habitual és que la planta llevi un escap, una sola flor i un joc de bràctees, concrescents a la base i feses profundament, en gallets lanceolats, però en alguns casos sembla que en fa un altre de lateral, tal com suggereix el peu de l'esquerra d'aquesta imatge.
☰
Al migdia, els plugims ens decideixen a baixar a la plana del Ter, per tal de poder dinar a resguard, en un aguait. Aquestes fulles ens van cridar l'atenció; aleshores sospitàvem que es podria tractar d'una planta del grup de la col, però examinades les mostres que en vam prendre, va resultar ser Bunias erucago L., brassicàcia que fa uns fruits crestats ben especials, però que mai no hem vist, si no és en les il·lustracions.
☰
Sabadell
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol Muxart
