Els sembrats i els camps de cultiu, en general, ofereixen tot un filó de temes diferents i de gran diversitat d'espècies. Capítol molt breu, fet per a documentar un camp d'un margall que, tal com es veu, ocupant una zona marginal, però alhora relativament ampla, d'un sembrat de cereal, actualment ja segat, em va cridar l'atenció; perquè, d'una banda, no sembla pas que sigui un sembrat, degut a aquesta parcialitat, però, de l'altra, tampoc no fa la fila, per ocupar una zona pròpia del camp de cultiu, de ser un herbatge de voral o merament marginal.
No es pot evitar sospitar que en les operacions agrícoles s'hi poden donar tota mena de circumstàncies accidentals, com ara operacions que provoquen barreges o esbarriades accidentals de llavors, que els llecs en aquestes matèries difícilment sabrem interpretar.
De manera que, si ja hem dedicat, fins ara, dos capítols als camps de raigràs o margall, que podeu trobar en aquests enllaços:
aquest d'avui el fem, més aviat, per a reportar aquesta posició vacil·lant d'un estenall que potser no ha estat sembrat expressament, però que, això no obstant, sí que en fa la fila... Estic convençut que cal insistir en allò que ofereix dubtes, per ser possible nínxol d'insospitades novetats, més que no en allò que considerem sabut, que no té gaire més virtut que la de suscitar la regressió a altres moments.
La història i la geografia dels cultius té branques i branquillons. Fixem-nos, per exemple, en l'espai agrícola de Gallecs: és una zona d'experimentació de cultiu d'herbes, principalment de tres grups, cereals, lleguminoses i crucíferes.
Però nosaltres consumim grans quantitats de làctics. I un regruixat nus demogràfic com el Barcelonès, per exemple, representa una descomunal demanadissa d'aquests productes. La capacitat de transport també canvia. Consumim làctics que s'han elaborat a grans distàncies; però en d'altres temps -i no pas tant enllà com podríem pensar-, la satisfacció d'aquesta demanda es feia a sang i l'oferien regions properes, com ara el Vallès.
Ara, és clar, aquests productes s'elaboren més enllà, sobretot a les comarques de més al nord, amb un altre caràcter fisiogràfic, bastides de muntanyes i prats. Però les herbes viatgen i es queden, s'aclimaten i es naturalitzen. Els margalls o raigràs són herbes principalment farratgeres, que no tenen aquella fenomenologia d'auca, pròpia dels cereals de gra, sinó que comporten vigorosament i periòdicament la dent i la dalla.
Però són un bon exemple de plantes que en part se sembren i en part viuen pel seu compte, perfectament naturalitzades i, a més, amb una gran capacitat per a hibridar-se, cosa que, naturalment, contribueix a aombrar, qui-sap-lo, el perfil dels límits de les espècies.
☰
De la inflorescència i les seves parts. Inflorescència en espiga, llarga i estreta, plana, per ser-ho les unitats de què consta -espícules-, corbada.
Raquis. Continu, no articulat. Flexuós, amb 'excavacions' (1). Compaginatus (2) i recurvatus, de nervació serrada, escabroso-antrors a les venes marginals; escabriúscul a les dorsals. Secció transversal en 'U', amb el dors pla o còncau -recurvatus, recorbat.
Espícula. Sèssil, plana, comprimida lateralment. 6-7 (9) flors per espiguella. 10-15 mm de llarg.
Gluma única -fora de l'espigueta apical, que en duu dues-, a la part externa de l'espiga -abaxial-, glabra, lanceolada, amb el marge hialí, més ample a la part superior, plegat endins. 8-9 mm de llarg. 7-9 nervis.
Lemma. 6 mm. Pàl·lid, amb marge hialí, plegat. 5 nervis. Glabre. Extrem bífid o fes, incís. Aresta subapical, finament antrorso-escabrosa, de 3 mm.
☰
Diferents visions del tros de camp amb margall dret Lolium rigidum Gardin. Gallecs. 23.6.2023.
☰
Les espigues són llargues i corbades, fins a encarar-se cap avall, segons l'estat de maduresa.
☰
Espiga afuada en els dos caps; raquis flexuós, continu, no articulat, amb cavitats florals; espiguetes planes, comprimides lateralment, amb el costat intern -adaxial- que pot encaixar en la cavitat navicular del raquis; una sola gluma en les espiguetes laterals; espiguetes sèssils, amb el primer flòscul contigu a la cavitat axial, lluminoses, pels reflexos de les parts apicals i marginals, blanquinoses o hialines.
☰
En el gènere Elymus, també d'espiguetes planes, és una cara de l'espigueta, no un costat, la que s'aplica o s'encara al raquis. Les parts hialines o escarioses li donen, a la inflorescència, un aspecte viat, força característic.
☰
S'hi observa els dors recorbat -recurvatus- del raquis, sempre i quan acceptem la dorsiventralitat indicada per l'espiguella.
☰
Alguns punts observats en l'espiga del margall.
☰
En l'antesi les peces florals afecten la forma d'un bec d'ocell obert, comuna en moltes gramínies.
☰
A l'esquerra, la gluma; tot seguit hi ha un flòscul paral·lel al raquis; s'hi observen les venes pectinato-ciliades de les pàlees; i les vores antrorso-escabroses del raquis, en el costat de les espícules.
☰
Notes
(1) 'Excavacions'. Se sol utilitzar aquesta expressió, per indicar les cavitats del raquis apropiades per acollir la implantació de l'espigueta. No és un mot apropiat ni gaire ortodox, tot i l'ús que se'n fa. N'hi hauria prou, potser, amb dir-ne 'cavitat'.
(2) Compaginatus. La idea de 'dues pàgines agermanades' sembla escaient al raquis, conformat com una beina tancada i plegada al llarg.
☰
Sabadell
Text, esquema i fotografies: Ⓒ Romà Rigol Muxart
