La pastura d'oví i l'afaiçonat de dent (introducció)

Capítol introductori d'un tema que em sembla molt substanciós: alguns aspectes ecològics de la pastura del bestiar de llana.

• El nucli del tema a tractar seria l'afaiçonat que fa el bestiar oví en els prats. Els prats que són pasturats durant períodes llargs de temps són diferents de les pastures, en general.
• En els temps actuals hi ha tendència a destacar el paper dels ramats en el control del sotabosc, la vegetació llenyosa de mates, arbustos, etc.
• Mes la pastura d'oví, de tipus extensiu, crea prats de diversitat florística força rica i canviant, amb abundor de plantes temporeres -teròfits.
• Els prats de pastura rics en plantes de flor són de gran importància ecològica, en especial per afavorir l'entomofauna, sobretot els insectes pol·linitzadors de les plantes, de diferents grups, dípters, lepidòpters, himenòpters, etc.
• En comarques amb grans extensions dedicades als cereals d'hivern seria recomanable que algunes finques es dediquessin al manteniment de pastures, que podrien reportar, amb el foment de les poblacions d'insectes, actualment en davallada alarmant en moltes zones, beneficis a tots els cultius.
• Caldria reintroduir els ramats de bestiar oví en les zones on aquest tipus de pràctica ha estat pràcticament extingida.
• Caldria construir una consciència: cal repoblar les comarques despoblades. La natura d'aquestes comarques mostra traces evidents de decandiment i decadència. Els paisatges vius es troben en les comarques on es mantenen les pràctiques tradicionals, entre elles i particularment important, la pastura extensiva de bestiar de llana.
• I caldria repoblar, també, en les comarques més poblades: perquè l'abandonament de masos i finques, en aquestes zones, magnifica encara més els prejudicis i riscos associats a pràctiques destructives d'origen urbà.
• Dir blanc i fer negre. Hi ha llucs que indiquen que seguim com sempre, per molt que clamem sobre la necessitat de canviar. Guaiteu els cas, alarmant, del jove pastor de la vall d'Horta, que va sortir als noticiaris de la televisió. Aquest noi deia, amb recança natural, que tenia que plegar. Per què? Molt senzill, aquí i allà li deien que no hi podia portar el ramat; molts atacs de gossos, això que s'anomena mascotes de companyia; ris-ras de ciclistes pertot, espantant el bestiar i, fins i tot, encarant-se de forma violenta amb el pastor... això sí, mentrestant anem dient que cal que els ramats controlin la vegetació, perquè això queda molt ecologista. Aquest és el món que creem.
• Quan ens adonarem que la natura no és un escenari? Si els responsables públics no afronten decididament unes mesures de rectificació, bona part de la societat, especialment la urbana, seguirà creient que la natura és l'espai per al seu esbarjo, per a banyar-se -en platges de vegetació convenientment extingida, és clar-, per a córrer, per a fer curses multitudinàries, per a fer pràctiques esportives, per circular amb  bicicleta a tot drap, per escalar, per volar amb parapent...
• No sé si recordareu, potser sí, que els parcs naturals es van crear, em sembla, per a protegir la fauna i la flora. Si fos real aquest propòsit, caldria limitar estrictament o eliminar tota la circulació rodada i caldria fomentar els ramats d'ovelles de pastura extensiva, en les zones capaces de mantenir, per la qualitat del sòl i del clima, els prats de pastura.
• En les zones de vegetació mediterrània, caldria eliminar completament la circulació rodada de la població no autòctona de la zona i practicar una ramaderia de control de la vegetació periforestal, però procurant evitar-la en espais de degradació edàfica i proclius a l'erosió.

Imatges com aquesta en podeu trobar tantes com vulgueu, però, compte, que a la natura hi ha contrastos velats, enfosquits, aombrats -recordo que asombrar és esglaiar amb ombres i el mot podria venir dels ensurts per ombres que tenen els cavalls.

Imatge del sector central del Moianès. Si es vol ser just, caldrà entendre que si la comarca manté, encara, en aquest sector central, un bon potencial de diversitat biològica, és pel manteniment de les pastures que fan els grans propietaris, per no dir-ne, sense embuts, terratinents, que han tingut cura de mantenir la integritat de la propietat de les finques.

En canvi, guaiteu, en sectors marginals, quin trist i penós decandiment no pateixen, les boscanes abandonades. És molt important conèixer els límits naturals de les pastures de boví, tal com ha destacat i advertit Arnau Mercadé, autor de la flora de la comarca.

El paper protector del fenàs. Tal vegada Brachypodium phoenicoides en seria el millor indicador. Allà on el fenàs recula, la pastura de bestiar boví pot arrasar i arruïnar el sòl. Cal fixar-se en el sòl, més que no en el bosc. 

A la imatge, plantació de rojalets amb mantell continu de fenàs, en el domini natural de la roureda xero-mesòfila. El fenassar té un ascendent climàtic: l'ambient rellentós, el domini de les rosades nocturnes autumno-hivernals.

Pastura i prat de pastura. En primer terme, ençà del camí, fenassar pasturat amb estipes -S. capillata-; dellà del camí, prat de pastura.

El fenassar és una pastura; el prat de pastura és una altra cosa. És l'afaiçonat de dent, amb una flora molt més dinàmica, en renovació permanent, capaç de reverdir ràpidament. És l'obra, el cultiu, del bestiar boví i de peu forcat.

El bestiar va al prat de pastura, que és la seva obra, el seu estatge, creat amb l'aliança establerta amb l'entomofauna.

Certament, es tracti d'açò o d'allò, no parem de trobar-nos, pertot, amb els més virtuosos cultivadors, minúsculs però d'herculis braons, les formigues. I tots remenen -remenem- la mateixa matèria: les plantes.

La dent porta molta cua. Ara bé, destaquem-ne un punt, per ara, i amb això acabaré aquesta introducció: enfront de la dent capoladora, les herbes han explorat un gran potencial, la proliferació, florir, fruitar i granar a doll tirat. Vist així, certament, els ramats fan florir els prats!

Romà Rigol Muxart