En l'anterior capítol vam veure un cas de fruit molt ben definit; en aquest d'avui hi recolliré el fruit de la ciperàcia que coneixem amb el nom de jonc negre. És un altre cas de forma tan evident que m'eximirà d'haver de fer descripcions llargues i puntualitzades. I val a dir que tampoc no entraria en el grup de fruits poc coneguts; perquè, tot i ser petit, aquest fruit resulta relativament vistent, pel brillo i el color blanc, i també força atractiu, per l'aspecte nacrat i polit.
Descriure plantes. Aquest advertiment ja l'he repetit altres cops. En aquest espai hi descric plantes, no tàxons; descriure tàxons implicaria una altra cosa, d'un altre nivell. Significa conèixer l'espècie a nivell de categoria. L'observació seria avui especialment indicada, atès que els joncs negres o, millor, les fructificacions, que descric, són de plantes corresponents a un espai diferent del típic d'aquest ciperàcia.
Schoenus nigricans viu a la riba de torrents, pantans (1) i clotes d'inundació; és sabut, però, que també viu en brolles i matolls calcícoles que, per la concurrència de sediments fins, poc, o molt poc, permeables -margues i llims, salins i guixencs-, tenen un mal drenatge. Sembla, doncs, que els episodis que produeixen l'escolament de l'aigua o, si es dona, l'ascenció a la superfície de l'aigua de bosses del subsòl, també creen condicions favorables per al jonc negre (2).
De la infructescència. És ben sabut que en el camp de les glumiflores -entés aquest grup com integrat per poàcies i ciperàcies- hi ha sovint discrepància, entre realitat i aparença.
Les espícules del jonc negre formen aplecs densos, capituliformes. Així doncs, cal furonejar una mica, per a poder veure'n les parts axials.
En primer lloc hi ha, a la base, dues grans bràctees, força vistents; la més grossa (B1 en l'esquema) és la inferior, i la segona (B2), més petita, se situa una mica per sobre. Aquestes bràctees destaquen, sobretot, perquè duen una aresta llarga i molt gruixuda, plurinervada, però amb dos nervis més destacats que els altres, que limiten el dors i les vores, que són completament plegades, de manera que configuren un fil·loma clos (3).
Aquest fil·loma clos i linear -el de la primera bràctea-, gruixut, molt enterc i apuntat, depassa el conjunt de les espiguetes, essent, aquest, el tret més distintiu i característic de la planta.
La segona bràctea és menor i porta un apèndix molt més curt, però igualment nervut (4). Aquesta parella de bràctees, externes, àmpliament vaginants, embolquen enterament la base de la infructescència.
El glomèrul és un aplec dens d'espigues, però totes no neixen pas, amb homogènia jerarquia, del mateix punt; el peduncle de la infructescència, molt gruixut, és format, aparentment, per un feix de ramificacions, molt compactat, com si haguessin estat comprimides, fins a formar un únic tronc, com he assajat de representar, en l'esquema de la dreta.
Les espiguetes d'aquests feixos, els tubs basals i externs, semblen formar parelles.
Aquests feixos -o esbrancaments ocults- atenyen diferents nivells; es disposen escalonadament i amb tendència a l'excentricitat, és a dir, els brancs més elevats o superiors es troben arrumbats en un costat de l'eix. Aquests artells, de segon ordre però destacats, per damunt dels altres, són portadors d'altres artells, menors, i de grups d'espícules. A la base d'aquest aplec, intern o de segon ordre, hi ha una bràctea (B3 en el dibuix), eixamplada, més planera que no embolcant, molt menor que les dues basals i, en aquest cas, sense apèndix.
Aquesta bràctea interna, en certa manera transicional, entre les basals i les glumes de les espiguetes, es diferencia perfectament d'aquestes darreres, per la forma rodonenca, de gran escata; però, per la seva situació, interna i mig amagada, pot passar desapercebuda.
En resum i tal com suggereix la mateixa disposició de les bràctees, en diferent nivell i amb empenta decreixent -basitonia dominant, present també en les espícules-, les espiguetes es disposen en fascicles o grupets, ben diferenciats, però de mal veure, en visió externa, molt propers, però naixent o implantats en nivells diferents.
Conjuntats. El peduncle floral -o fructífer- té un sol cos, aparentment, fins a prop de la base de la infructescència; mes després, ja a la base la infructescència, presenta la fesomia de la imatge, és a dir, la d'un feix de branques conjuntes, amb fila de ser més o menys trígones, com és llei en la família. Vegem-ho, amb una altra perspectiva, dinàmica, en el següent esquema.
Traces antecedents. Pel que he llegit en algunes fonts -alguns tractats de botànica clàssics i altres manuals-, la inflorescència de Schoenus podria haver derivat d'un aplec més obert, de tipus racemós -raïm o panícula-, que s'haguera tancat, aplegant els diferents brancs esparsos, finalment conjuntats en un de sol -seria això la fotografia anterior i l'esquema de la dreta.
La distinció i diferenciació -manca de coalescència- dels diferents brancs, encara que s'apleguin en un únic estípit, podria ser conforme a aquest supòsit.
En el primer esquema hi he volgut representar el principi de complexitat dels esbrancaments, propis d'una panícula: es combinen els brancs simples, o solitaris, amb els compostos, que, característicament, repliquen la mena, tornen a donar-ne dels dos tipus, simples i compostos, en un estil indefinit, decreixent i basíton que aviat tendeix a exhaurir-se.
I aquesta és la fila del glomèrul del jonc negre: el d'una panícula extremament abreujada; o potser una grappe o sanglot, però molt contret, tant que els esbrancaments han quedat molt reduïts.
Les forres del jonc negre són, en les bones estacions, molt altes i denses. Amb gran capacitat per a fillolar, hi solen conviure, en cada mata, fulles i espigues de diferents anyades, unes verdes, tendrals i tenaces, d'altres grises, seques i destrempades. Torrent de Monistrol de Calders (Bages).
Alguns trets són molt distintius: espigues isolades, amples, en forma de ventall de punxes, negrenques, però amb tons courencs, depassades llargament per una aresta jonquiforme, molt emergent.
Aplec característicament comprimit i asimètric, envolupat a la base per dos grans fil·lomes -bràctees- escutiformes.
Coexisteixen, entreviant les forres, els peduncles vells amb els de l'any. Sovint les espigues i arestes velles s'escapcen, s'esmotxen. Glumes negrenques amb voraviu de color ensofrat; efecte, per dir-ho així, de ploma d'ala d'estornell.
Diàspora. Les espiguetes consten d'un seguit de glumes, disposades en dos rengs -dístiques-; els nusos de desarticulació de l'espigueta cauen per damunt del conjunt de glumes estèrils -les veurem més avall.
En l'espiga de la dreta, espiga amb glumes fèrtils, fructíferes, que s'ha deseixit de les estèrils i del pedicel de l'espícula; aquest seria un dels punts de debilitat i deseiximent, la base de l'espiga fèrtil, sense el pedicle i les altres glumes.
A l'esquerra, espigueta que duu dues glumes estèrils -punts blancs-, a la base, fàcilment distingibles, pels trets següents: són fortament carenades i de perfil arquejat, mentre que les fèrtils tenen les vores paral·les o quasi; acaben en un mucró o curta aresta, mentre que les fèrtils són motxes o truncades; són enterament negrenques, llevat la vora ensofrada, mentre que les de fruit tenen la part basal i interna semitranslúcida, de manera que normalment hi relluu el color blanc del fruit -vegeu-lo a la base de l'espiga de la dreta. La semitranslucidesa d'aquesta part sembla ben adient o oportuna, per afavorir la maduració del fruit.
El fruit, un petit aqueni -o núcula-, va perfectament encuixat, entre la conqueta del raquidi i la beina -el cos blegat- de la gluma, però, no obstant això, un petit moviment o lleu tust, fet a la gluma, és suficient per a deseixir-lo.
L'espícula és pauciflora i basítona. Porta 3-4 flors, però la superior no sol reeixir. La segona gluma sembla la més regularment productiva, com en el cas de la imatge. Sovint el primer fruit també queda mal desenvolupat. En resum, les espícules porten entre 1 i 3 fruits; poster 2 sigui el nombre més habitual (5).
Exemple d'espícula monocàrpica o gairebé, perquè el primer fruit, petit, no ha assolit el desenrotllament normal, i el tercer, negrenc, tampoc.
El raquidi revela una estructura serpejant, en sinus alterns, força curiosa. Els fruits van implantats en una cavitat en forma d'arc, que pot evocar la forma de la
chistera del joc del
cesta-punta. El lector interessat pot veure'n un bon dibuix, en la làmina de 'Flora Iberica'. Aquestes cavitats axials, que emparen i embolquen els fruits, poden recordar les de moltes gramínies, per exemple les de
Stenotaphrum (vegeu Chasse, 'First book of grasses', 1922).
El raquidi fa tres tortes ben definides; les següents ja són esquifides.
Peces buides i peces plenes. Com deia, les glumes fèrtils i les estèrils són distingibles. A la base de les espícules hi ha unes quantes glumes estèrils -punts grocs-, així dites per ser buides i no cobrir altra cosa que bona part de l'esquena de la gluma veïna. D'aquestes, de mitjana n'hauré vistes, en cada espícula, entre 5 i 7 (6).
Noteu-hi que, com ja ha estat dit, són agudes o curtament aristades; molt carenades; totes fosques, llevat el voraviu; i de perfil en arc; les fèrtils són llarguerudes, emergents o exsertes, més clares, motxes, etc.
En els fruits de la dreta hi veiem les 3 bràctees -punts blancs-, dels 3 feixos principals.
Marcades amb punts, les 3 bràctees escutiformes. Molt comprimides i carenades, les espiguetes evoquen força, tot i ser més amples, les de Brachypodium. Però les del jonc negre, agrupades en glomèrul, són dorsiventrals: tenen la cara adaxial planera o una mica còncava.
Involucre d'hipsofil·les. Les espiguetes són pedicel·lades. En el pedicel hi queden o s'hi reconeixen les cicatrius de les glumes inferiors, estèrils. N'he comptades, de mitjana, entre 5 i 7.
Desarticulació. Com passa en les poàcies, les espiguetes tenen els seus punts de desarticulació, però en aquest cas sembla que són múltiples, que afecten a diferents nivells, tant a la base del raquidi, o sigui el conjunt de l'espícula fèrtil, com a la base de cadascuna de les glumes fructíferes, que es desfan molt fàcilment. Ça com lla, l'aqueni és molt llevadís, sembla com si, un cop fet, sempre restés lliure, sense fixació, o sense cap altre vincle que no sigui la cavitat del bressol doble que l'estatja.
Els fruits són aquenis trígons, amb tres cantells, ben marcats, però mussos, obtusos; motxos dels dos caps; superfície llisa i lluent, com de porcellana, amb tons blavissos; se'n veuen molts amb màcules negrenques, irregulars, d'extensió variable.
Aspecte de dos aquenis després d'haver estat en remull unes 15 hores. Però trets de l'aigua recuperen el to nacrat i clar propi dels fruits secs. Això podria suggerir que hi ha alteració superficial i que la inmersió a l'aigua pugui ser un dels factors que n'afavoreixen la germinació.
Com es pot veure a la imatge, les tortes del raquidi fan possible que els fruits no es disposin del tot alineats, sinó que una part, de dalt, d'un aqueni, queda a l'altura d'una part, basal, del següent. Les glumes també s'encavallen, de manera que en realitat cada fruit -o, si més no, sembla norma en el segon- porta dos embolcalls, el de la gluma que li correspon i, també, l'ofert per una expansió, una orelleta hialina, com tel de ceba, corresponent a la gluma següent.
Tercera bràctea, interna. Sovint porta arrugues ondulades, al dors.
Raquidi tortuós i dos fruits. En les espigues velles el raquidi acaba tenint un color blanquinós, d'os pelat o marbrenc.
Les orelletes, o expansió hialina de la beina de la gluma, s'adhereixen al fruit, a manera de tel, molt tènue. D'aquesta manera, els aquenis duen dos embolcalls, la cavitat formada per la gluma pròpia i l'expansió basal de la gluma de sobre.
Aquí s'hi pot apreciar, aquest tel hialí de la gluma corresponent a l'artell de sobre, cobrint part de l'aqueni.
Han quedat fora d'aquest recull les anomenades cerres periàntiques. Són uns filaments, revoltats de pèls hirsuts, molt petits, negrencs, que hi ha a la base de la flor o el fruit. Si es qualifiquen de periàntiques deu ser que podrien considerar-se romanalles o vestigis florals.
Notes
(1) Uso el mot pantà en el sentit pristí, ara en desús: aiguamoll.
(2) Des del primer cop que vaig llegir la nota de l'ecologia de la ciperàcia, a la flora dels PC, sempre m'ha semblat d'allò més sorprenent: "..., penetra dins les variants més humides de les brolles del Rosmarino-Ericion." Així doncs i mantenint la devoció que m'inspiren els autors de l'obra, senyera de la nostra flora, discrepo d'aquesta observació, perquè trobo força clar que aquests espais on apareix el jonc negre no es poden pas considerar els exponents més humits de les brolles de romaní.
I, donat que la meva qualitat de picallós difícilment pot ja experimentar una major acrescència, hi afegiré que la nota d'ecologia de 'Flora Iberica', de la mà de l'il·lustre Castroviejo: "Lugares húmedos, de agua dulce o salobre, creciendo en todo tipo de substratos", tampoc no sembla d'allò més encertada o completa; dit d'una altra manera, per a mi el jonc negre viu en llocs humits i en llocs molt secs, amb episodis ocasionals de fluxos d'aigua que, presumiblement, es podrien donar per segellat superficial, a causa d'un tapís de concrecions de carbonats, creat per exopercolació. Perquè, a algú se li podria ocórrer dir que la composta
Launaea pumila viu en llocs humits? Doncs aquesta composta es fa al costat del jonc negre, a la vall del Llobregós. Bé, aquest és un tema que ja vaig discutir en
aquest capítol.
(3) Aquest òrgan rep oportuna puntualització en el text de la flora dels PC, ben diferent de la descripció que jo n'he fet: la part laminar es considera una beina, mentre que l'apical es considera el limbe junciforme, el que jo n'he dit aresta.
(4) Es tracta d'una làmina estreta i tancada, molt nervuda, junciforme, tal com consta a la flora esmentada.
(5) En el dibuix de la làmina de 'Flora Iberica' (vol. 18, Cyperaceae, pàgina 106) hi són representats 3 fruits, de talla una mica decreixent, del tot coincident, per tant, amb les meves observacions.
(6) 'Flora Iberica' recull un nombre molt menor, un xic sorprenent.
Barcelona
text i fotografies: © Romà Rigol
