El 15 d'aquest mes l'ecòleg Jaume Terradas va publicar, al blog del CREAF, aquest article: "Els naturalistes també s'extingeixen".Avui transgredeixo clarament els límits marcats pel títol d'aquest espai. En sóc conscient. No vull fer-ne un espai d'opinió, però avui faig una excepció.A mi no m'agraden gota, les etiquetes, però sí, no tinc cap inconvenient en considerar-me un naturalista; i això de que els de la meva mena puguem córrer risc d'extinció, també, potser, ho podria compartir, si no fos que no crec que em senti pertanyent a cap mena.Sembla prou clar, a hores d'ara, que el naturalista clàssic ja s'ha extingit, però encara hi ha força persones que segueixen el seu estil bàsic, consistent en tenir un interès general per totes les formes i fenòmens de la natura, considerats, en primer terme, en forma plenament vital, experimental, directa.Tal com suggereix en Terradas al seu article, l'especialització és, sens dubte, el llevat de cultiu on queda perfectament anihilada tota inquietud per sostenir perseverantment una curiositat universal.Vull afegir algunes observacions personals, sense que això signifiqui que no em sembli bé el sentit i la forma del text de l'article. En Terradas té algunes virtuts admirables; una que jo valoraria especialment és la de saber articular els seus arguments en apunts de desenvolupament breu i concret. És una molt bona qualitat.Suposo que deu ser força conscient que alguns lectors, quan veuen que un text s'amaga un bon tall per davall del límit inferior de la pantalla, no poden evitar la deserció.
La “intoxicació” de les emocions
Això és un clàssic, però em sembla interessant d’insistir-hi. Tradicionalment, els esperits més intensament ‘racionalistes’ consideren que la subjectivitat és un inconvenient, un destorb, una font de distorsions de la realitat objectiva.
Quan vaig a cal dentista, m’agrada que sigui competent i hàbil, que tingui els coneixements que pertoquen i tot això, per a dir-ho a l’estellesiana manera.
Però també vull que tingui emocions, perquè això li permetrà, entre d’altres coses, recordar que està grapejant la boca d’un semblant, en aquest cas la meva, que no sóc dels que porten bata, però gasto sabata (proposo, al costat de la parella ‘bata-bota’, aquesta altra dualitat: bata-sabata).
Aquest paral·lelisme que es fa, entre emocions i negativitat, em sembla d’un infantilisme ridícul, comparable, fins i tot, a aquell que el catolicisme ultraconservador fa, entre instint i crim.
A aquell científic que es troba a prop d’aconseguir, finalment, donar forma a una qüestió que ha estat el motiu d’un treball d’investigació de llarga durada, traieu-li l’entusiasme que ‘legítimament’ sent, fins i tot, potser, la intensa emoció que sent, i quedarà més penjat que una llonganissa a l’assecador.
Els sentiments, les emocions, els instints, són això, assecadors dels fuets de les idees, arquitectura i fonaments, o sigui atributs humans. Necessaris i imprescindibles per a tothom; també per als científics.
És possible que algú se’l cregui, aquell ‘cuento’ de que el científic només treballa amb realitats comprovades, dades verificades, etc. Aquestes són, més aviat, les finalitats desitjades, però per aconseguir-les calen altres coses, dubtes neguitosos, vacil·lacions, molts supòsits, moltíssimes provatures, assajos i una cosa molt especial, de tèrbola imprecisió, que es troba al caire de la toxina: la intuïció.
Això que diu en Terradas, que un biòleg proposava que ‘no calia perdre l’entusiasme emocional’, a mi em sona, a hores d’ara, a filosofia troglodítica, pròpia d’un racionalista penedit i reformat. Ser fred, ser frigorífic, pot donar molts bons resultats; però, no ens enganyem, ser emocional i apassionat també.
L’observació de les plantes també m’ha ensenyat aquestes coses. Moltes coses que ens semblen estranyes, grosseres o malaptes, funcionen, a pesar de tot, la mar de bé, funcionen tan bé -qui sap si no millor- com l’especialització més sofisticada.
Catalogació
Com que jo sóc, per entendre’ns, un no ningú, el meu aplaudiment no té més pes que un bunyol de vent, però m’agrada de destacar aquesta opció d’en Terradas, que sembla ben bé feta a consciència, per un mot molt clàssic: catalogació.
Recentment en Sáez i Aymerich també l’han usat, en alguns treballs de plantes: catàleg. Hem sentit sovint, quan examinàvem una planta, coses com ara: ‘l’estan classificant’. Per molt desconeguda que sigui per a nosaltres una planta, ‘classificada’ ja ho està. Els botànics que jo tinc per nord sempre han proposat ‘determinar’.
Determinar? Per a què? Per a catalogar. Diu en Terradas que tenim la ‘feina de catalogació endarrerida’. Em sembla una expressió una mica optimista, perquè semblaria insinuar que en algun moment ens havíem proposat de completar alguna catalogació. Però no.
No hi ha, en això, cap mena de planificació que es pugui considerar general. El que hi ha són ‘picapedrers’, biòlegs, professors, etc., que assumeixen parcialment aquesta feina, per pura afecció, vocació i passió personals, perquè, efectivament, no gaudeix de cap mena de reconeixement i, a més, ben sovint, només una molt magra o fins i tot nul·la remuneració.
M’agrada aquest punt perquè al meu lluc és previ, de rang superior. Hauria de ser prioritari, treballar en la catalogació de totes les branques de la flora i de la fauna.
Com se sol dir, només s’aprecia allò que es coneix i, efectivament, això no se sap pas gaire -tendim a creure que ho sabem tot!-, però queda una enorme feina de catalogació per fer, en briòfits, fongs, invertebrats de tota llei... i això per no sortir de l’àmbit macroscòpic!
Sembla que sí, que per molt que ens sembli mentida, hi ha persones de diferents camps de la ciència que creuen que això, saber que en una vall hi ha una població d’una hepàtica determinada, o que hi ha un tipus de llagost, o de liquen, o de fong, o de verm, que només viu en tal comarca, no serveix per a res.
És clar, certament, segurament aquest coneixement té una cotització nul·la a la borsa del mercat del coneixement científic. Però, donat que sembla que anem millorant molt en la capacitat per a confondre les coses, potser que recordem que una cosa és el coneixement científic i una altra, ben diferent, és l’avaluació que en fa, del coneixement, el mercat.
Comptat i debatut, tot això estava ben cantat, no? És la cosa més coneguda i simple, present a tot arreu. Els que prenen les decisions definitives, en tota mena d’àmbits, solen ser uns perfectes desconeixedors dels problemes propis de cada àmbit. Per què estan bonificats la gent de bata i estan penalitzats la gent de sabata? Possiblement perquè els avaluadors són gent de bata. És el més lògic.
Atrinxerament i la preferència per la bata
Portant les coses a una altra escala tindríem: a una part important de les noves generacions els interessa ‘bastir-se un clos’, per dir-ho a la carneriana. Hi ha una forta tendència a l’atrinxerament, al desig de treballar amb confort, en un despatx, sense les noses de l’aire, les pedres, etc. El clos és desitjable, valuós; el camp és imperfecte, molestós i, a més, es pot substituir, amb avantatges, per la filmació, la pel·lícula, el vídeo.
Encara caldria establir un altre enllaç: la ‘teorització’. L’atrinxerament porta inevitablement al desconeixement de les coses, que és substituït per ‘teories’.
Al CREAF en saben molt d’això, de conjuminar teories i models (jo ja compto, Jaume, que ara ja no tens gaire a veure, amb el que fa ‘el fill’). Amb això de les ‘modelitzacions’ -el costum de violar la llengua s'ha desbridat del tot-, es fan cabassos d’investigacions que són purament teòriques, per exemple sobre els diferents mantells vegetals, amb un coneixement del territori més aviat precari, limitat o parcial. És clar, a qui cerca ‘models’ és fàcil que li interessi més la confirmació d’un model preestablert que no la diversitat real d’un territori.
Això, i perdoneu que faci una crida a la responsabilitat, ens porta inevitablement a seriosos problemes de comunicació. Podem fer una bona anàlisi del que tenim en un determinat lloc; podem, així mateix, elaborar un pla de gestió d’activitats aconsellables.
Però el que mai no hauríem de fer és no anar més enllà. Si som capaços de fer unes propostes de plans de gestió, o fem, igualment i en consonància, uns estudis dels sistemes o formes d’aplicació d’aquests plans, que siguin realment fonamentats, pràctics i realitzables, o, senzillament, aquestes feines d’investigació queden reduïdes al camp de la idealitat.
I parlar de boscos i de gestió forestal només per elaborar documents... no sembla tenir gaire sentit.
El ‘naturalisme científic’
Aquesta expressió em recorda una de semblant que utilitzava sovint l’amic Josep Nuet: ‘l’excursionisme científic’. Ara bé, aquesta puntualització adjectivada suggereix la possibilitat d’un complex, com si l’ús de l’encuny ‘científic’ fos una mena de garantia de fiabilitat.
Com diuen a València, ‘a tots ens fan pudor els pets’, als naturalistes, als investigadors ‘de bata’, als virtuosos pianistes del ratolí i a la Kate Winslet – això ho va dir ella mateixa, en una entrevista, o sigui que no és cap personalització ofensiva per part meva.
Qualsevol diria que hi ha aquí dos equips: els científics serien els rigorosos i els seriosos; els altres, i sobretot artistes, poetes, periodistes i altres persones igualment vaporoses i insostenibles, serien uns tarambanes capriciosos i refractaris a qualsevol forma de coherència.
És molt fàcil fer-ne la prova: llegiu uns versos qualsevols de Salvador Espriu i podreu comprovar-ho, com en són, de desmanegats, hippies, incoherents, malaptes, vacil·lants, desequilibrats, descurats, abstrusos, esfilagarsats i absolutament mancats de qualsevol indici possible de la presència d’una bata blanca. Ell, que passava una hora i mitja per afaitar-se -declaració en entrevista-, no era, certament, un científic (però suposo que es devia afaitar prou bé).
Els naturalistes aporten i han aportat molt a les ciències de la natura. En Francesc Masclans era mestre d’escola, però vet aquí que ha estat una de les persones que ha consignat més dades de flora del nostre país. Això crec que no se sap gaire. És clar, per a què serveixen les dades i notes de flora?
Com que jo sóc un antidialèctic militant -no crec gota que hi hagi res que sigui bo o dolent-, a mi em sembla que tot això de la utilitat i el rigor és per a fer-s’hi pipí. El coneixement de la natura i del país que tenen els excursionistes -aquest mot ja és ferit de mort, en benefici de l’estufat i pretensiós ‘senderisme’- i naturalistes és notable i important; en molts casos té una aplicació simplement ocasional, merament anecdòtica o ‘folklorista’.
Però el conjunt de les aportacions de les persones que, com en Masclans, han aportat i aporten dades i informacions, de tota mena, sigui de plantes, de fongs, de bolets, de minerals, d’una roca, d’un barrancó, d’una falguerola, d’un moixó passavolant, d’un arbre revellit, d’una papallona, d’un estrat sedimentari, d’un fòssil acotxat, d’una varietat de col rissada, d’uns arbres llampats, d’un catau d’aranyes, d’una floridura virolada, d’una tumefacció esperpèntica, d’unes flors diplostèmones de saüc, d’un núvol en forma de pera, com la música de Satie... del nostre territori és, inqüestionablement, molt valuós.
És més, em consta que en els cercles acadèmics sovint aquesta activitat dels naturalistes, exempts i lliures de la necessitat de cotitzar en cap borsa de mèrits i punts positius, és observada amb simpatia i fins i tot amb reconeixement, encara que sigui una simpatia muda, anònima i inèdita. Sobretot perquè no poden evitar de lamentar que no siguin els docents de les ciències naturals, sinó persones alienes als cercles acadèmics, els que puguin demostrar tenir un millor coneixement de la natura.
“Cal conèixer els organismes” Jaume Terradas
Aquesta és la frase de l’article que, en la seva senzillesa, m’ha impressionat fortament. Determinar, catalogar i... conèixer. Efectivament, quan practiquem ‘el col·leccionisme’ ens quedem al segon nivell, com si saber el nom d’una espècie fos definitiu, suficient; però en realitat només és el principi del coneixement.
Conèixer els organismes és laboriós i complex, perquè des de la perspectiva ecològica significa establir amb precisió els enllaços de cada espècie amb tot el conjunt de factors ambientals, els físics i els biòtics, cosa que, en definitiva, resultaria sempre del tot inabastable. Però aquesta perspectiva integradora és essencial en l’esperit del naturalista, mentre que l’estudiós i l’investigador que no centra la seva atenció en una parcel·la determinada del coneixement passarà inevitablement per difús i per il·lús, i la seva cotització acadèmica serà més clara i despoblada que un cel rentat per la tramuntana.
Un dia vaig tenir l’ocasió de fer la coneixença d’un naturalista excepcional, el mestre d’escola -un altre!- de Pina de Ebro, ara ja jubilat, Javier Blasco Zumeta. Ara la xarxa en va ple, del seu nom, perquè ha publicat recentment un atles de l’avifauna d’Aragó que està tenint un gran èxit, en bona part perquè Blasco fa les coses a la seva manera, que em sembla que és única. Ell practica el seu sistema; és empíric, ordenat, sistemàtic i senzill. I personal, original.
Recordo que en el passeig que vam fer, per les terres aspres del Baix Cinca, anava sempre al seu aire -aleshores es dedicava a prendre imatges de flora- i si en algun moment badava boca era només per amollar unes breus paraules, sempre dites amb una cordialitat lluminosa, amb aquell ajustament i concisió propis dels que saben que tenen coses entre les mans i no els convé gota perdre gaire temps.
Durant molts anys Blasco Zumeta va fer un treball de camp, centrat en l’estudi de l’entomofauna de les comarques de la depressió ibèrica, absolutament excepcional, seguint els seu sistema elemental, que ara podria fer riure a més d’un: observar, anotar, plegar, ordenar i estudiar.
Ningú, abans, no havia estudiat els insectes i altres invertebrats de la regió amb aquesta combinació d’intensitat i sistematització. Amb els recursos, sempre limitats, que tots tenim a l’abast, per a determinar-los amb garanties es veia obligat a fer consultes als especialistes de cada grup, secció, etc., escampats per tot el món.
D’aquesta manera, a les seves col·leccions de mostres són diversos - d'això no en tinc ara informació concreta, perquè aquests estudis han quedat, a la xarxa, aombrats per la recent publicació de l’atles- els invertebrats que duen el seu nom, dedicats pels especialistes, d’arreu del món, que certificaven que les espècies trameses per ell eren totalment noves per a la ciència.
Curiós, oi? No és gaire conegut, això, fora dels especialistes, és clar. Però ell és un mestre d’escola i un naturalista!.
Després va fer un salt a la flora i va tornar a brillar amb llum pròpia. En les seves fitxes de plantes hi havia un capítol preciós, excepcional, fruit del treball abans realitzat: la fauna associada a cada espècie. En algunes fitxes de plantes hi tenia consignades llargues llistes d’invertebrats associats, de vegades de més d’una plana! Aquestes dades subministrades per ell es poden considerar úniques, del tot excepcionals. Són qüestions, aspectes, que només rarament es poden trobar a la bibliografia; perquè ell és un naturalista i té aquesta visió integradora, pròpia de l’espècie.
Hi havia anat a raure manta vegades, a les seves fitxes, tot navegant. Perquè sí, perquè per a certs detalls... calia anar, finalment, al treball d’un mestre d’escola radicat a l’abrusadora cassola ibèrica!
Jo un cop hi vaig anar, a Pina de Ebro, per un tema de ‘col·leccionista’. També he patit les meves febres. Volia veure Eurotia i el vaig veure, per aquells encegadors muntells de guix, més eixuts que una pelleringa de congre salat. És una patologia com qualsevol altra.
A l'esquerra, José Vicente Ferrández Palacio, en un dels seus guiatges magistrals, bastits amb una humilitat inexpugnable.
Un dia de l’estiu de 2002, l’amic José Vicente Ferrández acompanyava un grup de persones que volien conèixer la natura, per la zona d’Almunia de San Juan (Osca), quan va veure una planta que no coneixia.
Vicente Ferrández, mestre d’adults a Montsó, porta un bon tall de temps dedicat a l’observació de la flora vascular de la regió d’Osca, inclosa la zona pirinenca de l’alta muntanya, com a vocació i passió personals, desenvolupada en gran part en solitari, experiència que l’ha dut a ser-ne un dels millors coneixedors.
Igual que el seu amic Javier Blasco, també Vicente desgrana la seva admiració per la natura a còpia de sabata, observació amb el cor i la ment, silenci i grandiosa solitud.
Perquè al capdavall crec que som molts, els que sabem que, així, en el silenci i la solitud de la natura, sense noses, brosses i altres merdes diàries i quotidianes, ens sentim ben arrelats i molt ben acompanyats.
Té la mirada molt avesada, a observar les plantes, de manera que, aquell dia, que dedicava a fer divulgació de la natura, aviat va veure que aquella planta, a més relativament gran, era desconeguda per a ell.
Observar, plegar i determinar. No devia ser pas gaire fàcil, a la primeria, saber de quina espècie es tractava, perquè d’aquest astràgal no se n’havia cantat, mai, abans, ni gall ni gallina. Sembla que als dipòsits de l’herbari de Jaca hi havia una mostra, procedent d’una regió de Txèquia, que era com la planta observada: Astragalus exscapus L., nova per a la Península Ibèrica i pràcticament per a l’Europa occidental!.
Aquest astràgal és sudeuropeu-pòntic i mai, abans, s'havia trobat, en cap lloc de l'àmbit ibèric. Aquest cas, relatiu a un macròfit vistent, no a una menudalla de mal veure, és un bon exemple de la necessitat de treballar constantment, de forma mantinguda, en l’inventari o catàleg de les espècies. I un regal preciós per al Vicente, aplicat catalogador de la flora vascular de l’àmbit que ha fet seu, conca mitjana i pirinenca de l’Ebre, s.l..
La seva constància ha obtingut un altre regalet. El monògraf Gonzalo Mateo li va dedicar un Hieracium, que Vicente havia plegat de Naval (Osca), l’any 1991, dipositat a l’herbari de Jaca. Ignoro si a la recent monografia sintètica, que José Luis Benito està promocionant, Gonzalo Mateo haurà subordinat aquest ‘hieraci de Ferrández’ a algun altre tàxon.
Gràcies per aquest text, Jaume. Seguiran havent-hi naturalistes, però poc o no gens valorats; ara, considerant que molts investigadors, de temes ben rellevants, tampoc no ho són pas gaire...
Romà Rigol Muxart
