En aquest capítol hi veurem, del passeig fet amb l'amic Jordi Cebrián per davall dels cingles de Bertí, notes de dos marcs diferenciats, un de general, el del recorregut, entre Puiggraciós i Puiggiró, dos topònims amb g doblada; i un altre més específic, d'un fenassar d'obaga, força humit i ben interessant, pel que fa a la flora i l'ecologia.
Un fenassar peculiar. El més destacable és la presència d'alguns tàxons que són propis d'espais humits o fins i tot mollerosos. En aquest fenassar s'hi han combinat tres aspectes ecològics que són favorables per a crear un ambient humit. Vegem-los:
- Argiles. Són gresos i argiles eocènics, roques sedimentàries detrítiques, rogenques, de color de fetge pujat, semblants als nivells gresencs triàsics, que afloren en els costers dels relleus de la serralada prelitoral, fent-hi un bandejat ben delimitat. La desintegració de les roques d'aquest nivell dona mantells d'argiles que s'acumulen en els llocs planers i de relleu de poc pendent. Hi ha plantes -per exemple Equisetum sp., Succisa i Scirpus holoschoenus- que indicarien que en alguns punts d'aquests cúmuls argilosos l'aigua hi deu quedar temporalment confinada.
- Terraplenat i esglaonat. Són fenassars instal·lats en artigues o vells camps de cultiu, abandonats de fa temps. L'esglaonat ho indica amb claredat. En el primer punt ja hi he destacat la rellevància d'aquest aspecte.
- Obaga. Són artigues enclotades, ben encuixades a l'ombra del carener del santuari de Puiggraciós i, pel costat ponentí, dels mateixos cingles de Bertí. Cal destacar, especialment, aquesta barrera de ponent, perquè guarda els fenassars de les llargues insolacions del període estival.
Floracions. Tot i entrar, ja, a octubre, el repàs de les plantes que tenen peus en flor dóna una bona relació. En alguns casos son les darreres; en d'altres les primeres i en d'altres serien pròpies de plantes que floreixen a la segona meitat de l'any, fins als darrers mesos de l'any o bé més enllà, al llarg de l'hivern. A la lista caldria afegir-hi, encara, una escabiosa, algun trefle, etc.
- Erica multiflora
- Ulex parviflorus
- Juniperus oxycedrus
- Rosmarinus officinalis
- Arbutus unedo
- Globularia alypum
- Lobularia maritima
- Blackstonia perfoliata
- Polygala calcarea
- Hyparrhenia pubescens
- Prunella vulgaris
- Prunella laciniata
- Ranunculus bulbosus
- Hypochoeris glabra
- Pulicaria dysenterica
- Achillea ageratum
- Lotus gr. corniculatus
- Agrimonia eupatoria
- Odontites lutea
- Leucanthemum gr. vulgare
- Bellis sylvestris
- Jacobaea erucifolia
- Galatella sedifolia
- Succisa pratensis
- Pilosella sp.
- Crepis capillaris
Adscripcions fitosociològiques. Hi ha plantes que són característiques de determinades comunitats vegetals, sovint d'unitats de vegetació superiors -aliances, ordres, etc.-, unitats que apleguen les comunitats que són ecològica i florísticament properes.
Ara bé, l'adscripció d'una planta a determinades unitats de vegetació no significa que vagi exclusivament associada a aquestes unitats; les espècies tenen el seu propi espectre de valència ecològica, independent del de les comunitats, que correspon al conjunt del col·lectiu d'espècies que les integren.
Moltes plantes no tenen una adscripció fitosociològica reconeguda. S'associen a aspectes ecològics de gran amplitud, compartits per unitats de vegetació diverses. Les plantes que viuen només en llocs de condicions ecològiques molt definides i específiques, d'escassa o nul·la variació, s'anomenen estenoiques; les que, al contrari, tenen un ampli espectre ecològic, s'anomenen eurioiques.
En la relació de plantes d'un espai, especificar-ne les adscripcions fitosociològiques té la virtut d'aclarir-ne quines són les dominants, i, per tant, ens permet saber quines són les principals condicions ecològiques de l'espai considerat.
Al. Brachypodion phoenicoidis. Fenassar, pastura mesoxeròfila calcífila. Comunitats de tendència argilícola, d'ampli espectre ecològic, periculturals i d'afinitat forestal. Brachypodium phoenicoides, Bellis sylvestris, Galatella sedifolia.
Al. Bromion erecti. Pastures calcífiles mesòfiles de l'àmbit eurosiberià. Pimpinella saxifraga, Prunella laciniata. Diferenciat en tàxons infraespecífics, Ranunculus bulbosus s'associa, en general, a l'ordre Brometalia erecti.
Al. Molinio-Holoschoenion. Jonqueres i herbassars higròfils de les regions mediterrània i eurosiberiana. Pulicaria dysenterica, Succisa pratensis, Scirpus holoschoenus.
Classe Molinio-Arrhenatheretea elatioris. Conjunt de les aliances i comunitats dels prats higròfils i jonqueres. Prunella vulgaris, Agrimonia eupatoria, Trifolium pratense.
Al. Deschampsion mediae. En esguard de la notable presència que hi té, en aquests fenassars, la composta Achillea ageratum, característic de l'aliança, l'ecologia d'aquestes comunitats pot considerar-se com la pròpia d'aquest lloc.
"Pradells i herbeis poc densos que es fan en indrets humits o inundats després de les pluges i amb sòl calcari argilós, compacte i poc permeable, sovint en llocs més o menys calcigats"
Oriol de Bolòs. Aster editorial. 2001.
És, certament, un retrat fidel d'aquests fenassars, sobretot pels sòls argilosos d'escassa permeabilitat i de notable compacitat.
Diria que el sòl temporalment negat o amarat fa possible la presència d'alguns tàxons higròfils, però no impedeix el domini general del fenàs B. phoenicoides.
Aliances Dauco-Melilotion i Agrostion stoloniferae. Va associat a les comunitats d'aquestes aliances el seneci camallarg Jacobaea erucifolia. Les de la primera aliança són d'espais humits sinantròpics de l'àrea eurosiberiana; les de la segona són d'espais humits, d'humitat variable, trepitjats, de sòl compacte, amb abundor d'herbes enrasades, rèptils i cespitoses. Una altra personalitat ecològica que escau, força, als fenassars observats.
Un supòsit sobre els límits del fenassar. Potser vindrà a tomb, per començar, reportar un text d'Oriol de Bolòs, d'un dels seus primers treballs de jovenesa.
"Sobre los suelos sialíticos de la sierra litoral, el Brachypodietum phoenicoidis casi no existe. Sin embargo, Brachypodium phoenicoides se presenta como planta de fuerte poder colonizador en las vertientes septentrionales que han sufrido una desforestación intensa".
Oriol de Bolòs. 'Vegetación de las comarcas barcelonesas'. 1950.
El supòsit seria que el fenassar s'instal·la en sòls forestals afemats, per pastura o cultiu, arbrats o no, més aviat evolucionats i humífers, rics en fongs i nutrients en els nivells soms o poc profunds, on arrela el fenàs. Els fenassars de marge dels cultius serien hereus directes de la vegetació arbòria que tradicionalment termenejava els camps.
En algunes comarques, com ara el Moianès, el fenassar hi té un caràcter eminentment forestal, forma un estrat herbaci, continu i dens, dessota de pinedes de pi roig i de rouredes.
Bioindicador. L'apiàcia Bupleurum rigidum és preferentment argilícola. De vegades és molt abundant en alzinars d'obagues humides.
D'altra banda, el pi blanc, pi que en general no congria gaires estimacions, actúa com a cicatritzant molt valuós en les argiles i sorrenques manllevadisses.
El tàxon dels Bolòs no es considera un nom vàlid en el catàleg crític de Sáez i Aymerich. Tampoc l'autor del gènere a 'Flora Iberica' considera prou fonamentada la subespècie pyrenaica.
En el capítol recent 'Alguns dubtes sobre les categories biotípiques' ja hi vaig comentar que no se sol acceptar, o considerar, la subdivisió hemicryptophyta rhizomata.
Val a dir que en l'edició darrera de la FMPC, els hemicriptòfits, com aquesta prunella, s'hi consignen així: H., sense més especificació; en la FPC, en canvi, s'hi consignen amb l'especificació d'alguna de les subdivisions d'aquest tipus vital. H. caesp., hemicriptòfit cespitós, en el cas d'aquesta prunella.
Hemicryptophyta rhizomata caespitosa. Reverdiment tardoral. Les parts generatives estan seques i es van desintegrant, mes les novelles s'encarreguen, amb el filloleig renovat, d'eixamplar i atapeïr, encara més, les motes. És un hemicriptòfit cespitós. El fenàs colonitza terres de cultiu, que no siguin seques ni magres. Sembla que la remoció del sòl l'afavoreix. Forma una gespa densa, alta, bonyeguda i continua. El gran recobriment imposa limitacions a altres plantes; afavoreix l'eixida d'herbes que germinen a l'ombra o a mitja ombra.
Anteres atropurpúries -d'un morat negrenc- en la maduresa; estil linears, capitats, però només emergint, en el capítol de la imatge, en les flors perifèriques.
No es tracta pas d'unes flors de reproducció simple. Sembla que algunes flors, o alguns capítols, aparentment hermafrodites, serien funcionalment unisexuals. Vegeu-ne alguns punts, si us vaga, en aquest enllaç:
'Succisa pratensis Moench, proterandra i ginomonoica'.
No hi havia encara aquenis madurs, sinó esbossos; no eren, tampoc, els ovaris, ja afectats de les primeres trasmudances. Però em va semblar que tots eren pilosos -també els marginals- i això deixaria de banda que es tractés de Senecio jacobea. Ho dic així per deixar clar que no hi hauria, en la discriminació específica, gaire seguretat.
Hemicryptophyta rhizomata scaposa. Pendent, per tant, de confirmació, però possiblement es tracti de Jacobaea erucifolia (L.) G. Gaertn., B. Mey. & Scherb., el seneci amb fulla de ruca que se sol incloure en el gènere Senecio. A destacar que les fulles basals estaven marcides en el moment recollit -aquest tret el té el seneci de sant Jaume S. jacobaea.
En algunes flores, potser la majoria, es consigna en la variant ortogràfica de Linné: Hypochaeris.
Hi hauria, tal com ho veig, una altra hipòtesi: ja no seríem en l'àmbit de l'espai cultivat, sotmés a remoció i a altres intervencions.
La timoneda amb avènula seria una fase de recuperació de la vegetació en un espai obert però no conreat anteriorment.
Cultivar sense voluntat. Afinant una mica, es podria afegir: el fenàs prospera en terres cultivades i fotjades per l'activitat de la pastura i pel fotjador salvatge, el senglar. La grufada, sigui de grufa -metàtesi de furga- o de ferro, produeix la fertilitat dels horitzons superiors, per combustió aeròbica. La fertilitat superficial promou la colonització d'herbàcies pratenses i de cespitoses d'arrels intensives i somes. Passa cosa pareguda en els prats pasturats, però la fertilització es produeix, en aquest cas, per afemat -activitat bacteriana superficial- directe i mantingut.
En resum, si les plantes arvenses són les que viuen en els camps cultivats, també hi ha una flora postcultural, radicada en els camps abandonats; una i altra constitueixen la flora que cultivem a desgrat nostre o per accident, flora que prospera sense la nostra voluntat, o, millor, per molt que la nostra voluntat sigui que no ho faci.
El fenassar seria un tipus de vegetació indirecte, de la nostra influència; possiblement les rouredes amb fenàs, d'aparença espontània, siguin un artifici de les pastures i de l'eradicació del fruticetum arbustiu.
Prefereixo sempre determinar les plantes a la mà, però les romanalles de les espigues d'aquesta planta, en fase de desballestament, van caure completament, en el viatge a casa. Resta pendent de confirmació.
Tal com observà l'amic Jordi, en el si del fenassar també se'n veien; però és en els marges del fenassar, on l'avènula llargueruda hi és més abundant.
El supòsit ja l'he exposat: aquí no hi hauria hagut llaurada ni remoció, l'artifici de la fertilització superficial que és consubstancial en la vegetació pratense antropozoogènica.
Amb aquest ranuncle deixem enrera el fenassar, que ha estat força productiu.
Globularia alypum. Hi ha flors petites i densament agrupades -capítols, glomèruls- en plantes de les famílies compositae, dipsacaceae i globulariaceae, la família de la foixarda, la planta que trobem en flor en ple hivern, si bé aquest dia ja vam veure'n alguna de florida.
També vaig dedicar un capítol a les flors de la foixarda -he publicat més de 450 capítols i han passat per aquest espai moltes plantes. El podeu trobar en aquest enllaç.
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol Muxart
