Vaig escriure aquesta 'auca' per al Facebook, però m'ha semblat que li convenia un espai no tan làbil com ho són els propis de les teranyines socials. Es tracta d'un recull de moments de la vida d'una gla, comentats amb un estil un punt diferent de l'habitual, fet amb la voluntat que sigui, si és possible, de caràcter didàctic.
Hauré de dir, en confiança, que a mi mateix em convé, de vegades, llegir aquesta auca, per tal de recordar, sobretot, els termes fenomenològics de la vida d'una gla d'alzina.
☰
(0) AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA
Presentació
Inici d’una sèrie d’onze apunts, comptant-hi dues tornes i una cloenda, sobre la germinació i l’embrió de la gla de l’alzina. Ara ja som en temps de les primeres germinacions, però moltes glans encara estan tot just caient de l’arbre. També en això hi ha molta variabilitat.
Les santes puntualitzacions ho recullen molt bé. Tenim un roure que duu un nom: martinenc, que ho expressa ben clar. Així s’anomenen, martinenques, les glans que maduren per Sant Martí. Ja ens hi apropem!
☰
(1) AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA
Abraçar l'oratge
Som en temps de glans, moltes, moltes glans. Però l’auca de la gla comença amb una florella tan discreta i menuda que possiblement cap poeta mai no n’haurà cantat els encants. Però els té.
És com una gemmeta en forma d’ou, que duu un abrigall borrallut, talment el gambeto d’un soldat d’abans. Porta al capdamunt una mena de creueta de tres o quatre braços, de color de bòbila humida; són els estigmes que, ben esbatanats i apegalosos, han d’acollir els granets del polsim fecundant, el pol·len esbarriadís, molt lleuger, que l’oratge escampa per tot arreu.
L’abrigall de la florella –involucre- s’haurà de convertir, amb la fecundació, en el didalet esquamós –cúpula- de la gla.
Completament arredossat a l’interior d’aquesta mena de botella pilosa, l’ovari és ínfer i està molt ben protegit dels imprevistos rampells del temps primaveral.
Curiosament, té tres carpels i fins a sis esbossos de llavors –això diuen els manuals-, però només un, del total de les tres parelles, arribarà a formar una llavor madura. No és estrany, doncs, que en surti tan botida i refetona.
☰
(2) AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA
Un infantament molt llarg
Les florelles gràvides es van engreixant poc a poc, al llarg dels mesos, convertint-se en aglanetes petites; les pluges de final d’estiu i les de tardor les acaben d’omplir.
Als darrers mesos de l’any, d’octubre al desembre, les glans jeuen pel terra, a sota de la capça de l’arbre. Les clofolles s’esberlen i ixen al defora les arreletes, tot conservant, encara, la llavor ben cofada, a l’empara de la corfa, bruna i lluent, com el pèl d’un pollí.
És el moment, la tardor i l’hivern, de començar a afermar l’ancoratge, de gaudir de l’escalf de la terra i de la protecció dels seus minúsculs habitants.
Segueix la deturada hivernal i finalment, tramuntat ja el pic geliu de la setmana dels barbuts, es desvetlla el lluquet primordial.
☰
(3) AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA
Un pastiu molt abellidor
Tos els haureu vist, els forats, no del tot rodons, que porten moltes glans. I tots, segurament, haureu vist algun becut o morrut, animalons molt ‘rostrats’, amb ‘molta cara’. Són curculiònids, insectes de morro llarg, de mena potser apàtica en l’estat de la maduresa, però insadollables minaires i rosegaires quan són verms tous, esblaimats i suculents.
És força conegut el de les palmeres, grossot i d’un roig de teula. El becut de les glans, del gènere Curculio, pon els ous en les glans tendrals, quan la demanadissa de nutrients és molt forta i així la seva cria podrà, sense mancaments, beneficiar-se’n. Quan s’aviva, la cuca del becut podrà gaudir, alhora, de catau i de pastiu.
A la foto hi veiem una gla plegada del terra, amb el forat d'eixida de la larva del becut. Observeu-hi la forma del badiu, no del tot rodó, conforme a la forma de la cuca, amb la part ventral més plana que la resta.
Un cop madura, la gla es desconnecta de la rameta que la nodrida i cau al terra. Llavors la cuca gormanda, sadolla, n'ix i es colga. Més endavant, soterrada, formarà un capoll, fins a la desclosa final.
☰
(4) AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA
Una cuca molt gormanda
La gla cau al terra i la cuca sadolla n’ix i es colga. Si l’ensopegueu –fitònim!, derivat de cep, encepegar- abans no en surt, veureu que ha deixat la gla feta xixines, l’ha convertida en un simple sarpat de partícules residuals. Però les glans tenen moltes més històries que la de la cuca del morrut. Hi ha la del paràsit del paràsit, l’insecte que pon l’ou al dedins del cos grassó de la cuca del morrut, que, alimentant-se, en realitat s’està buidant, perquè està alimentant al seu botxí carnisser.
I moltes altres històries, perquè la història dels arbres és vasta com la seva capça, com una enciclopèdia vivent.Fotografia: larva del becut o corc de l'alzina, el coleòpter Curculio elephas.
☰
(5) AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA
Soterrar àncora i galet
Ara, a la tardor, podem veure i sentir la ‘pluja de glans’, d’alzines i de roures. Unes verdes, d’altres verolades, del color de les castanyes torrades, van caient al terra, fent un tust flac, com el d’aquell que, tocant-nos, ens vol avisar, però ho fa amb timidesa.
És un fruit barocor: cau simplement al peu de la planta mare. Si hi ha pendent pot rodolar. Resta, llavors, a mercè d’una casuística variadíssima: el pixum del boletaire, la fotjada del senglar, les pinces de la garsa, la col·lecta de l’esquirol...
No és un fruit de guardar; no tarda pas gaire a malmetre’s i ranciejar. Si hi ha prou humitat per a hidratar-la, aviat la llavor emet una arreleta esblaimada, amb una mena de cogulla –caliptra- cònica a l’extrem que, com la guaspa del bastó, pot resistir la forta fricció de l’enfonsament, terra endins. Fotografia: 6.12.2018. De la serra de Marina.
☰
(6) AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA
Un germen molt sòpit, mandrós i poruc
La gla fa com el menut que es desperta i, mandrós, es torna a adormir i ho fa per una llarga estona. Però, així com fa el nen, que segueix reposant per a poder llevar-se, després, ben recuperat, així mateix fa l’arreleta de la gla, expressió de la introspecció hivernal que permet a la llavor i al germen aeri, encara ensonyat, mantenir-se vius i frescos.
La humitat nocturna de les rosades afavoreix l’allargament i l’enfonsament de l’arreleta en el sòl. En una bona estació, l’arreleta pot créixer més d’un pam a l’hivern, mentre el germen de la part aèria encara es manté enclaustrat i en estat primordial.
Tot es va preparant per agafar embranzida i poder, quan l’hivern es faci vell i inofensiu, treure el nas al defora, a l’aire i la llum, quan el tebi sol de la primavera comenci a tenir virtut.
☰
(7) AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA
L'infantament de l'alzineta
Quan gairebé en fa un any, d’aquella menuda florella borralluda, amb forma de botella i amb els bracets estesos a l’aire, l’alzineta novella surt al món, més fresca que un pèsol, portant una motxilla curulla de viandes, per a poder elevar-se i conquerir l’espai.
L’energia acumulada a les dues galtes de la llavor, els cotilèdons, també dites, molt oportunament, fulles embrionàries, ha de subvenir a les primeres necessitats de la nova planteta, abans no estengui prou fulles, ben encarades a la llum, que li permetin rodar sola. Les viandes –els cotilèdons- s’han pogut mantenir ben fresques, gràcies a la connexió amb el terra. Sense l’essencial nexe terrenal, l’ametlla de la gla es torna ranciosa i aviat és niu de floridures.
☰
AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA (PRIMERA TORNA)
Un nom molt sexual
En català tant podem dir-ne gla com aglà, del fruit d'alzines i roures. I curiosament sembla que s'accepten els dos gèneres en les dues formes. Prové del llatí glans, glandis, amb el mateix significat, fruit dels Quercus.
Diuen que aquest mot: gla, originà la paraula gland, extrem del penis, per evocació o semblança externa. I gland ha donat un derivat més genèric i habitual, el diminutiu glàndula, òrgan que participa en la regulació d'un organisme. Deixo constància d’aquestes relacions, però adverteixo que no puc tenir cap seguretat de les relacions causals de les paraules, que rastrejar això és prou difícil fins i tot per als especialistes.
Ara bé, la suposada transferència del mot del fruit al de l‘extrem del penis és deguda a la semblança externa o bé a la forma de l’embrió? A la imatge hi veiem la galta d’una gla amb l’embrió a l’extrem apical. El casquet cònic -o caliptra- de l’esbós de la radícula, seguit del pecíol cotiledonar, certament tenen forma de penis.
☰
AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA (SEGONA TORNA)
Resum de la germinació
1 i 2: Emersió de la radícula; 3: esbrancament dels pecíols cotiledonars; 4: emersió de l'epicòtil (E); C. cotilèdons; H. hipocòtil. Quan ix l'epicòtil o part aèria, l'hipocòtil i l'arrel poden fer més de 15 cm de llarg. L'hipocòtil esdevindrà la soca o rabassa de l'alzina -part axial o caulinar colgada, entera o parcialment-, molt important en la seva biologia, per ser un reservori de productes elaborats i de gemmes dorments.
☰
AUCA DE LA GLA DE L’ALZINA (CLOENDA)
La gèmmula primordial
El caràcter bipolar de les plantes queda ben reflectit en aquesta imatge de l’embrió de la gla de l’alzina. A l’extrem hi veiem el con de l’arreleta, molt engrossit, semblant a una cogulla –d’aquí el nom de caliptra.
És una mena de casquet que, a la manera de la guaspa d’un bastó, protegeix el con vegetatiu de l’arreleta de la fricció, a mesura que penetra en el sòl.
A l’extrem inferior i molt més petita, hi veiem una esquameta, amb la vora una mica pilosa. Es troba exactament a l’entreforc dels rudiments dels pecíols cotiledonars.
Aquesta esquameta, plúmula en terminologia botànica, és la gèmmula primordial de la futura plàntula. Aquesta gèmmula experimenta una explosió cel·lular capaç d’iniciar el creixement de l’alzineta.
És evident el desequilibri entre els dos pols. La plúmula està deturada i ha de dormir el son hivernal, mentre que la radícula s’haurà de desvetllar molt aviat, estimulada per alguna pluja autumnal o simplement la humitat de la rosada. Per a que aquella pugui elevar-se, cal abans que l’arreleta, ensems àncora i galet, hagi fet una mica de camí.
☰
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
