És prou sabut, fins i tot entre els que no tenen altra vinculació amb la botànica que l'afecció personal, com en el meu cas, que la nomenclatura botànica -els noms científics de les plantes- sol ser complexa i sovint, també, confusa o confusionària.
I és una llei universal: que hi ha moltes maneres, dins de la correcció, de dir les coses; com hi ha, també, moltes maneres de dir-les malament.
El nom que encapçala aquest capítol té un mancament: en realitat és un nom considerat sinònim, és a dir, un nom que presenta algun aspecte o nivell d'equivalència d'un altre nom -heterotipus-, el que es considera que té valor prioritari.
El nom prioritari o actualment acceptat és Rumex pulcher subsp. woodsii (De Not.) Arcang.
Un detall interessant és observar que en les flores o als catàlegs de plantes la inclusió dels diferents sinònims, acompanyant als noms prioritaris, es fa, lògicament, a criteri dels autors.
En aquest sentit, la combinació nomenclatural fontiana sembla que no és gaire considerada o recollida (1); però és interessant de fer notar, en relació a això, que en el catàleg florístic crític de Catalunya, de Sáez i Aymerich, de publicació relativament recent, la combinació de Pius Font sí que hi és consignada, com a sinònim acceptat, juntament amb el nom Rumex pulcher subsp. divaricatus auct.
Així doncs, per a aquests autors la combinació de Pius Font, normalment obviada, sí que mereix de ser considerada.
Que encapçali el capítol així potser no tindria, doncs, prou justificació; la raó de fer-ho, però, seria força senzilla: la paradella que reporto s'adiu quasi a la perfecció a la descripció fontiana, així com al seu nom, ben descriptiu i explícit.
A més d'això, consultades les claus de les flores de referència (2), és una mica dubtós que arribéssim, examinant les mostres agafades, a la subespècie de Woods, si més no amb prou confiança.
Si el nom de Pius Font es considera un sinònim del de Woods, seria això una contradicció? Bé, possiblement; de contradiccions n'hi ha tantes que quasi és versemblant considerar-les com a normals.
En resum i seguint la guia dels amics botànics que han estat nord en la meva afecció, basada en constatar, en primer lloc, allò que s'observa directament, recullo aquí una paradella que porta, a l'escut periàntic, vist en fresc, o sigui en la planta sabada, una mena de cresta papil·losa, brillant, de color del vori, fent un caramull de tubercles papil·losos, que remintolen gotelles viscoses, ben suggeridores de la polsant vitalitat de la seva natura.
I com que aquests trets són recollits, precisament, en la succinta descripció que fa Pius Font, de la planta de la seva combinació, proposada el 1947, opto per aquest nom. Més encara considerant que el caràcter verrucós del cal·lus (3) periàntic no sembla merèixer, a la literatura consultada, gaire consideració, com si es tractés d'un altre exemple o cas de diferències manifestes que, això no obstant, no són considerades, mirades des de la perspectiva de la dimensió sistemàtica o taxonòmica, com a rellevants.
☰
Paraules clau: periant; tèpal; cresta papil·losa; aqueni; Pius Font i Quer.
☰
Keywords: perianth; tepal; papillose crest; achene; Pius Font i Quer.
☰
La paradella es troba en un camp de raigràs, amb abundants plantes arvenses, al llindar meridional del Moianès. L'aire de la planta és força conegut, per les llargues i laxes inflorescències, disposades al llarg de branques que es ramifiquen, molt escamarlades, tot fent angles molt oberts.
☰
La fenomenologia de les paradelles té períodes ben marcats, vegetatiu i generatiu, sovint clarament diferenciats, de manera que en la floració sovint algunes fulles, sobretot les primeres del cicle, grans i arranades al terra, ja s'han mustigat del tot; un cop ja han fruitat, les seves rames, enterques i tenaces, molt resistents si volem trencar-les, es mantenen seques però tibades, durant força temps, conservant els cantelluts aquenis al dedins dels escuts periàntics, fins que, després d'un llarg període d'assecatge, l'obertura de les valves permet la seva eixida.
☰
Hàbit, molt característic, fluix i obert, de la paradella mollerosa.
☰
Nusos fructífers típics, clarament separats, per internodis llargs. Ni en la floració ni en la fructificació no són plantes vistoses; els fruits resten inclosos a l'empara de les peces internes del perigoni, acrescents i persistents.
☰
En el gènere Rumex moltes plantes generen, en el centre i la base de les peces internes -tèpals- del perigoni, uns òrgans prominents, característics, que sovint tenen valor o qualitat discriminatori.
Qüestió de mots o la forma de les idees. Són diversos els noms usats en la denominació d'aquests òrgans: tubercle, grànul o cal·lus, per exemple.
Però, com sia que aquests noms porten implícita, més o menys, la idea de la natura endurida que normalment els caracteritza, no són sempre adequats per a les crestes periàntiques d'aquesta paradella, donat que, si bé sí que, un cop secs, són un simple caramull de tubercles, amb la fila d'un eixam de socons morts, quan la planta és sabada, en canvi, aquest òrgan és suculent i actiu, traspuant gotelles lluents pels extrems dels petits tubercles glandulars.
Aquí, doncs, sense més guia que la descriptiva, anomeno aquestes excrescències, pròpies de la fase de quan planta ja és fruitada, però encara feble o parcialment sabada, així: crestes glandulars, papil·loses -o verrucoso-papil·loses.
☰
Visió de les crestes periàntiques glandulars, en planta fruitada, però sense tenir, encara, el vistent roig de rovell, indicador de deshidratació completa.
☰
El ròssec de la necrobotànica. El més probable és que el caràcter glandulós o papil·lós de l'excrescència periàntica no tingui res de particular, però sí, potser, sigui mereixedor d'una observació, d'altra banda ja prou coneguda: el predomini de la descriptiva botànica post mortem.
La flora s'ha construït, principalment, a partir de l'examen de plantes col·lectades i seques. Això representa, en general, un bon ròssec de mancaments i desajustos, en la literatura botànica, de descriptiva poc o no gens adequada a les plantes fresques, sabades, o sigui en el seu estat natural (4).
El caràcter glandulós o papil·lós de l'excrescència periàntica seria propi, en realitat, de tota la planta, o gairebé, en especial, potser, dels òrgans dels verticils florífers (5).
Així doncs, en les descripcions de plantes els caràcters propis de les ja traspostades han prevalgut notòriament, en detriment dels propis de les plantes fresques (6).
☰
La combinació de Pius Font. L'autor lleidatà va publicar la seva combinació en el primer volum de la revista Collectanea Botanica:
"Rumex pulcher L. ssp. verrucifer nova. — A typo perianthio fructífero grandiori, tepalis ovato cordiformibus uno solum
calloso, callo majusculo et verruculoso. — Hab. in Catalaunia,
pr. Calafell, ubi cel. Gros legit."
Abans deia que aquesta descripció s'adiu força amb la planta observada, però no completament, pel detall '...uno solum calloso,..."
Els tèpals de la planta observada duen, quasi sempre, l'excrescència, però són el més externs els que la tenen més desenvolupada, mentre que en els interns sovint no és més que un esbós o un lleu engrossiment de la vena medial.
☰
Cal·lus relativament gran, abundant o profusament tuberculat, amb els tons courencs indicadors de deshidratació, molt diferent, d'aspecte, del crestall papil·lós propi de les plantes sabades. Els adjectius de Pius Font: majusculo et verruculoso, semblen força escaients.
☰
Ultra els cal·lus, que aquí es veuen, alguns, majúsculs, la literatura botànica sembla que es centra, de forma especial, en la morfologia dels tèpals interns, a l'hora de fer les discriminacions específiques.
En aquest cas destaquen: la notable extensió de les dents marginals, progressivament afuades, en molts casos clarament superiors, de talla, a l'amplada de l'hemilimbe dels tèpals; també és notable el gruix de les venes, molt sobresortints, en certa manera evocadores d'una xarxa de barrancs sinuosos.
Les dents es troben sobretot a la meitat inferior. La part superior és poc o molt lingüiforme, de vora entera o, sovint, amb dents petites.
☰
Imatge que il·lustra els trets: el cal·lus afecta una forma de cresta, carena o còfia elevada; les dents tenen expressió, sobretot, en la meitat inferior; el tram superior, amb poques dents o molt petites, és més o menys lingüiforme (detall que, d'altra banda, Ginés López, a Flora Iberica, inclou en la descripció de la subespècie de la nominal).
☰
En visió lateral es veu millor el perfil de la cresta. Els pedicels són relativament gruixuts i articulats, en un nus rebotit, a manera d'argolla, molt visible.
☰
S'hi observa el fruit, un aqueni cantellut -trígon-, de color courenc o rovellat; les llargues dents dels tèpals; el pedicel articulat.
☰
Aquenis molt angulosos, amb les cares còncaves, enfonsades, i els cantells més foscos, com els caires d'alguns mobles d'altres temps.
☰
Notes
(1) A la Flora dels PC els autors hi consignen, en breu nota a peu de pàgina (Flora dels PC, vol. 2, pàgina 606), la subespècie fontiana verrucifer, amb aquesta curiosa observació: "... que sembla correspondre a un individu anormal".
(2) Són, habitualment, la Flora Manual dels PC; Flora dels PC; Flora Iberica; i Flora Europaea.
(3) És interessant de fer notar que, de les flores suara esmentades, només l'autor del gènere a Flora Iberica, Ginés López, consigni, com a probable, el caràcter verrucós del cal·lus periàntic, en el cas de Rumex pulcher.
Val a dir que no és només aquest aspecte, sinó d'altres, en especial el to de reserva amb què s'expressen alguns autors (vegeu, per exemple, el catàleg d'Arnau Mercadé), els que inspiren la presumpció que probablement no siguin encara gaire clares la delimitació i definició de les subespècies de R. pulcher (per exemple, Ginés López, a Flora Iberica, diu, en relació a les dues subespècies consignades, que ...tan solo se admiten aquí de forma provisional).
(4) El procediment clàssic, en els estudis de flora, és prou conegut: expedicions de grups de persones, més o menys arramadades o repartides per un determinat lloc, col·lectant exemplars de plantes que eren col·locades, directament, molt sovint sense cap observació o examen previ, a les premses portàtils.
Naturalment, amb el temps aquest estil ha anat canviant. Ara ja no es fan, o només molt rarament, aquests tipus de col·leccions.
(5) Flora Europaea recull aquest caràcter papil·lós; però no consta en la resta de la literatura consultada.
(6) Es podria dir, sense exagerar gaire, que la ciència botànica descriu, en general, plantes mortes, més que no plantes vives.
☰
Sabadell
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol Muxart
.JPG)
