25 d’octubre de 2019

Alzines populiformes

Un exemple d'aprofitament actual de l'alzinar
Recollirem avui estampes i aspectes de l'aprofitament d'un alzinar del sector de llevant del massís de Sant Llorenç del Munt, en vessants d'inclinació molt moderada del nivell basal, no gaire lluny del sot del Sabater Vell.
Com que l'explotació de l'alzinar és, avui dia, escassa i residual, pot ser d'interès fer-hi una ullada, més encara considerant que ens trobem en territori del parc natural de Sant Llorenç del Munt.

Indument i estípules. Les estípules de les alzines són promptament esfulladisses. Totes les parts dels brots tendres, tiges, pecíols, làmines, estípules i borrons, també les flors femenines, a la primavera, estan coberts d'un toment ras, clar, com un feltre fi. Aquests brots dels troncs o epicòrmics, abundants en els peus de l'alzinar que veurem en aquest capítol, són possiblement l'expressió d'algunes descompensacions de l'aparell vegetatiu. Responen a gemmes adventícies estimulades per alguna escapçada, esqueix, trenc, patac, etc. Els trobem en tota mena d'arbres, però en els que veurem avui hi són excepcionalment abundants.

Avançament epigràfic:
  • Estípules i indument de l'alzina
  • Fustals de rabassa
  • Fustals com perxells
  • Ruscus aculeatus
  • El bosc renaixent
  • Infiltració d'invasores
  • Compostes invasores al bosc
  • Senecio pterophorus
  • Notes d'ecologia
  • Ligustrum vulgare
  • Asparagus acutifolius
  • Fustal molt llarguerut
  • Boscos de rebrot
  • Les corones tallades
  • Pistacia lentiscus
  • Selecció i torns de tallada
  • Bosc menut regular
  • Bosc gros irregular
  • Efectes de l'estació de qualitat
  • Fustals sense tremp
  • El modelat per la llum
  • Frullania dilatata
  • Radula complanata
  • Rabasses i brots
  • Detall de rebrot
  • Líquens corticícoles
  • Heura confusionada
  • Vernís del Japó
  • Mill del sol
  • Gemmes incardinades i gemmes traumàtiques
  • Aprofitaments que no rebroten
  • Notes, fonts i enllaços

Fustals de rabassa
Es tracta de boscos mitjans o arbrats de fustal de rabassa. Si atenem a la buidor absoluta del bosc, deguda a l'eliminació de tot el complex sotabosc propi de l'alzinar, possiblement sigui més apropiat considerar-lo un arbrat, més que no un bosc. En visió externa el mantell continu de les capces enflocades sí que és el típic de l'alzinar.
Per aconseguir el bandejament de les espècies llenyoses del sotabosc, molt rebrotadores, haurà estat necessari, a ben segur, el manteniment de les tasques d'estassada i arrebassada durant períodes molt llargs i possiblement ben reculats en el temps.
Podem considerar aquests arbrats, doncs, com hereus d'unes pràctiques forestals tradicionals i molt antigues. És clar que, a hores d'ara, no es pot pas pretendre que les pràctiques actuals siguin les mateixes que les dels temps dels bosquerols o talladors que vivien al bosc i treballaven amb destrals i xerracs.
Per reportar només una diferència, els bosquerols no tocaven la fusta sabada, si seguien les bones pràctiques de l'ofici. La pèrdua d'alguns coneixements pot tenir conseqüències. L'alzina tallada en saba pot ser que no rebroti o que ho faci sense prou empenta.
La muntanya i l'espècie arbòria són les mateixes, però la devaluació de la fusta i de la llenya, per no entrar en productes com l'escorça i d'altres de menors, sense valor actual, és, juntament amb els alts costos implicats en la gestió forestal, una de les principals causes de la manca d'explotació en la major part dels alzinars. Allà on sí que se'n fan, d'intervencions, està clar que s'orienten exclusivament a la treta dels fustals trossejats, destinats a la crema, en llars i forns. Hi ha, secundàriament, fustals per quadrejar, destinats a fer objectes com ara els talladors dels carnissers.
La fusta fina i la del brancam es deixa al terra, si més no en el cas que avui veurem.
Fustals com perxells. Imatge d'aquest arbrat d'un fustal per rabassa. Observem-hi: els fustals fan de perxells ideals per a la grimpada de l'heura; les escorces presenten un clivellat molt més marcat -envelliment precoç- que el de les alzines de llavor del mateix gruix; els fustals s'eleven quasi rectes.

Galzeran Ruscus aculeatus. Geòfit rizomatós molt rebrotador. Per la perdurabilitat demostrada, sospitem que les gemmes soterrades deuen tenir una latència molt duradora. Hi ha abundants llucs de galzeran. És una de les plantes de l'alzinar que respon millor als tràngols.

El sotabosc renaixent. La primera visió del lloc és d'un arbrat pràcticament buit, però si ens hi fixem una mica aviat ens adonem que en alguns llocs hi són molts abundants els peus de plantes pròpies de l'alzinar que surten una mica pertot. Particularment significatives són Ruscus aculeatus, Hedera helix, Rubus sp., Rhamnus alaternus, Arbutus unedo, Carex sp. i Asparagus acutifolius.

Infiltració d'invasores
No per ser ubiqües i molt conegudes deixa d'interessar-nos la penetració d'algunes plantes invasores. Al contrari, la capacitat d'algunes plantes per penetrar en el medi natural impressiona força. I que es tracti de plantes de la família de les compostes no és pas casualitat. Anotem-ne, per exemple, alguns gèneres que ofereixen espècies amb gran potencial invasor: Artemisia; Senecio; Coniza; Aster.
Compostes invasores en el bosc
En aquesta imatge hi recollim un fenomen potser no gens cridaner però veritablement impressionant. No es tracta sinó d'una clariana oberta en l'arbrat, possiblement el lloc d'accés i de pas de la maquinària i del personal que treballa a la zona. En d'altres clarianes properes no hi ha presència d'al·lòctones, sinó les espècies dels alzinars que ja hem consignat. Així doncs, ens demanem per quin motiu hi ha, en aquesta, aquest floriment d'al·lòctones invasores.

Senecio pterophorus destaca especialment per la capacitat de penetrar en estacions seminaturals de qualitat. Trobareu informació sobre aquesta planta en aquest enllaç, d'un article sintètic i general sobre l'espècie. Observeu-hi els pecíols excurrents (corren apegats a la tija), amb les vores expandides, detall recollit en el nom específic 'pterophorus' (portador d'ala).

Capítols de Senecio pterophorus. Com sabeu, algunes d'aquestes compostes invasores tenen una vertiginosa capacitat generativa, i, a més, exhibida durant llargs o diferents períodes. Floreix de l'abril al novembre (floracatalana.net).

Notes d'ecologia
Fem-ne unes notes breus i alguna valoració, en relació a l'interrogant plantejat abans:
1. Els fruits de les compostes són voleiadissos. S'escampen pertot.
2. El diferent grau d'il·luminació pot ser decisiu, en la possible germinació de llavors. L'escalf dels raigs del sol, en una clariana prou oberta per ser-hi exposada, marca una gran diferència respecte dels espais oberts que, contràriament, no hi són plenament exposats, per la protecció de les capces dels arbres del voltant.
3. En una activitat forestal cal considerar la disseminació antropògena. Poden dur i escampar llavors, apegades, la roba i les sabates del personal; les cadenes i les pales de les serradores; tota mena d'eines; les rodes i tot el cos dels vehicles i la maquinària.
4. Moltes compostes tenen substàncies al·lelopàtiques que les poden habilitar per fer front a la competència intrínseca de les plantes forestals.

Compostes molt invasores. Es tracta de dues espècies ruderals molt escampadisses, Conyza sumatrensis, neotropical, i Senecio pterophorus, d'Àfrica del sud. La coniza fa claps amb peus molt alts, de més de 2 m.

Raïms de baies de l'Olivereta Ligustrum vulgare, arbust de clarianes, marges i bardisses. Imatge de fora del bosc.

Baies verdes de l'Esparraguera de bosc Asparagus acutifolius. A l'igual que el galzeran, l'esparraguera lleva turions, brots verds erectes, tendres. Imatge de fora del bosc.

Arbúcia inútil. Imatges de l'interior del bosc, amb el brancatge tallat i deixat al terra, probablement sense cap altra destinació. S'hi veuen rebrots de plantes llenyoses de l'alzinar, sobretot aladerns i arbocers.

Fustal molt llarguerut, inclinat, amb tot de brots en el tronc, eixits de gemmes adventícies desvetllades al voltant de les zones de cicatrització de les branques esqueixades. Entremig de les alzines hi ha alguns pins blancs, també molt estirats, alts i prims.

Boscos de rebrot
La pràctica habitual en els alzinars de casa nostra ha estat la de l'aprofitament del bosc menut amb fustals de rabassa. Consisteix en assocar els arbres, o sigui tallar-los arran de terra; l'arbre assocat lleva llucs de rebrot a tot el volt de la soca o rabassa; es tallaven, llavors, bona part dels llucs de rebrot, tot deixant-ne, només, uns pocs, espaiats, per tal que, sense noses, puguin créixer i engrossir prou bé.

Les corones tallades
La corona és la secció d'un arbre tallat. Deixen corones, doncs, tant el peu original tallat com els successius fustals. En aquestes imatges hi veiem les petges dels fustals tallats. En algunes corones els talls són de gruix semblant, si corresponen tots a la mateixa lleva, però en d’altres els diàmetres són de diferents mides; indiquen que hi va haver selecció de fustals i els de la mateixa lleva es van tallar en torns diferents (bosc irregular, de diferents classes diamètriques). Així es garanteix poder obtenir fustals de diferent gruix i s'aconsegueix una estructura de diferents vols.
És interessant de fer notar que en algunes alzines hi creixen de natural llucs de rabassa, sobretot quan l'alzina té poca empenta i vigoria. Les corones aparellades que veiem sovint als boscos poden ser d'alzines joves neulides que ben aviat van llevar, espontàniament, tanys de renovació.
A la primera fotografia del trio de dalt, d'unes corones rogenques de fustals tallats aquesta temporada, hi veiem una parella confusionada -perdoneu la llicència-; al fustal més gros li va sortir un lluc fillol, just a la base. És un fenomen molt habitual.
A la segona fotografia hi veiem un fustal, a l'esquerra, separat de la rabassa. Podria tractar-se d'un rebrot radical. Cal tenir en compte que els rebrots, consemblants a bell ull, poden ser de diferent tipus: n'hi ha d'arrel, amb capacitat pròpia d'arrelar; de rabassa de gemmes incardinades -dorments, proventícies-, capaces de llevar també arrels pròpies; de rabassa de gemmes adventícies, no radicants i poc incardinades amb l'aparell vascular de la rabassa. Aquests darrers rebrots no tenen, segons llegim (4), gaire vigoria.
En els fustals hi veiem briòfits, molses i hepàtiques, més abundants en els exemplars revellits o afeblits (Vericat et al. 2011). Aquest va ser, precisament, el primer motiu que suscità el nostre interès, el primer cop que vam observar aquest bosc-arbreda.
En aquests arbres hi ha l'edat de l'alzina original, el peu de rabassa, i les edats dels fustals (1) de les diferents lleves o rotacions.

Raïms de Llentiscle Pistacia lentiscus. A la zona mediterrània són molt abundants les plantes fruticoses ornitocores (fruits disseminats pels ocells). Imatge de fora del bosc.
Selecció i torns de tallada. Passat el període de temps que permet als peus de rabassa assolir el gruix desitjat, s'hi fa la tallada de selecció. Consisteix en tallar alguns dels peus o fustals, deixant-ne d'altres a la rabassa, tres, dos o un.
A la primera imatge de la parella de dalt, una soca amb dos fustals grossos. Hi veiem: el mossec d'un tall en el fustal de l'esquerra, al nivell de la la corona veïna, de quan es va tallar el fustal corresponent a aquesta corona; la rebrotada de rabassa; els fustals duen molses i hepàtiques, indicadores de la humitat ambiental elevada. Però la presència dels briòfits pot ser, també, indicadora de manca de vitalitat dels arbres (Vericat et al. 2011).
A la segona imatge de la parella de dalt, aquest peu destaca per dur un fustal i corones de més edat que la dominant. Els talls dels fustals tenen inclinació cap enfora, precaució, probablement, per evitar que l'aigua s'adormi a la corona i pugui propiciar la transmissió de microorganismes patògens. El manteniment de peus que han saltat diversos torns dona lloc a un bosc irregular, d'arbres de diverses talles. 
En alguns llocs i casos es tallaven tots els peus de la rabassa. Com que en el bosc menut menat d'aquesta manera, totes les rabasses i els nous peus presenten semblança en la talla i el gruix, s'anomena bosc menut regular.
N'haureu vistos molts, d'aquest tipus. Són aquells alzinars baixos, d'arbres de la mateixa talla, amb diversos peus, més o menys eixamplats. Tenen aspecte quasi arbustiu i sovint són molt foscos, negres, perquè les branques dels peus de les rabasses s'eixamplen fins a contactar amb les de les veïnes. 
Naturalment, molts d'aquests boscos menuts eren carbonats regularment i l'aspecte homogeni i regular que encara avui presenten és degut al constant zel i cura dels carboners i picadors, a l'hora d'eliminar el sotabosc i de bandejar els arbres neulits i mal llucats.
Però en molts altres alzinars s'hi feien les tallades selectives que permetien fer tretes de fustals de diferent gruix i torn: d'una banda, part dels fustals del nou torn i de l'altra els del torn anterior.
També hi havia alzinars en què part dels fustals del primer torn es deixava a la rabassa, també, al segon torn de tallada, de manera que aquests arbres podien presentar fins a tres vols o alçades. Aquests boscos de tres rotacions s'anomenen irregulars; s'explotaven per obtenir peces grans destinades als obradors dels carretaires i dels torners. Aquest bosc gros irregular seria el tipus d'explotació amb tallades selectives més espaiades i el que, per tant, sotmet les rabasses a menys tràngols.
Eren propis d'estacions de bona qualitat, com el d'aquest report, amb forta selecció natural dels tanys.
Aquest sistema basat en torns de renovació té les seves condicions. La primera és, és clar, la de tenir cura que sempre pugin nous peus, en cada rabassa. Si, com veiem en algun cas del capítol d'avui, s'eliminen els nous llucs, potser amb la intenció que els fustals ja fets disposin de la màxima energia, no hi ha torn de relleu i la rabassa comença de zero.
Sobre aquest punt, els límits de la capacitat de les rabasses per comportar periòdiques tallades, és molt interessant donar una ullada a les observacions de Ruiz de la Torre, dendròleg que sovint ha recollit detalls i aspectes no gens coneguts. La citació és d' E. de Simón (6).
Efectes de l'estació de bona qualitat
La imatge que tenim, molt reconeguda, de l'alzinar  baixet, de rebrot, amb tanys més aviat retorts, no és pas la d'aquest alzinar. Els alzinars subarboris o arborescents són típics de l'aprofitament per carbonar i de vessants inclinats, de sòls magres.

Però l'alzinar que veiem a les imatges no correspon a aquest model tan rabassut. Hi ha només un o dos peus per rabassa i són relativament alts. Les condicions mesològiques són molt bones, el sòl és gras, argilós; algunes plantes, per exemple Verbena o Lithospermum officinale, ho testimonien prou bé. És lògic que en aquestes estacions els fustals tirin i s'elevin molt i, en conseqüència, hi ha menys peus per rabassa que en les d'estacions més pobres.
Fustals sense tremp. Molts d’aquests fustals estan vinclats; fins i tot tenen, en alguns casos, la capça capbaixa, en senyal evident de debilitat. Debilitat que la soca hereta. Els fustals mal llucats o revellits s’han de tallar, perquè els nous rebrots tindran la mateixa manca de tremp, segons llegim en el costumari (3). Tot plegat sembla indicar que potser hi ha hagut abandonament o negligència en la gestió d’aquest alzinar.
La intensa activitat vegetativa dels brots de la capça suposa una gran demanadissa de recursos. Sembla com si aquest creixent desbordant hagués depassat la capacitat dels fustals per mantenir-se drets.
A les imatges, peus molt esprimatxats, inclinats o vinclats, amb branques sense tremp, possiblement d'origen traumàtic i per tant poc afermades, que s'inclinen cap avall i es trenquen. Alguns peus s'agrupen en densitats excessives, que no els permet pujar sense destorbs i prou desfogadament. També hi veiem, en el fustal de la dreta, el senyal de l'esqueix d'una branca caiguda, possible font de propagació de microorganismes.
El modelat per la llum
Si considerem els aspectes que concorren en l'explotació de l'alzinar, veurem que la complexitat és notable: cal, en primer lloc, que al bosc hi hagi alguns peus de llavor, perquè aquests peus fruiten (2) i forneixen, per tant, diàspores que possibiliten la renovació del poblament de peus de llavor; cal tenir present sempre l'estructura del bosc, a l'hora de fer les tallades de selecció, sobretot perquè l'obertura de clarianes provoca l'estimulació de l'estrat arbustiu i la possible entrada d'altres plantes, amb tots els destorbs que això suposa; cal procurar que la cobertura no sigui massa tancada, per evitar una il·luminació massa escassa que perjudiqui el bon creixent dels fustals.
La llum intensa inhibeix el creixement de la tija. Per contra, la llum escassa n'estimula l'allargament. El predomini del creixent de les gemmes apicals té l'efecte inhibidor d'aturar-ne el de les laterals. Això explicaria l'escassa o molt escassa ramificació d'aquests peus.
Sospitem que en aquest bosc hi ha hagut massa densitat de peus i això ha provocat, sotmesos a la crida de la llum, un creixent desmesurat que els ha debilitat.
De la manera de menar la tanyeda, de com es fa la selecció dels tanys i en quins períodes de rotació, de com es practiquen les tallades, per tal que els rebrots siguin de gemmes dorments i que puguin pujar, així, ben sabats, en depèn que la tanyeda tingui més o menys vitalitat. En definitiva, sotmetre els arbres a escapçades periòdiques implica tota una sèrie de riscos.
Algunes pràctiques actuals, com la de no fer entalles abans d'assocar els peus, ni fer res per evitar les esqueixades, els estrips en les corones, suggereixen que aquests riscos no són, actualment, gaire o gens considerats.

Les alzines no són castanyers. Com sabeu, els llucs del castanyer són molt llargueruts i dreturers i a penes s'esbranquen. S'eleven ben rectes, enravenats, com perxells. No és aquesta, però, la manera de fer de l’alzina. L’alzina fa enforcadura i besses i també els fustals de rabassa fan branques baixes, si més no al nivell de l’alçada d’un home. En aquestes imatges hi veiem els talls de branques en fustals de rabassa. Està clar que aquestes tallades s’han fet amb la intenció d’obtenir fustals sense noses. Són talls prou arranats, que podrien pellar en la brotada següent a la tallada, però si les tallades s’han fet en saba poden ser niu de fongs i podridures. Sospitem que aquestes esbrancades perjudiquen els fustals i tenen relació amb el decandiment que presenten molts d’aquests peus.
D'altra banda, la presència abundant d'esqueixos, rames decandides i trencades, suggereix que poden ser brots produïts per lesions o pertorbacions, provinents de gemmes adventícies, que, en brollar a partir de teixits de cicatrització, no tenen un bon ancoratge i són més febles que els brots normals, provinents de gemmes dorments.
A la primera imatge del trio de dalt, hi veiem un tall recent i un renoc, la petja d'un branc esqueixat, un grop irregular, amb un trau al mig. Notem-hi, també, la irregularitat del clivellat de l'escorça i les taques verdenques de les hepàtiques.
Esbrancar els peus és una pràctica desaconsellada expressament en el costumari de referència (3). Tot sembla indicar que en aquesta estació de qualitat alta, una aclarida de peus potser hauria possibilitat la ramificació dels fustals. Sembla que les branques dels nivells baixos dels troncs són importants per facilitar la respiració dels peus (Costumari); si aquí es van llevar a la primeria, les de renovació no poden tenir, per eixir de gemmes adventícies, el mateix tremp.
A la segona imatge del trio també hi veiem, per damunt del tall recent, una petja, però en aquest cas sembla un tall ben arranat i ja pellat. El tronc està inclinat i s'hi veu una heura enfilada.
A la tercera imatge del trio, hi veiem la desadherència de les plaques de l'escorça, al voltant d'un tall vell, i una clivella d'aparença profunda que trenca la continuïtat de l'escorça.

Troncs escorçats
Molts fustals tenen, també, algunes clapes escorçades. N’ignorem l’origen; no sabem si són lesions provocades per cops, patacs produïts per les mateixes tasques forestals. És possible que els cops provoquin reaccions exagerades degudes a la manca de vitalitat. Són aspectes tradicionalment ben coneguts, que ja recollia el costumari català de 1920: “...és molt convenient no deixar-lo atuir per l’arbúcia.” Aquestes clapes escorçades poden originar infeccions i podridures de micopatògens. Són una altra mostra de la manca de tremp i la debilitat dels fustals d’aquest rodal.

Alzines populiformes
Imatges de fustals elevats amb aspecte de pollancre, troncs en gran part nus i capces estretes, aèries i clareres, com ho solen ser les dels pollancres joves. Si no ho sabéssim, no diríem mai que són alzines.



Briòfits. Com ja hem comentat, aquests fustals duen abundants claps d'hepàtiques i molses corticícoles, sobretot les hepàtiques Frullania dilatata, que fa les taques de color verd oliva o negrenc que veiem a la imatge, i Radula complanata, de color verd clar intens, també visible a la foto. Notem-hi el clivellat profund i irregular, anòmal en alzines d'aquest gruix (Vericat et al. 2011). Hi ha també un liquen crustaci molt abundant, el primer pol d'atracció que va fer que ens acostéssim a aquests arbres.
Frullania dilatata. Aquesta hepàtica és força recognoscible. Com sia que li vam dedicar un articlet, us hi remetem, en aquest enllaç. Però aprofitem per destacar que hi ha abundor de colèsules; són els òrgans en forma d'escut que contenen les càpsules.

Imatge de detall de l'hepàtica Radula complanata, de l'arxiu personal.

Rabassa i brots
Aquesta rabassa o soca ofereix alguns aspectes interessants:
1. El tall es va fer alt. Les corones s'haurien de tallar (3) com més arran de terra millor, sense deixar-hi socó, perquè els llucs de soques arranades poden llevar arrels pròpies i tenir, així, més vigoria.
2. La desadherència i les clivelles de l'escorça indiquen clarament poca vitalitat.
3. En tallar el peu s'hi va fer un estrip, defecte desaconsellat si es vol evitar l'atac de microorganismes patògens.
4. La tallada ha provocat el desvetllament de gemmes que han donat lloc a nous lluquets. No tindran gaire empenta si es tracta de gemmes adventícies, perquè no estarien immerses en els teixits del sistema vascular i tindrien, per tant, una vascularització reduïda.
Ara bé, la citació recollida per E. de Simón (6), sembla que ve molt a tomb, en relació a la nostra imatge:
"Cuando las yemas que brotan en los bordes de la cepa o tocón, se encuentran próximas al suelo forman pronto un enraizamiento propio y se aíslan de la cepa madre." (J. L. Ramos, 1979).
Detall d'un rebrot epicòrmic, de tronc, que permet veure el to olivaci, les lenticel·les clares, abundants, per on hi ha l'intercanvi de gasos, i la notable gruixària dels macroblasts, portadors de fulles esparses, no de rams foliosos, com és típic dels brots normals.

El liquen crustaci de color blanc grisenc, un punt verdenc, és molt comú a les escorces de les alzines. L'altre és foliaci, lobulat, potser del gènere Parmelia, o semblant. La foto del mig l'hem presa a la lent de la lupa de butxaca.

Heura confusionada. Grops, renocs, hepàtiques, clivelles...i també l'heura, grimpant per molts d'aquests fustals. Aquest exemplar ve de l'altre costat del tronc. Primer es va esbrancar, a prop del sòl. Les branques van passar a aquest costat i, tot enfilant-s'hi, es van creuar i confusionar (perdoneu la llicència), fent una soldadura ben curiosa. Hi ha un detall, enigmàtic, que ens resistim a no reportar: les heures vistes no estan aferrades ni lleven fulles en la part baixa dels fustals, als primers metres. És un punt tan curiós i interessant que li haurem de dedicar més atenció, en una altra ocasió.

El Vernís del Japó Ailanthus altissima és capaç de penetrar en clarianes i zones marginals del bosc. Fa un fruit sec inserit al cor d'una làmina foliàcia, preparada per a la disseminació aèria.

El Mill del sol Lithospermum officinale és una planta rizomatosa, nitròfila, perisilvàtica, mesòfila. Els fruits són gemmiformes i tenen un nacrat relluent molt bonic. El nom genèric significa 'llavor de pedra', tot i que el que és de mena pètria és el fruit.

Gemmes incardinades i gemmes traumàtiques
Fulla de roure d'uns 2 cm, eixida d'una gemma adventícia, poc incardinada en el teixit vascular de l'arbre. Segons la literatura botànica, els brots provinents de gemmes adventícíes no poden ser molt serenys. S'hi oposen els provinents de les gemmes dorments o proventícies, incardinades, immerses, aquestes sí, en el cor del sistema vascular de l'arbre. Els llucs basals també poden ser d'un o altre origen i s'assegura que només els provinents de gemmes dorments donen tanys prou serenys, vigorosos, capaços, a més, d'emetre arrels pròpies i independitzar-se, així, de la planta mare.
Vells aprofitaments que no rebroten. La fusta d'alzina té un gran poder calorífic. És una fusta compacta, pesada, coherent, mol apta per aguantar cops. S'havia utilitzat molt per fer-ne rodes de carro, per tornejar, costellatge d'embarcacions, manegar eines, llençadores, eines de fuster (ribots, guilleumes...), de canyissers (xapadors)...Actualment es destina sobretot per cremar a les llars i forns. Secundàriament hi ha altres aprofitaments, actualment escassos, com ara peces de parquet de dames o talladors de carnissers.

Notes, fonts i enllaços
(1) El peu tant pot ser el de l'arbre original com el dels fustals. En aquest punt no coincideixen les fonts consultades. La imprecisió pot originar confusions. En el costumari es reserva per a l'arbre original; en el manual de gestió, en canvi, s'aplica també als fustals (llucs o tanys).
(2) En aquesta arbreda no hi hem vist aglans, ni a les capces ni al terra, per bé que, donat que no hi hem fet cerques minucioses, no descartem que en pugui haver, en escàs nombre, en qualsevol cas. És ben conegut que per a que un arbre fruiti bé cal que disposi d'espai i pugui esplaiar la capça sense noses.
(3) Costumari català. Usos i costums de bon pagès sobre boscos i arbredes. Mancomunitat de Catalunya. 1920.
(4) Selvicultura en montes bajos y medios de Quercus ilex L., Quercus pyrenaica Willd. y Quercus faginea Lam.". Accediu al text en aquest enllaç.

'Models de gestió  per als boscos d'alzina i carrasca'Vericat, P.; Piqué, M.; Beltrán, M.; Cervera, T. 2011. Models de gestió per als boscos d’alzina (Quercus ilex subsp. ilex) i carrasca (Quercus ilex subsp. ballota): producció de fusta i prevenció d’incendis forestals. Sèrie: Orientacions de gestió forestal sostenible per a Catalunya (ORGEST). Centre de la Propietat Forestal. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya. 

Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol