Introducció. Trobo una nova i recent plantació d'una estipa americana, del gènere Nassella, al barri de La Sagrera, a Barcelona. Recullo algun detall morfològic d'aquesta planta i en faig algunes valoracions, de caràcter ecològic o semblant. ☰
La talla del lemma, força petita, és distintiva de l'espècie. De la punta del cal·lus a l'extrem de la coroneta apical fa poc més de 2 mm, per dessota dels 3 mm, doncs, consignats a 'Flora Iberica' i també al tractament taxonòmic que en fa Filip Verloove, a l'article que enllaçaré més avall, si bé hi posa 2 mm per a l'anteci. Per anteci es coneix, tot i no ser un terme gaire usual, l'estructura floral de les gramínies, però sense considerar les glumes, això és, lemma, pàlea i parts internes, lodícules i òrgans sexuals. No deu ser un mot gaire ortodox o legítim, si considerem que no consta en cap dels dos diccionaris de botànica que consulto.
☰
Observeu, per exemple, què en deia Filip Verloove, ja el 2005!:
“Notes: Nassella tenuissima, increasingly cultivated for ornament in southern Europe, is recently escaping and several records already exist for France: L’Isle d’Abeau (dép. Isère), Pérols (dép. Hérault) and Rodilhan (dép. Gard) (J. Molina & J.-M. Tison, pers. comm., II.2003). The species is not yet taken into account by WALTERS (1984) who lists five other cultivated taxa of Stipa s.l. in Europe. GREENLEE (1992), on the contrary, provides a detailed treatment. Despite its recent escape, Nassella tenuissima already behaves like a potentially aggressive weed, at least in the surroundings of Montpellier (J. Molina & J.-M. Tison, pers. comm., X.2004). The species inhabits more or less ruderalized, rather arid roadverges. The species is usually taken for the Australian Stipa tenuifolia Steud. or the mediterranean S. tenacissima L. (and purchased as such) by gardeners (JACOBS & al., 1998; CLEMENT, 2003).”
☰
Copio el que ha comentat Josep Escolà, veí de fes-buc que té la gentilesa de visitar el meu espai i, ocasionalment, de participar-hi:
" Per als exotismes hi hauria d'haver un llistat de les espècies que SÍ es poden importar perquè se sap que no són perilloses. I si algú vol afegir una novetat a la llista que SÍ es pot importar que demostri primer que no és perillosa. Així com es fa ara, quan una espècie se sap invasora és que ja la tenim aquí dispersant-se."
Lamentablement, crec que sí, que certament i en general, procedim a l'inrevés. Les plantes invasores ingressen a les llistes de les que tenen aquest caràcter quan s'ha comprovat que ho són. D'altra banda, acreditar, per avançat, que una planta té certament un caràcter completament innocu, que no té, doncs, cap lluc de perill de poder escampar-se, no sembla cosa fàcil ni, potser, versemblant.
D'altra banda, hi ha en joc tants aspectes diferents en relació a això que gairebé fan inútil qualsevol intent de generalització. El comport invasiu pot dependre molt de les regions biogeogràfiques; del tipus d'hàbitat; dels usos i costums agropecuaris, etc. En qualsevol cas, se sol destacar especialment, quan es fa la valoració del comport d'aquestes estipes americanes, la notable rusticitat i l'adaptació a ambients secs (sense oblidar, però, que J. caudata necessita sòls frescos, d'al·luvions, riberals, etc.) (1)
Ara bé, com deia un oncle meu, n'hi hauria ben bé prou amb copiar el que fan els més avançats.
A la xarxa podeu trobar-hi manta documents que acrediten el caràcter invasor de N. tenuissima, de manera que no cal estendre's gaire sobre aquest punt.
Un cas singular és el d'Austràlia, on la gestió de les pastures té una gran importància social i econòmica. La comercialització d'aquesta espècie, juntament amb d'altres del mateix gènere, de potencial invasor encara més conegut, està rigorosament prohibida. En diversos documents s'hi relata un curiós cas de trampa, per a superar-ne la prohibició: sembla que algú va aconseguir fer-la passar, però amb un nom que es considera sinònim, subordinada al gènere Stipa, ja que en el redactat de la prohibició no hi constava aquest sinònim.
També consta en algunes bases de dades d'espècies invasores d'abast mundial. Però nosaltres som diferents, és clar. Aquí no ens cal pas, de prendre cap mesura. A més, això de prohibir és ranci, antiquat i autoritari.
En aquest document s'hi fa un bon i interessant repàs dels tàxons del gènere Nassella presents a Austràlia. Ens comenta Enrique Sánchez Gullón, precisament en una nota del fes-buc, que a Huelva la planta es naturalitza sense problemes en llocs determinats, com ara escossells i badius de voreres, però que, això no obstant, se'l pot considerar un efemeròfit, és a dir, una planta de presència més aviat ocasional, que no es pot considerar establerta o implantada amb reconeguda estabilitat.
A 'Flora Iberica' hi consta aquest autor (2), en relació a aquest tàxon, juntament amb els d'un article, d'una població del Llobregat, que veurem més avall.
Així doncs, Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth no és consignat, en aquesta flora, com a tàxon propi de l'àmbit considerat, sinó com a espècie de presència simplement ocasional.
Al '
Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya' (©
Xavier Font Castell) sí que hi consta, de quatre quadrícules, amb un criteri simplement empíric, és a dir, sense rebre cap diferenciació discriminatòria, pel fet de ser merament ocasional, i recollint-hi, sempre, les dades de les publicacions de les citacions. Les diferenciacions són lliures i discrecionals.
Val a dir que a casa nostra les referències d'aquest tàxon són totes relativament recents, posteriors a 2015. En aquestes referències no hi sol faltar Filip Verloove, reputat i potser insuperable caçador de plantes foranes.
Taxonomia del gènere. Potser val la pena observar que el tractament d'alguns tàxons varia segons els criteris dels autors.
El gèneres Nassella i Jarava corresponen a plantes en la majoria dels casos segregades del gènere Stipa. Hi ha molts autors i publicacions implicats i relacionats amb això.
Peñailillo, un dels defensors de l'acreditació del gènere
Jarava, comenta dos aspectes -vegeu
'El género Jarava Ruiz et Pavon...'- que serien motius empunyats per a justificar-ne la segregació: el puput de pèls a l'extrem superior del lemma, relacionable, segons aquest autor, amb una evolució de l'adaptació a l'anemocòria, i la presència, en alguns tàxons, d'espigues clistògames axil·lars, interpretades més aviat amb la relació amb l'endozoocòria (3).
És possible que la població citada d'aquest espai sigui la més destacable d'aquesta estipa.
Pel que fa a la valoració ecològica, en destaco aquesta observació:
"La població mostrava signes evidents d'una bona aclimatació i d'una clara tendència expansiva".
També es pot considerar significativa la proximitat de l'estació de tren, en el sentit que els centres d'intensa mobilitat poden ser focus d'implantació inicial de plantes ruderals.
☰
Atributs molt poderosos. Són coneguts i, d'altra banda, ja han estat vistos, en d'altres espècies properes.
- Selecció negativa. Expressió que utilitzo per a aquelles plantes que, tenint un escàs o nul valor com a pastiu -i a més sense palatabilitat-, en els casos d'intensa pressió pastoral en surten beneficiades i augmenten l'àrea d'implantació, en detriment d'aquelles altres que, sotmeses a un brostejar massa intens, van perdent força i presència.
- Gran fecunditat. Ja ho vaig comentar en el cas de Jarava caudata (Amelichloa caudata). Les panolles són molt ramoses i cada mata fa milers de fruits. A més, es diu que la vida latent dels embrions -banc de llavors- pot ser molt llarga.
- Polivalència de les diàspores. La menudesa i l'extrema tenuïtat de la diàspora de N. tenuissima són de destacar. Inevitablement, evoquen l'extrema lleugeresa dels fruits d'algunes compostes invasives, per exemple en Conyza, per bé que no tenen, certament, la mateixa suspensió i flotabilitat. Són aptes, aquestes diàspores, per a concórrer en tota mena de vectors de disseminació: vent, aigua, animals, llavors comercialitzades i vehicles de roda. Cal remarcar que, com passa en moltíssimes poàcies, les eminències escabroses de l'aparell dispersiu fan que les diàspores siguin molt agafalloses, en pèl, roba, rodes, etc. En relació a aquest punt, ja he dit sovint que els milers de ciclistes que surten diàriament de les poblacions tenen un gran poder per escampar, en els medis natural i seminatural, llavors i diàspores de plantes que, precisament, no són pròpies dels hàbitats naturals. Aquests medis rebutgen la majoria de diàspores; però algunes tenen una especial capacitat per immiscir-s'hi, sobretot en comunitats inestables, ruderals, etc. Algunes d'aquestes darreres, finalment, poden fer-se dominants i experimentar expansions incontrolables, sobretot quan poden comptar amb ajudes extres, com ara el constant queix, esqueix, rossec i mossec dels ramats.
☰
Imatges que il·lustren la profusió de fruits i la seva finesa.
☰
Lemma d'un to rossenc; ble de pèls a la base, a manera de pinzell, confluents a l'entorn del cal·lus; extrem superior contret marcadament, amb una anella o coroneta al capdamunt, cofada d'una rastellera de tricomes antrorsos; aresta amb diverses colzades, molt fineta, delicadament antrorso-escabrosa.
☰
La superfície del lemma és finament rugulada o puntejada.
☰
Resum. Originari de Texas, Nou Mèxic, Argentina i Xile, Nassella tenuissima s'utilitza, a casa nostra, en jardineria, pel seu valor ornamental, combinat amb l'avantatge del seu temperament rústec i resistent.
Si es considera el conjunt de documentació, de diverses regions del món, que acrediten els riscos de naturalització i descontrol d'aquesta estipa, el seu ús en jardineria d'espais públics seria, sens dubte, erroni i inoportú.
El capteniment observat en la població de Viladecans, en especial 'la clara tendència expansiva' que expressen els autors que la reporten, mereix atenció i vigilància, per tal de comprovar si realment augmenten els efectius d'aquest poblament i d'aquesta manera es pot acreditar, sense vacil·lacions, el seu potencial de naturalització.
Però no hi ha gaire dubte que nosaltres solem crear, a l'entorn de les poblacions, alteracions molt dràstiques i sobtoses que són un nínxol molt apropiat per empentar les plantes més oportunistes.
☰
Notes
(1) Sembla com si aquestes plantes haguessin evolucionat amb la dent i el queix. En el cas de Jarava caudata no hi ha gaire dubte que allà on forma un veritable tussok -possiblement sense parió en tot el territori català-, al riberal del Besòs a l'altura de Montcada, hi concorre, precisament, el tràfec regular i constant d'un ramat de xais i cabres.
(2) Per qüestions d'observança de drets de propietat, prescindeixo de la imatge captada del volum corresponent. Els darrers volums de 'Flora Iberica' no estan disponibles, a diferència de molts dels anteriors, per Internet; com de costum, deu ser una simple qüestió de virolles.
(3) Observació molt congruent amb el cas, que vaig documentar, de Jarava caudata, perquè els fruits de flors clistògames tenen atributs que podrien molt bé relacionar-se amb l'endozoocòria: en ser clandestins, no poden ser rebutjats a vista; també són més grossos que els aeris; i, detall especialment interessant, van pràcticament desarmats de l'aparell de disseminació -les arestes escabroses, lògicament inútils en fruits amagats a l'interior de les beines foliars, són flaques i molt poc desenvolupades, sense a penes mineralització- i, per tant, no deuen resultar gaire desplaents o escabrosos, a la boca dels animals. ☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
.jpg)
