Bupleurum rigidum L. subsp. rigidum
Apiaceae (Umbelliferae)
Hemicrypthophyta scaposa subrosulata
☰
Hemicriptòfit molt característic, amb les fulles que s'estrenyen llarga i gradualment -atenuades-, de talla notable, de fins a més de dos pams de llarg.
Fulles agrupades a flor de terra -roseta- i a la part baixa de la tija, visiblement viades, pel conspicu tirat dels nervis principals, paral·lels, molt marcats.
Lleva una gran inflorescència, de fins a més de 180 cm en sòls grassos, herbàcia, groguenca, laxa, espurnada de petites flors, grogues, aplegades en umbel·les, d'antesi de força durada.
Fenomenologia. Totes les parts aèries: fulles basals, fulles caulinars, inflorescència i infructescència, arriben a la plenitud de forma successiva, però no totes es mantenen plenament actives en aquest procés, sinó que la fase vegetativa va minvant, fins a exhaurir-se, quan apareixen i van progressant les flors.
La primera foliació, de l'hivern i primavera, permet el desenvolupament del sistema radical; després, a la primavera, surt la primera part aèria, la part foliosa de la tija; a l'estiu es desplega ja tot el ram florífer i la planta assoleix el cim de la moguda de l'any.
El període floral és llarg i s'acaba a la tardor, quan la planta fructifica. Però quan la planta fa el cim, o sigui el desplegament del ram floral, l'aparell vegetatiu ja ha perdut la vitalitat i aviat acaba marcint-se.
Quan la planta fructifica, el ram fructífer, cada cop més grogós, també es va assecant, al temps que ho fan els fruits i, amb això, es va debilitant la seva connexió amb els pedicels; finalment, assolida la maduració però no encara la completa deshidratació, els fruits cauen al terra i s'acaba el cicle generatiu de la planta. Sembla que la completa maduració del fruit podria fer-se al terra.
☰
Hàbitat. Boscos i clarianes de bosc; alzinars frescos, de les obagues i de sòls argilosos o eutròfics; rouredes seques, submediterrànies; pastures emmatades, fenassars i joncedes. De tendència argilícola.
☰
Material. Les imatges són del Bages, de la zona de la casa de les Tàpies. De l'octubre i novembre d'enguany. Plantes fruitades o amb els fruits ja caiguts, algunes amb les darreres flors.
☰
Novetat corològica. No és gaire inhabitual que algun tàxon comú i prou conegut, com en aquest cas, no consti com a present en zones properes a les més habitades; de vegades la flora d'aquests llocs, on l'empremta de les nostres activitats hi és més intensa, no ha estat gaire registrada.
L'exemplar de l'herbari de Pius Font és, segons l'etiqueta de l'autor, de Castellgalí, al sud de Manresa.
☰
Bupleurum rigidum (L.) subsp. rigidum. Fenassar, sota pineda de pi blanc. Antics cultius esglaonats de la riba esquerra del Llobregat, a l'altura del Pont de Cabrianes. Bages. Nou per a la quadrícula UTM 31TDG02. 29.11.2023.
La planta és força distingible a bell ull, si veiem les fulles basals, llargament atenuades i poc o molt dreçades, com l'orella d'una llebre.
A més, les venes foliars, gruixudes, solen ser també conspícues.
Però els fruits no són especialment distingibles. El cremocarp (1) és ovoide (o oblong-ovoide); de color verd molt claret, glauc, cerós, amb un tel de pruïna llevadissa; angles dels mericarpis molt poc marcats; mericarpis clarament pedicel·lats; estilopodi -nectari- rabassut, discoïdal.
És força habitual que el cremocarp dugui un dels dos mericarpis completament pansit.
☰
Hem vist que molts dels cremocarps de les umbel·líferes es mantenen en la planta durant un cert temps, un cop ja són del tot secs.
El que hem vist en aquest tàxon s'aparta una mica d'aquest patró. No trobem fruits del tot secs, però, curiosament, sembla que van caient al terra així, quan són encara una mica suculents.
Així doncs, els fruits es panseixen, tenen, una mica, la fila encongida i rebregada, un cop madurs, d'una pansa, però el pericarpi no s'endureix.
☰
Entrats ja a la tardor, encara es troben algunes flors.
☰
En les apiàcies l'estil no és el clàssic filament, llarguet i prim, que comunica l'ovari amb l'estigma. Aquí són curts i concrescents a la base, on formen un anell o disc nectarífer, al nivell del que seria el calze, però aquesta part és nul·la en aquests fruits; la part no unida dels estils, que són molt curts i divergents, evoca una petita anteneta.
En la imatge veiem que el disc o estilopodi té color rogenc, tonalitat congruent amb el seu caràcter glandulós.
☰
Cicle llarg extrahivernal. Es tracta d'un herba perenne de cicle llarg, que encara verdeja quan els brins de les herbes cespitoses dels fenassars grisegen i estan eixarreïts.
☰
Rapes grogues. Les grans rapes de les infructescències, de color groc, destaquen força i permeten veure, en aquest moment, que l'orella de llebre hi és força abundant, en aquests fenassars.
☰
Una herba que no omple. L'hàbit lax i esprimatxat d'aquest hemicriptòfit escapós (2) i subrosulat (3) contribueix a fer que sigui més difícil copsar el protagonisme que té en aquests fenassars.
El terrer és argilós, de tendència impermeable; aviat se satura, si hi tirem aigua, i, quan l'aigua no s'hi adorm, ha d'escampar-se pels caients, per venetes superficials.
☰
En geophyta i hemicryptophyta hi ha, sovint, fulles i flors separades en l'espai.
I en el model, molt abundant, de fulles concentrades a la part de baix, s'abreuja molt la distància de transport dels nutrients.
Aprofiten molt bé els períodes favorables. Fan guardiola en el primer període vegetatiu, encara no apte per al floral, i així agafen embranzida, per tal de poder projectar amb força, després, l'aparell generatiu.
El medi argilós és molt favorable per aquest model, perquè cal estar ben a punt -internodis molt abreujats- per aprofitar el sòl moll o enaiguat.
Ara l'orella de llebre començarà el son hivernal. Per dessota de la virosta hi ha, ben fresca, la gemma de renovació; cal, però, que les rosades puguin mantenir-la així, sobretot perquè 'tirar' -com es diu ara- de guardiola no és aconsellable.
De fet, l'orella de llebre s'assembla molt a un geòfit, perquè tot l'aparell aeri desapareix completament.
En aquest esquema hi hem volgut representar que la planta, un cop fruitada, tanca completament l'aixeta, i, encara més, no manté cap ròssec aeri i no pateix, per tant, cap minva o fuita per transpiració.
☰
Aquesta representació gràfica dels períodes biològics il·lustra que la fase vegetativa -foliació- declina amb l'inici de la floració, i que, un cop assolida la fructificació, les fulles s'exhaureixen o bé ja són a punt de fer-ho.
Pel que fa als òrgans persistents, portadors de les gemmes de renovació, responsables de la moguda d'un altre any, en aquest cas es tracta de la rabassa colgada, amb una gemma -així ho hem vist- cònica, groguenca, que es manté a prop de la superfície del terra o bé enfonsada, però a poca distància.
☰
Els fruits madurs tenen aquest aire pansit; en aquest estat les costelles són clarament més visibles que no quan es mantenen encara turgents.
☰
El carpòfor -literalment portador del fruit- de les umbel·líferes és un filament doble, pla, perfectament encaixat al llarg del centre de la cara interna -comissural- dels mericarpis, fins que no arriba el moment de la separació, que acaba mostrant l'esbrancament del pedicle, com un jou.
☰
A dalt, visió lateral d'un mericarpi; a l'esquerra, visió ventral, de la cara comissural, amb el solc claret que allotja el carpòfor, a la cara externa de la columel·la; a la dreta, visió dorsal que mostra tres de les cinc costelles -o costes- que tenen els mericarpis, la dorsal, les dues laterals i les dues comissurals.
☰
Notes
(1) Cremocarp és el nom del fruit de les apiàcies: ovari de dos carpels encarats i aparionats, monosperms, junyits per un filament doble -carpòfor-, amagat entre les cares internes dels mericarpis, que, en alguns casos, arribats a la maduresa, se separen i resten, per un temps, pengívols i versàtils, abans no cauen.
És, doncs, un esquizocarp, un fruit que acaba dividint-se en fructículs, propiciant, així, algun possible conflicte d'apreciació, perquè pròpiament el fruit és el conjunt dels dos mericarpis - cremocarp-; però, amb el marge de tolerància normal, en el parlar, no hi hauria motiu per a creure inapropiat dir-ne fruit a cadascun dels mericarpis.
(2) Es considera escaposa -adjectiu- la planta que lleva un peu florífer afil·le -sense fulles- o gairebé -un escap-, com veiem, per exemple, en moltes orquídies.
Però sembla que s'accepta l'adjectiu aplicat, en sentit més ampli o no restrictiu, a la planta que té una tija principalment florífera, o sigui de la natura o semblant a un escap.
(3) Un hemicriptòfit subrosulat és aquell que té fulles basals arran de terra -roseta foliar-, més algunes altres, menors o poc abundants, al tram inferior de la tija, com és el cas de l'orella de llebre. Vegeu Huguet del Villar, 'Geobotánica', editat per Labor.
☰
Sabadell
Text, esquemes i fotografies: © Romà Rigol
