Un tema que tenia en cartera de fa anys: el fruit de les cargoles Erodium, començo a confiar que està arribant a la maturitat i tal vegada, fins i tot, pugui caure de l’arbre, que és el moment de la baixada, quan el fruit tramunta la lluminosa carena de la plenitud i comença la implacable davallada de la decrepitud.
Presentació ampul·losa, prou.
Properament publicaré els resultats de l’assaig fet amb els fruit de la cargola E. cicutarium (L.) L’Héritier.
Ara bé, certament i com suggeria l’amic Daniel Climent, com n’és de fèrtil una simple i atenta observació!
Posem el cas del fruit ja soterrat, clavat al terra, com veiem a la fotografia: s’han colgat ja la rosca -columna- i el cos seminífer -en diuen convencionalment el mericarpi, però m’agradaria saber quin motiu podria haver per excloure d’aquest concepte l’apèndix o aresta, la rosca i la seta- i només resta, al defora, la seta, semblant a una fina i llargueruda ungla.
LA UNGLETA, UNA MERAVELLA DE L’EVOLUCIÓ
Aquests fruits de la imatge són del principi de la primavera d’enguany. I el mecanisme funciona perfectament, després de més de mig any.
El fruit, el mericarpi, és sec. Només la llavor, amb el seu germen, és viva.
El mecanisme és mort, fet de cèl·lules mortes... que mantenen, però, la capacitat higroscòpica, per a captar aigua i transmetre-la.
Com la canalera sota el ràfec de la casa, aquesta ungleta recull la humitat ambiental i la transmet al cos seminífer, o sigui, a la caseta de l’embrió.
Però hi ha més.
El cos seminífer, en forma de fus, té, a l'extrem superior, just a la base de la rosca, dues fovèoles, dos clotells oposats que, en cas de pluja o de terra sadolla d'humitat, poden retenir algunes gotes d’aigua, per tal de poder mantenir l’embrió viu i fresc, com un gínjol.
I no és sinó això, una cargola, una herba de marge, parenta dels geranis; seria interessant de veure si no han heretat aquest sistema dels seus parents saxícoles, els que viuen a les roques i han de festejar, si us plau per força, les petites clivelles, per tal de poder guardar-hi les llavors.
Romà Rigol
