28 de febrer de 2022

Fomentar la destrucció de la natura

FIGURA 1
Capítol sobre un tema de molta ensunya, dedicat a evidenciar, amb breus observacions, una contradicció manifesta i potser genuïna o endèmica de la nostra societat: el foment de les activitats esportives d'efectes destructius a la natura en el marc, precisament -aquesta és la contradicció-, d'una pretesa promoció del medi natural i els beneficis que ens pot proporcionar.
Freqüentació. Actualment, des de ja fa força temps i encara més intensament als darrers anys, a causa de les limitacions de mobilitat imposades per la propagació del Covid, els espais seminaturals de l’entorn de les grans poblacions són molts concorreguts, per persones que passegen (Figura 6), molts d'altres que corren i també, com tots sabem, molts ciclistes de bicicleta esportiva o de muntanya.
Incompatibilitat. Amb l'augment i la intensitat de la freqüentació d'aquests espais propers, tan importants per a l'esbarjo i el gaudi a l'aire lliure de les persones, s'han posat en evidència tot un seguit d'aspectes que caldria valorar.
Un d'aquests punts ja va quedar prou clar -tot i que la més mínima previsió ja ens hauria permès de presumir-ho, per avançat- en la gestió de la mobilitat a la mateixa ciutat de Barcelona:
Quan hi ha una certa densitat de persones, la circulació amb bicicleta i de vianants a peu és incompatible i s'han de segregar.
Normatives. Les activitats en aquests espais periurbans d’esbarjo estan normalment regulades.
Com es pot veure en aquest espai enllaçat:
les normes reguladores dels usos són clares i raonables.
El trànsit de ciclistes es restringeix als camins amples, de no menys de 3 m.
Les observacions recollides en aquest tríptic, per exemple, resulten oportunes i molt raonables; ara bé, aquestes anomenades 'normes d'ús' són sobretot recomanacions i guies de bones pràctiques, o sigui que sembla que es confia tot en la bona voluntat de les persones i enlloc no hi ha senyals que es vulguin prendre cap classe de mesures per a vetllar que s'observin aquestes normes.
Incompliment. Aquesta limitació al trànsit de ciclistes s’incompleix (Figura 2) de forma molt general, afirmació que no contradiu, és clar, que no hi hagin usuaris que es captinguin de forma correcta i respectuosa i observin les normes establertes.
FIGURA 2
Inacció. Tot sembla indicar que aquest incompliment general de les normes d’ús es dissipa en una insensibilitat flagrant i no fa que els gestors d’aquests espais prenguin mesures destinades a corregir-lo.
Figura 3
Normalitat de transgressió. La realitat és molt diferent a la realitat de la voluntat que expressen les anomenades normes d’ús.
La realitat és que es transgredeix de forma sistemàtica i general la norma de limitació de trànsit de ciclistes.
Es circula per tota mena de corriols, viaranys i fins i tot per erms sense a penes vegetació, uns espais que, per això mateix, són de circulació tan indiscriminada que es converteixen aviat en espais desertitzats (Figura 3), sense sòl vegetal o orgànic.
Impactes. Aquesta activitat no té res a veure amb la circulació de bicicletes de passeig. És una activitat esportiva de gran intensitat: sovint es circula en grup i a gran velocitat. Evidentment, la circulació de grups de ciclistes a gran velocitat per viaranys que, ben sovint, són de pendent pronunciat i més o menys emboscats, té diferents impactes que convé puntualitzar.
Riscos i molèsties. En primer lloc hi ha el risc d’accident i les molèsties als vianants. No cal insistir-hi perquè molts n’haureu estat testimonis personals.
Sense pretendre afirmar que l’agressivitat sigui general, n’hi ha casos i són molt nombrosos. Ciclistes que no s’aturen quan troben vianants en corriols estrets. Sovint baixen cridant i exigint que les persones que caminen o passegen se n’apartin. A més i com molts sabem i hem viscut, els casos d’amenaces, insults, etc., quan avisem que en aquests corriols no s’hi pot circular amb bicicleta, tampoc no són rars.
FIGURA 4
Respecte. Fins i tot en els camins prou amples i acceptats com a aptes per a la circulació amb bicicleta hi ha riscos d'accident, sobretot per als vianants, però també per als mateixos ciclistes.
Resulta evident que grups de ciclistes circulant a gran velocitat entremig de persones que passegen és perillós i, a més, manifestament incongruent amb el gaudi i l'esbarjo que es pretén sovint fomentar.
Erosió. L’impacte en el medi natural és un aspecte diferent, però també molt greu.
El transit persistent produeix erosió del sòl. Aquest aspecte és poc conegut i per això enllacem, tot seguit, el text que vam redactar per a presentar la secció ‘erosió’ d’aquest blog.
Un exemple de més de 45 anys de ferida (Figura 4). Es tracta d’un exemple il·lustrat de com l’erosió i la denudació intensa del sòl pot esdevenir permanent o gairebé. La recuperació de l’estructura del sòl pot exigir períodes de temps molt llargs, fins a mig segle, un segle o més.
FIGURA 5
Per què aquest exemple? Perquè ens ofereix dos aspectes que trobem de força rellevància. Primer, la ferida. L'excursionista que pugi a aquest cim tan popular hi trobarà, passats ja més de 45 anys d'aquella imatge i d'aquella denúncia, la mateixa ferida oberta (Figura 5), el solc del xaragall incoherent, pedregós i despullat de tota vegetació. L'aglevat que formen les herbes cespitoses dels prats de muntanya és una construcció superficial, delicada, sobretot si es trasbalsa el nivell d'arrelada. Hi concorren les forres d'arreletes de poca fondària, esteses pel subsòl de tal manera que fan una xarxa més o menys contínua.
Problemes del granit. El sector nord de la serra litoral es caracteritza pel domini del substrat sorrenc i granític. Els granits s’engrunen o desgranen per l’acció dels agents atmosfèrics. El mantell d’alteració, anomenat sauló, té poca cohesió, quan estre els granets hi manquen els agregats del sòl que el lliguen i li donen coherència.
Vulnerabilitat. És un tipus de terreny manllevadís, molt vulnerable als processos erosius, tal com han exposat estudiosos tan insignes com ara Pau Vila o Pere Montserrat.
Els caminois molt freqüentats es converteixen fàcilment en escorrancs (Figura 1) que fan de canaleres: són vials per on es canalitzen i evacuen les aigües superficials que, en condicions normals, s'haurien de difondre per l'interior del terreny, per a benefici del sòl, la vegetació i, al capdavall, desenganyem-nos, de tota la comunitat.
FIGURA 6
Massificació. Al litoral i a l’interior d’aquest sector de la serra de marina hi ha ciutats molt poblades, com ara Badalona, Santa Coloma de Gramenet, etc. Una part significativa de la població d'aquestes i altres ciutats es desplaça regularment a la muntanya, singularment als espais més propers.
Història d'explotació. Amb una llarguíssima història d’ocupació humana, molts espais de la serra de marina han sofert intensament impactes com ara els incendis, la pastura regular d’oví i cabrum o el conreu de la vinya i el seu abandonament, que sovint deixa el terreny en un tal estat de degradació (Figura 7) que inevitablement és el preludi de la desertització.
Montigalà i la vall de Sant Jeroni de la Murtra és un bon exemple i exponent d’aquesta situació, un espai seminatural, proper i de bon accés, que actualment té una gran pressió de visitants.
Massificació. Amb tots els senyals, en el paisatge, la vegetació i el sòl, dels impactes que hem esmentat: focs i pastura singularment, aquest espai actualment es troba plenament exposat a la destrucció provocada pels grups de ciclistes que circulen gairebé per tot arreu i amb un grau d’intensitat molt destacable.
Dir i contradir. Com que no es fa res per impedir aquestes activitats esportives, es produeix la contradicció que ja hem comentat: amb la permissivitat i la inacció en realitat es fomenten uns usos i unes activitats d’esbarjo que són molt lesives per al territori; i això es fa, a sobre, amb la pretensió de promocionar-lo.
FIGURA 7
Destrucció. Si no tenim prou lucidesa per a entendre que cal tenir una cura molt especial de tots aquests espais que serveixen per a l’esbarjo d’una part important de les persones de les zones més poblades i, per contra, seguim mantenint una pressió desmesurada d’usos il·legítims i destructius, molts d’aquests espais no seran –si no ho són ja a hores d’ara- gaire cosa més que circuits d’activitats esportives en un marc molt lamentable d'incúria i destrucció del sòl i del mantell vegetal.
Figura 8
Desertització. Com tots els processos naturals, la desertització avança progressivament. Primer es destrueix el mantell vegetal; després s'escorxa el sòl viu, orgànic; en un altre pas s'escombra i evacua el mantell d'alteració; i finalment apareix la roca nua (Figura 8). 
D'aquesta manera, en un període relativament breu, de dècades potser, s'arrasa amb tot un procés natural secular, d'escala geològica. 
La televisió pública. És possible que el títol d'aquest capítol pugui semblar excessiu. Però la realitat és que l'administració, els mitjans públics de comunicació i una gran quantitat d'entitats socials de tota mena, fins i tot entitats excursionistes tradicionals i populars, fomenten activitats que són destructives del medi natural.
En la televisió pública catalana s'informa d'esdeveniments d'esport motoritzat amb imatges com ara el d'una esportista circulant per la llera d'un torrent amb aigua.
La projecció d'unes imatges com aquestes, d'una pràctica que es considera no permesa en diverses normatives sobre el medi natural, constitueix un model negatiu, contrari al que precisament els mitjans públics haurien de defensar.
La televisió pública. Tampoc no falten els casos d'anuncis publicitaris que fomenten el model negatiu, especialment el trànsit de vehicles per espais restringits a la circulació general. Un exemple conegut és la exhibició de bicicletes circulant per prats de muntanya. 
La televisió pública. Pitjor encara és el que se sol veure en un programa popular de cap de setmana, a la televisió pública catalana, d'ensopegades i bromes diverses filmades per particulars.
Moltes de les filmacions corresponen a ciclistes i motoristes en espais i caminets que, per la seva estretor, estan expressament restringits al trànsit rodat i motoritzat.
D'aquesta manera, no només es cometen infraccions amb tota normalitat; a més es publiquen, s'exhibeixen, es difonen i s'utilitzen per a fer-ne broma.
La televisió pública. També és dubtós que un mitjà públic hagi d'informar i mostrar imatges de les competicions motoritzades que es realitzen a camp obert, en ple medi natural, en alguns països d'Àfrica o d'Amèrica del Sud, com si aquells espais semidesèrtics o desèrtics no siguin mereixedors de cap mena de respecte.
En aquest cas es difon la mesquina i bàrbara idea que en els espais deshabitats d'aquells països no hi ha res que sigui digne de respecte i s'hi pot fer qualsevol cosa.
Cal actuar! Uns suggeriments. Com a simples observadors no ens pertoca a nosaltres de suggerir les actuacions que podrien orientar-se a rectificar aquest deplorable estat de coses. No ens paguen per això i, en canvi, sí que que hi ha divers personal administratiu que en té la responsabilitat professional.
Si no s'encaren aquestes distorsions en el comportament de les persones i els usos d'aquests espais d'esbarjo és perquè no hi ha la voluntat de fer-ho.
Només hi aportarem una idea que ens sembla bàsica, fonamental: pensar en sancions en una primera etapa és un error dels que, tot sovint, només serveixen per a que alguns l'aprofitin com a excusa que els permet eximir o espolsar-se responsabilitats, pròpies o compartides; en canvi, no hi ha res més poderós, ara, que la informació.
Per exemple, una simple campanya informativa general, indicant que es prendran mesures per a que es compleixin les normatives d'ús establertes per a aquests espais.
Una campanya informativa té diverses virtuts: que se'n parli, que es creïn expectatives i, sobretot, que es vegi que es comença a trobar un forat per encarar aquests comportaments incívics i inadequats que, a còpia d'un molt lamentable deixar fer, han agafat un volum i una volada espantosos.
Posteriorment caldria traslladar la campanya informativa als accessos més sovintejats, informant in situ de les normatives i de que en el futur les infraccions tindran penalitzacions.
Per aquest camí es podrien resoldre moltes coses, per molt que, efectivament, la conducta d'alguns, una minoria en qualsevol cas, ja se sap, no tingui esmena. 
Però, si us plau, que la conducta dels més incívics no ens serveixi d'excusa per a justificar la inacció! 
Cal actuar, si us plau! Fem-ho per a tots, per a la natura, sí, però també per a la comunitat, per a que no arreli més fondo encara aquest sentiment de vergonya, per deixadesa del nostre territori.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol