Fotografia gentilesa de Joan Cuyàs Escalas. Estenall de lliri menut en un erm de l'Empordà, proper a Peratallada. Una mena d'explosió de flors, quan arrosseguem una sequera persistent, de dos o tres anys, segons es miri. N'heu observada mai l'antesi, d'aquests lliris? Impressiona força, perquè la sortida de la flor és molt ràpida; de la poncella al desplegament crec que no passa ni tan sols un dia. ☰
Practico avui el parasitisme declarat: l’ocult és, en tot ordre de coses, el més habitual. En Joan Cuyàs em va enviar aquesta fotografia del seu fill. L’aprofito, amb el seu permís, i també em faig meu el seu títol.
En Joan Cuyàs entra en la categoria dels ‘naturalistes’, el tema que va tractar Jaume Terradas, darrerament, en un article al blog del CREAF, que em va servir, a mi, per a fer unes observacions, a l’anterior capítol.
També entraria, en Cuyàs, entre els militants d’una humilitat inexpugnable. En l’anterior capítol hi vaig dir que el caràcter universal del naturalista l’ha de fer, en general, poc intensiu o, tal vegada, difús. Ara, però, i considerant les qualitats de l’amic Joan Cuyàs, no ho tinc tan clar.
Perquè les regles del coneixement són molt complexes i no es mesurarien, al meu lluc, per la quantitat, sinó per la qualitat.
Podria, una persona, tenir interès per molts fronts diferents de les ciències de la natura, evitant, no obstant això, ser superficial, o sigui, a pesar de l’amplitud i diversitat del camp d’interès, ser precís i fins i tot intensiu?
Potser sí, no? Imaginem-nos un erm, com el d’aquesta foto. La intensitat significa parcialitat. Conèixer a fons totes les plantes, posem per cas, d’un erm, seria cosa molt laboriosa. Però si som selectius i ens fixem en unes poques, o potser només en una, podrem ser intensius, que és una forma de dir: anar per un senderó triat que ens permetrà arribar a un lloc més o menys determinat.
Segons com, a mi em sembla que l’estil d’anar a miquetes, poc a poc, és dels millors; i molt productiu. En català diem ‘menjar poc i pair bé’. Si, en canvi, fem com el borinot, captiu permanent d’anades i vingudes, serem difusos i el nostre moviment, paradoxalment, no ens servirà per avançar.
No és, aquest, un gran mal de la nostra societat, aquest moure’ns sense aturador, que ens manté en una superficialitat banal i insatisfactòria?
Es pot ser intensiu i obert; perquè, si, per ventura, sabéssim tenir una mica de l’encantada curiositat de l’infant, sabríem mantenir-la amb insubornable fidelitat, sense preocupar-nos, ni poc ni gaire, d’altra cosa que no sigui la que en cada moment manté els nostres sentits en una tensió perfecta.
Perquè hi ha un munt de coses que han de bullir ‘a la bullabessa’: bullir baix. Ara ja quasi no sabem aturar-nos a badar, fer una aturada com aquelles dels pastors o camperols, asseguts en un marge o en una roca. No cal voltar gaire; millor deixar que volti el món, perquè així s’aprenen moltes coses, coses que mai no diríem que poden ser.
Ja el nen, com el naturalista, s’adona aviat que hi ha una xarxa, recòndita, que enxarxa, relliga la pedra, l’ocell, el núvol, la flor... I si no ens cal pas conèixer totes les pedres, ni tots els núvols, tampoc tots els ocells, ni totes les flors, ni totes les cuques. Acceptar la parcialitat és una forma d'humilitat.
Bé, aquesta ‘intensitat repartida o escampada’, podria assemblar-se a aquest erm, tot pigat de les flors esplendents, de dos colors, dels lliris menuts; unes d'un morat dramàtic, les altres d'un groc de papallona llimonera.
☰
Floreixen aquests lliris per Sant Josep o per la Quaresma, algunes amb un color musc -aquell morat nocturn, abismal- espectacular, molt en consonància, per cert, amb aquestes dates.
Però el color d'aquest lliri tant pot ser violat com groc, com es pot veure a la foto de l'erm.
☰
Fotografia: © César Pedrocchi Rius. La fotografia és del Montgrí, de l'11 d'aquest mes.
☰
"...., muy recurvado, de color azul-violeta, morado, violeta-purpúreo (a veces casi negruzco), violeta claro o amarillo -por excepción blanco-, con..."
© 'Flora Iberica'. Vol 20. Iridaceae. La puntualització cromàtica d'aquest article de M.B. Crespo sembla ben encertada.
☰
Fent l'ullet a la sequera. Aquesta expressió connota complicitat, amanida, potser, amb un toc burleta. Se salven els lliris de la sequera? En qüestions de dimensió fisiològica cal tenir cautela. Podríem acceptar que són estalviadors: guarden, a l'òrgan soterrat, l'energia generada a compte de la humitat superficial -rosades, plugims-, recaptada a tot el llarg del període favorable, tardor i hivern.
La lleva de les flors és ràpida, però semblen caduques: duren només uns pocs dies. Són veritables explosions de flors. Aquest caràcter fugisser semblaria que porta associat un risc més alt de no rebre cap pol·linitzador, a pesar del fabulós desplegament de color i de perfum. Però sembla que en plantes que fan tornes -multiplicació vegetativa-, això seria força normal.
☰És clar, és natural evocar a Quevedo, mestre de la paradoxa i de totes les tècniques imaginables, tot i que, segons sembla, aquest sonet és un manlleu de Giovanni Vitali (donem el manlleu, doncs, com una tècnica més del seu ventall d'atributs):
"Oh Roma!, en tu grandeza, en tu hermosura,// huyó lo que era firme, y solamente// lo fugitivo permanece y dura".
Escrit això de memòria, confio no haver-lo desvirtuat.
Lo fugitivo permanece y dura. És força exacte, oi? Aquesta flor de dos o tres dies, del temps de la Passió... la portem amb nosaltres tot l'any. I si no, sempre ens la recorden, als erms, als pedregars asprius, les tibades fulles, com fulles de ganivet que, mortalment, travessessin la terra.
☰
Sabadell
Romà Rigol Muxart
