Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.
Apunt geogràfic. Presenta la regió un aspecte força singular i bigarrat, pel contrast que ofereixen els elements que la conformen: hi ha, en primer lloc, la randa verda i alterosa dels arbres de ribera; tot seguit, a les terrasses del riberal i seguint-ne el mateix tirat, llargues esteses de cultius secaners, sobretot de cereals, ordi, civada i blat, però també algun de lleguminoses, com ara el pèsol farratger; segueix, dellà de les terrasses festejades, un relleu bonyegut i camús, de pujols, tossals i plans, situats a un nivell més enlairat i esgarrinxats per una xarxa difusa de barrancons, solcs i petites esgratinyades, prou delators de la precària coherència dels materials que els basteixen, margues i guixos de tons molt clars que, en els casos més extrems, amb prou feines són poblats per matolls molt clarers, de matetes baixes i secardines; però, cinglant aquests bonys camusos i resseguint-ne els raiguers i les obaguetes, espais acollidors dels materials trasbalsats per les mencionades esgratinyades, festonen el paisatge sinuosos i estiregassats claps de roureda de roure valencià, d'arbres que, tot i la migrada talla, aporten, actualment, unes taques d'un verd tendral, polsant, molt agradable i fins i tot apaivagador, en aquest marc general de severa eixutesa.
De tot plegat en resulta una mena de puzle ben curiós, atractiu i original, caracteritzat, principalment, per la migradesa del potencial del terrer, amb grans afloraments de materials guixencs, responsables del manteniment, a la zona, d'una vocació clàssica i elemental, centrada exclusivament en els conreus i la ramaderia secaners.
☰
Strigosella africana (L.) Botsch. Brassicaceae. Abundant en vorals de camps i camins. Té flors menudes, un aire fumós i unes síliqües llarguerudes. Sembla com si les plantes de les comunitats relacionades amb l'aliança Salsolo-Peganion haguessin de tenir, invariablement, aquest aire fumós i grisenc, conforme al caràcter polsegós dels ambients que els són propis.
☰
Tan bon punt comencem a trepitjar el terrer, desbridem la nostra curolla.
La imatge serveix per a il·lustrar les bandes de vegetació que ja han estat apuntades: cultius a les planes; herbes arvenses i de matolls nitròfils, als camins i vorals; talussos i zones marginals amb plantes precursores, de tendència halo-gipsòfila; clímax del Violo-Quercetum, subclímax amb garrigues i brolles gipsocalcícoles.
☰
Camp de civada ja granada -Avena sativa- i característica mostra de la clímax de la roureda, sempre arraulida a les obagues i en els raiguers grassos, en exposició diversa. En l'ecologia d'aquestes estacions caldria comptar-hi el paper fonamental de les correnties superficials, quan el substrat és de tendència impermeable.
☰
Gysophila struthium Loefl. subsp. hispanica (Willkomm) Ginés López. Es diu de vegades que hi ha plantes bioindicadores. En aquesta zona hi ha plantes dels sòls guixencs que, apareixent només en aquest substrat, tenen aquest caràcter indicador. Com aquesta cariofil·làcia de fulla una mica carnosa, abundant i característica de la zona i de les comunitats dels matolls gipsòfils.
☰
En els talussos hi ha taques molt clares, blanquinoses, de delimitació poc definida o irregular, que suggereixen la possibilitat de fluència i deposició a l'exterior de minerals solubles -eflorescències-, mobilitzats per l'aigua d'infiltració, com ara guixos o sals, a l'hora que podrien indicar la presència de nivells de sediments impermeables que, obstaculitzant-ne la percolació, causarien la fluència lateral.
☰
Possiblement es tracti de Limonium catalaunicum (Willkomm & Costa) Pugnatti, però el gènere és difícil i cal tenir material complet per a poder observar bé i assajar-ne la determinació. Un dels molts gèneres que ha estudiat a fons el botànic Llorenç Sáez. Hi ha altres espècies associades, amb categoria subespecífica, a aquest tàxon.
Algunes especies, com ara aquesta i la primera del recull, suggereixen que el terreny podria ser localment salobrenc.
☰
Talussos de materials fins, brèvols i inestables, poblats per plantes de temperament sobri i peculiar, les ensopegueres, l'herba-fam -taques visibles a prop del caire superior- i la gipsòfila o trincola.
☰
Plantago albicans L. Aquesta curiosa i sòbria planta va merèixer un capítol en aquest espai, on hi vam voler destacar l'amplitud de l'espectre morfològic del seu hàbit: fa tiges prostrades, arrels somes com rizomes, capaces de rellucar, etc. Si us vagués el podeu trobar, aquest capítol, aquí. ☰
Agropyron cristatum (L.) Gaertn, d'espiga molt característica -pectinada, com una pinta-, també es considera una planta de sòls guixencs.
☰
Una altra mata gipsòfila: Lepidium subulatum L., pròpia de cúmuls de guix incoherent, dipòsits de raiguers i estacions semblants.
☰
La crucífera es distingeix bé a bell ull, pel dibuix de les branques, ascendents i ben diferenciades, ben poblades de fulletes estretes, heteromètriques.
☰
Quercus coccifera L. tolera força bé aquest substrat poc coherent, que sembla d'allò més inhòspit. Possiblement el garric sigui la clau del trànsit del matoll gipsòfil a la roureda, constituint, entre aquestes dues fases, una subclímax arbustiva o arborescent, el subarboretum del Rhamno-Quercetum cocciferae.
☰
Fa temps de paraigües.
☰
Exemple de la subclímax de garriga en el raiguer, arbret que, com és prou sabut, té una notable capacitat per estabilitzar i engrapar els substrat.
El paper del garric en aquest paisatges és molt destacable, atès que permet fer el trànsit entre el sufruticetum gipsòfil i l'arboretum de roures i carrasques.
Si en d'altres llocs, el garric, vist de lluny, més aviat verdeja, aquí, en canvi, tendeix a grisejar -com si no gosés desentonar de l'estil dominant-, potser perquè, llucat de lluny, té més pes o domini el conjunt de les tiges sense fulles. Es pot apreciar que la garriga avança, sobretot, a partir de les àrees una mica còncaves, més receptores d'humitat.
☰
Algunes imatges tenen un poder il·lustratiu destacable, en aquest cas d'una confrontació antiga i afermada, la que hem establert amb els roures, perquè aquests arbres són pobladors, justament, de les terres de més interès agrícola.
Planes de sediments heterogenis, tan esteses en comarques com ara el Vallès, serien, probablement, l'estatge natural de rouredes de diferent tipus. L'extensió que hi podrien tenir en aquest sector de la comarca de la Segarra caldria relacionar-la amb el predomini que hi tenen les roques sedimentàries toves, margues, argiles, etc. En terrenys més rocosos, en canvi, perden poder de competència enfront les fagàcies semprevirents.
☰
Fruits, encara verds, pruïnosos, de boix. Són tricarpel·lars i coronats per uns becs clarets, corresponents als tres estigmes, de conformació curiosa, semblant a una boqueta, perquè tenen els marges enrotllats cap a endins -convoluts.
El toc continental del clima d'aquestes comarques no és gaire favorable per a l'arna del boix, que té una incidència molt menor, en aquesta regió, a la que té a la regió oriental. Al Moianès, per exemple, els boixos estan rebrotant, però rarament duien flors, els que vam poder veure, a inicis de la primavera.
☰
Lithodora fruticosa (L.) Griseb., característic de les brolles calcícoles. No gaire abundant.
☰
Boix de rebrot. En aquests espais oberts hi tenen una especial significació les estipes.
☰
En espais inestables i denudats la farigola sol agafar un aire definit i clarament estipidat, a la manera d'un petit arbrissó afaiçonat per un jardiner. La nuesa de l'estípit delata l'activitat superficial, els efectes de les correnties violentes, sobretot quan el substrat no afavoreix la percolació.
☰
Mercurialis tomentosa L., una euforbiàcia sufruticosa que, associada sovint a lleres i barrancons secs, encaixaria amb l'observació feta, sobre la concurrència d'episodis de correnties superficials.
☰
Fruticetum nitròfil. Matoll de Salsola vermiculata L., una altra planta que ens marca, en l'indret, poca capacitat per evacuar, de la superfície, les substàncies nitrogenades, les sals, els sulfats, els carbonats, etc.
☰
El guix presenta formes variades. Sovint té l'aspecte de la imatge, una massa molt irregular i rugosa de crostes i concrecions, d'escassa solidesa, tan frèvols que amb la mateixa mà es poden trencar.
☰
El terra és lluminós, clar, blanc o blanquinós, més o menys polsegós.
☰
En aquesta zona Stipa offneri Breistr. hi té una presència general i molt significativa.
☰
En els espais oberts dels terrenys carbonatats hi solen haver tot de petites cistàcies, heliantems i fumanes. El de la fotografia possiblement sigui el que hi té més significació: Helianthemum hirtum (L.) Mill. Una altra petita planta que griseja.
☰
Stipa offneri, en imatge que permet apreciar la pubescència de l'aresta, visible a bell ull, i el to brunenc o courenc del lemma.
☰
Eruca vesicaria (L.) Cav., de flors pàl·lides, inconfusibles.
☰
Blat tosell.
☰
Omeda de raiguer que ens indicaria, versemblantment, que els sediments fins acumulats al voltant de les terrasses guixenques poden retenir força humitat i mantenir-se prou frescos, condició necessària per a aquest arbret de tendència higròfila.
☰
Glaucium corniculatum (L.) J.H. Rudolph és una papaveràcia camperola, pròpia dels sembrats de cereals (Secalion).
☰
Quercus ilex subsp. rotundifolia (Lam.) Tab. Morais. Les flors masculines de l'alzina o carrasca són petites i s'apleguen en aments pengívols, que solen madurar abans no ho fan les petites flors femenines (proteràndria), de molt mal veure, per presentar una retirada a un simple borronet.
☰
☰
L'ordi palmell o de dos rengs -carrells- possiblement sigui el cereal més sembrat a casa nostra. Hordeum vulgare subsp. distichon L.
☰
És curiós que hi hagi, entre les papaveràcies, tants exemples de plantes messícoles. Hypecoum imberbe Sm.
☰
Lathyrus oleraceus Lam. El pèsol farratger de secà forma part de les habituals rotacions dels cereals, per tal de poder recuperar nutrients en el terrer. Actualment, el nom científic de la pesolera s'ha transferit al gènere de les guixes.
En aquesta planta, tots els folíols han quedat convertits en circells, de manera que les fulles tenen l'aspecte de rapes filiformes i volubles, més o menys embullades.
☰
La seqüència és prou ben definida: matolls xerogipsòfils en els terrenys guixencs; roureda en els raiguers i obagues de sòls més evolucionats o no degradats; plana de cultius secaners en el domini central de la roureda.
☰
Esquema de vegetació. Sovint els paisatges ofereixen unes estampes d’una polarització extrema, molt interessant.
Aquí, a la ribera del Llobregós, contacten directament, frec a frec, la roureda amb espina cervina -Violo-Quercetum- amb el matoll xerogipsòfil -Gypsophila, Lepidium, Agropyron, etc.
El lignetum-arboretum de la roureda fixa, estabilitza, neutralitza i madura el sòl guixenc, possiblement amb un important fonament de relacions micoradicals -sense els fongs es fa poca cosa. És una vegetació que va a guany.
El matoll xerogipsòfil -sufruticetum- és el propi del sòl immadur o esquelètic, fortament marcat pel sulfat i per la dificultat d’estructurar el sòl. És una vegetació molt inestable, que va a guany o a pèrdua.
Finalment, la classe de les precursores es caracteritza per no tenir articulació ni formar un col·lectiu definit. Són simplement peus esparsos de plantes de sobrietat extrema: Coris, Plantago albicans, Thymus, Limonium, Agropyron...
Però hi ha un col·lectiu ‘amagat’ molt important en els guixos: els líquens gipsícoles, amb una capacitat d’estabilització formidable.
☰
Pesoleres seques, amb els fruits encara verds.
☰
El lli de flor blanca és tot un col·lectiu, amb formes variades -relacionables, sembla, amb sectors territorials-, que ha motivat molts noms diferents, alguns amb subordinacions subespecífiques i combinacions 'creuades'. Linum suffruticosum L.
És un exponent de les versions seques i degradades de les brolles del Rosmarino-Ericion.
Detalls. Les fulles d'aquest lli són linears, agudes, ericoides, revolutes (el marge està plegat cap al revers, de manera que aquest ofereix, a la vista, tres parts, els dos bordons laterals, dels marges enroscats, i el solc central).
Però potser el més cridaner, quan es lluca la fulla amb lent d'augment, sigui l'indument: abundosos pelets vidriencs, entercs, de talla molt petita, antrorsos, una mica corbats -uncinats- o rectes, li donen, a la planta, un tacte molt aspriu -escabre.
☰
En aquesta imatge, corresponent a la segona visita, com les que veurem a partir d'ara, el camp de civada ja l'havien segat, en una imatge majal que sembla més una d'estival.
☰
Una planta tan verda en aquests espais? La fulla és carnoseta, és com una mena de sedum de casa gran. Aquí hi ha molla.
☰
Com ja ha estat dit, ultra la presència de sulfats també podria haver-hi, en aquesta zona, eflorescències locals de clorurs; si més no algunes plantes, com ara Strigosella o aquesta ensopeguera endèmica, ho suggeririen.
☰
L'herba-fam Plantago albicans L. és una primocolonitzadora notable, mercès a un sistema d'arrels i tiges soterrades ben curiós.
Agropyron cristatum (L.) Gaertn. Aquesta gramínia és pròpia d'ambients secs i degradats en sentit ampli. En aquest moment, encara tendra, no es pot apreciar si és dels de mena molt pilosa o simplement vil·losa. A 'Flora Iberica' -volum XIX (2), pàgina 1104- s'hi fa notar que algunes formes o varietats d'aquest tàxon s'utilitzen en la restauració vegetal i que aquestes plantes poden interferir en la reproducció de les silvestres. Una poàcia tota ella linear, de tiralínies.
☰
Sideritis fruticulosa Pourr. subsp. cavanillesii (Lag.) R.Roselló, P.P.Ferrer & J.B. Peris. Aquesta labiada, l'esparbonella, té un paper important en les brolles i els espais oberts d'aquest indret. Té alguns trets força destacables: les fulles tenen una pilositat embullada i molt densa, com un tapís borrallós; bràctees i dents del calze duen una curta aresta o espineta, a l'extrem, que li donen, a la inflorescència, un aire tot espinós. D'altra banda, el calze duu una coroneta de pèls blans, com pentinats, a l'interior, al nivell de la boca i part baixa de les dents -carpostegi.
☰
Flors en aplecs racemiformes de Lepidium subulatum L., el morritort dels guixos incoherents.
☰
La lígula de Stipa offneri Breistr., en aquest cas d'una fulla superior, ateny sovint més de 10 mm de llarg.
☰
En aquest matoll gipsícola hi tenen una destacada participació: Ononis tridentata, Stipa offneri i Sideritis fruticulosa subsp. cavanillesii.
☰
Una altra imatge del contrast entre vessant, malcobert per plantes precursores i xerogipsòfiles, i raiguer o peu de vessant, en els quals, neutralitzats els processos de denudació, s'hi fa la transició a l'arboretum de roures, amb prèvia preparació del subarboretum -subclímax- de garriga.
☰
La morfologia foliar suggereix que es tracten de Quercus faginea Lam., però en aquest gènere és tal la inestabilitat que no donem res per segur.
Com es pot veure, el revers duu un toment -feltre- ras i regular. I s'hi aprecia, en el lòbuls, una tendència a la forma de 'bec de gralla' -base ampla i corbada i extrem agut- que sovint hem associat a Q. cerrioides, tàxon que, pel que sembla, ara caldria anomenar, si més no parcialment, amb la combinació d'Huguet del Villar: Q. subpyrenaica.
Per cert, si sentíssiu alguna curolla pel tema dels roures, cerqueu, a la xarxa, els textos de l'edafòleg de Granollers, però abans de llegir-los calceu-vos bé.
☰
Quan es coneix, aquest gavó de guix, ja no ofereix gaire dubtes, per ser una mata de bona talla, força llenyosa, amb foliació densa, una mica difusa, verda. Ononis tridentata L. subsp tridentata.
Crida força l'atenció, a més, que sovint aparegui en afloraments de guix molt locals i de poca extensió.
☰
Petites mates xeròfiles, d'aspecte secardí, ressec, en gran part llenyoses, adaptades a viure en espais degradats i fortament mineralitzats.
☰
Coris monspeliensis L. subsp. monspeliensis és una d'aquestes matetes que comporten amb èxit inestabilitat, solrajades i ambient molt eixut, de manera que entre les plantes del Rosmarino-Ericion s'hi podrien distingir unes que són precursores i edificadores i d'altres que anirien associades a un grau més ben establert de la comunitat.
☰
Mates d'esparbonella, petites i força seques, en un estat vegetatiu precari i amb els rams florífers sense desenvolupar del tot. També aquesta labiada correspondria a l'estament dels primers pobladors.
Sens dubte, la sequera fa estralls, també en aquest col·lectiu.
☰
Els líquens són sempre interessants, però els de guix presenten una fesomia ben singular i unes tonalitats, bigarrades, molt atractives.
Crida molt l'atenció l'aspecte polsegós, terrós o farinós d'aquests líquens, delicats agregats de partícules i cristalls minerals. En parla en Xavier Llimona, en un article sobre els líquens de les zones àrides:
"És també força freqüent que la superfície sigui coberta per una densa pruïna blanca, formada per cristallets d'oxalat o de sulfat càlcic, o simplement de pols fina del sòl circumdant. Totes aquestes estructures son molt opaques en els líquens secs, pero en hidratar-se es tornen transparents i deixen arribar a les algues la humitat suau de la matinada."
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
