Com que es tracta d'una matèria: els cereals d'hivern, que només conec a un nivell molt elemental, plantejaré aquest capítol procurant no apartar-me gaire de la precaució aconsellable, perquè els costums de les pràctiques agroramaderes són molt variats i, en general, no gaire coneguts, fora dels àmbits rurals.
La constatació que, en general, és força important que es mantinguin les activitats tradicionals, en el medi rural, i sobretot en les comarques més immerses en un procés de regressió del poblament, no hauria de deixar-ne de banda una altra, no gens falaguera: les activitats agroramaderes tenen una gran responsabilitat en el conjunt de factors que destrueixen i redueixen de forma galopant la diversitat biològica.
El motiu del capítol. Estem força acostumats al cicle clàssic dels cereals d'hivern, molt ben termenejat temporalment: sembra a la tardor, eixida de les fulles a l'hivern, filloleig més endavant, canoneig, plenitud vegetativa vernal i plenitud generativa estival.
És el cicle de les herbes anuals, que es resolen en una sola temporada i després moren.
El motiu del capítol és l'observació d'uns camps herbats, de tres llocs diferents, en visible fase vegetativa, en uns moments, convenientment puntualitzats, diferents dels que solen ser normals en aquest cicle suara resumit.
Què és el renadiu? De forma semblant al que passa a la natura, on les herbes anuals, un cop mortes, han deixat o deixen, en el medi, els seus fruits i llavors, en els camps de cereals tampoc no és pas possible, amb la sega, plegar-ne tota la fructificació.
En la terra del camp hi poden quedar grans de la temporada, sobretot caiguts quan es plega la collita, però també d'altres de la mateixa sembradura, grans que no van germinar en el moment esperat perquè les condicions ambientals, desfavorables, no ho van fer possible.
No cal dir, en relació a aquest punt, com han estat de desfavorables, les condicions ambientals, en aquesta darrera temporada de cereals. Sempre el dèficit hídric és el més limitant, i en totes les fases, en la del filloleig, el canoneig, etc.
En el sembrat clàssic, doncs, el renadiu és normal. En cabat de fer la collita, era normal passar el cisell o conreadora, per a fer una gratada de poca fondària, operació que, segons es diu, facilita la infiltració de l'aigua i l'eixida de les herbes i del renadiu, expressió que permet, després, bandejar-les convenientment, a l'hora de fer les preparacions per a la nova sembra, a la tardor.
És a dir, una forma tradicional de controlar les herbes no desitjades, les arvenses -les males herbes, en el parlar comú- i el renadiu, és provocar que es manifestin, per a poder després eliminar-les.
En aquest cas, el pas de la conreadora, o bé el rostollar, la llaurada per a colgar i eliminar el rostoll, provoca l'eixida d'herba mixta, o sigui de les herbes camperoles -arvenses- barrejades amb el renadiu; però si no es toca el rostoll, o abans de fer-ho, pot passar que, si hi ha pluges d'estiu, un cop feta ja la sega, provoquin l'eixida del renadiu sol, i en aquest cas el camp pot reverdir de nou i regularment, com si es tractés d'un sembrat d'hivern.
Bé, són diferents possibilitats, però possiblement encara n'hi hagi d'altres, relacionables amb el reverdiment d'un sembrat que sembla fora de temporada, de manera que els tres casos que reportaré no pretenc en absolut poder entendre'ls com convindria i els exposaré, per tant, de forma simple.
☰
Vall del Llobregós. La Segarra. 29 d'abril. Camp de civada Avena sp. granada, possiblement per a farratge.
☰
El mateix camp, ara en imatge del 7 de maig, després de la sega. Observeu-hi el curiós bandejat. Potser l'herba es deixa al tros uns dies i es recull en rengs, per a que s'assequi com cal, abans no s'empaca. I es diu que l'herba també es fa girar, per a que s'assequi millor.
Segar l'herba granada però verda. És tradicional que la civada farratgera es culli granada però no del tot madura -cereal immadur-, és a dir, per tal de poder obtenir un fenc més ric, es plega ja granada però encara verda, no seca. La pràctica de dallar en verd -abans de granar-, en canvi, no sembla, segons es diu, gaire implantada en el nostre país.
☰
Ara som al 26 de juny, és a dir, dos mesos després de la primera imatge. Tornem a tenir el camp de civada granada. Primerament vaig pensar que s'hi havia fet restoble, és a dir, tornar a sembrar el mateix tipus de gra. No sembla, però, que en dos mesos es pugui assolir la plenitud de l'herba, de manera que haurem de considerar altres possibilitats.
Tos coneixeu la panolla oberta de la civada, ben diferent de les espigues serrades del blat o de l'ordi. Les varietats cultivades d'aquests cereals han de tenir un atribut important: que no es fragmentin i permetin, així, plegar les espigues sense sofrir gaires pèrdues. Però sembla que els fruits de la civada no tenen aquesta persistència en rama tan assegurada.
"D'altra banda, cal collir-la tan de pressa com es pugui perquè el gra s'espolsa amb certa facilitat"(1).
Bé, doncs, les possibilitats a considerar, si bandegem el restoble, serien dues: renadiu de rebrot (2) o renadiu de gra.
En Jordi Roca Buron (3) em va comentar, si ho vaig entendre prou bé, que, al seu lluc, en aquest camp s'hi havia tallat l'herba en verd, per a farratge, i que després, amb les pluges oportunes que va haver-hi, aquells dies, va grifolar, com ell diu, va treure grífols, rebrots. Aquest seria el renadiu en verd, de rebrot (4).
El renadiu de gra podria anar a compte dels grans que cauen, quan es plega la collita, més considerant l'observació de Pujol Palol, sobre la facilitat de caiguda del gra de la civada. Ara bé, això planteja de nou el dubte ja exposat, en relació al restoble: podrien fer-se tan grans les herbes, en només dos mesos? No sembla gaire versemblant, però ...
Deixem aquí el primer exemple.
☰
Renadiu. Casa de les Tàpies, al Bages. Imatges del 15 d'octubre. Camp d'ordi esclarissat, de renadiu. En aquest cas vaig descalçar i plegar algunes plantes i totes duien, encara, el gra enganxat, a la base de la plàntula. Les imatges suggeririen possible ús d'herbicides, també en aquesta fase, que haurien desplaçat les herbes arvenses.
☰
Una setmana més tard, el renadiu s'ha eliminat, com es pot veure en el camp de l'esquerra.
☰
Renadiu. Mostres de plàntules d'ordi de renadiu, d'un camp de les Tàpies. Notem-hi que les plàntules no han fillolat gens; eren de molt bon destriar, com es pot veure.
☰
Veurem, en el darrer exemple, un camp espectacular, força esponerós, del sector de Gallecs de la Torre Malla. Són les terres grasses del Vallès, terrer agrari de categoria, però amb una càrrega històrica llarguíssima. Les imatges són del 5 de novembre.
Aquí hi veiem un sembrat que fa tota la fila, per l'exuberància i la talla, de ser de civada. Les mostres que me'n vaig emportar tenien una característica que a mi em sembla curiosa i interessant: aparentment no duien espiguetes, però feta la cerca amb més cura, vaig veure que sí que en duien, però atrofiades, malreeixides, com gèrmens herbacis, minúsculs i esborradissos, molt olorosos, per cert.
☰
Jordi Roca m'ofereix, de nou, algunes possibilitats versemblants. En primer lloc la possibilitat que es tracti d'herbes eixides de grans caiguts a la collita d'estiu, un renadiu stricto sensu. O bé, potser més probablement, que fos tan migrada la collita d'enguany -sembla que aquest és, certament, el punt més decisiu d'aquesta temporada desastrosa- que no s'hagués ni tan sols plegat la collita. En no collir-se els grans i encara que les plantes no haguessin fillolat gaire, les bones condicions post-estivals, les pluges de setembre, haurien produït aquesta collita 'tardana' (5).
Pel que fa a les espiguetes mal formades, Jordi Roca em comenta que podria ser que la planta no trobi les condicions ambientals, sobretot per la sequera persistent, per a poder fruitar de forma normal; cal afegir-hi que potser el balanç tèrmic tampoc no ho afavoreixi, perquè la suavitat de temperatures, sumada a la sequera, potser no permetria que la planta pugui completar els dos cicles biològics, el vegetatiu i el generatiu.
☰
Sense tenir l'experiència que em permeti assegurar gaire coses, aquestes plantes fan una fila més aviat escanyolida, no tenen aquella plenitud del canó que hem vist en d'altres herbes. De fet, seccionats alguns canons, quan cercava les espiguetes, es veuen endurits, eixarreïts, amb les llums quasi escanyades.
☰
Per què considero que aquestes espiguetes no són normals? Perquè si n'agafeu, d'una herba de sembrat, a l'hivern, les trobareu ben amagades, a l'interior de les beines, molt menudes, però perfectament perfilades, prefigurades i recognoscibles, no pas amb aquesta fila esborradissa, no gens falaguera, ni suggeridora, tampoc, d'una possible bona evolució.
☰
Resum. Com que no hi ha hagut l’aigua mínima necessària, les herbes dels sembrats han fet el que han pogut, o sigui no gaire, o menys encara, i, com és natural, quan, després, n’hi ha hagut, d’aigua, s’han refet una mica.
☰
Notes
(1) Del llibre de Miquel Pujol Palol: 'Les plantes cultivades. 1: Cereals'. Associació d'Enginyers Agrònoms de Catalunya. Segona edició. 2008.
(2) Possiblement sigui més adient considerar que hi ha renadiu, només, quan l'herba prové d'un gra d'herba sembrada; si aquí considero el 'renadiu de rebrot', ho faig influït per la definició de 'renadío' (cast.), que justament hi fa referència.
(3) Vull agrair a J. Roca Buron la gentilesa i la paciència d'atendre els nombrosos dubtes que sovint plantejo, en les notes que faig en una teranyina social, oferint-me sovint clarícies i explicacions, ajustades i oportunes.
(4) Pot la civada rebrotar si ja ha granat o ha començat a granar? Cal que la planta arribi al punt de gra madur per a que s'exhaureixi del tot i perdi la capacitat de fillolar de nou? Es tractaria de tallar l'herba quan encara no s'han expressat algunes de les canyes del conjunt de cada mata, amb potencial reproductiu? Es pot considerar el rebrot com una forma de renadiu o, per contra, convé restringir el concepte a la planta eixida de gra que no ha estat sembrat? L'herba que rebrota, després de tallada, quan encara és verda, havent ja començat a granar, pot donar espigues fèrtils o bé no arriba a fruitar? Són extrems que cal anar enfilant poc a poc, perquè no sempre es pot comptar amb lleis sempre constants.
(5) Arribats a aquest punt, potser val la pena de dir que les herbes deuen fer, en cada cas, el que poden: en uns casos deuen rebrotar, en d'altres germinar i, tant en un com en l'altre cas, poden pujar més o menys bé, o no. En el cas observat sembla que hi podria haver: un sembrat setembrí, d'aparença una mica esponerosa, que potser no haurà donat, o no donarà, fruit; sempre exposat, tot plegat, en registre condicional.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
.jpg)
