El marc. Dia d'observació de la cabrafiguera que conec -per ara només tres o quatre- i té, a més, les cabrafigues a l'abast. Aprofito per a fer un curt passeig, pels vessants del Mont-rodon, molt a prop de Matadepera. Sento la fresa típica d'una motoserra; el camí m'hi porta i parlo una estona amb el xicot que fa la feina d'aclarir el camí. Un noi del Magrib, cordial i atent a les observacions i preguntes que li faig.
☰
La notícia. Em plau, avui, portar aquí una notícia breu i concreta, d'aquelles, però, que tenen la virtut de 'projectar-se', és a dir, de suggerir un bon eixam de consideracions de més categoria.
La notícia és la feina que fa un xicot als marges dels camins de bosc que hi ha a prop de Matadepera, una activitat que al meu parer és clau o molt important, de cara a reduir els riscos i perills dels incendis forestals.
Les màquies, rebollars i pinedes mediterrànies del nostre país, d'una espessor i extensió que fan veritable feredat, són un niu de conflictes de tota mena que només es poden bandejar amb les aclarides; al meu parer són aclarides severes, les que pertocaria de fer, però això no és sinó l'observació, merament personal, d'un naturalista que observa els paisatges.
☰
I ja que hi som, vaig de dret a la 'categoria': aquestes grans extensions de màquies, rebollars i pinedes mediterrànies tenen un plec de característiques que les fan, en cas de tràngol, potencialment molt perilloses.
Són aquestes: la de trobar-se, sovint, al voltant o molt propers a llocs habitats; la de tenir, singularment al voltant de sots i en vessants baguenys, una gran espessor vegetal; i, a més i per acabar-ho d'adobar, aquestes mates de bosc mixt o singularment heterogeni tenen una gran continuïtat en l'espai.
Direu, potser, què s'hi pot fer? La resposta és senzilla: si no s'hi vol fer res, que és la norma imperant, no s'hi fa res i avall.
S'hi podria fer molt, sens dubte, però manca la voluntat.
I sí, per sort, es fan algunes intervencions locals, anecdòtiques en un marc general de lamentable desídia, petites o minúscules en l'enorme abast territorial del problema, però en qualsevol cas molt interessants. Com la que recullo en aquest capítol.
☰
Les consideracions sobre l'economia i el treball en el moment actual ens durien qui sap on i per un bon tall de temps. No cal ara anar per aquí.
Aquest noi treballa per a una empresa local; treballa sol i s'encarrega de dur el vehicle, mantenir les eines i fer les tallades; em diu que té experiència en la gestió forestal; diu portar l'equip adequat, roba i sabates amb capa de malla, per evitar talls, etc; ha treballat a França, a prop de Paris; té unes instruccions prou precises que a mi em semblen raonables; talla, especialment, les branques que cauen damunt o a prop del camí; elimina els arbres malgirbats, mai els ben formats i sanitosos; els ginebres no els ha de tocar, fora que siguin un destorb; si hi ha peus molt propers, per exemple de pi, talla els jovençans i deixa més espai als més grans; la fusta capolada d'alzina la pleguen i l'aprofiten, en una tasca posterior a la de tallada; en canvi, la llenya de gavella, brancam, buscalls, etc, la capolen o trituren a màquina; les restes esbocinades queden a bosc; les mates, sobretot el bruc, les capolen i trituren.
☰
Treballar sol en una feina així és poc o no gens aconsellable. A bosc sempre s'hi havia treballat en colles i no pas per caprici. En aquest tipus de treball el rendiment en colla és millor; en cas d'accident la soledat pot ser un problema afegit; les feines que es desenvolupen fent tasques diverses, en aquest cas desplaçament, preparació de les eines, combinació de les tallades amb el maneig, tria i ordenació del material, etc., es fan molt millor si es reparteixen les tasques.
Ja sabeu quin plec de consideracions socioeconòmiques no hi concorren, en tot això. Resumint, es podria dir que anem millorant, dia a dia, en fer les coses malament, de mala manera. Fins i tot servir una tassa de cafè, una cosa que sembla senzilla, pot empitjorar, quotidiana i regularment, força més que no haguéssim pogut mai sospitar.
☰
"Maleza improductiva". Sots, barrancs i torrents profusament embardissats i emboscats són força comuns al voltant de les comarques més habitades, ròssec de velles i antigues activitats, profusió en bona part deguda al caràcter oportunista de plantes que, com l'esbarzer, poden trobar el seu camí ben aplanat, després de les intervencions fetes al bosc. El cas és que, com deia en Bolòs, 'esta maleza improductiva' acaba tenint, ben sovint, un caràcter permanent i inexpugnable, de gestió no pas gens fàcil.
☰
No són boscos: brugueres emboscades. Haureu vist, possiblement, que aquesta és una imatge molt típica de les nostres formacions fruticoses mediterrànies.
Són brugueres de reboll testimonials, d'uns usos vells i caducs, per obtenir buscalls, fer escombres de carboners, etc. De manera semblant al que passa amb els bardissars, aquests matolls densos empresonen o col·lapsen la llum als nivells inferiors i són un notable destorb per a la regeneració forestal.
☰
Extensió o continuïtat?. A la fotografia, el dibuix que ens va fer aquest noi, per il·lustrar el que havia viscut a França, on, segons ens va dir, en els boscos extensos s'hi fan polígons separats o limitats per franges completament tallades i arrabassades, disposades regularment, a distàncies constants.
Dit d'una forma abreujada: es posa massa l'èmfasi en com ha augmentat la massa forestal, sense fer les discriminacions oportunes entre formacions arbòries, arbredes, rebollars i boscos.
No són els boscos, els que han augmentat, ni la seva extensió el punt que hauria de merèixer més atenció. Són els matolls emboscats o embosquinats, els que augmenten i s'estenen a pressa feta.
Així doncs, dos punts crec que caldria subratllar especialment: els perills relatius a la gestió forestal se centren a l'àrea biogeogràficament mediterrània i cal, doncs, deixar de banda el Principat com a referent territorial global; cal tractar aquestes formacions de llenyoses com el que són, màquies, garrigues, pinedes, rebollars i boscos, perquè prenent la part pel tot es crea molta confusió, molt inconvenient en l'actual marc, de fantasiosa sacralització del bosc.
El punt principal per a regular les formacions de llenyoses mediterrànies és la seva continuïtat. Sense trencar i fragmentar aquesta continuïtat és possiblement molt difícil que es puguin evitar les catàstrofes per focs forestals. Sobretot aquells incendis, dits de massa, de planifolis xeròfils, d'extrema intensitat calorífica, que quasi no hi ha manera d'atacar.
☰
L'allunyament de la natura ha fet que la societat actual estigui molt mal preparada per a comprendre aquestes gestions.
Em diu aquest xicot que sovint li recriminen que talli els arbres. Moltes persones creuen, de bona fe, que hi ha vegetació completament silvestre - també es diu 'salvatge'!- i que no s'hauria de tocar res. Són les generacions de bufanúvols admiratius.
☰
La majoria d'aquestes formacions arbòries tenen poc de naturals, perquè la seva estructura, fesomia i especificitat són antropogèniques.
No hi ha cap mancament en això; ara bé, en algun moment ens plantejarem de debò que cal aplicar un pla general de gestió forestal de les formacions de llenyoses mediterrànies?.
Efectivament, crec que no convé de cap manera dir-ne boscos, sense més. No ajuda gens a la comprensió del tema, especialment perquè, actualment, aquest mot: boscos, porta, en una societat, l'actual, per a la qual això és més una entitat cultural que no real, una aurèola de mitificació que l'aproxima a la mistificació.
☰
A l'est de Matadepera hi afloren un bon clap de materials molt antics, del paleozoic, roques metamòrfiques de diferent grau d'alteració, materials que, si més no aparentment, semblen ben propicis per a sostenir la vegetació forestal.
☰
No són boscos: rebollars. Arreu de tota l'àrea de filiació biogeogràfica mediterrània hi ha, a casa nostra, gran quantitat de rebollars, formacions d'arbres que primer es van assocar i posteriorment, feta ja la lleva dels rebrots, van ser seleccionats o aclarits, per tal de deixar-hi un, dos o més tanys de rebrot, segons el tipus d'aprofitament que en cada cas es feia.
En els alzinars per a carbonar sovint n'hi havia prou amb disposar de tanys del gruix de mànec o de braç. Són rebollars d'aprofitaments de curtes revolucions i de talla petita, anomenats sovint 'boscos menuts'.
Unes altres formacions que, en no crear un ambient pròpiament nemoral, és dubtós que, en sentit estricte, es puguin considerar boscos.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
