23 de gener de 2023

El cul-llevat i altres espigolalles de Roca Sereny

Em plau dedicar aquesta remembrança a Agnès Bernat. La mata sembla una 'alzinastre', dit sigui en un mot curiós, escoltat a un senyor de la Llitera, però que no hem trobat reportat enlloc. Si ho fos, una alzineta, seria notable, haver germinat i reeixit en un lloc així. No se m'acut altra cosa que la possible concurrència d'un estatge nebulós.
Crònica rescatada. Aquesta publicació demana un aclariment: es tracta d'una crònica d'un passeig que vam fer abans de la creació d'aquest espai. I resulta, també, extemporània en el sentit literal, perquè és del març, dels darrers dies de l'hivern del 2019. Encara que sigui fora de temps, ens ha semblat que era oportú fer-ne el rescat. En aquest blog ja hi tenim una bona garba de capítols; però encara són molts els inèdits! A còpia d'observar, garbellar i escriure... s'aprenen algunes coses o, dit d'una altra manera, es veu una mica millor el llarg camí que mai no podrem petjar; la natura sembla un desplegable de desplegables, com un rastellera d'umbel·les en què cada branc donés, no una flor, sinó un altre ram de brancs.
Març de 2019. A manca d’uns deu dies per entrar a la primavera, hi ha tot d’indicis del desvetllar de la natura: la bonior de mosques i dels borinots, abundants; el vol de les papallones, blanquetes, llimoneres i altres; i la florida d’algunes plantes forestals, com són la fetgera, el lloreret i les violes. Voltem per Roca Serenya i els Emprius, justament els relleus que termenegen els límits de les comarques del Vallès Occidental i el Bages, d’una fesomia molt característica d’aquesta darrera comarca: el relleu viat, abancalat, amb faixes de gresos de color falb o rogenc, d’escassa potència però molt vistoses, sobretot per la nuesa i la càlida coloració.
IMPACTES DEVASTADORS. Blocs arrodonits de la Roca Sereny. Al davant, la superfície denudada del coll de l’Era Ventosa, nom ben suggerent. A la dreta i en segon terme, els cingles calcaris de Gallifa. Al lluny emergeixen, molt esvanits, els relleus del Montseny, a l’esquerra la carena camussa del Matagalls i, a la dreta, gens distingible, la del Turó de l’Home.
Vegetació de poca volada, de brolles i pinedes, en ple procés de regeneració després d’haver patit alguns incendis devastadors, els anys 1994 i 2003. Avui veurem que aquest territori té sòls nutritius molt favorables per a la vegetació de la clímax, en el cas, és clar, que la recurrència dels impactes destructors fos prou espaiada per permetre-ho; això és prou dubtós.
EROSIÓ ANTRÒPICA O DESTRUIR PER GUST. Primera imatge del reconegut iniciat al coll de la Casilla. En els forcalls, ramals i entreforcs de camins hi ha superfícies d’erosió provocada pel trànsit de les motos, que afegeixen una destrucció sobrevinguda a la devastació dels incendis. Sortosament, no gaire lluny d’aquí hi ha indicadors que no permeten el trànsit motoritzat, però creiem que algunes mesures bàsiques de protecció caldria fer-les extensives a tot el territori, no només als parcs.
Potser fora bo de recordar-ho: una part important de les agressions que infligim al medi natural les fem per gust i decisió nostra. Passa el mateix, però en grau encara major, amb la contaminació acústica.
BROLLA DE ROMANÍ. En aquestes brolles hi tenen molta presència el romaní i l’estepa blanca, dues mates que poden experimentar gran domini i expansió en àrees cremades. El bruc d’hivern, en canvi, hi és més aviat escàs. A les zones més degradades hi ha timoneda i plantes de codina. En aquest sector nord del massís de Sant Llorenç el clima té un matís d’intemperància poc apropiat per a moltes plantes de les brolles (la fredeluga gatosa hi és escassa). Aquest substrat nutritiu, de gresos, argiles i limolites, és ideal per a les rouredes submediterrànies, malgrat que la denudació provocada per l’esgotament dels cultius mil·lenaris i els incendis moderns sembla desmentir-ho. Damunt dels conglomerats la clímax forestal s’altera fàcilment, però en aquests nivells s’hi podrien desenvolupar espessos boscos, rouredes i alzinars. En donen fe els nombrosos roures que trobem al llarg del camí, així com l’abundància de roldor, molt significativa, per ser un arbust de tendència argil·lícola.
Val a dir que el romaní seria mereixedor d'una atenció especial, no pel que fa a la protecció, però sí pel que fa a la ponderació del seu paper en el medi. Cal recordar que bona part de la regeneració de la vegetació mediterrània de les nostres contrades és a costelles de plantes com la farigola i el romaní.
Destaquem-ne, per exemple, l'àmplia tolerància a substrats diferents: de les roques massives a les argiles atapeïdes!
L’Herba rodona Koeleria vallesiana té les bases de les tiges persistents i regruixades, tot embolcades per unes fibres papiràcies i filiformes corresponents a les successives beines foliars que es van superposant.
Imatge de detall d’una beina basal seca, tot mostrant-ne l’estructura vascular tancada -anastomosada-, amb nervis oblics que enllacen els longitudinals paral·lels. Aquestes venetes en espina de peix -o 'opus spicatum'-, de degradació més lenta que la làmina, són les que envolupen les rabassoles persistents. Cada soqueta neix d’un braquiblast indistingible, totalment emmascarat per fibres mortes (deu ser un rizoma, per bé que aquest detall no el trobem a les consultes fetes). Per l’interior d’aquests canotells papiracis i revinguts hi pugen les fulles filiformes noves (fase de filloleig). Aquest model tan abreujat deu ser d'allò més indicat per arrelar en terraprims i espais rocosos. L’herba rodona té força significació a les codines del massís.
Helianthemum oelandicum té molta significació a les timonedes i espais degradats. Les cistàcies i singularment els heliantems i les fumanes han excel·lit en la capacitat d’adaptació als espais desolats i oberts, sense atenuants als factors meteòrics. Fan companyia, en aquest estil i estació ecològica, als crespinells Sedum.
Brotet de Sedum album, amb els pigments rogencs o moradencs habituals en molts brots tendres.
Val a dir que hi hauria, en teoria, dues categories d'espais denudats i terraprims: per una banda, els que, per condicions ambientals extremes, com ara plena exposició al vent i altres meteors, difícilment poden evolucionar a vegetacions més complexes - aquestes estacions corresponen al que els botànics anomenen 'vegetació permanent'; i els altres, els espais oberts per causes més o menys circumstancials i que, deixats al seu lloure i si no són exposats a incidències destructores, tendeixen naturalment cap a formes més complexes.
Però els crespinells ocupen, indistintament, totes aquestes estacions obertes, de sòls esquelètics o nuls.
ARENITES. Aquests gresos es trenquen en capes i bocins. Els bocins es van esbocinant més i finalment es disgreguen els elements més petits que formen la roca, donant lloc a sorreta heterogènia, amb granets fins combinats amb d’altres de més grollers. El quars és un mineral molt abundant en aquests sediments, tant en forma de granet com de grans fragments de roca.
SEDIMENTS HETEROGENIS. Dipòsits de materials fins, d’escassa coherència, tot pigallats de palets de variada talla, no gaire arrodonits.
L'heterogeneïtat dels materials del massís és notable i coneguda: quars, calcàries, gresos, esquistos...
Empusa pennata –cerqueu-lo al mig de la foto- és una caçador d’aspecte estrambòtic, camallarg i secardí, com els mateixos brins secs de la farigola per on escala l’exemplar de la foto, perfectament mimetitzat.
VIDA INTERMITENT. Aquestes masses resseques i fosques són molt habituals damunt de les roques. Suposem que són colònies de cianobacteris del gènere Nostoc, però en estat sec no distingim les fibroses, en forma de moc, la Merda de bruixa, de les que fan masses rebregades.
BOLES PER FER-NE TINTA FARCIDES DE CARN. Les boles dels roures són molt comunes. Antoni Vilarrúbia explica que els pastors les collien i les venien al mercat de Vic, per fer-ne tinta, donat que contenen gran quantitat de tanins. També diu que el nom de ballaruques que també reben es deu al fet que deixades sobre una taula, quan la vespeta resident ja s’hi ha avivat, es poden bellugar soles, pels moviments que fa la vespeta a l’interior. Aquestes gales són provocades pel cinípid Andricus Kollari, una petita vespeta, però en una d’elles hi vam trobar un estadant molt més cepat que veurem tot seguit.
EL CUL-LLEVAT I EL REAPROFITAMENT DE LA GALA. En badar aquesta gala vam descobrir-hi aquest estadant tan cepat, una formiga d’abdomen molt gros, juntament amb algun ouet minúscul, el·lipsoïdal, tal com recull la foto. Hem trobat clarícies sobre això en un text divulgatiu de l’investigador especialitzat en mirmecologia Xavier Espadaler. Hi diu que les formigues aprofiten com habitacle diverses parts dels roures, glans, branquetes i gales. Aquest biòleg ens ha donat gentilment el nom de la formiga (‘Cul-llevat’ i ‘Reveixí’ – o ‘Rebaixí’- Crematogaster scutellaris) i tot de clarícies sobre aquest tema.
Retallem una part del seu text, publicat al blog del CREAF:
Font: blog.creaf.cat./es/ ’...algunes formigues viuen en cases reciclades...’
LARVES ACOTXADES. Probablement es tracti de la larva del microhimenòpter cecidògen Andricus kollari, però en matèria tan desconeguda no gosem assegurar res. Les gales que contenen estadants no tenen cap forat visible a l’exterior; els forats solen indicar l’eixida a la vida aèria del cinípid i la consegüent disposició de l’habitacle clos per a un possible estadant secundari. Les gales són suberoses i tenen consistència dura; s’hi reconeix sempre el nucli que envolupa la cambra, diferenciat de la resta de la bola.
CURTA VIDA CLANDESTINA. En una altra cassanella badada hi vam trobar aquest insecte mort, buit. Té l’aspecte de ser un adult d’Andricus, per l’abdomen refetó i tot viat. Ignorem si pot haver estat víctima d’un parasitoide dels que inoculen ous a l’interior del cos de les vespetes clandestines.
Molló molt artístic i ben parat, en forma de voltor vigilant.
POLIGÀMIA O ANDROMONOÈCIA? Som en temps d’una florida poc vistent però, no obstant això, força interessant. Coriaria myrtifolia té les floretes agrupades en raïmets pengívols, de dues o tres menes –no ho hem comprovat. En el matex peu n’hi ha de masculines i d’hermafrodites –andromonoècia- i, segons les fonts, també de femenines. Repassem un cop més els atributs habituals de les flors que són fecundades amb el concurs del vent: reducció de les draperies florals, tendència a la separació dels sexes i a la dicogàmia –no coincideix en el temps la maduració del gineceu amb la de l’androceu i s’evita, així, l’autogàmia, que seria possible en les espècies, com el roldor, autocompatibles. Tampoc no sabem si les flors hermafrodites ho són funcionalment o només morfològicament. Un altre tret d’anemogàmia, en aquest cas encara no apreciable, seria: estams exserts –sobresurten al defora del periant-, apropiats, en combinació amb la versatilitat dels raïmets, per esbarriar millor els grans de pol·len. Com sabeu, el model típic el trobem, amb moltes variacions, en les flors amentiformes de Corylus, Quercus, Alnus, Salix, Populus, etc.
EL PODER OCULT. El roldor Coriaria myrtifolia és, sens dubte, un dels protagonistes de la vegetació de la zona. Fixem-nos en alguns aspectes morfològics. L’aspecte més destacable d’aquest arbust resta ocult, no és visible: la talla i vigoria de les parts soterrades, un rizoma rellucador amb una espectacular capacitat per llevar brots davant de qualsevol maltempsada, com ara escapçades o cremes. La imatge que millor pot representar aquest estil del Roldor és la d’un arbre soterrat amb només les branques superiors emergents a l’exterior, com la que veiem a la imatge, de tipus turional – brot llarg i tendre-, típicament arcuada i amb les branques laterals, sempre naixents al llarg de dos rengs –dicotomia-, girades cap amunt. Aquests llucs tenen, a la primeria i per un temps, la blanesa esponjada que també tenen els del Saüquer o els del Vernís del Japó. Si els vinclem amb fermesa, peten fàcilment. Llegim que el Roldor té nòduls radicals provocats per bacteris –actinomicets- capaços de fixar el nitrogen atmosfèric, d’aquí que sigui tan competitiu a l’hora de colonitzar espais degradats –cremes, remoció, etc-, en sòls argilosos, frescos o humits. Aquest creixent tan vigorós prou que suggereix algun amistançament fecund.
Aquest arbust s’havia conreat força a Catalunya, sobretot en aquelles comarques on hi havia molts obradors del tractament de la pell, blanqueries, assaonadors i adoberies, perquè el Roldor és una planta tànnica que s’utilitzava per convertir la pell en cuir. En la forma més tradicional d’assaonar la pell s’utilitzava l’escorça de pi –d’aquí l’ofici d’escorçaire- i el Roldor –roldoraire-, a més d’altres productes secundaris procedents del bruc i del castanyer.
PINASTRE, EL GREUGE COMPARATIU. La terminació ‘astre’ (aster) té connotació negativa o pejorativa i en aquest cas deu ser per comparació amb el pi ver Pinus pinea, veritable perquè, evidentment, és el que ens dona pinyons comestibles. A prop del camí que del coll de la Caseta s’orienta cap a la vall d’Horta hi trobem tot de peus de Pinastre Pinus pinaster, caracteritzat pels brancs vigorosos i les pinyes grosses. Aquest pi s'agrada dels terrers sorrencs i ha estat el més utilitzat per obtenir-ne resina colofònia, un exsudat solidificat integrat en molts productes, com ara els vernissos que usen els artistes en el gravat calcogràfic. Els musics d’instrument de corda també coneixen aquesta resina d’aspecte vitri o serici i color ros, perquè se’n valen per fregar-ne les cordes i aconseguir, així, que tinguin el tremp i la vibració desitjats. A baix, catafil·les de color brunenc que aviat grisejaran i finalment tindran un palp molt aspriu, pels extrems prominents de les escates o escudets. Les fulles són molt enterques i llargues, sembla que les de més talla en el gènere.
MONTCAU I SEDIMENTS. Al centre, el puig del Montcau, amb l’enorme perllongació camussa al nord, en un nivell inferior i separada per un estrat argilós, propici per a l’arrelada de la vegetació. A l’esquerra, les torres del Queixal corcat, a la serra dels Emprius. Brolla de romaní i bosquines de pins, alzines, roures, ginebres, etc. Un bon exemple d’erosió diferencial: els conglomerats massius contenen argiles que confereixen plasticitat a la roca i donen formes camusses; l’estrat corcat dels Emprius, en canvi, correspon a conglomerats calcaris de compacitat inestable, proclius a fer fractures i a les formes de disolució, amb tendència a separar blocs més o menys digitiformes o emmerletats, sempre molt més pintorescos.
En aquest sector el massís té tot de derivacions menors, de rellu camús, que són vials passadors naturals, molt propicis per al trànsit.
APUNT DE VEGETACIÓ. Una sola imatge pot oferir senyals de l'evolució i la dinàmica de la vegetació: en el camí, algunes petites mates precursores, pròpies dels terraprims i les codines; una mica a l'esquerra, timoneda clarera; tot seguit s'hi fa la brolla calcícola de romaní; i, en segon terme, les conegudes màquies d'arbrets baixos, llentiscles, garrics, ginebres, etc.
Senzillament, el terrer és prou bo, però tendeix fàcilment a la denudació, especialment degut a la natura massiva de la roca, no gens donada a fractures propicies per a l'arrelada de les llenyoses.
Aquests petits i flairosos narcisos són tan abundants al massís de Sant Llorenç que recordem haver vist, un cop, com els bancs de roca groguejaven intensament, vistos de lluny estant. Ja se sap, les bulboses tenen un potencial d'implantació que no sempre s'expressa a l'exterior.
A les codines i terraprims hi solen haver mantells soms de desagregats, de variada coherència, segons la concurrència de molses, plantes cespitoses, etc.
La Canyaferla Ferula communis és, sens dubte, un dels exponents més vistents de la vegetació d'aquests indrets oberts.
ROCA SERENY: MATERIALS SORRENCS. Els relleus de la Roca Sereny corresponen a un banc gresenc residual, entreviat de conglomerats. Aquests gresos donen formes tabulars poc resistents a l’erosió. A la base d’aquest estrat, que es troba en ple procés de reculada, laminació i destrucció, hi ha una capa argilosa propícia per a la vegetació, i per dessota d’aquesta –no visible a la imatge-, el conglomerat panxut, massiu, poligènic i heteromètric, típic del massís.
ALZINAR AMB BOIX. A l’obaga de la Roca Sereny hi ha un alzinar amb boix que dona fe de la potencialitat del lloc. Cal comptar-hi la cota –uns 750 m d’altitud- i les irradiacions del clima de mena intemperat del Bages. Noteu-hi els rebolls de les alzines assocades. Hi ha matabou, viola boscana, coronil·la de bosc, galzeran, marfull, lloreret, fenàs de bosc, falzia negra, herba de la pigota i herba fetgera.
EXHIBICIÓ I FERTILITAT. Les violes són herbes que s’han diversificat de tal manera que en trobem en molts ambients diferents, també en tota mena de boscos, com, per exemple, en el si de l’alzinar amb marfull o de l’alzinar amb boix. Viola alba és una espècie característica de l’alzinar muntanyenc amb boix, però, sabedors que el gènere té força dificultats, no assegurem que sigui aquesta espècie la de la imatge, que no vam examinar en detall. Això sí, la reproducció de les violes té molla, si més no per dos aspectes curiosos: algunes espècies fan flors basals aparentment mal fetes, possiblement flors tancades que s’autopol·linitzen (clistogàmia); i en moltes plantes no hi trobem fruits, fenomen ben relacionable amb el primer, atès que és habitual, en les plantes que fan flors clistògames, que les vistoses i ben desplegades no siguin fèrtils. 
Pere Montserrat, que va dedicar atenció al gènere de les violes, suggereix que les flors molt parençoses poden relacionar-se amb la pastura, perquè atrauen millor l’interès de les cabres i les ovelles, animals que solen brostejar-les. El mataroní relaciona la capacitat de fillolar i fins i tot l'evolució d'algunes espècies de violes amb la pastura. Aquesta observació seria una bona explicació de l’esterilitat d’aquestes flors més vistents. Destaquem, per exemple, aquest retall de baix, revelador de l’interès de les observacions del botànic mataroní.


Aquest és l’enllaç de l’article:
Una altra espècie forestal o periforestal de floració primerenca.
BROTADA I FLORACIÓ de Daphne laureola. Nova brotada del Lloreret. Les flors s’agrupen en raïmets, a l’aixella de les fulles de la brotada anterior. Són tubulars, amb un sol embolcall –monoclamídies- de sèpals concrescents, de color verd-grogenc. En els lòbuls de la flor s’hi aprecia una parella amb els marges interns i una altra amb la vora una mica solapada pels primers. En aquest bosquet hi ha força llorerets i la majoria tenen, com el de la foto, part del fullatge força ratat.
Gineceu situat al fons del perigoni, una mica pedicel·lat, damunt d’un disc nectarífer. Androceu de 8 estams (diplostèmon -no ‘didínam’, com hem escrit per error al dibuix-, o sigui en nombre doble del de les peces del perigoni) situats en dos verticils, els de l’inferior fixats a les juntures dels sèpals i els del superior al mig de la làmina.
A dalt del puig del Montcau, un dels cims més vistents del massís, per la forma de gran con de roca.
La visita de gran quantitat d'excursionistes i turistes fa necessari l'establiment de certes mesures de protecció.
Ara bé, aquestes mesures, establertes per a protegir el medi i els seus organismes, per quin motiu no s'estableixen en tot l'àmbit del massís i del parc, en especial en àrees baixes, sotmeses a un indeturable i persistent ris-ras de bicicletes i motos?
Haurem de deduïr que les codines baixes, brolles, màquies i alzinars, no són, en definitiva, mereixedors de protecció... al criteri dels gestors del parc.
UN MASSÍS ARMAT. Hi veiem dos estrats de calcàries. En el segon terme de la imatge, hi ha una fina línia blanca que migparteix una faixa verda. Aquest nivell de calcàries és menys potent que el de dalt, molt més visible, a la part superior, davant de la mola del Montcau.
Creiem que aquest entreviat de calcàries o conglomerats calcaris li ofereix, al massís, essencialment conglomeràtic, una major solidesa i resistència a l'erosió.
Els nivells de calcàries es reconeixen prou bé. Donen formes més destacades, són més clars i més trencats; els conglomeràtics tenen tons rogencs, solcs horitzontals, caient inclinat i formes molt panxudes.
Alternança característica, de nivells gresencs i conglomerats. El component argilós té gran importància en l'evolució del relleu; li dona plasticitat i disminueix la tendència a les fractures.
En certa manera la foixarda es podria comparar amb el romaní, en el sentit de la gran adaptació que tenen, ambdues, a espais degradats i remoguts. Globularia alypum, inequívoca indicadora d'intensa degradació de la vegetació.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol