Pels voltants de Callús (Bages): una crònica a rajaploma

Crònica simple, en forma d'imatges comentades, en un estil més dreturer del que habitualment segueixo. Potser aquestes terres no tenen un paisatge espectacular; potser per això a mi em semblen molt interessants. Combinació de camps, pinedes i altres formacions arbòries. Com es diu sovint, un paisatge en mosaic.

El paisatge del Bages té unes claus, ultra les naturals, clarament antropogèniques: l'extensió que hi tingueren les vinyes i la crida del fum, la industrialització de ribera. Plantes com ara el roldor Coriaria o el pi blanc P. halepensis són directament deutores de determinats usos i costums.

Si entreu en aquest breu report hi podreu veure quatre llucs prou definitoris del paisatge d'aquesta comarca que, trobant-se, com es diu sovint, en el centre de Catalunya, sembla més un lloc de pas que no pas una terra per a conèixer i admirar. Però val a dir que, com el grop de la fusta, congria alguns punts essencials dels paisatges de les terres catalanes.

☰

Tines restaurades dels Manxons, al barri del mateix nom, a la part alta del poble.

Les tines col·lectives són un segell de la comarca i responen a unes circumstàncies històriques prou precises: la necessitat d'accelerar tant com fos possible el procés de producció de vi, en períodes de trasbalsos -fil·loxera- que provocaren una desbridada demanadissa de vi.

L'estructura d'aquestes tines és simple: un nivell per a piar el raïm -piador-; el cup enrajolat -cairons vidriats; i el nivell del buidat i recollida. Tot a pressa feta, amb carros i matxos ben a prop. Fins i tot es feien, de vegades, tractes -pagaments- de vi en tina.

☰

Capces aplanades. Oliveres i ametllers presenten, en aquesta zona, una fila peculiar, molt escapçades per dalt, en severes podes de rejoveniment. L'augment de la superfície superior de la capça pot o podria donar, potser, un major rendiment, si es té en compte que, segons es diu, els fruits de la part alta són més oleífers. Hi ha, també, és clar, una major facilitat per a fer la plega.

☰

Situat no gaire lluny de Manresa, Callús es troba al tram baix del riu Cardener, una conca i un poblament definitivament marcats pels sediments salins.

☰

Subsidència i erosió. Sovint no es té gaire en compte la pèrdua de sòl en les tasques agrícoles. La recurrència del pas de maquinària provoca subsidència i erosió actives, intenses, fàcil d'endevinar, sobretot, en la potència d'alguns marges i talussos.

El calçat de les rabasses de les oliveres no és rar. En llocs ventosos -terres ebrenques- és una bona protecció; també s'evita, d'aquesta manera, el desvetllament de les gemmes de possibles xucladors de rabassa que, a més, en les oliveres clàssiques -les noves segurament no- serien del patró, o sigui d'ullastre.

☰

Una seqüència prou coneguda: pujols i lloms camusos, coberts de pins escarransits; planes de terra campa, ara esgratinyada, viada; barrancs secs, embardissats, on a l'hivern sovint hi cria, de nits, l'arrebossat del gebre.

☰

Pinedes de pi blanc força homogènies, amb un estrat arbustiu de matolls, fenassars o brolles.

☰

La floració de l'avellaner Corylus avellana és llarga. Els aments es van estenent, allargant, fins que assoleixen la talla definitiva: després les flors maduren, treuen els estams i, un cop arribats a la plenitud, les seves teques es baden i lliuren a l'ambient els grans de pol·len. Si es que en aquest moment les flors femenines no han arribat encara a la plenitud, el pol·len esbarriadís haurà de fecundar flors d'altres peus, més avançats, en el procés dit de fecundació encreuada.

☰

El relleu esglaonat -terrasses- és un segell de la comarca. Els diferents nivells estan voltats de marges o talussos descarnats, de fesomia variable, poc o molt inestables, si els materials no són molt sòlids; o bé de tirat ben aplomat, quan es tracta de gresos o altres materials coherents.

☰

En aquesta zona els vessants són de pinedes, però en els sots hi abunden els roures.

☰

La natura dels estrats és molt canviant; quan unes capes sòlides reposen damunt d'altres menys sòlides, és fàcil que s'hi formin sortints -cornises- o balmes, com en aquest cas.

☰

Quan considerem la possibilitat de la vegetació potencial, entrem, inevitablement, en el camp de les presumpcions. Però poden estar més o menys fonamentades, si atenem a indicis que ofereixen alguna seguretat.

La clímax seria, possiblement, alguna forma de roureda; en sòls poc madurs hi hauria alzinars o carrascars. Cal comptar que els processos de ruïna edàfica poden ser molt intensos i actius, després de cultius com ara la vinya, una liana molt xucladora.

Posem-hi, doncs, aquests ingredients, a l'hora de valorar aquests paisatges: cultius seculars, persistents; focs i incendis de gran abast, recurrents; devastació mantinguda dels boscos autòctons, de fagàcies sempervirents o marcescents; i nivells sedimentaris poc estables, com són per exemple els margosos.

☰

El pi blanc ocupa, prou bé, els terrenys que són carbonatats i més o menys argilosos, però no mal drenats. Les pinedes secundàries i jovençanes de pi blanc són un element molt característic de la comarca.

☰

En els sots i barrancs hi concorren elements topoclimàtics importants: ambient ombradiu, irradiacions d'aire fred, boires i gelades, elements que cal considerar, a l'hora de valorar la vegetació associada a aquests espais.

☰

Natural o no? No ho sé; suposo que hi por haver paquets de sediments que s'esqueixen i provoquen solsides, si reposen damunt de capes inestables.

☰

Enormes extensions de pinedes de pi blanc secundàries, substituint la vegetació de fagàcies sempervirents -alzinars i carrascars.

☰

Observeu-hi, al centre, l'aflorament de roques clares amb taques negrenques. Possiblement es tracti de dolomies, roques qualificades de 'ruïniformes', per l'abundor d'esquerdes i formes trencades.

☰

Pineda pirogènica. Aquestes pinedes abunden al Bages i en general a la conca del Llobregat, resultat de la concurrència dels factors: incendi de pineda amb abundor de diàspores; bona estació biològica, com ara combinació d'argiles i sorres; i humitat i aigua favorables, abans de l'arribada de l'hivern, per a una germinació en massa.

☰

Noteu-hi la bona presència de la umbel·lífera Bupleurum rigidum, hemicriptòfit argil·lícola característic de fenassars i joncedes, prats emmatats periforestals i de clarianes de bosc.

Aquest sotabosc de prat o pastura emmatada, fa de frontissa entre el mediterrani septentrional i el submediterrani, de manera que, com ja és prou sabut, la destrucció de la vegetació natural de rouredes mesoxeròfiles i pinedes de pinassa també pot donar lloc, com la de les formacions de fagàcies sempervirents, a pinedes de pi blanc.

Dit d'una altra manera, algunes pinedes de pi bord es fan o irradien en territori submediterrani, si bé cal tenir en compte que sovint no són pinedes pures, sinó mixtes, amb penetració de P. nigra subsp. salzmannii i P. sylvestris.

☰

Callús, un poble no gaire conegut, en certa manera fossilitzat, atès que el món dels masos escampats, el de l'apogeu de les vinyes i el següent, el de la concentració de la industrialització de ribera, fa temps que es van enfonsar.

☰

Magranes badoques, un típic cas, per cert, de transferència o equivalència d'adjectiu a substantiu, perquè 'badoc' també significa figa o magrana badoca.

☰

Cantimplores. En aquesta litràcia Lythraceae hi tenim un bon exemple de llavors suculentes perfectament embolcades per un pelló sec i gruixut, fenomen, no tan comú com això, que explica prou bé quin notable predicament no ha tingut, aquest fruit, en les cultures mediterrànies. Són cantimplores a prova de patacs i molt duradores. Això sí, cal plegar-les, és clar, quan no són badoques!

☰

I no ha estat gaire lluny d'aquí, que vaig veure una estampa com aquesta o semblant: tanques vives, entre camps, com enormes forres, de mates Pistacia lentiscus.

Aquesta forma de coixí, és natural? Prou que ho sembla. Els pulvínuls de les mates de les zones ventades -vegetació xeroacàntica- es consideren una adaptació al vent. Qualsevol observador pot veure que la vegetació preforestal és rica en plantes llenyoses -Juniperus, Buxus, Pistacia, Quercus...- atapeïdes, molt folioses, amb hàbit cuirassat. Es tractaria, em sembla, de crear, al dedins dels brots vegetatius, espais d'ombra, guardats del sol, del fred i del vent. Pel que fa a la regularitat del perfil, el veïnatge dels brots també contribueix a la seva protecció, sobretot enfront del poder de rostir que tenen els vents secs, intensos i persistents. 

☰

Un altre exemple de camp d'oliveres molt escapçades, en severes podes de rejoveniment.

☰

Un tractament semblant, d'aplanat de capça, en ametllers. Cultivar significa, sovint, desnaturalitzar: l'ametller és intricat de mena, un caràcter que la fructicultura ha d'esmenar, per raons òbvies.

☰

També l'ametller té una peculiaritat curiosa, sorprenent:  és una prunoidea que fa llavor dolça!

☰

El Bages té dos guardians de pedra, que el vetllen, a prop: Montserrat i Sant Llorenç, visible, aquest, al lluny, amb el clàssic tirat aplatat.

☰

Potser són habituals, aquestes formes, però no les tinc pas present; aquest perfil aplanat evoca la forma d'alguns arbres de la sabana africana.

☰

Estacions molt pobres. Aquest tema l'hem vist en d'altres capítols, però per ara resta en el camp de l'enigma.

El tema i el marc: en determinades condicions, singularment en espais denudats, despullats, com ara rases de vies de tren o talussos d'autostrades, els pins presenten un creixent migrat i escanyolit.

Incidències com ara defoliació d'erugues; destrucció del cappare; o afectació per fitoplasmes, no semblen apreciables en aquests pins.

Valoro una possibilitat: manca d'algun nutrient essencial o de possibles micorizes -ectomicorizes- específiques. 

☰

Sabadell

Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol