Capítol breu destinat a recollir dos punts molt diferents, d'una banda alzines de rebrot d'un, dos o més fustals; de l'altra, la troballa d'unes cabrafigueres, a la font de can Moragues. Títol, el d'avui, no gaire equilibrat. Però el desequilibri és habitual i normal, en tota mena de coses, i més val saber-lo comportar. M'hi he trobat manta vegades, amb aquest dilema: fer el report del conjunt de l'activitat feta o agafar-ne només, si té prou entitat, una part, per a fer-ne un capítol monotemàtic. La segona opció sembla la més apropiada quan un tema agafa volada i prou gruix, perquè no queda, d'aquesta manera, a l'ombra dels altres punts. Però, així mateix i si fem el manlleu de punt més destacat, aquests altres, de menys gruix en relació al que sembla principal, queden bandejats o malbaratats, sobretot quan no arriben a formar un aplec prou variat. No hi ha altra tria a fer, doncs, que entre un mancament o un altre.
☰
Fem el passeig la Manuela, la Laura, l'Agnès, l'Albert i jo, a suggeriment de l'Albert. Sortim de Sabadell, de Sant Vicenç de Jonqueres, creuem el riu Ripoll i agafem el camí del riu avall, per la seva mà esquerra.
Molt aviat un camí terrer s'enfila, de biaix, pel raiguer de la terrassa fluvial, d'una potència -gruix- notable.
Ruïnes de la Torre del Canonge. Seguim vers Togores, casa i ermita populars, per a la gent de Sabadell. No hi ha llucs de flors, a les alzines del pla de la casa.
Trobem després el pi monumental del Vilar, de tres besses, que mereixerà un comentari. Seguim vers Can Moragues i ens aturem a veure la plantació intensiva d'oliveres de regadiu, que va ser comentada en un capítol d'aquest espai. Després anem a la font de Can Moragues, on trobem unes cabrafigueres, i seguim avall, pel molt popular camí del torrent de Colobrers, un espai molt peculiar que va merèixer una carrandella de capítols, com ara aquest sobre la brioflora calcícola, on hi vaig destacar el que a mi em sembla més valuós o interessant del torrent, punt que, val a dir, no sembla que precisament es tingui en gaire consideració. Són, doncs, espais prou coneguts; ara bé, que la majoria d'alzines siguin, molt possiblement, de rebrot, no és pas cosa tan sabuda o coneguda.
Menys imatges i més sabates. Tots sabem que actualment es fa molta investigació recolzada en les imatges subministrades pels satèl·lits. Això ha portat a una confusió entre formacions arbòries i boscos, que finalment s'ha resolt en la conclusió que a Catalunya hi han augmentat molt els boscos, punt del qual ja n'he parlat en d'altres llocs, perquè em sembla substanciós.
L'explicació seria, al meu lluc, senzilla: hi ha un feix de generacions que prefereixen treballar al despatx abans que trepitjar el terrer. Si partim d'un supòsit erroni, ens plantejarem els conflictes, inevitablement, de forma errònia. Per exemple: què hem de fer per aturar l'expansió dels boscos? Seria un exemple de com no podem solucionar conflictes si no en adonem de com són en realitat i de quines són les preguntes que ens hem de fer.
I tot plegat es podria resumir, encara, d'una altra manera, més general: ens delim per plantejar les coses en el terreny ideal, en el debat teòric, com si es tractessin de qüestions filosòfiques; però la realitat importa poc i es coneix poc.
Caldria, en tot això, aplicar el sistema propi de les feines manuals, com ara les del medi agrari: s'avança simplement, pas a pas, i es pot anar lluny; però si no sortim del camp teòric no podem fer res.
Aquí hi tenim un bon exemple: en una visió externa, el mantell vegetal d'aquests encontorns de la Salut i Togores poden semblar un mosaic de camps i boscos, però no ho són. Són camps, pinedes i rebollars.
De manera que, si filem prim, com crec que hauríem de procurar fer, aquestes 'grans extensions de bosc' quedarien, a ben segur, molt més reduïdes que no sospitem.
☰
Arbreda d'alzines d'un o dos fustals, formació de tipus devesa.
☰
Alzines que semblen pollancres -populiformes-, en el seu moment assocades -tallades a flor de terra-. En un aprofitament clàssic es feien tretes successives amb fustals de lleves de diferent torn, de manera que els arbres duien fustals de diferents lleves.
☰
Rebollar. La forma dels rebrots -fustals- difereix força de la dels peus de llavor. S'eleven molt, fan poc gruix i escassa ramificació que, a més, és de branques que solen ser escanyolides, primes. El reboll i l'arbre eixit de llavor són, doncs, força diferents.
☰
Rebollar. La paraula rebollar té, com passa en molts altres mots, dos significats bàsics, un de genèric i un altre més específic. Aquest darrer és, en aquest cas, més conegut que el primer.
Un rebollar -també rebolleda- és un bosc de roure reboll Quercus pyrenaica. Aquesta és l'accepció més usual en l'àmbit de la biologia i la botànica.
Que aquest roure dugui aquest nom no és pas casual; al contrari, precisament és una espècie que rebrota abundosament, amb estolons o arrels estoloníferes; segons sembla, aquests rebolls tenen una escassa o nul·la capacitat de fruitar.
☰
L'aire d'aquestes alzines o rebolls evoca el de d'algunes plantes del gènere Populus o el d'alguna betulàcia. Forma gràcil, capça fluixa, arquitectura simple, etc.
L'hàbit, centralista o monàrquic, també podria recordar al dels pins. Els arbres del gènere Quercus no solen tenir una jerarquia tan marcada; serien més poliàrquics.
☰
Hi abunden els rebolls de dos fustals. Potser la varietat morfològica tingui relació directa amb l'estructura; els rebolls més estirats podrien ser d'espais menys lluminosos i de les estacions de més qualitat.
☰
Pi de les tres besses de Can Vilar. Exemplar de pi blanc de tres grans peus - o besses, potser millor-, coalescents només a la base.
Com s'origina un pi d'aquesta forma? Suposo que podria ser el resultat d'un pi que hagués perdut molt aviat el cappare, l'eix central; en absència de 'guia', les branques del verticil -fals- més proper, les tres de la mateixa categoria, s'haurien orientat, molt promptament, cap a munt, fent-se dretureres i agafant el rang i tirat, bé que compartit, del cappare absent. Aquest és el meu supòsit.
☰
En aquest rebollar hi veiem, també, petits rebrots, d'aspecte emmatat, que pigallen el terra. Serien rebrots de soques o bé d'arrels?
☰
Cabrafigueres de la font de Can Moragues. Potser jo no tinc prou traça, però gairebé mai no trobo cabrafigueres, fora d'aquestes i un parell més.
Ginodioècia. La cabrafiguera és la forma biològica masculina de la figuera, de manera que aquesta moràcia: Ficus carica, fa dues menes de peus. Les figueres domèstiques són peus femenins, amb siconis portadors, només, de flors femenines d'estil llarg -longistiles.
La cabrafiguera produeix diferents siconis al llarg de l'any. Els de la fotografia serien les mames, les cabrafigues d'hivern. Actualment aquestes mames deuen estar farcides de la blastòfaga Blastophaga psenes, l'himenòpter que cria a les cabrafigues. En condicions normals -aquestes anyades darreres res no tenen de normal-, les vespetes femelles, a hores d'ara, ja tindrien fet el vestit de muda i estarien llestes per a sortir de les mames, però per a l'eixida faltarien, encara, possiblement, més de tres setmanes.
Més endavant, les cabrafigueres fan uns siconis diferents pel que fa als components florals. Cap al juny ja són - o serien- madures les profigues, els siconis portadors de flors estaminíferes i flors brivistiles, flors femenines d'estil curt. Essent, les profigues, els únics siconis o cabrafigues que duen flors estaminíferes, el sentit del mot: pro-figa, o sigui la que fonamenta la figuera femenina, que fa les figues de menjar, queda força clar.
Aquesta seria la fase masculina de la cabrafiguera, de manera que la figuera es capté com un arbre dioic, sinó que, duent les cabrafigueres tant flors masculines com femenines, en realitat és ginodioic.
El resum seria el següent. La figuera és una espècie cultivada, no silvestre. Els arbres dits 'silvestres' són en realitat ferals, naturalitzats, resultat, és clar, dels fruits que escampen els ocells.
Aquests peus ferals tant poden ser femenins com monoics -cabrafigueres-. Les figueres clàssiques i moltes de les que encara es cultiven, en diferents països del mediterrani, sobretot de la riba meridional, necessiten la concurrència de l'himenòpter per a fruitar, en el procés anomenat caprificació, que requereix, lògicament, la presència d'algunes cabrafigueres en el figueral, o bé simplement rams tallats i penjats, de cabrafigueres amb profigues, que facin possible la fecundació de les flors femenines dels peus femenins.
