En el marc d'un passeig al llarg del torrent de la Dou, font que rega els horts dels dos marges de Torrelles de Foix (Alt Penedès), trobo un depauperat sembrat de civada.
Vaig fer-ne unes fotografies, amb el telèfon, i després n'he fet, de la mostra plegada, única, alguna observació.
Val a dir que les herbes d'aquest camp, de petites dimensions, tenen una talla baixa o molt baixa, d'acord, és clar, amb la magresa general, pròpia de les condicions d'aquest any, que ja fa una mica de mandra de comentar; algunes ja mostren, a l'exterior, les primeres espiguetes, però la majoria les porten, encara, estotjades a l'interior de les beines.
L'he titulada d'aquesta manera: notes pobres, perquè les dades que reporto són poques, però confio que així, sense gaires gires, el capítol pugui ser més passador que d'altres; i també perquè, com podeu veure, la fila que fa l'herba és d'allò més escanyolida; i la del sembrat, de franca pobresa. Aquests són, no gens falaguers, els vents que bufen.
☰
Quan els sembrats magregen, es redueix la capacitat de fillolar i això fa que, en visió externa, es vegin esclarissats i no arribin ni tan sols a amagar el terra. Les primeres espigues ja surten a fora de les beines.
☰
Els arbres protectors. L'efecte dels arbres se sol distingir bé en els sembrats, degut a l'ombra que hi projecten i, potser, a la concurrència de les arrels en el subsòl. En aquest cas, la zona més solellosa ha estat més desfavorable per a l'herba, perquè aquí, presumiblement, hi ha estat, en aquest any tan sec, més intensa encara l'evaporació.
☰
Vora del sembrat convertida en camí d'accés a d'altres camps.
☰
En aquest estadi, quan les herbes encara no han canonat, es mantenen dretes gràcies a la superposició dels tubs de les beines.
☰
Beina de la darrera fulla, dita bandera, que allotja, actualment, la panícula d'espiguetes, com es mostra a la següent imatge. Per a reconèixer-la, només cal palpar-la passant-t'hi el moll dels dits.
☰
Les característiques espiguetes de les plantes del gènere, descobertes en badar l'estoig de la beina.
☰
Sobretot han estat els caràcters de l'aresta, sense una base -columna- gaire diferenciada, més aviat verdenca i aplanada, els que m'han decidit a considerar-la de la susbespècie byzantina, però les espiguetes són, encara, molt tendrals, de manera que podria ser que els seus trets genuïns encara no s'haguessin expressat del tot, sobretot considerant que el color final s'assoleix, sovint, amb l'exposició a la llum.
☰
Les vores de la pàlea són molt regular i finament ciliades, com les filagarses de la vora d'un repunt descosit.
☰
Funcionals? Les lodícules són lanceolades o triangulars. En una de les flors obertes presentaven una dent lateral, a la manera del dit d'una manyopla, tret que semblaria congruent amb els propis de la subespècie referida.
Un punt a banda és la funcionalitat d'aquests òrgans. En condicions normals, les lodícules o glumèl·lules són turgents i s'inflen, en el moment oportú, per tal de badar el clos creat per les glumel·les -lemma i pàlea- i permetre així, l'eixida dels estams i de l'estigma, quan han assolit la maduració; ara bé, l'eixida dels òrgans reproductors només seria necessària quan hi ha al·logàmia, pol·linització creuada, i no sé si aquest és el cas o, per contra, hi ha, a la civada de cultiu, autogàmia a porta tancada -clistogàmia.
☰
Lígula curta, de llargària semblant a l'amplària, amb la vora finament esqueixada, amb nombroses dents agudes i entrants que evoquen un onatge embravit, molt irregulars.
☰
En els nervis s'hi aprecia la vena central, clareta, amb bandes verdes als costats, de límits esborradissos, difuminats, amb unes rastelleres paral·leles de punts clarets, una mica sobresortints, força conspicus.
☰
A la base del lemma hi ha un puput de sedes brillants, tibades, que, guardades amb detall, semblen dobles, de dues venetes, i cargolades en espiral, talment l'estil propi de les arestes. Algunes d'aquestes sedes cargolades i vidrienques també apareixen, però molt escasses, a la part mitjana i interna, la cargolada cap endins, del lemma.
☰
Quatre notes d'una civada escanyolida. La gluma inferior té 7 nervis; 9 la superior. Són quasi consemblants, molt cargolades, de manera que la inferior revolta quasi del tot la superior; hi ha dues flors que, en aquest estat, encara incipient, estan del tot tancades, revoltant completament, el lema de la inferior, a la flor superior; hi ha basitonia aparent -la flor inferior és més desenvolupada; l'extrem del lemma és bidentat; les dues flors semblen fèrtils -ambdues duen gineceu i androceu.
Manca d'articulació. Aquest detall el recullo de la bibliografia, del treball que tot seguit mencionaré. En esguard de la dinàmica de la diàspora, Carlos Romero considera tres tipus bàsics, en el gènere Avena.
En el tipus simple, es desballesten tots els articles de l'espiguella, se separen i cauen individualment, per tant, cadascuna de les cariopsis; en el tipus de sinaptospermia, la diàspora és, com indica aquest nom, conjunta o agermanada, de manera que cauen les cariopsis unides.
En el tercer tipus: diàspora indefinida, en mancar els punts de desarticulació, no hi ha pròpiament unitat de disseminació. Naturalment, aquest és un caràcter que nosaltres hem seleccionat en els cereals, perquè, no essent els grans amolladissos, quan es plega l'herba sempre porta, amb ella, solidaris, els fruits. La diàspora en la civada és, doncs, indefinida o nul·la.
☰
En aquesta publicació, de lliure accés, Carlos Romero aporta un bon plec de dades concretes referides a les espècies d'aquest grup, sempre amb l'estil succint i sintètic, molt passador, propi d'aquesta literatura botànica.
Amb les claus d'aquest estudi es pot determinar la categoria taxonòmica de qualsevol avena, però, com dic sovint, aquí hi recullo dades de plantes, no de tàxons, perquè de l'observació d'un sol exemplar plegat es pot concloure poca cosa més que una mera aproximació.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
.jpg)
%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
