Reprenem el fil del capítol anterior, dedicat a aquest espai tan peculiar que, en qualsevol cas, presenta el paisatge i la vegetació propis, en general, de les alineacions de guix que corren paral·leles al riu Llobregós.
☰
Com sabeu, l'estudi dels líquens no és cosa de nens. Aportem-ne unes simples notes, doncs. Es nota que els poblaments de vessant són una mica diferents als dels plans. Als plans no hi tan impacte de les correnties superficials, però potser el vent s'hi deixa notar amb més intensitat. En alguns plans de la terrassa de guix, de la part alta, el recobriment de líquens és notable i fins i tot, localment, pot ser total o gairebé. Tenen una textura blana, esponjosa, el propi, presumiblement, del mantell superficial de guix de remoció i d'alteració. És un substrat porós i polsós que, palpat amb el moll dels dits, té una gran finesa, una mica evocadora de la del talc en pols.
En els plans hi ha un liquen, blanc o blanquinós, de fesomia força regular, ondulat, que fa claps, com trossos del pelló d'una magrana, d'adherència, al terra, molt precària, que sembla molt dominant i ocupa grans extensions. El veurem més avall, al proper capítol del tern que dedicarem a aquest espai.
En els vessants, en canvi, hi ha un liquen d'un groc clar, molt lluminós, que pigalla grans superfícies, alternant amb d'altres, blancs, grisos, argentins o cineris, de manera que el conjunt presenta un aspecte tot bigarrat, ben acolorit i força vistent.
Fins i tot vist així, a bell ull, per algú que no conegui aquests organismes clapejats, s'intueix fàcilment que es deu tractar de comunitats ben caracteritzades, sobretot tenint en compte que presenten una fila força regular.
En aquestes imatges hi veiem aquest liquen de color groc clar, de superfície finament bonyeguda. També hi veiem els apotecis, de color teula ataronjat, molt viu, amb el voraviu o anell de color clar, mal perfilat, amb trencs o esvorells irregulars.
Sembla que es deu tractar d'un liquen del gènere Fulgensia; alguna o algunes espècies d'aquest gènere són característiques dels guixos. Xavier Llimona, precisament, en va descriure un de nou: F. poelti, quan va estudiar, a fons, els líquens gipsícoles, de l'Aragó i d'altres regions ibèriques; però, ultra un determinat grau d'expertesa, cal l'estudi microscòpic per a discriminar aquests líquens.
☰
La sequera mata. Passa en silenci. No ens n'adonem; però es pot percebre. La sequera mata.
Fulles seques i d'altres assecant-se, de Thapsia laciniata Rouy. Sí, d'acord, són herbes 'perennes' i possiblement la part soterrada segueixi viva. Colgar-se és la millor protecció.
☰
Si tragopogon significa 'barba de boc', potser en Linné no va estar gaire fi, a l'hora de batejar aquestes plantes, perquè no li escau gota, la rusteguesa d'aquestes barbes, a la meravellosa finesa de les sedes dels fruits d'aquest Tragopogon dubius Scop.; més li hagués escaigut dir-ne 'sedes d'àngel', o 'fils de cuc seder'.
☰
Detalls de la cípsela de Tragopogon dubius. L'aqueni és prim i llarg, truncat dels dos caps, més aprimat, progressivament, cap a la part superior; la superfície varia segons la posició que ocupen en el capítol, amb rastelleres denticulades el més externs -o perifèrics- i llisos, o gairebé, els més interns; els més externs són escabrosos i muriculats, o sigui amb prominències aspriues, de tirat antrors; pel que fa al vil·là -o papus-, l'aparell sedós de vol, s'hi distingeixen tres elements, consignats tot seguit.
Hi ha dues menes de sedes o barnilles principals, distingibles per la posició i gruix: les externes són més gruixudes que les internes, que han estat qualificades de setoses -pèl tibat i fi. Molt destacables són les fibril·les secundàries, de gran tenuïtat, que enxarxen i relliguen les sedes principals, a la manera de finíssima xarxa de teranyina. Aquest aparell de fibril·les presenta certa ordenació al principi, quan es despleguen els vil·lans, però, essent les fibril·les d'extrema delicadesa, amb l'exposició a l'aire agafen aviat un aspecte tot desordenat, a la manera de la canescència residual d'un ancià.
☰
El material soluble de remoció forma crostes i arrebossats de superfície molt irregular. Cal tenir en compte que, així com passa també en el cas del carbonat càlcic, aquestes concrecions superficials mineralitzades fan una capa endurida que, mentre no es torna a ablanir, no és gens favorable per al desenvolupament de llavors i plàntules. Per un temps, aquestes concrecions superficials impedeixen la infiltració de l'aigua i afavoreixen l'empenta de les correnties superficials, portadores, a més, de partícules cristal·lines, de vores cairudes, que poden tenir efecte abrasiu, per metrallament, semblant al de la remoció eòlica.
Aquestes correnties superficials, sumades a possibles fenòmens d'exopercolació -ascensió de la humitat del sòl-, podrien explicar la presència, local, d'elements calcohigròfils, com ara Schoenus nigricans L., en espais que, paradoxalment, semblen encara més secs que els altres. Veurem aquesta ciperàcia al darrer capítol.
☰
Ja que un detall de les fulles novelles: la pubescència, de peus observats quan encara no duien fruits, ens van fer dubtar, a la primeria, sobre l'entitat d'aquest arbust, li dedicarem un bon tall d'espai, per tal de veure diferents punts: detalls morfològics vegetatius; sobre la sexualitat i l'heteromòrfia sexual; dels fruits; de l'adscripció fitosociològica, etc.
☰
"Rhamnus saxatilis Jacq.
Distribution: Pa Pc Pe Ppc Ppe Ae Aw O R Cn ?Cc IUCN category: LC
Remarks: According to Rivas Martínez & Pizarro (2013), R. saxatilis and R. infectoria are recognised here at species level; both species were traditionally treated as R. saxatilis in broad sense. The distribution and abundance of both species are poorly known (see Aymerich & Sáez, 2015)."
© Llorenç Sáez & Pere Aymerich. An annotated Checklist of the Vascular Plants of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula). 2021.
En aquest capítol i en l'anterior hem seguit la nomenclatura d'aquesta publicació, on els autors han trobat pertinent la introducció de nombroses novetats, pel que fa als noms científics de les plantes del territori considerat.
L'estructura dels articles és mot clara: nom considerat vàlid; possibles sinònims; abreviatures dels sectors territorials; valoració o valor del grau del possible perill que pot afectar al tàxon, en aquest cas de 'preocupació menor o secundària'; i comentaris, quan s'escau.
Notem-hi, en aquest darrer apartat, el sentit del comentari: d'acord amb Rivas-Martínez, es donen per bons els tàxons R. saxatilis i R. infectoria, però es reconeix que manquen dades per a poder definir-ne i discriminar-ne la corologia. Aquí hi ha, doncs, un filó per a furonejar.
☰
L'espina cervina té alguns trets característics, com ara la possessió de nombroses branques secundàries acabades en una espina aguda i molt forta, com una agulla saquera; o els braquiblastos, branques curtes i polinodals, portadores de fulles que, degut a aquesta concentració, semblen aplegar-se en feixets.
☰
En aquesta mostra s'hi pot veure la pubescència general en els brots novells de l'espina cervina. Notem-hi, altra volta, el to beix de les tiges dels brots de l'any. La manca de lluïssor accentua, encara més, la impressió de ser un arbust diferent.
☰
Com en d'altres plantes del gènere, la nervació de la fulla es caracteritza, principalment, pel tirat corbat dels nervis -fulla curvinèrvia- secundaris que, en nombre de 3(4) per hemilimbe, tenen talla molt desigual, perquè, naixent, els inferiors -2-, en el tram inferior del nervi central, s'estenen al llarg de bona part de la làmina, mentre que els que neixen en el tram superior, encarant-se igualment cap a l'extrem, tenen un recorregut i un gruix molt menor.
Dels nervis secundaris n'arrenquen d'altres de menors, amb el mateix tirat arquejat i relligant-se tots ells, formant una xarxa anastomosada.
La xarxa vascular de la fulla resulta, així, basítona, curvinèrvia, acroscòpica i broquidòdroma.
☰
La figura de la làmina, principalment rodonenca, admet alguna distinció. En alguns casos és el·líptica; sovint és lleument obovada; de vegades l'extrem és rebaixat o truncat, fins i tot retús; algunes fulles són ovades -ovalades.
La literatura recull, en relació a la variació de la forma de la fulla, el component sexual: els peus masculins serien de fulla estreta, mentre que els femenins serien de fulla rodonenca.
En els peus observats semblaria confirmar-se aquesta relació, però, és clar, caldria fer un major nombre d'observacions per a poder treure'n conclusions prou fonamentades.
☰
S'aprecia, en aquesta imatge, un dels trets més típics de l'arbust, la ramificació molt erta, de branques rectilínies, en angles oberts o bé manifestament patents.
Observi's, igualment, la distribució foliar per estatges, les fulles aplegades en grups, en els braquiblastos.
Branques i fulles són oposades o suboposades; sembla que la disposició oposada predomina a les parts superiors de les branques, però molt menys a les parts baixes.
☰
La imatge il·lustra la diferència de brots: la parella de fulles de dalt, aparionades i encarades -oposades-, naixent entre internodis llargs, es distingeix sense noses; en els altres brots, en canvi, els internodis són extremament curts, molt abreujats, les cicatrius nodals estan molt concentrades i les fulles i els fruits aparenten formar feixets -fascicles- que mostren una certa tendència a l'acrotonia, essent de major talla, en general, les fulles dels darrers nusos -o superiors.
Pel que fa al fruit, és una drupa pluricarpel·lar -nuculani-, amb tants carpels com pinyols, però la imatge ja suggereix, per la tendència a presentar asimetria i variació en el nombre solcs, que dels 2-4 primordis seminals, és molt variable el nombre dels que realment es desenvolupen.
☰
La fulla superior mostra el dibuix de la nervació, translúcida i amb el tirat en arc o amb forma de pues de forca, característic del gènere. La vora de la làmina és dentato-crenulada o dentato-fistonada, amb les dents dirigides cap amunt i una glanduleta mucronulada a l'extrem, de color roig fosc.
Notem-hi que, en el branc superior, en el dolicoblast de l'any, clarament diferenciat del braquiblast que li dona assentament, la rama té tons de color beix. El color de la pell de les tiges ha estat triat, per alguns autors, com a tret amb valor discriminatori, per a diferenciar algunes espines cervines que no són, precisament, de bon diferenciar.
☰
Peu femení, fruitat, d'espina cervina. Es considera una planta dioica, però aquest punt mereix algunes observacions que farem tot seguit, relacionades amb: els òrgans sexuals vestigials o no funcionals; presència de flors verament hermafrodites; dimorfisme sexual.
☰
Tots els peus reportats en aquest recull es trobaven en una àrea, de no gaire extensió, d'una roureda de raiguer o peu de vessant. De bell antuvi hi ha un detall que crida l'atenció: hi ha peus de fulla rodona i peus de fulla llarga, com el de la imatge. I no s'hi veuen peus de fulla intermèdia.
Posteriorment hem vist, a la literatura botànica, que es tractaria de dimorfisme sexual, corresponent els peus de fulla estreta o llarga als exemplar masculins i els de rodona als femenins.
I això no obstant, el de la fotografia, de fulla estreta, porta alguns fruits incipients, de manera que, d'acord també amb el que hem llegit en alguna obra (Ruiz de la Torre, 2006) podria ser que hi hagi peus amb flors que siguin predominantment d'un sexe, però que també en duguin, secundàriament, de l'altre, si bé també cal comptar-hi la possibilitat de combinació de flors unisexuals amb algunes de verament hermafrodites, atès que, efectivament, en les flors sol haver-hi gineceu o androceu reeixit, però acompanyat d'expressions vestigials o malreeixides de l'altre sexe.
☰
Quan en un mateix espai fisiogràfic hi veiem diferents tipus de vegetació, com en aquest cas, es fàcil concloure que els diferents tipus corresponen a diferents moments de la dinàmica de vegetació, de manera que, llevat que hi hagi un factor local que hi interfereixi, la fase menys desenvolupada, en aquest cas brolla calcícola amb pelagot -Stipa offneri-, pot encaminar-se a la més madura, en aquest cas roureda de roure de fulla petita amb espina cervina, boix, etc.; i el camí invers també s'hi pot donar, en cas de destrucció de l'arboretum.
☰
Observi's l'aspecte, molt secardí, eixarreït, de la vegetació dels espais oberts, sens dubte empremta manifesta d'un ròssec de sequera molt persistent i severa. En aquest marc de grisor, les flors grogues d'aquesta brassicàcia, que deixarem per al darrer capítol, destaquen força.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
