Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès)

Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès). Recull d’estampes autumnals de la ribera del torrent del Gai, situat al cor mateix de l’anomenat altiplà del Moianès, el sector elevat de la comarca, de topografia predominantment ondulada i de vegetació eminentment submediterrània.

Una flor suberosa i amb cofa que es descofa: Eucalyptus globolus Labill.

Possiblement també us hi hagueu trobat algun cop. Potser haureu comprat - o bé el teniu d'algun arbre de jardí- un ram d'eucaliptus en flor i, de tant en tant, haureu sentit el so característic que fa un petit objecte, poc pesat, com ara un botó, en caure al terra: sentim primer el so de l'impacte i tot seguit el del curt ròssec, el del petit moviment que fa, abans no s'atura.

Algunes notes d'espermografia de Ginkgo biloba Kaempfer ex Linné

Ginkgo biloba és un arbre molt apreciat, per diferents raons, en les regions d'origen. Diferents aspectes han fet que hagi despertat un interès general o gairebé, tant en els cercles acadèmics com en els populars.

En especial l'antigor i la pertinença a una nissaga de vegetals força primitius, anteriors a l'aparició del gran grup de les coníferes. Però també són conegudes i molt reputades les seves qualitats terapèutiques i medicinals. A banda d'això, en els darrers temps han aparegut, en determinats diaris vascos, alguns titulars desorbitats -cosa d'altra banda habitual-, relatius a la forta sentor que amollen les seves llavors.

Els "paisatges oblidats": un assaig d'interpretació

Els Paisatges Oblidats. En aquest extens capítol hi faig un balanç dels passeigs d’observació del paisatge per la plana de Can Moragues, situada a la riba esquerra del riu Ripoll, al nord de Sabadell, en territori pertanyent a Castellar del Vallès.

Les observacions podrien tenir valor per a altres zones vallesenques de la depressió prelitoral, si més no del sector occidental, donat que la regió té una personalitat fisiogràfica força ben definida.

Aquests passeigs els vam fer en el marc d’una activitat per a l’associació ADENC, feta el dissabte 12 de novembre.

Aprofito per agrair la companyia de tots els participants: Rosa, Elisabet, Paloma, Natalie, Marc, Alex, Ernest, Josep i especialment a la Mireia, de l’ADENC, sempre diligent en l’organització.

Del fruit del llúpol Humulus lupulus Linné

Humulus lupulus L.

Cannabaceae

• Forma vital: hemicriptòfit rizomatós.

• Hàbit: liana.

• Dioic.
• Indument particular, heteròtric, amb pèls esbrancats (anquiroides).
• Mineralitzacions epidèrmiques (cistòlits).

• Pol·linització anemòfila.

• Inflorescència femenina: cincí (o cincinniforme).

• Infructescència: estrobiliforme (coniforme)/amentiforme/espiciforme.

• Diàspora alada, bracteada.

• Disseminació anemocora.

• Fruit: aqueni, embolcat pel perigoni.

☰

Sobre la reproducció. Fer-ne una avaluació requeriria un treball exhaustiu.

Camps i pins, a rajaploma

Em plau dedicar aquest capítol a Sven Mutke, que gentilment em guia, sempre, pels secs camins dels pins.

Del panical Eryngium campestre L.: els fruits, la disseminació múltiple i el rizoma

Regraciament. Al micòleg i company de buc Enric Gràcia, que ha atès diligentment les nostres consultes. A més, ens ha facilitat l'accés a l'estudi de tesi doctoral que va fer J. M. Lanau, sobre el cultiu extensiu de la gírgola del panical, que recull alguns aspectes, relatius als fruits, per exemple, que són de molt d'interès.

Aquest autor considera de forma exhaustiva tots els aspectes que concorren en la relació de la gírgola i el panical: trets del bolet, distribució, abundància o escassesa i punts relacionats, conjunt de factors relatius al cultiu, trets del panical, els fruits, la germinació, l'arrel o rizoma, etc.

El bolet dit gírgola del panical Pleurotus eryngii es considera un bon comestible o comestible excel·lent, però actualment és escàs o molt escàs, escassesa que aquest autor relaciona, però de forma no gaire definida, amb la reculada d'algunes pràctiques tradicionals, la regressió de la pastura de llana i l'abandonament de la pràctica del guaret.

Jarava plumosa (Spreng.) S.W.L. Jacobs & J. Everett, novetat per a la flora del Moianès

Trobem una mata de Jarava plumosa (Stipa papposa Nees) en un prat de pastura del Moianès. En fem la citació de forma convencional. Hi afegim unes observacions generals, sobre la difusió de plantes ruderals com aquesta.

Apunts de l'espiga d'aigua Potamogeton pusillus L.

Trobem una població de Potamogeton pusillus L. a la riera de la Sala, al Moianès. Arnau Mercadé, autor de la flora del Moianès, accessible per la xarxa, el cita de diversos punts del seu àmbit, però mai no gaire abundant.

De la pastura, la moixonada i la bardissa

És una estampa que actualment, degut a l'abandonament de moltes finques de vocació ramadera, trobem en molts llocs.

Què passa quan s'abandona un prat de pastura de vaquí?
Els prats de pastura de vaquí poden derivar, quan són abandonats, cap a matolls o bosquines. En alguns casos s’hi formen arcedes de Prunus i Crataegus.

Les arcedes són bosquines d'arbustos i arbrets fortament espinosos; fan uns entramats de branques enravenades i armades d'espines molt punyents, de manera que solen formar, tot sovint, tanques vives inexpugnables, fora que, proveïts d'una eina adequada, hi obrim un pas expressament.

Plantes ruderals i bicicletes

IMATGE 1. Fruit de Tribulus terrestris.

Què són les plantes ruderals? Ruderal és un mot derivat del llatí rudus, runa, enderrocs, material de rebuig dels treballs de construcció o destrucció d’un habitacle.
En castellà valdria per escombros o cascotes.
Les plantes ruderals són, aplicant un criteri extensiu, totes aquelles que viuen en les zones habitades o influïdes per nosaltres.

L'ergasiofigòfit Pteris cretica L. al torrent de Colobrers (Vallès Occidental)

Es troben unes frondes del pteridòfit Pteris cretica L., en un torrent tributari del riu Ripoll. La fronda d’aquesta falguera, de la subfamília Pteridoideae, és força vistosa. Està dividida en segments llargs i estrets, dirigits cap a l’extrem, de manera que sembla més palmada que no pinnada, com és en realitat.

Olea europaea L.: bordenc versus domèstic

Capítol breu que recull unes imatges d’oliveres dels dos tipus, de la cultivada i de la bordenca, totes de la mateixa parada d’oliveres, d’un camp del camí dels monjos, a prop de Terrassa.

A diferència de moltes de les plantes llenyoses que es cultiven a casa nostra, l’olivera és un arbre autòcton, o silvestre, al nostre país.

L’arbre silvestre, l'ullastre, té algunes notables diferències, respecte dels cultivats. És un arbret baix, tofut, força brancadret, irregularment espinós.

Molts n'haureu vist, sobretot fent part de matolls o màquies karstícoles, com la que es fa al massís corcat de Garraf.

No fructifica la nyàmera Helianthus tuberosus L.?

Helianthus tuberosus L. Asteraceae. Heliantheae. Geophyta. Natural de Canadà. Naturalitzat. Catalogat com a invasor.

Un camp tardorenc i malgranat de xereix aferradís Setaria verticillata (L.) P. Beauv.

Un camp de xereix? Ho hem vist altres cops, però pocs: una planta ruderal ocupant un camp a seny, amb l'extensió i la regularitat pròpies de les plantes sembrades. Ho havíem vist en un camp de verdolaga. Avui recollim el cas d'un camp de xereix.

Com pot ser que una planta ocupi completament un camp? No ho sabem, fora que recordem aquells condicionants que, de tan repetits, agafen, potser, un ressò excessivament grapejat: moltes llavoretes escampades pertot, capaces de deixondir-se -els embrions- ràpidament, si es donen, de cop, els factors que els són favorables, per exemple la llaurada o el rostollar, combinat, potser, amb una pluja oportuna...

Pedraferit de les lletereses

Carreus: pedraferit; esfíngids Sphingidae; Euphorbia; aposematisme.

S'anomenen lletereses les plantes, principalment herbàcies, del gènere Euphorbia. És un gènere ric i variat, amb nombroses espècies, diversificades i pròpies d'ambients molt diferents, de muntanya, prats, boscos, camps, sinantròpics, etc.

Com és prou conegut, aquest nom fa referència a la llet o làtex que contenen i vessen, en els trencs, aquestes plantes.

Hi ha una papallona, de la família dels esfíngids, associada a les lletereses. Les erugues d'aquesta papallona se n'alimenten. Les papallones són refetones i relativament grans; per la seva manera de volar, amb un alabatre molt intens, també en diuen borinots.

L'eruga és glabre, grossa i grassona. De les erugues d'aquesta fila, rebotida, d'una carnositat quasi visceral, de pell com xagrinada, en diem, en català, pedraferits.

El pedraferit de les lletereses -Hyles euphorbiae- és molt virolat, tal com es veu a les imatges. Aquest cromatisme intens i contrastat té connotacions admonitòries (o premonitòries); diríem que té l'atracció del perill, en aquest cas el perill de la repugnància. Els colors vius són un avís, un senyal de perill, una advertència sobre la desplaença de la seva carn, probablement deguda a les plantes nodridores, les substàncies tòxiques que contenen les lletereses. El fenomen es coneix com aposematisme o coloració aposemàtica.

El marc. A prop de Can Petit, al camí dels Monjos, vell camí que connecta Terrassa i Matadepera. El pedraferit travessava el camí i va ser observat per una família que hi passejava. L'home em va preguntar si l'eruga provocava al·lèrgia. Sembla com si això, si un animal ens pot fer algun mal, és el que primer ens interessa saber; serà que, a còpia de fer-nos enemics de la natura, acabem creient que la natura és un enemic per a nosaltres.

I amb les plantes passa el mateix. En general no susciten altra cosa que indiferència; però, això sí, la planta que, si la mengéssim, podria fer-nos mal, és vista talment com un enemic bel·ligerant. Qualsevol diria que anem pels camins com els xais, brostejant les herbes que trobem al pas.

Unes observacions sobre el fonollar i el fonoll Foeniculum vulgare Miller

Constitueix una d'aquestes estampes que molts duem o tenim interioritzades; els fonollars s'han inscrit en el nostre personal marc de paisatges coneguts i familiars.

No podem, ni de lluny, fer-ne una avaluació, del paper del fonoll, dels grups i les grans poblacions que forma. Aquesta planta té un gran pes en els paisatges propers, espais oberts, camins i cultius.

Sobre l'epecòfit Chloris truncata Robert Brown

Es proposa la descripció d’una cynodonteae de distribució localitzada a la península ibèrica. Chloris truncata R. Brown es considera un epecòfit (Verloove, 2015), és a dir, una planta al·lòctona de naturalització moderna, associada als espais de forta influència humana (1). La planta forma esteses viàries a la perifèria del sector nord, industrial, de Terrassa. La primera citació publicada, de Filip Verloove, de 2003, correspon a Cambrils (2); posteriorment, en publicació de 2015, el mateix autor la cita de nou, exactament d'aquesta zona de Terrassa (3).

Olea europaea L.: l’aclarida, la pruïna i el primer verol

Quan l’estiu és vell i s’apropa la tardor són molts els fruits que ja es troben en el procés de la maduració, ja verolats o a punt de verolar.

Però ara les olives encara són verdes. És un fruit de tardor avançada i maduració relativament llarga.

En aquest breu capítol hi veurem dos punts concrets del fruit de l’olivera: l’aclarida natural i la pruïna.

Per a comprendre com n’és de marcada, l’aclarida, en les inflorescències de l’olivera, no hi ha res com fer una senzilla comparació, entre les panícules de flors i les infructescències.

Bagot de xarel·lo

Em plau dedicar aquest capítol a Garbiñe Goldaracena. 

Bagot és el raïm deixat en el cep, feta ja la verema. Bagotar era repassar la vinya, per a plegar-ne els bagots, deixats per verds o per oblit, a la primera passada.

Lemna: per poc, gairebé les flors més petites de les fanerògames

Tots les hem vist, les llenties d'aigua, cobrint la superfície d'aigües adormides o molt alentides. Més que petites són minúscules, i no ofereixen gaire material a l'esguard.

Cípseles de Card fuell Carthamus lanatus L.

Carthamus lanatus L. és una asteràcia del grup Carduoideae. En aquest capítol s'hi recullen diverses imatges del fruit, la cípsela, amb el matís a afegir que, presentant molta variabilitat en la forma -polimòrfia-, han de considerar-se exemples determinats més que no models del fruit de la planta.

Un prat de margall i algunes poàcies higròfiles d'un herbatge del Moianès

S'observen gramínies -Poaceae-, algunes higròfiles, d'un herbatge del llindar del Moianès, l'extens replà que, un cop assolit el coll de Poses, dona pas a l'ondulat altiplà de la comarca, de moderna creació.

Primera aproximació a l'antologia de la morera Broussonetia papyrifera L.

Que les plantes de la família de les moràcies Moraceae (1) tenen singularitats ben curioses, és prou conegut. Per exemple, tenim el variat repertori de la forma dels receptacles i la notable suculència dels òrgans reproductius.

El que trobo més interessant en aquesta família és veure com en són d'esborradissos, els límits entre flor i fruit. Tan esborradissos que conviden a dubtar del valor de certes categories.

Porto a aquest espai unes imatges de les boles vermelles -cal evitar de caure al parany!- i les boles nues d'un peu femení de morera de paper Broussonetia papyrifera L. En faig una primera interpretació.

Algunes notes de morfologia de l'Espelta petita Triticum monococcum L.

Introducció. S’observen espigues d’espelta petita Triticum monococcum L. i es destaquen alguns aspectes de detall de les espícules. Aquest blat ancestral –antic, primitiu, arqueològic (1)- actualment quasi no es cultiva.

Aquest blat diploide sembla que prové d'un blat silvestre, el Triticum boeticum Boiss., un i altre tan consemblants que, segons els criteris dels autors, només tindrien diferenciació infraespecífica.

De talla petita, té un rendiment baix o molt baix; és de cultiu molt local, marginal, testimonial o residual. S'ha cultivat localment, per a péixer l'aviram, com a farratge o per a preparar alguns tipus de farinetes. El cultiu es manté sobretot per interès botànic i per a disposar d'un banc de llavors actual. Els exemplars observats són de camps de l’Espai Agrari de Gallecs, on són habituals els assajos de cultius de varietats primitives, antigues o recuperades.

Solrajades i articulació de les fulles en la robínia Robinia pseudoacacia L.

Articulació de les fulles. A diferència d'altres cops, avui faig simplement unes observacions al pas, no pas un report o un estudi; m'acomodo, si us plau per força, a les condicions circumstancials.
Crec que les fulles tenen articulació en la majoria de plantes, sinó que aquesta capacitat
és variable i singularment present en determinats grups, per exemple en les plantes volubles, per raons evidents, si considerem que la volubilitat significa un ampli o complet espectre d’exposició, i en les plantes de fulles compostes, per exemple en moltes lleguminoses.
Aquest caràcter, la capacitat d’articulació foliar, s’expressa sovint, en les lleguminoses, amb la presència de coixinets foliars.
Robinia pseudoacacia L. fa grans fulles compostes, pinnades, amb grossos coixinets peciolars. Però resulta encara més vistent l’articulació ‘peciolular’, la que afecta als peciòluls dels folíols, tot i que, si més no a bell ull, no semblen tenir coixinets.

Apunts de carpografia de la coleta de sembrat Vaccaria hispanica (Miller) Rauschert

En d'altres ocasions ja ho vam destacar: són moltes les plantes que fan fruits en capsella, un ovari sec i més o menys endurit que, arribat a la maduresa, s'obre però només parcialment, permetent, d'aquesta manera, que l'eixida de les llavors no es faci d'un sol cop, sinó a mesura que la planta experimenta moviments, com ara el brandar provocat per l'aire o el pas o contacte d'un animal.

Sobreempelt de sumoll o Penedès versus Bordeus

Diversitat. Com sabeu, hi ha una tendència, sobretot en joves agricultors, per recuperar varietats agrícoles que, per diferents motius, ja no es cultiven, es cultiven poc o molt poc.

Els motius d’aquestes fluctuacions, varietats que cauen en desús i d’altres que experimenten expansió i puixança, solen ser de tipus comercial. Se sol imposar la varietat que, essent de qualitat, a més gaudeix de bona reputació. Cal comptar, també, amb el miratge que sempre produeixen les varietats de bona productivitat i rendiment.

Vitis vinifera L.: unes florelles que es descofen

Durant l'epidèmia vam fer un capítol sobre les flors de la vinya, però en una vinya de marge de jardí. El d'avui és necessàriament molt semblant; teníem pendent de veure les flors de la vinya, però en els ceps d'un vinyet.

El reportatge el vam fer en unes vinyes de Parés Baltà, molt a prop del poblet de Pacs i a prop també de Vilafranca, el cap de la comarca vinyatera. Agraïm a Eva Salcedo i als altres membres del celler, sempre impecablement gentils, que ens hagin permès voltar pels vinyets i prendre les fotografies dels raïms florits.

Com que sobre les flors de Vitis vinifera ja ens vam esplaiar qui-sap-lo, en aquell capítol, avui hi afegirem molt poca cosa més, fora del reportatge fotogràfic.

Es diu que els peus masculins de la vinya tenen dues menes de flors, unes que només duen l'androceu i d'altres que, a més, duen gineceu rudimentari, vestigial o malreeixit; però que algunes flors, ocasionalment, poden arribar a fruitar i granar; sembla que una mutació d'aquests peus masculins hauria donat peus amb flors completes, hermafrodites.

Visions amb tallantó de les margaridoies de prat Bellis perennis L.(1): morfotipologia vernal

Observem alguns aspectes externs d’aquesta margaridoia. Són força interessants els aspectes relatius a l’hàbit i el tipus biològic, de caràcter força críptic, com és propi, d’altra banda, en plantes que tenen els òrgans persistents ocults o en bona part ocults. El mot hemicriptòfit ja és prou explícit. Certament, definir amb determinació el desenvolupament vital d’aquesta planta sembla cosa d’ocultisme.

Ara les hem cercades endebades, les rosetes d’aquesta planta. La  primera sèrie d’imatges -n'hi ha dues- correspon a l'onze de maig, quan hi havia unes esteses d’aquesta herba força conspícues i atractives. La sèrie final, la que ens ha servit per observar les plantes senceres, descolgades, és de la segona setmana de juny.

Si, com hauríem de deduir per les observacions darreres, de les fulles aplegades en braquiblastos ara ja no n’hi ha cap rastre, podríem pensar que en el repòs estival la planta no portaria res més que les gemmes del següent període vegetatiu, probablement ben arranades a flor de terra; això és habitual, si més no, en els hemicriptòfits.

Això ens portaria a suggerir una hipòtesi de fenomenologia: brotada tardoral o post-estival; vegetació hivernal; floració i fructificació vernals; marciment i repòs estival, l’estat actual a la primera estació que hem observat, un fenassar del Vallès.

Sobre la possessió o manca de tija, l’interessat podrà comprovar, a la literatura, que es considera un ventall de possibilitats força ampli: acaule, subacaule, ocasionalment caulescent... Tot plegat, aquesta aparent manca o dificultat de definició, tindria un bon bressol en dos punts a destacar: la menudesa de la planta i la possibilitat que hi hagi, en els poblaments d'aquest hemicriptòfit, abundor de peus encara no arribats a l’expressió de la plenitud vegetativa.

Florada de Jarava caudata (Trin.) Patricio Peñailillo (2002)

Passeig amb l’Olga per l’espai agrari de Gallecs.

Fa calor, però fem una tranquil·la i breu passejada d’observació del paisatge, sobretot dels sembrats, les espeltes i els mestalls –mestalls d’espeltes i de lleguminoses amb cereals.

Aquest capítol no és res més que una remembrança o, si voleu, l’expressió de la renascència de la natura: les plantes vegeten i fruiten, en cicles que poden evocar la figura d’una espiral o bé, la que jo prefereixo, la d’una roda de rodelles.

Perquè potser tindria motiu per donar-lo per esgotat, aquest tema, un cop publicada la monografia corresponent, però, revenint altra volta, aquesta estipa, amb una floració tan desplegada, m’adono que res no podem donar per esgotat.

L’avantatge és que, fet ja l’estudi de detall, em puc limitar a la notícia més essencial: consignar-ne la floració; la constatació del banc de llavors en estoc, al dedins de les tiges; i el record de l’origen de la planta.

Floració. Aquesta estipa fa unes tofes força espectaculars, per la gran talla i la desbridada producció de flors i fruits. 2 de juny de 2022.

La fitografia. Accessible per aquest enllaç.

Clistogàmia. Tema tractat a la fitografia i vist també en aquest capítol.

Molt fàcil. Per a ensenyar-li el fenomen a l'Olga va haver-n'hi prou amb aclarir-ne amb les mans una tofa; triar una tija vella, entre les més gruixudes, i llevar-la; passar el moll dels dits pel tram proper a la base, per a detectar-ne la infructescència clandestina; i esqueixar-la amb l'ungla. Infructescència, panícula granada de l'anyada anterior! A la primera! D'això se'n diu fer guardiola!

Origen i distribució. Donat que la nota de 'Flora Iberica' és molt ajustada, copiem-la:

"Bordes de caminos, herbazales y otras zonas ruderales; 0-250 m. V-VI. Chile, Uruguay y Argentina; naturalizada en el sur de Europa y Australia. NE de la Peninsula: [B] [Ge] [V] [Z]"

Text del volum XIX (I) Gramineae (partim) de 'Flora Iberica'. © CSIC. L'autor del gènere és Carlos Aedo. 

Els plecs que vaig dipositar a l'herbari de l'IBB els va revisar aquest botànic.

Trobada, doncs, a Saragossa, Girona, Barcelona i València. Els claudàtors indiquen al·loctonia.

Text i fotografies: © Romà Rigol

Apogeu d'herbes: espigues de queix i de marge als camps de Gallecs

Fins i tot els poetes n'han cantat les meravelles, de les herbes de marges i camins. Quan n'ensopeguem un de ben florit no és pas fàcil, de restar-ne indiferent.

Apunts de la cargola moscada Erodium moschatum (Linné) L'Héritier

Tema. Recollim i comentem imatges de la cargola ruderal Erodium moschatum (L.) L'Hér. Es consideren també alguns detalls específics de les flors.

Lloc. Les plantes són de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Vora herbada de l'aparcament.

Data. 6.5.2022. Les imatges de detall són posteriors.

Ecologia. Nitròfil i antropòfil. Vorals i espais antròpics marginals, abandonats i descurats. Característic de les comunitats ruderals de l'aliança Hordeion leporini.

Galeria del pèsol de secà Pisum sativum L.

En aquest capítol hi recollim una galeria d'imatges del pèsol de secà o proteaginós, de plantes en diferent estadi de creixent, de les més petites a les florides. S'anomenen proteaginoses les lleguminoses riques en proteïnes -sembla un terme d'agronomia.

Flors de Rosa pimpinellifolia L. subsp. myriacantha (DC.) Bolòs i Vigo

Capítol que recull, simplement i sense considerar-ne els detalls, la floració d'aquest roser, prou conspícua i atractiva com perquè no vulguem deixar-la passar.

Perquè les flors passen i algunes són molt passadores, de manera que són moltes les plantes, de tota mena, que no veiem florides durant alguns o molts anys. Cal ser al lloc i al moment adequat; i això no sol passar en els hàbitats que no solem visitar, que no ens queden propers, etc.

Però això és l'essència mateixa de la natura; res no es detura. La nascència i la renascència sovint ens sorprèn, com si res no hi hagués que les anticipi.

La màcula inhumana al Scillo-Fagetum

A Catalunya hi ha molts racons especialment atractius per als amants de la natura. Posem-ne un exemple: la Tosca dels Degollats, un gran bloc de travertí, tot corcat, amb precioses rastelleres de degotalls, al marge del riu Ges, al camí que comunica Sant Pere de Torelló i Vidrà, a Osona.

El moment de ‘les tapetes’ del faig

A la primavera s’obren els borrons del faig. Enguany, a la serra del Vidranès que hem visitat (vegeu el capítol dedicat al Scillo-fagetum primaveral), aquesta obertura començava a la setmana santa; dues setmanes més tard, el dia 1 de maig, la foliació ja era general, però no pas completa. Els arbres més endarrerits, aparentment els de les fondalades, encara es veien nuus, sense fulla.

☰

Els borrons del faig tenen un bonic color de coure o d’aram. Són llargueruts i aguts. Les peces externes dels borrons són les esquames gemmàries o catafil·les, fulletes esquamoses en bona part encavallades.

Els catafil·les guarden i emparen les gemmes hivernals. Quan aquestes gemmes s’expressen, a la primavera, els catafil·les s’obren i, completament mancats de la turgència que els animava, es mantenen al seu lloc però penjants, esllanguits i blegats, com una pelleringa.

☰

Mentre el nou brot es va desplegant, els catafil·les encara marquen, amb llangorosa passivitat, puntualment, el seu punt de naixença; fins que, finalment, es trenca aquesta connexió i cauen al terra, si no és que, en la seva caiguda, alguna branqueta o fulleta de més avall no els atura.

☰

Refús de l'embolcall. Que el faig fa fages i que, un cop seques, cauen al terra, com ho fan també, a la tardor, les fulles seques, és cosa prou coneguda.

Però ara, a l’inici del període vegetatiu, hi ha aquest altre deseiximent: si aneu a una fageda, pertot hi veureu, pigallant, clapejant o entapissant el terra, les esquametes seques dels borrons, les tapetes del faig.

Fulles penjants. El faig és un planifoli, però ara, quan les fulles novelles tot just s’acaben de desplegar, la capa de cutina que les impregna encara s'ha d'acabar de desenvolupar i la nervadura encara no està del tot injectada de la saba que haurà de permetre, molt aviat, mantenir ben tibada la làmina. Procés de turgència que, com passa a les ales de la papallona nounada, es completa amb l'exposició a la llum i l'aire.

☰

Sabadell

Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol

Esplendent Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae

En aquest capítol hi recollim la floració d'algunes herbes de la fageda amb joliu, tipus de bosc que rep, en l'estudi de la fitosociologia, la denominació Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae Br. Bl. ex O. Bolòs 1957. El reportatge és del dilluns de Pasqua, 18 d'abril.

El capítol és eminentment fotogràfic, però complementarem les imatges amb unes observacions generals sobre aquesta fageda, que destaca, molt especialment, per l'abast de l'estrat herbaci, així com per altres punts que conformen un tipus de vegetació, nemorosa o perinemoral, molt ben caracteritzada, si més no al nostre lluc.

Aquests punts són: les condicions ambientals o mesològiques pròpies d'aquesta comunitat, això és, l'ecologia; el tipus de forma biològica predominant en aquestes herbes; el període de desenvolupament, o sigui la fenomenologia; i, finalment, l'adscripció biogeogràfica i la distribució a Catalunya.

Pels camins de Civit i Talavera (La Segarra)

Els camps de secà sembrats de cereals d'hivern, molt comuns al llarg del nostre territori, ofereixen, a la primavera, una verdor intensa i ufanosa. A l'atracció dels sembrats s'hi afegeix la de les plantes dels marges i camins, juntament amb les que, poc o molt confinades en els retallons de terra no cultivada, són exponents de la vegetació natural de la zona.

Introducció geogràfica. El llogarret de Civit, modestament acimat en un pujol que trenca les aigües de dos barrancons esborradissos, pertany a Talavera de Segarra i es troba justament enclavat al capçal de la conca de l'Ondara.

Un exemple de clandestinitat: Fritillaria pyrenaica L. subsp. boissieri (Costa) Vigo et Valdés a les muntanyes d'Ordal

Com vam veure al capítol anterior, al tossal del Roc de Forellac hi vam fer un estudi botànic local i intensiu. Aquest tipus d'estudi permet fer-se una bona idea de la fenomenologia de les plantes, punt d'especial interès en la bulbosa que ens ocupa avui.

Retorn al Roc de Forellac (muntanyes d'Ordal)

Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.

☰

Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.

Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.

Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.

Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.

Noves lleves de nadaletes Narcissus dubius Gouan i altres flors temporeres

Ampli recull d'imatges del narcís de codina Narcissus dubius Gouan. Veurem alguns aspectes  de la morfologia d'aquest geòfit de primavera, emparentat amb Galanthus.

El tema de les plantes que viuen a les codines de Sant Llorenç del Munt, ja l'hem tractat altres cops i és recurrent en aquest espai nostre, ben justificadament al nostre parer, atès que ofereixen una flora variada, rica i molt interessant, en alguns casos estrictament lligada a les condicions particulars dels terraprims, en d'altres simplement associades a espais oberts i escassament poblats.

Particularment interessant és comprovar com n'és de variat l'estil de vida i la fenomenologia de les plantes dels terraprims; damunt d'un fons de plantes sempre presents, però actives o adormides, segons el període de l'any, hi ha una flora críptica, d'expressió temporània, atractiva justament per aquest caràcter fantasmal: les plantes i les flors d'aquests llocs no les  trobareu, no, quan a vosaltres us vagarà. Al contrari, per a veure les flors dels petits teròfits i de les bulboses -geòfits-, cal estar una mica amatents i procurar d'evitar de perdre passada.