☰
Geòfit m. (també geòfita f.). Plantes, principalment herbàcies, que tenen òrgans soterrats engrossits, persistents, que lleven cíclicament fulles i flors, cada temporada, enterament caduques. Els òrgans subterranis, rizomes, bulbs, tubercles, arrels engrossides, etc., cadellen –fillolen-, cada temporada; la presència externa de la planta és temporera; no són rars els casos de plantes vives que no lleven ni fulles ni flors durant una o diverses anyades, capteniment que subratlla el caràcter críptic –criptòfits- dels geòfits.
S'hi observen, a les flors de la imatge, estams de desigual desenvolupament -androceu heterostèmon; no es veuen els estigmes, que podrien estar inserts dins del tub, fenomen que deu ser normal en les flors d'estil curt -brevistiles.
☰
Rebost. Els òrgans persistents i soterrats, engrossits, un bulb en el cas d’aquest narcís, concentren molts nutrients, elaborats durant l’hivern o l’anyada anterior, que fan possible que l’emergència de fulles i flors sigui en molts casos força ràpida.
Per a la protecció de les fulles, escaps i flors, de tendror herbàcia i suculenta, molts geòfits compten amb concentracions elevades de substàncies repugnants –per exemple sulfuroses- i tòxiques.
☰
Inflorescència umbel·lada. És possiblement el tret més característic de les plantes de la família, punt precisament empunyat, segons el criteri d’alguns autors, amb valor sistemàtic.
Les imatges permeten veure com és l’aplec de les flors: cada escap o cama florífera dona una umbel·la de flors unilaterals, emparades, abans de l’emergència, per una fulla membranosa o papiràcia que, un cop desplegada la inflorescència, es manté parcialment vaginant –embeinadora-, a la part de baix.
L’evolució de l’antesi. En cada ram surten un grup de flors, en nombre variable, potser 3-6 de mitjana, desigualment pedicel·lades, amb peduncles majors, més llargs, en les primeres flors, que són, per tant, les situades al capdamunt del ram.
Sembla que el nombre de flors per escap podria tenir relació directa amb la talla del bulb.
☰
Geniculades. En sortir de l’espata vaginant, les flors són grogues o grogoses i geniculades; fan un colze ben marcat, a la unió de la flor o, més ben dit, de la seva part inferior inflada, la de l'hipant, corresponent a l’ovari, amb el peduncle. Flors patents o completament capbaixes -nutants. En aquest estadi, fase inicial de flor colzada, és quan el peduncle és més refetó.
Les flors són grogues en la poncella i mantenen, ja madures, un to groc pàl·lid, suaument difuminat, a la part inferior del tub. Alguns autors creuen que N. dubius es va originar per hibridació; el petit narcís anomenat almesquí, d'olor mescada i color groc, tan comú en espais pedrosos, en seria un ascendent. Val a dir que hi ha altres casos de flors blanques amb tons grocs quan són poncellades; per exemple Linum suffruticosum L.
☰
Redreçament en vano desigual. Però aquest moment de flor geniculada sembla que no dura gaire i les flors es van redreçant progressivament, començant per dalt, on hi ha les primeres flors, les de peduncle de més talla, i avançant cap avall; de manera que el conjunt, umbel·liforme i unilateral, es veu desplegat radialment, com un ventall, de gran efecte plàstic, però amb les flors d’abast desigual, així com es despleguen les plomes de l’ala d’un moixó, més llargueres les del davant i progressivament menors.
☰
Ovari ínfer. L’ovari ínfer és propi de les plantes de la família. El tub de la flor és tan llarg, en general en els narcisos, que el caràcter epigin –per sobre del gineceu- de la flor és prou evident; i que el tàlem s’integra en l’ovari, íntimament confusionats un i altre, també sembla prou clar.
Escapós. O sigui, que té escap, tija florífera afil·le -sense fulles- o amb fil·lomes diferents dels basals. En aquesta imatge s'hi veuen bé tres escaps, o cames floríferes, que surten ben junts.
Parts externes de la flor. També són evidents, però les relacionem: peduncle, de color verd, primer turgent, finalment escanyolit, en el fruit; ovari, part basal del tub o hipant, inflada, de color verd pujat; tub, llarguerut, estretament cònic, de color gradualment difuminat, blanc o blanquinós a la part superior, la del perigoni, inferiorment verdenc o groguenc; corol·la i corona. La corol·la consta de sis tèpals blancs, en dos verticils, oberts en estel, una mica arrugats, de qualitat una mica translúcida, tal com vam veure també en Galanthus, potser degut a la presència de papil·les aquoses.
El tub llarguer té implicacions reproductives. En aquest gènere hi sol haver heterostília –diferent llargada dels estils; el tub llarg permetria que hi hagi flors d’estil llarg i flors d’estil curt.
☰
Protecció solar? Per poc que fem un repàs, mentalment, de les bulboses que coneixem, pròpies, sobretot d'espais oberts, platges, erms, terraprims, etc., veurem que són moltes, potser la majoria, les que fan fulles llarguetes i estretes, com una cinta, un coltell, una espasa, etc., de color glauc o glaucescent, i cobertes, molt sovint, d'un tel de cera clara -pruïna-, llevadissa.
És diu que tant la cera com el color són proteccions enfront de les radiacions solars. Narcissus dubius Gouan té les fulles glauques. Caldria afegir-hi les porrasses, els lliris -de fulla molt cerosa-, els alls silvestres, el marcet, etc.
☰
Esquema de les parts externes de la flor.
☰
Petits o més petits. L'amplitud en l'espectre de variació de la talla dels teròfits sempre és molt sorprenent. Una planta normalment petita pot donar exemplars minúsculs, tan exigus que pot costar, a la primeria, de reconèixer, com en aquest cas, el d'una saxífraga que primer ens semblava una arenària.
L'exemplar de la primera foto, de la talla petita normal en aquesta espècie, es troba arrelat en un coixinet de molsa, retenidor d'aigua; l'altre, en canvi, és d'un terraprim. La navalla de butxaca, més aviat petita, dona idea de la seva talla. Saxifraga tridactylites L. subsp. tridactylites.
☰
Hornungia petraea (L.) Rchb. subsp. petraea Brassicaceae (Cruciferae). Teròfit característic dels replans de roca i altres espais que acullen capes molt somes de terra.
Les aucelleres són ràpides a fruitar. En aquesta família d'inflorescències racemoses -indefinides-, tot el procés generatiu, floració i fructificació, és molt gradual però de ràpida progressió; mentre al capdamunt hi ha flors poncellades, als nivells més baixos ja hi ha fruits. Però a l'entremig les flors fecundades ensenyen molt bé com és la transició.
Autogàmia?. Ara bé, si combinem aquests elements: floració primerenca i ràpida; la floració pot coincidir amb dies rúfols; gran abundor de flors; i les flors aparentment no deixen de fruitar, tenim un marc que suggereix la possible existència de l'autogàmia -potser derivada de la reproducció creuada o 'ruptura evolutiva de l'autoincompatibilitat'-, fenomen que sembla comú en la família. Tot plegat sembla indicar-ho. Aquestes herbetes semblen molt apressades a fruitar, que és, al capdavall, l'estil dels teròfits; si tens molta pressa millor que no esperis al carter.
☰
La saxífraga de tres dits és molt glandulosa. Té glàndules diferents, sèssils, pedicel·lades, cristal·lines i roges.
☰
Capselles de nadaletes. Sis per cama. Com és lògic, a muntanya la floració depèn de l'altitud. Si trobes fruit a un nivell, potser més amunt hi haurà peus florits. Així va anar el diumenge 27 de març.
☰
Quasi sempre que ens arrosseguem per aquestes codines trobem aquests curiosos saltadors de roca. Vegeu-lo al centre de la imatge. Molt abundants.
☰
L'ambient. Imatges que il·lustren l'ambient de les nadaletes. Es tracta de terraprims, però no tant aquells espais que, per ser eminentment rocosos, només acullen fragmentaris cassigalls de terra, l'ambient que, en canvi, és tan propici per al crespinells, com veurem més avall.
☰
La fulla graminoide d'aquest botó d'or no és gaire comuna en el grup. Ranunculus gramineus L., el ranuncle graminoide -Bolòs- o ranuncle de codina -Hernández Cardona-, és una planta de replans pedrosos i roques de la muntanya mediterrània.
☰
La popular farigola mereix sempre atenció. Planta clau en el procés de regeneració edàfica, en espais denudats. Els teròfits granen molt? Sí, però no només ells; algunes mates -camèfits- també!
☰
La fulla d'aquest teròfit Teucrium botrys L. és inconfusible, molt dividida, molt pilosa i amb la xarxa dels nervis molt enfondida. Aquesta labiada és molt abundant en els espais oberts; fins i tot l'hem vista formant claps d'un parell de passes.
☰
Molsa amb les càpsules capbaixes. L'amic Miquel Jover suggereix que podria ser un Bryum sp.
☰
Els crespinells Sedum són, sens dubte, els protagonistes dels replans de roca. Si no ens equivoquem serien: Sedum dasyphyllum L.; Sedum album L.; Sedum rupestre L.
☰
Cloem el recull d'avui amb unes imatges de flors espectaculars, que van ser el tema tractat en un capítol de l'any passat que podeu retrobar en aquest enllaç: lliri menut. Això ens descarrega ara de fer-ne la convenient presentació, per bé que això no és res més que una il·lusió; la de creure que poden donar per tancat un tema. Al contrari, si t'endinses en un tema t'adones que les ramificacions són incomptables.
Així ens adonem que és bo d'estrafer l'estil de les plantes: tornar a descansar, tornar a florir, tornar a fruitar...
☰
Sabadell
Text i fotos: © Romà Rigol
