A la primavera s’obren els borrons del faig. Enguany, a la serra del Vidranès que hem visitat (vegeu el capítol dedicat al Scillo-fagetum primaveral), aquesta obertura començava a la setmana santa; dues setmanes més tard, el dia 1 de maig, la foliació ja era general, però no pas completa. Els arbres més endarrerits, aparentment els de les fondalades, encara es veien nuus, sense fulla. Els borrons del faig tenen un bonic color de coure o d’aram. Són llargueruts i aguts. Les peces externes dels borrons són les esquames gemmàries o catafil·les, fulletes esquamoses en bona part encavallades.
Els catafil·les guarden i emparen les gemmes hivernals. Quan aquestes gemmes s’expressen, a la primavera, els catafil·les s’obren i, completament mancats de la turgència que els animava, es mantenen al seu lloc però penjants, esllanguits i blegats, com una pelleringa.
☰
Mentre el nou brot es va desplegant, els catafil·les encara marquen, amb llangorosa passivitat, puntualment, el seu punt de naixença; fins que, finalment, es trenca aquesta connexió i cauen al terra, si no és que, en la seva caiguda, alguna branqueta o fulleta de més avall no els atura.
☰
Refús de l'embolcall. Que el faig fa fages i que, un cop seques, cauen al terra, com ho fan també, a la tardor, les fulles seques, és cosa prou coneguda.
Però ara, a l’inici del període vegetatiu, hi ha aquest altre deseiximent: si aneu a una fageda, pertot hi veureu, pigallant, clapejant o entapissant el terra, les esquametes seques dels borrons, les tapetes del faig.
Fulles penjants. El faig és un planifoli, però ara, quan les fulles novelles tot just s’acaben de desplegar, la capa de cutina que les impregna encara s'ha d'acabar de desenvolupar i la nervadura encara no està del tot injectada de la saba que haurà de permetre, molt aviat, mantenir ben tibada la làmina. Procés de turgència que, com passa a les ales de la papallona nounada, es completa amb l'exposició a la llum i l'aire.
☰
Sabadell
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol
